Un recorregut per l’arquitectura eclecticista d’Algemesí (II)

XI Assemblea d’Història de la Ribera. Corbera 2006

Casa Huguet. Carrer de la Muntanya, núm. 46 (abans 36), any 1893

Es tracta d’una casa burgesa a dues mans, amb entrada independent, anomenada comunament de senyoret, i amb un estil eclecticista de ressonàncies historicistes. Desenvolupada en altura amb un primer pis i cambra superior, presenta una façana composta a partir d’un eix de simetria central, ressaltat en el carrer central amb enfoscat que es repeteix en la planta baixa i en les mitgeres en forma de pilastres abocellades. Als paraments laterals del primer pis i cambra presenta fàbrica de rajola.

La planta baixa apareix amb acanaladures horitzontals que li confereixen un ritme sols trencat per la inclusió d’una porta d’escaleta lateral d’accés a la planta superior. Destaca, però, la porta principal, de fusta i doble fulla, molt decorada i amb llinda d’arc rebaixat amb dovella central ressaltada. Els grans finestrals laterals mostren unes reixes de ferro de cert interés.

És al pis principal, però, on trobem els elements que li confereixen eixe gust academicista a la façana, com ara l’alternança de frontons, triangular el central, i rectes els laterals. També la presència d’un balcó principal amb balustres de pedra i repeu d’obra sobre mènsules, que alterna amb els dos laterals de ferro colat i decoració geomètrica. Els tres finestrals estan protegits per portes de fusta anomenades mallorquines. De la cambra només cal ressaltar el buit central amb ampit de balustres de pedra que reprén el motiu del pis inferior.

La cornisa, retranquejada i motlurada, presenta dentells en el cos central, amb un remat de balustres de pedra entre matxons coronats per quatres veneres menudes i una pinta central de regust classicista amb frontó amb forma de venera que allotja una inscripció amb la data de la seua construcció.

Sobre aquesta tenim constància documental a l’Arxiu Municipal, on consta que en José Huget Palacios, d’ofici comerciant, i propietari de les cases núm. 44 i 46, sol·licitava permís per enderrocar-les i bastir-ne una sola de nova planta.[1]

Casa Montrull. Carrer de la Muntanya, núm. 47, any 1896

Aquesta era una casa burgesa a dues mans sols desenvolupada en planta baixa i primer pis, amb una façana composta a partir d’un eix de simetria central i enfoscada amb simulació de carreus al primer pis i acanaladures horitzontals a la planta baixa, articulada a través de pilastres poc destacades tant al carrer central com a les mitgeres.

A la planta baixa destaca la porta d’accés, de fusta amb doble fulla, però sense els aldabons i agafadors que llavors tenia. Presenta carregador de fusta i llindar de pedra amb acanaladures per al pas del carro. El finestrals laterals estan protegits per reixes de ferro colat i decorats en la llinda per estucats geomètrics.

El balcó central del primer pis mostra un frontó de mig punt amb timpà format per una venera, sobre aquest, a l’altura del fris, apareix la inscripció amb la data de construcció de la casa. Dels tres balcons, tots ells amb baranes de ferro colat i repeu d’obra, sols el central presenta un major desenvolupament amb una disposició mixtilínia. Tots tres tenen tapapersianes de fusta.

Sobre ells transcorre un fris decorat amb alternança de formes geomètriques realitzades en estuc i buits protegits per reixes de formes vegetals. Al damunt, la cornisa motllurada i tot rematant el conjunt una balustrada entre matxons interrompuda per una pinta central rematada per una venera i molt decorada, amb elements vegetals i un cercle que envolta dues inicials juxtaposades, que són les del propietari.

Es tracta d’una casa de caràcter eclèctic amb un llenguatge historicista de referències clàssiques i marcat sabor popular on destaca la façana esgrafiada. El seu interior ha estat totalment destruït i bastit de nou en una remodelació efectuada en l’any 2006.

Casa Barberà. Carrer de la Muntanya, núm. 15, any 1907

Casa burgesa a dues mans, o de senyoret, de caràcter eclecticista amb elements d’inspiració historicista de caire popular, desenvolupada en planta baixa i dos pisos. La façana apareix estucada amb simulació de fàbrica de maçoneria al parament i carreus de pedra als pilars. El carrer central es destaca gràcies l’avanç que presenta sobre la línia de façana. El conjunt s’articula harmoniosament amb les pilastres, situades a les mitgeres, i que recorren la planta baixa i els dos pisos (aquests sense interrupcions, tot simulant un orde gegant).

La planta baixa presenta porta principal d’accés de fusta, de doble fulla, decorada i proveïda d’aldabons i agafadors, i recercada per pilastres d’estuc historiades. Mostra carregador de fusta situat davall la llinda i muntants amb piló treballs com a permòdols. El llindar, de pedra, presenta les acanaladures per facilitar el pas del carro. Els buits laterals, en canvi –un d’ells funciona com a porta d’escaleta per a l’accés als pisos superiors–, estan protegits per reixes de ferro colat ornamentades amb elements florals.

El primer i el segon pis, quasi idèntics en la seua distribució, presenten balcons centrals d’obra amb barana de ferro colat de bon gust decoratiu. Les finestres laterals, en canvi, estan proveïdes d’ampits balconers fets amb rajola corba. Tots els buits presenten tapapersianes de ferro colat amb decoració floral.

El remat de la façana també presenta una balustrada de rajola entre matxons amb una pinta central en forma de palmeta decorada amb elements vegetals, la qual acull la inscripció amb l’any de realització de l’obra: “AÑO 1907”.

La casa Barberà és coneguda  per haver estat la llar en la infantesa de l’escriptor Martí Domínguez Barberà, entranyablement recordada a la seua obra L’Ullal.

Casa Rosell. Carrer de la Muntanya, núm. 59, any 1910

Es tracta d’una casa a dues mans, cantonera amb el carrer d’En Bosch, desenvolupada en planta baixa i dos pisos. La façana s’articula a partir d’un eix de simetria excèntric i presenta en el seu conjunt un llenguatge eclèctic amb addició d’elements modernistes de caire popular, com ara l’original remat compost per una sèrie de piràmides escalonades que li donen una imatge particular. També mostra una semicolumna cantonera, sols alterada a l’altura dels frisos que marquen la línia d’imposta.

En planta baixa llueix una porta principal de doble fulla, de fusta, amb aldabons, i amb llinda de pedra i pilons decorats a cada costat. Als costats hi trobem una finestra protegida per reixa de ferro i una porta secundària d’accés als pisos superiors, reformats molt després de construir-se la casa per tal d’ubicar dues vivendes.

Aquests pisos presenten tres buits cadascun amb una distribució semblant, els de baix protegits per un balcó corregut d’obra sobre mènsules i barana ornamental de ferro, mentre que els superior per balcons independents, també amb barana de ferro. Tots presenten tapapersianes i recercats que es rematen en el llindar amb un decoratiu treball en estuc que enllaça amb el fris.

L’interior destaca per la seua decoració ceràmica tant a les socolades del rebedor com a la cuina, amb ornamentats motius geomètrics i florals de principi de segle. També cal parar atenció en els treballs de fusteria, vitralls i escaiola pintada de les mènsules.

La casa sempre ha pertangut a la mateixa família, els Rosell, durant vora cent anys. Bernardo Rosell Botella, llaurador terratinent, i primer propietari d’aquesta casa –llavors numerada amb el núm. 65– sol·licitava en 1910 permís a la Corporació Municipal per enderrocar l’obra anterior i reedificar-la de nou.[2]

Casa Pasqual. Carrer de la Muntanya, núm. 56, any 1922

Amb obra a una mà, està desenvolupada en planta baixa i dos pisos. Es tracta d’una façana modernista popular, alicatada amb taulells decoratius, alguns dels quals apareixen als catàlegs de les fàbriques de taulells Hijos de Justo Vilar, de València, i Eloy Domínguez Veiga, de Manises, dels anys 1920 i 1932, respectivament.

En la planta baixa destaca la porta d’accés, adaptada a l’arc rebaixat i decorada amb motllures, aldabons i agafadors daurats d’evident estil modernista. Els muntants estan decorats amb taulells de color verd.

En els pisos superiors les finestres estan recercades amb taulells amb forma d’apilastrats rematats per una llinda d’arc rebaixat decorada amb motius vegetals. Les baranes són de ferro colat, treballades amb animoses ondulacions. En les mitgeres hi ha una simulació de pilastres realitzada amb taulells, les quals recorren l’altura dels dos pisos superiors, amb una decoració floral pròpia del llenguatge modernista. El remat presenta un mur hiperbòlic flanquejat per pilons.

Cal destacar en el conjunt d’aquesta façana modernista, de concepció clarament decorativa, l’adaptació de diverses arts aplicades al conjunt, centrades sobretot en la forja de les finestres, la fina obra d’ebenisteria de la porta i en la decoració ceràmica que la recorre, amb cal·ligrafies policromades de gran interés que ens recorden altres exemples populars propis del Cabanyal i la Malvarrosa.

Obra de nova planta, fou realitzada el 1922 per l’aparellador Ricardo Pous Cebrià, qui també realitzà per a Jaime Pascual Pellicer,[3] propietari de la casa i moliner de professió, la caseta amb estil déco coneguda com xalet dels Llargs el 1932.

Casa Sanchis. Carrer de la Muntanya, núm. 49,

Parlem ara d’una casa burgesa a una mà, desenvolupada en planta baixa, primer i segon pis, amb façana enfoscada i pintada en blau que contrasta amb els detalls ornamentals d’escaiola blanca, de gran efecte decoratiu. Presenta un llenguatge modernista-eclecticista de gran interés, amb adicions historicistes i un mirador que li confereix un caràcter netament urbà, tot destacant els decoratius balcons amb reixes de ferro colat i l’ornamentació en escaiola ja esmentada, clar exemple de l’ús de les arts aplicades al conjunt d’un casa tradicional.

Es pot apreciar en ella una forta influència de l’estètica neobarroca procedent de les Exposicions Regional i Nacional Valenciana de 1909 i 1910, la qual també està present en la concepció ornamental del Casino Lliberal d’Algemesí, inspirat i executat pel culte Joan Sanchis Lago, enginyer industrial, comerciant, membre del partit Lliberal i autor no només de l’esmentat Casino, sinó també del Teatre Espanyol, hui Teatre Municipal.

Sanchis Lago és, a més, el propietari d’aquesta casa, una mostra del seu bon gust artístic i un reflex de les influències eclecticistes que en aquell moment circulaven per València i que es traslladen prompte a la resta dels pobles dels voltants, fet que ens permetria datar aquesta obra entre 1910 i 1920. 

Neobarroca en els detalls dels balcons, el mirador, cornises i mitgeres, la concepció decorativa de la façana està present en cadascun dels detalls, tot restant un dels exemples urbanístics locals més interessants d’aquest període.

Casa Ramírez. Carrer de la Muntanya, núm. 57

Casa eclecticista, a una mà, desenvolupada en planta baixa i dos pisos, i cantonera amb el carrer d’En Bosch, participa de l’estètica modernista amb la inclusió de diversos elements decoratius com ara les decoracions en ferro colat, els elements de fusteria, els treballs en escaiola i, per descomptat, l’aplicació en la façana de ceràmica vidriada de tonalitats verdes tan característica d’aquest període. Tota la façana té una clara concepció decorativa, intent novament modest però exemplificant, dins les possibilitats del seu propietari, per embellir-la segons el programa ornamental modernista que tan bona acceptació va tenir dins l’arquitectura privada. En aquest sentit, un detall xicotet però ben interessant en aquest conjunt és la presència d’entorxats davall dels balcons, tot i que després d’unes reformes fa no molts anys, el del balcó principal va desaparèixer.

Casa Segura. Carrer de la Muntanya, núm. 6, cap a 1920-1925

Es tracta d’un edifici modernista-funcionalista datat en torn als anys 1920-1925 on el que destaca és l’aplicació de les arts aplicades, un detall molt modernista i prou eloqüent en aquest període de l’acceptació de l’esmentat estil. Les tres plantes que el composen estan articulades per tres carrers verticals ben decorats amb taulells ceràmics que li donen eixe caràcter blavós i que li confereixen, a la façana, un caràcter singular dins la trama urbana. Flanquegen estes sanefes ambdós buits per planta, amb balcó corregut la principal. També cal destacar el remat de la façana, un ampit mixt d’obra i reixa de ferro colat, franquejat per matxons coronats per pinyes als costats i una escultura figurativa en el centre.

Aquest edifici, hui ocupat per un conegut bar de copes, fou en el seu temps la casa-apoteca del metge acadèmic Vicent Segura Ballester.[4]

Casa Ripoll. Carrer de la Muntanya, núm. 70, cap a 1920

Datada cap a 1920 i bastida per Vicent Ripoll Esteve, poc temps després de l’obertura del Carrer de les Germanies. Presenta un llenguatge historicista amb inclusió d’elements decoratius realitzats en estuc i de referències barroquitzants.

Es tracta d’una casa a una mà, ubicada en cantó, desenvolupada en planta baixa, primer i segon pis, i tant la façana principal com la lateral estan articulades per pilastres de fust llis que segueixen les línies de les mitgeres. Cal destacar en elles els decoratius balcons, corregut en el pis principal i que es prolonga per la façana lateral, tots ells treballats amb balustres que confereixen a la façana un aspecte molt destacat, sobretot pel desenvolupament en semicercle del xamfrà, sostingut per una mènsula d’escaiola que incorpora les inicials del propietari. És interessant també el remat de la façana amb una obra de línies corbes i buits enreixats entre matxons rematats per piràmides.

També cal fer esment a la decoració ceràmica dels sòcols, de referències clarament modernistes, així com el paviment hidràulic o els treballs en fusteria de les portes, tant del rebedor, que fou utilitzat posteriorment com a farmàcia, com del menjador de la casa, també profusament decorat.

Casa a una mà. Plaça del Mercat, núm. 1

Es tracta d’una casa a una mà desenvolupada en planta baixa, primer pis i cambra. La seua façana està composta a partir d’un eix de simetria central, impostada en els forjats amb motlures tant al primer pis com a les mitgeres amb simulació de pilastres llises sols decorades en la part central. En la planta baixa destaca la porta d’accés, d’arc rebaixat i molt decorada. Contrasta amb la finestra lateral, reformada posteriorment i que res té a veure amb el conjunt de la façana.

En el primer pis destaca el balcó corregut amb barana d’obra el qual mostra uns treballs d’algepseria de gran qualitat i bellesa ornamental. En la cambra es poden veure dos buits geminats amb mainell central, protegits per ampits d’obra decorats amb motlures. El remat de la façana presenta un mur d’obra franquejat per matxons que en la part central presenta una pinta rematada per un arc rebaixat articulat per dos mainells.

L’ornamentació de la façana presenta un caràcter plenament modernista amb addició d’elements geometritzants d’arrel sezession vienesa i motius florals de disseny geomètric. Són freqüents també els triglifs i ressalta la concepció decorativa de tota la façana. Del remat interessa l’ampit d’obra amb un element central geomètric típic de l’Art Déco i que recorda l’arc d’entrada de l’Exposició Regional de 1909 a València i que també podem veure a l’estació del Nord. Una façana, en definitiva, destacada per la inclusió d’ornaments modernistes de qualitat, tant a la porta d’accés com als balcons i ampits superiors.

Cases de Carmel Llàcer.  Carrer de la Muntanya, 88 i 90, any 1931

Aquestes dues cases bessones, les núm. 88 i 90 del carrer de la Muntanya, foren bastides per l’aparellador Àngel Pérez per l’industrial Carmel Llàcer Ferrís en l’any 1931. Cal destacar d’aquestes vivendes les baranes dels balcons, tan del pis principal com del segon, d’evidents influències modernistes, articulats amb treball mixt de ferro i escaiola, de característiques molt ornamentals. També podem ressaltar les portes principals d’accés i els recercats de les finestres, decorats amb escaiola i que simulen arcs de mig punt, molt més ornamentats els del primer pis.

Per últim, observem el remat de la façana, un treball realitzat en obra, amb relleus vegetals d’estuc, situat entre matxons i centralitzat amb un potent frontó central amb òcul enreixat i recercat.

Podem parlar, en definitiva, d’un llenguatge eclecticista amb inclusió d’elements modernistes que ajuden a dotar al conjunt d’una imatge netament urbana.

Cal esmentar que l’aparellador Àngel Pérez fou també autor del projecte d’ampliació del Casino Lliberal en l’any 1929 així com d’alguns magatzems, cases particulars o el projecte no realitzat d’una nova ermita al Santíssim Crist de l’Agonia en 1932.

Edifici racionalista Rico Huguet. Carrer dels Arbres, núm. 1, any 1932

Edifici residencial, ubicat entre la plaça del Mercat i el carrer dels Arbres, axamfranat i desenvolupat en planta baixa, primer, segon pis i àtic. El mur enfoscat, i pintat en color crema, presenta alguns elements decoratius florals en escaiola estil Art Decò. En la part superior de l’àtic, just en el xamfrà, també hi ha una decoració en escaiola a manera de franges verticals d’inspiració neogòtica. Les baranes de la terrasa, en canvi, s’assemblen a aquelles utilitzades als edificis racionalistes.

Línies llises, clares i rectes, i una decoració exigua però eficaç, amb un joc de volums potent i destacat basat en els estudis de la geometria, són els elements formals més destacats d’aquest edifici singular, bona mostra de les influències racionalistes que tan fortament arrelaren a València en aquesta dècada i que foren també transferides posteriorment a l’àmbit local però mantenint el mateix caràcter culte i sensible a l’art de l’arquitectura, com ara el cas d’aquest exemple algemesinenc bastit per l’arquitecte José Cort Botí (1895-1961) en l’any 1932, a l’antiga plaça d’Abastos, hui plaça del Mercat, i cantoner amb el carrer dels Arbres, promoguda originalment per Rico Huguet com a casa de lloguer.[5]

Casa Franch. Carrer de la Muntanya, núm. 4.

Casa amb un llenguatge historicista de clar gust orientalitzant, un corrent estètic propi de final del XIX i principi del XX, gustós d’emprar elements exòtics tot i que anacrònics i amb exemples que també podem trobar a poblacions veïnes i com no a València ciutat. Aquestes tendències d’estil neoàrab les podem descriure com un llenguatge propi dins la pràctica eclecticista.

  

Casa Orero. Carrer de la Muntanya, núm. 67

És una casa de façana molt ornamentada, on predomina un llenguatge historicista i referències clàssiques interpretades en clau modernista, destacat sobretot al primer pis, protagonitzat per un gran mirador de 5 arcs sobre columnes de capitells jònics, situades sobre un ampit compost d’obra i ferro colat, amb garlandes d’escaiola molt decorativa. El balcó continua pels laterals amb balustres d’obra, sobre un florons també d’obra que els subjecten. Cal assenyalar també els recercats d’obra de tots els balcons i el remat amb barana central de balustres entre dos potents murs d’obra, amb cornises ondulades sobre apilastrats, rematades per veneres d’estuc, i amb òculs centrals protegits per decoratives reixes de ferro colat.

Casa. Carrer Nou del Convent, núm. 47

Es tracta d’una casa a una mà, amb entrada independent, situada entre mitgeres i desenvolupada en planta baixa, primer i segon pis. La façana està articulada a partir d’un eix de simetria central i el seu mur recobert d’aplicacions ceràmiques de sèrie amb motius vegetals de colors; el sòcol, per la seua banda, està reobert per plaques de pedra.

Aquesta façana és un bon exemple de modernisme popular que actua per transformació del tipus urbà tradicional. Tota ella està recoberta per taulells ceràmics de gran efecte decoratiu, amb ceràmica de sèrie típica de principi del segle XX. També podem destacar com a típic del modernisme l’aplicació d’altres arts, no sols la ceràmica sinó també la fusteria o la forja, tal i com es pot apreciar a portes, finestres i baranes.

Pren, en definitiva, l’eloqüència plàstica del modernisme però a un nivell més modest, tot destacant la concepció decorativa de la pròpia façana.

---

[1] Arxiu Municipal d’Algemesí (A.M.A.), Llibre d’instàncies sobre obres, 1880-1913. Caixa 102, núm. 1. Instància presentada el 18 de juliol de 1893.

[2] A.M.A. Llibre d’instàncies sobre obres, 1880-1913. Caixa 102, núm. 1. Instància datada en 4 d’abril de 1910.

[3] A.M.A. Llibre d’instàncies sobre obres, 1914-1922, caixa 501, núm. 2. Instància datada el 29 de juliol de 1922.

[4] TODOLÍ MERENCIANO, Artur, Modernisme i Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2000, p. 252.

[5] TODOLÍ I MERENCIANO, Artur, Modernisme i Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2000, pp. 255-259. Sobre la figura de l’arquitecte José Cort Botí hi ha una tesi doctoral realitzada per Marilda Azulay Tapiero amb el títol La fortuna de los ideales racionalistas en España 1914-1936. El caso concreto de José Cort Botí (1895-1961).

Un recorregut per l’arquitectura eclecticista d’Algemesí (I)

XI Assemblea d’Història de la Ribera, Corbera 2006

Amb aquesta aportació volem donar a conéixer part del nostre patrimoni arquitectònic local, a través de l’enumeració i exposició d’algunes de les cases burgeses construïdes a Algemesí entre el final del segle XIX i el primer terç del XX.

Sense voluntat d’exhaustivitat ni d’esgotar el tema, tan sols pretén convertir-se en  un complement si cal, a altres estudis de matèria semblant publicats a la nostra població amb anterioritat, com ara Modernisme i Algemesí, d’Artur Todolí i Merenciano, presentat l’any 2000, o Carrers de Volta, de Josep Antoni Domingo i Borràs, publicat el 2004. L’elaboració del mateix partí de l’interés per desenvolupar part del treball d’inventari i catalogació realitzat en l’any 2004 al Catàleg d’Edificis, Conjunts i Elements d’Interés Arquitectònic d’Algemesí per part d’Oreto Trescolí i Enric Olivares. Com a tema d’estudi ens hem proposat la descripció formalista de les façanes, açò és l’element principal de visibilitat dels habitatges, d’aquelles cases bastides per la classe benestant local, caracteritzades en la seua majoria des del punt de vista artístic per una adscripció a uns estils arquitectònics determinats, els propis del moment, on predominen l’eclecticisme historicista i el modernisme popular.

Es tracta, en definitiva, de mostrar, a través de l’estudi de l’ornamentació tant d’interior com d’exterior, l’expressió urbana de les famílies burgeses algemesinenques de l’època, destacant, sobretot, la decoració de les façanes, comprensible si pensem que el carrer ha estat sempre l’àmbit públic on mostrar una imatge de classe. Així, aquestes famílies idearen els seus espais domèstics amb una homogeneïtat d’estils i un mateix gust estètic que era, alhora, transsumpte ideològic de la consciència de pertinença a una classe superior i dominant.

No entrarem, però, en l’estudi dels espais públics construïts llavors per la mateixa classe benestant, és a dir, teatres, cafés, casinos, etc., llocs d’oci edificats per tal de simbolitzar un tipus de vida cosmopolita entés segons l’ideari burgès i els models procedents de la capital, però que excedeixen les pretensions d’aquest article i mereixen, a més, ser estudiats de manera més ampla i amb caràcter monogràfic.

La qüestió urbanística en el canvi de segle

El marc cronològic establert per a aquesta comunicació abasta des de l’inici de la industrialització, produïda amb l’aplegada del ferrocarril (1852), fins a l’esclat de la guerra civil (1936). Es tracta d’un període de temps, el del darrer terç del segle XIX i el primer del XX, en què dues qüestions  fonamentals van a centrar el desenvolupament urbanístic de la ciutat: el seu eixample i reforma interior, per una banda, i la millora  de les condicions higièniques i sanitàries, per l’altra.

Aquesta etapa està caracteritzada per un desenvolupament econòmic i social, lent però segur, que marcarà la direcció cap a la superació de les concepcions pròpies de l’Antic Règim. La casa, tot i les millores higièniques i d’habitabilitat que es van a produir, sobretot en aquelles pertanyents a les classes altes, continuarà limitada a la necessitat d’adaptar l’espai a les tasques agrícoles. De com estava distribuïda, paga la pena observar la descripció feta l’any 1873 pel metge i cronista d’Algemesí, Benet Ballester Broseta:

“Las casas en nuestra población están construidas y arregladas a las necesidades de la agricultura especial del país y a la vida del agricultor. Su exterior o fachada, pintada de blanco o con otros colores más o menos claros, presenta en la parte baja, al lado de la puerta, una ventana si la fachada es pequeña, o dos, una a la derecha y otra a la izquierda, si es más grande; en el primer piso, de una a dos ventanas algo mayores que las de abajo, con antepecho de madera; y más arriba otras tantas, más pequeñas que las últimas [...]. Este es el tipo ordinario de la masa general de las casas de esta villa [...]: en más viéndose casas con fronteras bastante regulares, con dos y hasta con tres pisos, con balcones de hierro fundido o dulce, con rejas en el piso bajo, y esto abunda más en la parte moderna de la población que en la antigua; [...]. Su interior es un patio más o menos espacioso, con un cuarto habitación más o menos grande, también con luz a la calle, a la derecha o a la izquierda entrando por la puerta o a ambos lados; después la escalera y la cocina a la labradora y uno o dos cuartos al lado de la puerta del corral, y por último, éste más o menos grande, al fin del cual está la cuadra; con frecuencia también la porqueriza y el escusado, y encima el pajar.

Los altos de la casa regularmente están destinados para la cosecha de la seda, por lo cual están ocupados por las andanas formadas de grandes zarzos o cañizos, [...]. Y por último resta decir que el pavimento de la casa, en toda la parte de la entrada que sirve para dar paso a las caballerías, es de tierra apisonada por lo regular; en otras enrastrillada con piedras menudas, y en muchas, particularmente de la clase acomodada, enladrillada. El resto del pavimento es de ladrillos; en algunas casas los cuartos lo están de azulejos, y no falta ya alguna que lo esté con mosaicos”.[1]

Malgrat les millores que s’introduiran en el municipi, a partir del projecte d’eixampla urbanística de l’any 1893, acompanyat aquest pels plans d’enllumenat i d’empedrat dels carrers, cal advertir que aquestes encara seran molt precàries. Així, la llum elèctrica sols era accessible a uns pocs privilegiats i, a més, de manera molt feble. Per tant, encara es recorria al petroli per a la il·luminació i, a la llar, el foc de llenya per poder cuinar. També eren precàries les infraestructures per al subministrament d’aigua potable i per a una xarxa de clavegueram.

És cert, però, que en aquest final del segle XIX es detecta un interés per aspectes tals com la salut pública i la higiene, esmentades a través de normes municipals que insten a la necessitat de netejar corrals, pous negres, latrines i altres llocs que eren possibles focus d’infeccions, així com també la insistència en la millora dels habitatges, en quant a serveis higiènics i ventilació dels espais, l’obligació d’emblanquinar les parets amb calç o la prohibició d’emmagatzemar fem.

La població algemesinenca encara viu cap al final del segle XIX dins del mateix perímetre urbà de la vila dels segles anteriors. Per tant, davant una situació demogràfica tan complicada es feia necessari donar eixida als plans d’eixampla urbanística i a la construcció de nous barris per tal d’acollir la població immigrant atreta per les possibilitats de treball que donava una agricultura basada en les fruites, les hortalisses i els seus derivats. Els nous projectes urbanístics es dugueren a terme amb l’enderroc dels antics portals, la construcció de nous carrers i la realització de noves infraestructures com ara l’empedrat, les voreres, l’enllumenat elèctric, la canalització de l’aigua potable, el clavegueram, etc.

Un altre contemporani, el rector Miquel Belda Ferré, ja feia referència, el 1908, a les millores introduïdes en algunes cases i en el conjunt de la ciutat:

“En el casco de la población tiene Algemesí 1.772 casas, en su mayoría de área muy desahogada, en las cuales están previstas todas las necesidades de la agricultura, sin que por eso dejen de ser cómodas y acondicionadas las habitaciones para la familia. En las casas antiguas se van realizando reformas importantes, y en las nuevas, cuyo número es ya de 500, está previsto cuanto exigen la salud y la higiene, viéndose en muchas de ellas acierto y buen gusto en el decorado interior y en las fachadas. La iluminación eléctrica, que disfruta esta villa desde el año 1890 y la nunca bien ponderada mejora del alcantarillado y adoquinado, terminada en el año 1905, que tanto ha contribuido a su embellecimiento y salubridad, dan a Algemesí todo el aspecto de una ciudad moderna”.[2]

Així com també sobre l'eixample que s'acabava de construir i que ampliava la ciutat amb carrers amples i rectes, propis d'una ciutat moderna:

“El ensanche, mejora que ha realizado Algemesí en menos de 20 años, le ha dotado de veinte calles nuevas, [...]. Todos ellos resultan muy anchas y alineadas”.[3]

A aquesta eixampla urbanística encapçalada per l’arquitecte Lluís Ferreres anava lligat el bastiment de nous edificis públics i nous equipaments municipals dirigits al servei del poble: escoles, cementeri, escorxador, casa consistorial, llavaners, mercat, fonts, etc. Amb el nou mercat municipal (1895), a més, s’incorporava a Algemesí el ferro com a material de construcció. L’evolució industrial oferia noves possibilitats i perspectives amb la inclusió de materials que fins a aquest moment havien tingut un paper secundari.

D’altra banda, a aquestes innovacions tècniques i materials s’oferia als arquitectes de la segona meitat del segle XIX la possibilitat d’experimentar amb nous usos artístics, cansats ja de l’adscripció a les formes clàssiques i tradicionals. Així doncs, s’enceta una època de barreges dialèctiques a l’hora d’utilitzar un o d’altre estil arquitectònic, que donarà pas a un eclecticisme estètic on és admesa qualsevol corrent estilística. Tal com podem observar, el llenguatge decoratiu dels edificis era encara un apartat important dins del conjunt arquitectònic. Per als arquitectes decimonònics, l’ornamentació de la façana era precisament el que diferenciava a l’edifici d’una mera construcció. A diferència dels enginyers, per als quals les innovacions tècniques constituïen el major interés, per als arquitectes la bellesa i l’harmonia de l’edifici estava per damunt dels avanços científics.

Una dura confrontació va sorgir també en aquest període entre arquitectes i mestres d’obra. Aquests darrers tenien limitada la seua acció a les ciutats menudes i a poblacions de pocs habitants. Tot i que dominaven l’art de la construcció, eren considerats pels arquitectes com una mena de categoria professional inferior a la seua. Malgrat això, els mestres d’obra foren generalment els elegits per a la realització d’obres de caràcter privat, mentre que els edificis públics i els oficials eren encarregats als arquitectes. Així, cal advertir que, malgrat la seua modèstia, bona part del patrimoni arquitectònic privat de moltes ciutats i pobles ho és gràcies a l’acció dels mestres d’obra i dels aparelladors, els quals demostraren una qualitat i un bon fer que no desmereixen als treballs realitzats pels arquitectes. Molts dels edificis particulars d’aquest període són obres de gran interés gràcies al seu coneixement de la tècnica i de l’ús dels materials, tot donant peu a realitzacions eclèctiques que destaquen per la llibertat compositiva i la profusió de detalls.

Tant per part dels uns com dels altres, fou la pràctica de l’eclecticisme arquitectònic la definidora de l’activitat constructiva del canvi de segle, primer a València i després a la resta de ciutats. Aquest nou gust estètic representava per als seus protagonistes, la classe burgesa, un esperit de progrés i novetat i d’allunyament del passat. L’adscripció general a un mateix moviment artístic demostra l’homogeneïtat d’esperit de classe mantingut per la  societat benestant. D’altra banda, l’ambient positivista i les bones expectatives creades gràcies a una economia local florent contribuïren al desig per les novetats i el luxe. Sense estar subjectes a una arquitectura d’estil clarament diferenciada i tenint en compte que les seues realitzacions eren tan ambicioses com el seu limitat poder adquisitiu els permetia, l’arquitectura burgesa local es feu ressò de les novetats arribades des de la capital.

Als pobles de la comarca, com ara Algemesí, les innovacions arribades des de la ciutat de València, foren rebudes per aquelles famílies acabalades, les quals intentaren adaptar les noves formes socials arribades des de la capital –l’habitatge n’era una d’elles– a les seues possibilitats econòmiques prou més limitades.

La casa burgesa es diferenciarà sensiblement de la resta pel bon gust posat en la ornamentació tant interior com exterior, amb una façana disposta de manera regular, amb buits simètrics i amb un llenguatge artístic, generalment realitzat amb estuc o escaiola, que la decora i al mateix temps la dota de significat. Altre element destacat serà el treball en les reixes, algunes amb un disseny modernista de gran qualitat. La ceràmica, d’altra banda, serà un element a tenir en compte en la decoració interior, tant en socolades com en paviments, i estarà reservada inicialment a les classes benestants. La planta baixa serà aquella que s’habite, mentre que el pis superior serà el destinat a l’andana, si les necessitats agrícoles així ho demanen, o per a habitacions de la família. La planta baixa estarà distribuïda en torn al menjador o sala d’estar, on s’ubica la llar, i que ocupa la segona crugia, mentre que la primera s’habilitarà per a l’accés tant de les persones com del carro, guardat aquest a l’estable i que està separat de la vivenda per un pati.

A Algemesí, totes aquestes noves construccions es circumscriuran a aquells carrers més importants de la població, entre ells el carrer de la Muntanya, que ací actua com a carrer major. Altres vies importants i destacades seran el carrer Nou del Convent i el carrer València. És allí on les famílies benestants de la població tenien distribuïts els seus habitatges, la majoria d’ells obrats aleshores de nova planta. Així ho confirma el rector Miquel Belda: “Es de notar que las calles Nueva y Montaña, casi toda de edificios de nueva planta y restaurados, tienen un ancho considerable, y más de 400 metros de longitud”.[4]

Realitzacions eclecticistes les anem a trobar al carrer de la Muntanya en edificis com ara la casa Huguet, casa Orero, Montrull, Ripoll, Girbés, Sanchis, Franch, Ahuir, Rosell, les del Notari, etc., la majoria d’elles com veiem conegudes pel cognom del seu propietari. Al carrer de València la casona amb el núm. 2, al carrer del Molí la num. 27, i la núm. 49 del carrer Nou, on es trobava la Policlínica dirigida pel metge Àngel Nogales Rozas durant la II República.[5] A aquestes, caldria sumar el bastiment d’alguns edificis públics de gran interés, com ara l’Ajuntament Vell o les antigues escoles –que són ara el conegut Centre Cultural Jaume I i l’actual Biblioteca.

Són modernistes, en canvi, la casa Segura, la casa Barberà o la casa Ramírez, totes al carrer de la Muntanya, així com també el magnífic Casino Lliberal, un dels edificis més importants de la població, juntament amb l’església de Sant Jaume i el Convent. També són interessants les cases núm. 15 del carrer de les Germanies, la núm. 47 del carrer Nou i la núm. 7 de la plaça del Mercat. Al núm. 70 del carrer Nou del Convent hi trobem un magatzem modernista de principi del XX, després convertit en església de les Escoles Pies –encara resta el xicotet campanar– i avui Casa dels Esports. Altre edifici també destacat serà el Teatre Espanyol, bastit el 1923 i avui rehabilitat com a Teatre Municipal.

Mostres racionalistes ho seran l’edifici núm. 1 del carrer dels Arbres, la gasolinera Arbona (1930), a la ronda del Calvari, l’antiga Escola Pia, al carrer de Fustero (anys 30) –edifici realitzat amb formigó armat motllat, el primer al poble, i amb dibuixos lineals i distribució regular de volums–, el centre escolar Blasco Ibañez (antic edifici de la Guàrdia Civil) i la casa-magatzem de Revert (obra funcionalista de principi de segle XX), situat al carrer dels Mont.

Exemples exòtics d’arquitectura neo-gòtica els podem advertir al monestir de Fons Salutis (1925), avui sense ús, o al projecte per a l’ermita de Sant Roc, no realitzat. Arquitectura neo-àrab al núm. 4 del carrer de la Muntanya. I ressons Art Decò en la vila semi-urbana ubicada al núm. 1 de l’avinguda del País Valencià.

Per a la realització d’aquest recorregut hem triat només uns pocs edificis privats d’aquells més destacats per tal de fer un anàlisi de les seues característiques més interessants, sobretot en l’ornamentació de les façanes, com a element que està dins de l’espai públic, és a dir, el carrer, i per tant es compartit pel conjunt de la població, a més d’estar sotmés a un major control per part de l’administració.

---

[1] Ballester Broseta, Benet, Historia de la villa de Algemesí en la Provincia de Valencia, (edició facsímil a cura de Vicent Josep Escartí), Algemesí, 2001, pàg. 47-48.

[2] BELDA FERRÉ, Miquel, Algemesí y su patrona, Gandia, 1908, (ed. fac. Capella de la Troballa, Algemesí, 1993), pàg. 81-82.

[3] BELDA FERRÉ, M., Algemesí y ..., pàg. 80.

[4] BELDA FERRÉ, M., Algemesí y ..., pàg. 79.

[5] DOMINGO BORRÀS, Josep Antoni, Carrers de Volta, Algemesí, 2004, pàg. 98.

Un projecte insòlit. Els relleus de Leonardo Borràs (1971-1982)

En el món de l’art i la cultura en general se sol destacar principalment el nom dels artistes creadors, açò és, pintors, escultors, arquitectes, músics, etc., la memòria dels quals, envoltada d’una espècie d’aura màgica, perdura durant dècades, i fins i tot segles, lligada a la de les obres que en el seu moment van realitzar.

Això no obstant –i al llarg de la història ha estat sovint habitual–, el nom d’aquests genis solia estar relacionat amb el de figures que, sense ser artistes, mantenien uns estrets vincles amb el procés creatiu. Es tracta dels mecenes, promotors que finançaven i, sovint, concebien l’obra d’art, dictant materials, terminis i temes, mentre deixaven als artistes que s’encarregaren de la seua realització pràctica.

Si en segles passats els qui sostenien econòmicament i protegien els artistes havien estat reis, papes, cardenals, nobles o banquers –molt característic és per exemple el cas de la família Mèdici a la Florència del Renaixement–, hui en dia aquest paper fonamental el desenvolupen persones particulars o empreses amb recursos econòmics, institucions públiques o privades o, fins i tot i des de fa uns pocs anys, persones anònimes a través de la xarxa i l’anomenat micromecenatge. Són aquestes persones i entitats les qui en l’actualitat es dediquen precisament a estimular i contribuir econòmicament a la creació artística, una acció que no només dóna lloc a una relació fructífera que beneficia ambdós protagonistes, sinó que a més repercuteix en el conjunt de la societat.

A Algemesí, una d’aquestes unions entre mecenatge i creació artística es va donar de manera especial i fecunda durant les dècades de 1970 i 1980 entre el promotor urbanístic Vicent Ferragud Monzó i l’escultor Leonardo Borràs Artal, tot donant com a resultat un conjunt insòlit de relleus escultòrics ubicats als vestíbuls d’alguns blocs d’edificis repartits per la nostra localitat i que hui en dia encara en podem gaudir. El seu coneixement no només ens apropa a la figura d’aquests dos importants veïns sinó que, a més, ens permet retrocedir cap a una etapa on la nostra població s’endinsava cap a la modernitat.

Precisament, unes dècades abans, cap a la meitat del segle XX, València vivia un auge de l’art mural com a gènere d’expressió visual. Patis interiors, cafeteries i restaurants, vestíbuls de bancs, col·legis públics i privats, parròquies, hotels, llibreries, centres culturals, residències universitàries o privades, començaren a decorar-se amb peces artístiques –pictòriques, ceràmiques o escultòriques– tan estimables com un quadre pintat a l’oli sobre taula que penjarà d’una pinacoteca qualsevol. Aquests nous espais serviren com a suport per a un art mural en què també predominava la integració de distintes disciplines artístiques, i que depenia d’una incipient bonança econòmica, en general, i de l’interés de les institucions demandants, en particular, tot dotant aquests àmbits privats i semiprivats d’una major personalitat en un moment en què l’arquitectura començava a globalitzar-se i a perdre elements vernaculars.

De fet, l’Algemesí d’aquell moment històric es caracteritzava per estar vivint un període de profundes transformacions a nivell demogràfic i urbanístic. L’intens flux demogràfic iniciat en la dècada anterior i un creixement vegetatiu en positiu feien que la població passara dels poc més de vint-i-dos mil habitants a principis dels setanta a vora vint-i-cinc mil, deu anys després. Els anys seixanta havien obert la porta a la modernitat en una població eminentment rural i Algemesí no només creixia en horitzontal, ampliant els límits del seu antic nucli urbà, sinó també en vertical, trencant d’aquesta manera l’històric perfil que durant segles l’havia caracteritzat. Aquests blocs d’edificis, símbols de la modernitat en el seu temps, foren alçats en principi en alguns dels espais més cèntrics de la població, sobre els solars d’antigues edificacions; altres, posteriorment, configurarien visualment la fisonomia dels nous barris per on creixia la nova ciutat.

Precisament, una vegada superada la crisi econòmica del 73 i els seus efectes negatius, caracteritzats per una aturada en l’activitat industrial i en els moviments migratoris, el final d’aquella dècada i el principi de la següent van viure una nova onada expansiva en la demografia, que va tindre com a conseqüència un espectacular creixement urbanístic. Aquest resseguia la tendència anterior, açò és, una ampliació del nucli urbà cap al nord i cap a l’est, mentre es practicaven algunes intervencions urbanístiques en punts localitzats com ara la plaça de l’Auditori Moreno Gans, la plaça de la Ribera o el parc de Salvador Castell.

En aquest context de creixement és on situem el nostre primer protagonista, Vicent Ferragud Monzó (Algemesí, 1934). Aprofitant l’activació econòmica de llavors, Ferragud deixà la feina al Banc Espanyol de Crèdit, on hi havia treballat entre 1950 i 1964, per dedicar-se al negoci de la promoció immobiliària –a principi de la dècada dels seixanta i de manera esporàdica a Algemesí i Cullera i, a partir de 1965 de manera més decidida amb la creació de l’empresa Urbalsa, amb la qual alçaria un bon nombre d’edificis de vivendes a la nostra localitat.

Apassionat de l’art i la cultura, la seua afició a la música –de jove havia tocat en una rondalla local– es materialitzà en una sèrie d’actuacions de caràcter filantròpic i altruista que redundaren en benefici del seu poble. Així, per exemple, en la dècada de 1980 pagà deu instruments perquè alumnes de la Societat Musical Santa Cecília sense possibilitats econòmiques pogueren dedicar-se a allò que més els agradava, la música. A l’Schola Cantorum va donar un piano i un orgue, i un altre a la parròquia de Maria Auxiliadora.

A més, treballà de valent perquè l’escola Maria Auxiliadora fóra la primera a prestar formació musical de manera sistemàtica als seus alumnes. De fet, la seua vinculació amb l’escola Maria Auxiliadora va ser ben estreta, tant com a president de l’Associació de Pares i Mares com també com a benefactor econòmic en la introducció de la música a l’escola en tant que matèria curricular, amb la introducció del mètode Kodaly com a metodologia innovadora, de la mà del mestre Diego Ramón, a qui donà suport perquè es quedara a Algemesí, i de la mestra María José Llopis. Així, entre els anys 1979 i 1982, de manera discreta i sense necessitat de fer-ne publicitat, va estar pagant les despeses del professorat de música.

Abans, però, en estreta col·laboració amb el rector d’aquesta parròquia, en Ramon Sancho, i motivat per la proposta de la Penya Ciclista d’Algemesí, es convertí en el gerent de l’històric velòdrom de Maria Auxiliadora, situat en el solar que hui en dia ocupa la seua escola. La història n’és ben interessant. L’any 1956 la Penya Ciclista proposà a don Ramon la construcció d’un velòdrom amb el qual poder recaptar diners per a l’edificació d’una nova església, mai construïda, i recuperar alhora la pràctica del ciclisme en pista, el qual des de llavors i durant els següents anys gaudí d’un curt període d’esplendor. Naixia així el tercer velòdrom d’Algemesí, inaugurat un 17 de juliol de 1956, i on despuntaren grans ciclistes locals, com Joan Alandete i Germán Puchades, entre d’altres. A més, per tal d’atraure un major nombre d’espectadors, Vicent Ferragud s’encarregà de portar figures de talla nacional i internacional, com ara el campió mundial de ciclisme darrere moto Guillem Timoner, els esprintadors Miguel Poblet i Rick van Loy, el campió de fons en carretera Guido Messina, el belga H. Covreur o el llegendari campió de dos Tours i quatre Giros, Fausto Coppi.

Persona única i polièdrica, el nostre mecenes, gran amant de la música, però també de la pintura i de l’esport, no dubtà a ajudar tots aquells que li ho demanaren i donà suport econòmic als inicis, sempre durs i complicats, de pintors com Josep Esteve Adam. A més, col·laborà en la restauració de la Capella de la Comunió de l’església de Sant Jaume i, fins i tot, promocionà l’equip juvenil de futbol, la seua altra gran passió, amb tan gran èxit que durant uns anys l’equip arribà a jugar en la primera divisió de la seua categoria.

Comptat i debatut, les preocupacions culturals i, sobretot, musicals, però també el seu desig per dedicar al seu poble una part dels beneficis econòmics aconseguits, féu que no només relacionara el nom de tots i cadascun dels edificis que anava alçant amb escriptors famosos, músics i pintors valencians i espanyols, així com també algunes de les partides més idiosincràtiques del nostre terme municipal, sinó que a més els vestíbuls dels edificis foren revestits amb imatges en relleu al·lusives a aquells, una manera de donar un plus als edificis, o dit d’una altra manera, de millorar-ne la qualitat i l’atractiu. Un projecte escultòric singular i ambiciós, el fet d’ubicar obres d’art en aquests espais semiprivats, anodins i poc inclinats a l’exposició artística, que tingué com a artífex especial un escultor de primera talla, com ha estat l’algemesinenc Leonardo Borràs i Artal (Algemesí, 1923-2014).

Aprovades les oposicions a professor en 1968, l’any 1971, moment en què s’inicia aquest insòlit projecte, Leonardo Borràs es trobava exercint la seua tasca docent a Iecla (Múrcia) i fins allí es desplaçà Vicent Ferragud per encomanar-li els primers relleus. Aquell mateix any, però ja en el curs següent, Leonardo Borràs s’incorporava a l’institut de batxillerat José María Parra d’Alzira, on hi romandria fins a la seua jubilació, el 1987.

S’iniciava llavors un període propici per al treball personal i l’experimentació material i expressiva. Els relleus encarregats pel promotor urbanístic Vicent Ferragud, destinats a decorar els vestíbuls dels edificis construïts per aquell en el centre de la població, li permeteren modelar i plasmar, en paraules del seu fill Vicent Borràs, «els seus anhels i dèries personals: l’anatomia humana, sobretot la femenina, i els homenatges als temes que el lliguen a la cultura i al món de l’art i la vida». Moreno Gans, Goya, Benlliure, Sorolla, Ribalta, Velázquez o Iturbi són alguns dels poc més de vint relleus realitzats en escaiola –malauradament tres d’ells, ubicats als carrers Cervantes, Lope de Vega i dels Figueres, perduts de manera irremeiable, un fet que lamentem profundament–, executats amb voluntat de monumentalització d’aquests espais semiprivats, els quals diàriament acompanyarien les entrades i eixides dels veïns, alguns potser indiferents, altres segurament més atents davant aquestes obres d’art tant properes i habituals a les seues vides i alhora tan estranyes i enigmàtiques.

Els primers edificis on trobem obra escultòrica de Leonardo Borràs foren aquells situats al començament del carrer dels Arbres i al llarg del carrer Cervantes, executats entre els anys 1971 i 1973 i dedicats respectivament a Algemesí, Moreno Gans, Sorolla i Gayarre.

Això no obstant, Borràs no fou l’únic artista que treballaria per a Vicent Ferragud. En dues ocasions, potser a instàncies del pintor Josep Esteve Adam, el també pintor, ceramista i escultor Enrique Sanisidro (Riba-roja de Túria, 1950), conegut pels seus murals pictòrics i ceràmics repartits arreu de la geografia valenciana, com ara a l’Hospital Materno Infantil de València o a la factoria Ford d’Almussafes, realitzà dos murals ceràmics als edificis Lepanto, al carrer del mateix nom, i Compostel·la, al carrer de sant Jaume apòstol. En el primer treball, realitzat el 1975 en col·laboració amb el ceramista de Manises Francisco Romero Botet, el tema representat fou la coneguda batalla naval que enfrontà el 1571 l’armada de l’imperi Otomà contra una coalició catòlica anomenada la Lliga Santa. En el segon, elaborat en col·laboració amb Cristina Morant Verdejo, el tema escollit fou la representació sintètica i esquemàtica de la façana de l’Obradoiro de Santiago de Compostel·la.

A finals dels setanta, Ferragud inicià la urbanització del solar de l’antic Molí de Sos –a principi de segle XX, aquest molí, que també havia estat fàbrica de conserves, va pertànyer al doctor Viciano, qui a més hi va instal·lar una de les primeres fàbriques de llum a Algemesí, tot venent posteriorment a la família Sos aquell gran edifici–. Situat entre els carrers València, Lluís Vives i Cervantes, cadascun dels blocs homenatjava diferents artistes en diverses disciplines, amb noms tan evocadors com Ribalta, Benlliure, Iturbi, Barcarola o el Quixot, els quals foren reinterpretats per la mà artesana de l’escultor algemesinenc.

En 1976 la promotora Urbalsa comprà els terrenys de l’últim teular del poble, el conegut com Teular del Negre o Teular de Camarasa, propietat de Vicent Camarasa Girbés, qui a principi del segle XX l’havia comprat al seu primer propietari, Vicent Verdeguer Primo, i posteriorment cedí al seu fill, Vicent Camarasa Esteve. Amb la mort d’aquest últim, la seua vídua, Empar Peris Rosell, es féu càrrec del negoci fins a la seua venda, el 1976, a Vicent Ferragud. Aquest teular, el record del qual va esmentar Lluís Escartí en un dels treballs (BIM Berca, maig 2008), es trobava situat al costat del carrer Albalat, entre els carrers Marqués de Campo i Doménec Gamieta. Un panell ceràmic recorda el nom dels protagonistes de la urbanització de tot aquell conjunt, hui conegut com Comunitat plaça de l’Auditori Moreno Gans, realitzada pels arquitectes V. Bolinches Roig i J. A. Felici Borràs i l’aparellador I. E. Borràs Martínez.

Així mateix, després d’urbanitzar la popularment coneguda encara com plaça del Teular, en la qual hi havia previst el bastiment d’un auditori a l’aire lliure –sols utilitzat durant el primer any– Vicent Ferragud féu donació a l’Ajuntament de les instal·lacions que hui en dia ocupa el Conservatori de Música Joan Baptista Cabanilles i, per a recordar la figura del gran compositor algemesinenc Josep Moreno Gans, encomanà l’any 1984 al mateix Leonardo Borràs l’execució d’un relleu que, situat al bell mig de la plaça, homenatjara la seua figura. Els edificis, per la seua banda, ja no incloïen decoració escultòrica als seus vestíbuls.

Pocs anys abans, la promotora de Vicent Ferragud, Urbalsa, dugué a terme la construcció d’una sèrie d’edificis situats al final del carrer dels Figueres cantoner amb el parc de Salvador Castell. A més d’un parell de relleus dedicats a Goya –un d’ells desaparegut–, Leonardo Borràs, realitzà en els vestíbuls d’aquests edificis una sèrie d’obres amb un potent contingut al·lusiu a la nostra població i el seu passat. Treballs com Pardines, L’aixada, Cooperativisme o el destacat relleu dedicat a la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, incideixen en la força heroica del treball agrícola i en l’estima cap al seu poble.

La producció artística de Leonardo Borràs Artal a la seua ciutat, tant aquella que podem anomenar pública com la de caràcter privat, com és el cas dels relleus abans comentats, representa una lliçó magistral de passió per l’escultura. De fet, aquests dos elements, Algemesí i l’escultura, han suposat les seues dues grans volences al llarg de la seua vida. Format en l’Escola de Belles Arts de València, on rebé classes de mans de José Capuz, podem considerar l’obra escultòrica de Leonardo com un testimoni fidel a la tradició clàssica amb un notable fonament acadèmic, reflectit en la recerca de la bellesa eterna a través de la força interna i expressiva de les seues realitzacions. Hereu del corrent naturalista modern transmés per Auguste Rodin, Aristides Maillol o Giacomo Manzù, conreà un humanisme renovat basat en un expressionisme mediterrani i càlid, que ens submergeix amb contundència i virtuosisme en una concepció sincera de passió i respecte per la matèria.

Una de les obres més importants i destacades, també la primera a ser projectada, fou el solemne Monument a l’organista Cabanilles (1956), en el qual combinava sòbriament una arquitectura original amb majestuoses escultures en altrelleu. De gran interés han estat també la imatge de Sant Doménec a la façana de l’antic convent de Sant Vicent Ferrer, hui Museu Valencià de la Festa, així com l’escultura a la mare Maria Ràfols (1980), al col·legi Santa Anna, els bustos de Doménec Gamieta i Bernat Guinovart –els originals en pedra es troben al Museu Valencià de la Festa, mentre dues còpies en bronze poden apreciar-se al parc de Salvador Castell– o el relleu commemoratiu de l’antiga Confraria de Sant Jaume (1997) al carrer de la Muntanya.

Reelaborador modern del concepte de bust en l’escultura pública, el Monument a l’alcalde Salvador Castell (1982) destaca per la simplicitat de formes i la magistral integració d’aquest en l’espai, amb un modelat rotund i potent altament suggeridor. Per la seua banda, el Monument al compositor Moreno Gans (1984), a l’esmentada plaça del Teular, és un relleu emblemàtic que integra la valoració expressiva de la forma amb el caràcter simbòlic dels personatges representats, els idiosincràtics i dinàmics muixeranguers.

Altres obres públiques representatives del seu quefer artístic a Algemesí foren el Monument al periodista Martí Domínguez (1989), el grup escultòric de la Beata Josepa Naval Girbés (1994), així com també el conegut Monument al Llaurador (1999), una potent composició de línies dinàmiques i avantguardistes realitzada en ferro recobert de planxa d’acer en què, distanciant-se de la tradicional figuració escultòrica, els sintètics forcats es configuraven com a protagonistes evidents en un disseny que transcendia l’anècdota i es tornava simbòlic, tant pel tema representat com per l’ordenació espacial del seu entorn.

Comptat i debatut, el treball de Leonardo Borràs forma hui en dia part de l’imaginari col·lectiu algemesinenc i les seues escultures públiques monumentals es configuren com un element definitori de l’espai quotidià que ens envolta.

Escultor de formació clàssica i acadèmica, com hem dit abans, amb una sòlida base en el domini del dibuix i la línia, la qualitat del treball de Leonardo Borràs als relleus encomanats per Vicent Ferragud es testimonia en el treball anatòmic coherent i poderós de les seues figures, tant masculines com femenines. Totes destil·len humanisme mediterrani pels quatre costats. Decididament assentat en la figuració, l’herència de l’art escultòric clàssic –des dels antics grecs fins als moderns Rodin i Maillol–, aquesta es deixa sentir en la monumentalitat amb què concebia el cos humà. Així i tot, no dubtà a dotar de modernitat les seues obres, mai transgressores però sí atrevides, i en aquest sentit la seua estètica estigué lligada a un vessant artístic que el situava en el context de l’escultura naturalista contemporània.

Alliberat progressivament dels lligams més academicistes, al llarg de la seua trajectòria Leonardo Borràs anà soltant-se i deixà anar la pròpia i lliure interpretació de les formes anatòmiques, amb voluntat expressionista, atraient i singular, alhora que moderada i reflexiva. Aquesta concepció expressionista de la figura no s’ha de buscar en l’àmbit cultural nòrdic –com el propi terme expressionista podria donar a entendre en primera instància–, sinó que es troba curiosament en el nostre món mediterrani, basat en l’antiga harmonia clàssica i exempt d’excentricitats i distorsions antinaturals i alienes a aquest esperit. L’obra de Leonardo ha tingut sempre cura de la forma, delimitada conscientment amb un dibuix precís i acurat, sense concessions a l’anècdota o el pictoricisme, ja que l’interés de l’artista se centrava en la força vital dels seus personatges, fins i tot en aquells relleus més descriptius.

En consonància amb el seu entorn cultural i vital més proper, l’esperit del qual ha tractat de comunicar sempre amb gran llibertat i força expressiva, el seu imaginari escultòric es mostra farcit de personatges, treballs i espais emblemàtics.

Aquesta consideració cap al seu poble i les seues tradicions cal posar-la en valor. Els suggeriments aportats pel seu mecenes, Vicent Ferragud Monzó, amb l’elecció dels noms dels edificis –no sols els dels músics, pintors i escultors famosos, sinó també els de les partides del nostre terme, pel que suposa de recuperació de la memòria local– de segur que foren un al·licient en uns moments difícils de canvi polític. Els nous temps que s’iniciaven ho eren també per a la recuperació de les arrels del nostre poble i de la seua cultura tradicional.

Valga com a exemple el relleu amb l’escena de la Troballa de la Mare de Déu, una imatge poderosa i al·lusiva a l’imaginari col·lectiu algemesinenc, la qual celebrava la recuperació de la festa que llavors s’estava produint. Així també, la figura del llaurador alçant-se amb l’ajuda d’una aixada, una imatge contundent i amb una forta càrrega simbòlica i social, que de fet transcendeix el merescut homenatge al llaurador valencià per a transformar-se en representació de la nostra identitat col·lectiva. L’heroïtzació de la figura del llaurador o el respecte amb què tractà les activitats agrícoles tradicionals, reflecteixen una vegada més l’estima i el compromís que escultor i mecenes sentien per la seua terra i per la seua història.