Per què es diu així el Bolero Madrid o número 5 del Ball de les Llauradores?

Aparegut a Algemesiweb, setembre 2017

El Ball de les Llauradores és una col·lectiu especial dins el seguici de la processó de la Mare de Déu. La seua indumentària a la valenciana, l’acompanyament amb música de vent de metall o el fet que siga l’únic ball en parella, si no tenim en compte la dansa de les Pastoretes, fan d’ell un dels més estimats. La seua centenària història està plena d’anècdotes i tenen a veure amb els seus protagonistes, les seues músiques i els seus balls.

Una d’aquestes curiositats és el nom d’un dels sis boleros que s’interpreten, l’anomenat Madrid, també conegut com número 5, la història del qual, per a alguns coneguda, no deixa de tindre el seu interés.

Aquesta història, recordada al treball El Bolero d’Algemesí. Cent anys del Ball de les Llauradores, escrit per Adrià Moreno, Eduard Roig i Enric Olivares, comença l’any 1942, amb l’arribada del rector en Juan Belda i Gómez al capdavant de la parròquia de Sant Jaume i l’aparició d’una sèrie de censures eclesiàstiques per als balls i, sobretot, per al Bolero. En aquell temps de moralitat extrema, per a aquell defensor a ultrança “dels bons costums” i dels comportaments exemplars, que el Ball de les Llauradores interpretara el Bolero Bots, llavors el cinqué ball de la sèrie, fou motiu d’enfrontament amb el seu mestre, Vicent Domínguez, atés que en reiterades ocasions el rector havia expressat el desig que no s’interpretara als carrers i places de la ciutat. El motiu era molt senzill, durant l’execució del ball el ballador se situa darrere de la balladora i l’agafa de la cintura, al temps que ella realitza un parell de bots mentre ell acompanyava l’acció amb les seues mans.

L'esmentada acció, mal vista pel rector, provocà la prohibició del Bolero Bots. Això no obstant, la seua temporal desaparició –no tornaria a interpretar-se fins fins a la dècada dels setanta, i no sense dificultats, una vegada instaurada ja la democràcia– possibilità el naixement el 1945 d’un nou ball que passaria a nomenar-se Madrid, ball en essència molt semblant a Bots però que eliminava l’acció originadora del conflicte.

El nom de Madrid li vingué donat arran del viatge que realitzaren a aquesta ciutat els components del Bolero, juntament amb els del Ball dels Bastonets i la Banda de música del mestre Redondo. El motiu fou la desfilada de Sección Central de Rurales del Frente de Juventudes durant les festes del patró sant Isidre, el 15 de maig de 1945, i en el qual, com a curiositat, únicament acudiren els components masculins del ball, atés que per aquells temps era molt difícil que els pares deixaren les seues filles viatjar a soles sense la companyia d’un familiar.

Propiciat per les relacions que l’alcalde Salvador Castell Frasquet tenia amb el govern de Madrid –cal recordar que en aquell mateix any va aconseguir per a Algemesí el títol de Ciutat– es va organitzar l’esmentat viatge a Madrid, el qual durà una setmana, i hi dormiren en uns barracots instal·lats per a l’ocasió en la Casa de Campo. La Banda de música de la Delegación Local d’Algemesí va interpretar marxes militars durant la desfilada de les centúries de Rurals. Ja en el pati de la Secretaria General del Movimiento, els components del ball de Bastonets interpretaren les seues danses, tot donant pas seguidament al grup del Bolero. Els “xiquets”, com se’ls anomenà allí, anaven a ballar on els deien, pels carrers de la ciutat, a la Casa de València, a la porta del Congrés, etc. De la visita a la Casa de València queda el record de l’article firmat pel seu president, Jesús Llorca, qui no tingué més que paraules d’agraïment per als nostres balladors:

La entrada de los muchachos en el salón fué de un entusiasmo indescriptible y los aplausos subieron de punto al aparecer la comparsa de “xiquets” con su traje de labrador de gala y mucho más, si es posible, al penetrar la “banda de indios elegantes” que habían de ejecutar las danzas mixtas de palos  y platillos.

Durant el viatge d’anada i tornada, la major part de nit, el vagó de tren es convertí en un improvisat escenari on els músics per animar la festa anaven interpretant tot el repertori que coneixien. Com a anècdotes curioses d’aquell viatge, els seus protagonistes recordaven com a la Casa de València el pis estava molt polit, fet que provocà que alguns balladors relliscaren i acabaren pel terra. També, durant el camí de tornada cap a Algemesí, en passar dues o tres estacions, se n’adonaren que el tren estava fent marxa enrere, i tot perquè l’alcalde havia arribat tard per a agafar-lo i el va fer tornar per pujar les cistelles amb el berenar per als balladors.

El ball que sorgí arran de la prohibició de Bots i en coincidència amb la visita de les Llauradores a Madrid el 1945, muntat pel mestre Vicent Domínguez, consistia en una primera part idèntica al ball censurat, que posteriorment es coneixeria també amb el número 6. Aquesta primera diferència, o passada, començava amb tres passos cap avant, tot deixant la parella a la dreta. En el moment que s’arribava a la posició ocupada per la parella es feia una volta cap a la dreta enllaçant en una figura molt vistosa amb aquella i tornant a la posició inicial; després dos bots de sebastià i es repetia el moviment, ara, però, cap a l’esquerra. La segona diferència consistia en realitat en una variant més senzilla que la de Bots, eliminant evidentment el moment en què el ballador agafava per la cintura la balladora. En aquest cas, ambdós balladors avançaven cinc passos cap a la dreta i cinc més cap a l’esquerra, tot finalitzant amb unes voltes en el lloc. El final es realitza mirant cap a la Mare de Déu, tot i que admet variacions, com finalitzar en obert o mirant cap a un costat, tal com es fa quan es balla davant l’església, algun plafó o algun espectador il·lustre.

Fa alguns anys, i amb la intenció de diferenciar una mica més ambdós balls, el número 5 i el número 6, el mestre Adrià Moreno inclogué una variant en la diferència primera, substituint els dos bots de sebastià per un moviment sec en què s’aprofita per puntejar des del centre de la fila i tornar amb tres passos a la fila contrària, des d’on s’inicia novament el moviment inicial.

La música que acompanya aquesta ball, per la seua banda, és l’anomenada número 2, d’autoria incerta, tot i que algunes veus li l’atribueixen juntament am l’anomenada número 3 a Vicente Redondo Serrano, director de la Banda de Música d’Algemesí entre els anys 1943 i 1945.

Com es pot observar les evolucions en els balls, però també en l’estil que cada mestre ha anat impregnant, tot adaptant mudances i passos dels mestres anteriors i incloent elements i detalls propis d’altres boleros en la seua execució, de la mateixa manera que s’ha fet en la música o la indumentària, han estat consustancials al propi ball i a les pròpies tradicions, perfeccionant-les i acomodant-les als nous temps, però sense perdre mai el seu sentit popular i la seua essència. Aquest ha estat, si més no, el gran secret de la nostra Festa, la combinació equilibrada entre manteniment i adaptació dels costums pretèrits que hem heretat.

Imatges ceràmiques de la Mare de Déu de la Salut als carrers d’Algemesí

La presencia majoritària d’imatges ceràmiques dedicades a la Mare de Déu de la Salut no només en els carrers de la nostra població sinó també en un bon nombre de cases palesa l’enorme devoció que senten i han sentit els nostres veïns cap a la seua patrona. Potenciada aquesta devoció al llarg dels segles a través de les festes del 7 i 8 de setembre, diverses efemèrides culturals i religioses han potenciat aquesta devoció i, fins i tot, han estat al·licient per a la reproducció d’alguna pintura ceràmica amb la Mare de Déu com a protagonista. Les celebracions dels successius centenaris de la Troballa el 1747, 1847 i 1947, la definició del dogma de la Immaculada Concepció el 1854, la construcció de l’anda neogòtica el 1886 o l’acte de Coronació Pontifícia l’abril del 1925 han tingut majoritàriament el seu reflex artístic en l’execució d’algun plafó ceràmic devocional.

Precisament, un fenomen de gran interés i particular estima ha estat la història presència de plafons devocionals dedicats a la Mare de Déu de la Salut als principals carrers de volta general, concretament als carrers de la Muntanya, de València, del Molí, de Santa Bàrbara i de Berca. Els primers executats, els dels carrers de la Muntanya, de València i del Molí, a la segona meitat del segle XVIII, possiblement amb motiu de la celebració del centenari de la Troballa, iniciaren una tradició en què es visualitzava la imatge sagrada de la Mare de Déu de la Salut com a patrona d’Algemesí i es simbolitzava la seua funció protectora cap al poble devot amb la seua presència material als carrers més importants de la vila.

La tradició també ha volgut que durant la celebració de les processons en honor a la Mare de Déu de la Salut, molts dels balls que hi participen realitzen alguna coreografia especial davant algun d’aquests plafons, com encara ocorre per part dels Bastonets o les Llauradores als ubicats al Pouet del carrer de Berca o al del carrer de València.

L’inexorable pas del temps, però, ha fet que alguns d’ells ja no es trobem als seus espais originals. Així, el plafó ubicat al carrer de València núm. 38, possiblement el més antic, datat cap al 1750-1770, obra del pintor ceramista Llucià Calado, presenta un estat de conservació regular, amb trencats en distintes peces, com a conseqüència de distintes reinstal·lacions. El plafó que originàriament es trobava al carrer del Molí de la Vila, datat cap al 1760-1770, amb l’enderroc de la casa que l’allotjava passà a l’interior d’un immoble situat al carrer de Castelló de la Plana. Per últim, el del carrer de la Muntanya, datat entre 1770 i 1780 i emplaçat des de l’any 2002 al núm. 95, havia estat ubicat des de principi de segle XX i fins el 1999 al núm. 115 del mateix carrer, una vella casa pairal encara en peu i on resta la fornícula buida que abans l’allotjava. La seua ubicació anterior sembla que fou al mateix carrer de la Muntanya, però en el solar d’una casa enderrocada per obrir l’actual carrer de l’Acadèmic Segura.

La realització d’aquests plafons ceràmics es correspon amb un moment àlgid de la pintura ceràmica valenciana, la qual destaca per una policromia variada i de gran riquesa, fent palès un estil si no ingenu almenys certament estandarditzat que repeteix els formulismes propis de la producció ceràmica valenciana de la segona meitat del segle XVIII, que tanta fama i repercussió tingué.

Tots tres es basen formalment en la famosa xilografia del segle XVIII que acompanyava la fulla de gojos dedicats a la Mare de Déu de la Salut, tot i algunes lleugeres diferències. La Mare de Déu apareix entronitzada en el cor buit de la morera, coronada amb corona tancada –tot i que en la xilografia original aquesta és oberta– i vestida amb túnica verda i mantell blau, excepte en la imatge del carrer València, on la túnica també presenta una coloració blavosa. Amb una mà sosté una ram de lliris i amb l’altra acull el seu Fill, qui es mostra en acció de beneir els fidels mentre amb la mà esquerra sosté un orbe crucífer. Ambdós són adorats per dos àngels agenollats que flanquegen el seu tro, mentre que en segon terme apareix representada de manera anacrònica la capella o ermita on és venerada.

Els altres dos plafons mencionats, els del carrer de Santa Bàrbara i el del carrer de Berca són sensiblement posteriors. Ambdós, de la mateixa manera que un tercer plafó ubicat al carrer de València núm. 153 segueixen el model formal de una fulla de Gojos del segle XIX. En ells, la Mare de Déu, entronitzada i asseguda sobre un núvol en el qual voletegen cabets d’àngels dins, apareix ubicada dins el tronc buit de la morera. La flanquegen els dos àngels adorants i l’acompanyen dos pastors, un major i un menut, amb una ovella als seus peus. Al fons a l’esquerra, la capella de la patrona rematada per una cúpula, i a la dreta es representa un brollador d’aigua, amb la inscripció Fons Salutis, derivada del símbol lauretà Fons Signatus, que recorda la funció protectora de la Mare de Déu envers els seus devots.

Però de tots els plafons citats, enguany cobra especial protagonisme l’ubicat al carrer de la Muntanya, per ser aquest barri l’encarregat d’organitzar les festes del 2018. Famós ja per haver servit com a model en el cartell anunciador de les festes del VIIé Centenari de la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, la imatge presenta un bell rocall asimètric ornamentat amb llambrequins i almesquins ondulants que funcionen com a orla, al temps que rodeja en la part inferior la inscripció identificativa dedicada a la Mare de Déu de la Salut: La Virgen de la Salud de la Villa de Algemesí.  A més, enguany els Festers del Barri de la Muntanya han volgut utilitzar novament aquesta bella imatge devocional per a la confecció d’un magnífic tapís amb el que decorar molts dels balcons de la nostra localitat. Una iniciativa que aplaudim i animem en la seua difusió amb la exposició d’aquestes quatre línies que han volgut donar a conèixer l’origen d’aquest plafó ceràmic i els seus companys. A tots els Festers del Barri de la Muntanya, l’enhorabona!

Article aparegut a: http://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/2017/12/27/Imatges-cer%C3%A0miques-de-la-Mare-de-D%C3%A9u-de-la-Salut-als-carrers-d%E2%80%99Algemes%C3%AD

27 de desembre de 2017

Ball dels Arquets o dansa del Jardí?

Aparegut a BIM Berca Algemesí núm. 251 Febrer 2018

Aquesta simpàtica dansa tan nostrada, senzilla i alegre, la trobem escampada per tota Europa en l’àmbit de la festa, ja siga pagana o religiosa. I en són molts els llocs on s’ha interpretat històricament i, fins i tot, recuperat en els darrers temps. El ben cert és que el seu origen resulta, si més no, prou difícil d’establir i la seua denominació i indumentària, pel propi caràcter efímer de la dansa, ha variat al llarg de la història.

Coneguda també com a dansa d’Arets en alguns indrets, dansa de Gitanetes a l’Alcúdia, o dansa de Cercolets a Catalunya, aquesta varietat de denominacions ens dóna idea de l’enorme varietat i difusió que ha tingut aquesta manifestació folklòrica. Fins i tot, una dansa d’Arquets la podem trobar representada en una pintura ceràmica dihuitesca del claustre (chiostro maiolicato) del convent de Santa Chiara de Nàpols, interpretada per xiques que ballen al so d’un violí.

La característica principal de la mateixa dansa és, òbviament la utilització d’uns arcs florals amb els quals es realitzen diferents moviments coreogràfics i la seua roba, de trets de vegades pastorívols o bucòlics, solia també confeccionar-se a l’holandesa o a la polonesa.

En l’actualitat, és una manifestació que podem trobar escampada a moltes poblacions valencianes on s’ha interpretat històricament o on s’ha recuperat recentment a les festes patronals o a la processó del Corpus.

De fet, la procedència originària d’aquesta es troba a la festivitat del Corpus Christi de València, on també és coneguda com a dansa de Poloneses. Al cap i casal la introducció d’aquesta dansa data del 1846 i el significat mític que se li ha donat afirma que la dansa simbolitza l’alegria dels llauradors per la festivitat del Corpus. Hui en dia però, de la mateixa manera que al nostre poble, és interpretada per xiques adolescents.

Com tots sabem, a Algemesí, ja fa algunes dècades les mateixes xiquetes que interpretaven el Ball de la Carxofa a Algemesí s’encarregaven també de la dansa dels Arquets, tot separant-se en dos grups diferents a partir del 1988. És per això, que l’arquet utilitzat per a la dansa i que li dóna nom a la comparsa és en realitat un aret adornat amb papers de colors, el qual en dos terç de la seua circumferència s’engreixa a manera de globus, i que les xiquetes abans es penjaven al muscle per tenir les mans lliures i poder ballar la Carxofa.

Quant a la música, Edgar Cano relatava al seu conegut treball com aquesta era originària del Corpus de València, i la seua introducció als arquets d’Algemesí fou recent, segurament en època de la Secció Femenina.

El vestit utilitzat en aquesta dansa en l’actualitat està compost per un vestit blanc, semblant al de les combregadores, adornat per una faixeta de color a la cintura i una cinta del mateix color al cap. Com és conegut, aquesta indumentària és alternada per les seues intèrprets amb el vestit usat per al Ball de la Carxofa, açò és, brusa blanca i falda de color (blau, groc, rosa, etc.) amb tres randes horitzontals, mentre que els cabells són adornats amb una cinta del mateix color que la falda. Es completa aquesta vestimenta amb davantal negre, jupetí sense passar, calces blanques i espardenyes.

Així les coses, aquesta seria una imatge que resultaria ben xocant per als nostres veïns de fa un segle i mig. Perquè curiosament, en el segle XIX aquesta dansa era interpretada per homes i coneguda amb el nom de «Danza del Jardín». Segurament dirigida per Jeroni Curçà, mestre també de la Carxofa i de les Pastoretes als anys quaranta del segle XIX, en què la documentació parla genèricament de danzas, els orígens d’aquest ball podrien ser encara més llunyans. De fet, en els anys 1835 i 1836 es mencionen «las danzas de muchachos y muchachas» y «las dansas de ninos y niñas», les quals no farien referència al ball dels Pastorets, com en alguna ocasió s’ha afirmat, sinó a les danses dels Arquets i de la Carxofa, que ja llavors figuraven conjuntament i en plural.

Les referències documentals d’aquella comparsa anomenada del Jardí, l’actual dansa dels Arquets, apareixen en l’any 1870, quan se li paguen a José Girbés Climent vint reals de velló per «arreglar las danzas de la Alcarchofa y Jardín» i, posteriorment el 1874, quan li’n són pagats 60 a José Escrivá, mestre també del ball de la Carxofa, per dirigir-la: «veinte para el maestro de la danza de los arcos y los demás a los dansadores de la misma».

Precisament, en aquella dècada dels setanta del segle XIX se cita el lloguer de la indumentària d’aquest ball a la Casa Insa, formada llavors per catorze integrants més el mestre i els dos botargues, tot mantenint-se davall el nom de «Danza de los Jardineros», una denominació ja oblidada però que també apareix a altres poblacions segurament per a fer referència a un ball d’arquets o arets, com ara Alzira, interpretada al segle XIX pel gremi de Fusters, a Albalat, citada el 1861 o a Gandia, també present en aquesta època.

D’altra banda, aquesta també figurava al conegut Ball de Torrent, novament interpretat per xics, com també ocorria en la mateixa època a altres poblacions valencianes, com ara a la dansa dels Arquets de Carcaixent, citada en els anys 1872 i 1879, i ballada per homes que vestien pantalons de punt blanc uns i pantalons blaus de llana amb tires roges i galó daurat altres, més jaqueta morada de llana o de pana de color corinti amb ornaments rojos i galons daurats, mànegues blanques de batista, pitets rojos de llana i gorres a l’antiga blaves amb plomes.

En el cas de la indumentària utilitzada llavors en Algemesí val a dir que aquesta constava de pantalons o calces blanques, tonellets rojos, cuirasses negres –dotze de vellut i dues verdes fetes de retalls–, capeta quadrada a l’esquena i gorres emplomades. També val a dir que davall aquesta denominació de dansa del Jardí o de Jardiners apareix encara citat el seu lloguer a Casa Insa els anys 1872, 1873, 1876, 1879, 1880 i 1881.

A més a més, si busquem en aquella llunyana dècada de 1880 trobarem que era Mauricio Felip l’encarregat de la dansa, ja citada pel dipositari d’aquell any, Joaquín Llopis Pelechano, com a «danza de los arcos», i per la que pagà al mestre 84 reals. La darrera menció al recordat Mauricio Felip com a encarregat d’aquest ball i el de la Carxofa serà del 1888 i, curiosament, a partir d’aquesta època ja passa a ser denominat com a dansa d’arquets.

El mateix ocorrerà els anys 1884, 1888 i 1892 en les notes de lloguer de Casa Insa, en la que apareix com a «Danza de Arquitos» i la indumentària de la qual és descrita el 1892 d’aquesta manera: «traje de volantes con gorra y pirigallos», és a dir, semblant a la dels volants, a l’antiga espanyola.

És de suposar, per tant, que llavors el ball encara seria interpretat només per homes i, com s’ha pogut comprovar, dirigit pel mateix mestre encarregat de la dansa de la Carxofa, aquesta sí, interpretada ja aleshores per xiquetes. Amb tot, sobre quan passà el ball dels Arquets –o dansa del Jardí– a ser ballat per xiques és una qüestió que encara resta per estudiar.