dijous, 27 d’agost del 2015

El monument a Joan Baptista Cabanilles, obra de Leonardo Borràs

L’any 1956 va ser alçat a l’actual plaça Cabanilles un monument que commemorava el 250 aniversari de la mort del compositor i organista Joan Baptista Cabanilles (1644-1712). Una comissió pro-monument formada per Joan Segura, Jaume Descalç, Martí Domínguez i Moreno Gans, entre altres, i encapçalada per l’alcalde d’Algemesí, Salvador Castell, encarregà a l’escultor  algemesinenc Leonardo Borràs l’execució d’aquest projecte. La seua inauguració es va produir el 18 de juliol de 1959[1], sent alcalde Amadeo Llàcer, tres anys abans de l’aniversari de la mort del compositor. Anys més tard, en formar-se la comissió de la nostra falla, aquest monument passaria a convertir-se en la seua insígnia.
La concepció d’aquesta obra escultòrica, però de característiques arquitectòniques, fou força complicada. Després de nombrosos estudis i dibuixos preparatoris, Borràs aconseguia un monument de formes majestuoses, sòbries i de gran puresa de línies. Ja la planta ens dona idea de la seua gran originalitat, ja que aquesta parteix d’un triangle isòsceles amb els angles truncats o retallats i amb les seues cares en forma còncava, solució que li dona al conjunt un caràcter equilibrat i harmònic. L’efecte que pretenia assolir era el d’una peça que poguera veure’s des de tots els punts de vista i que, al mateix temps, rebera la llum del sol a totes hores del dia, creant així constants jocs de llum i ombra depenent de la posició d´aquell. Aquesta preocupació per la llum, tan present a l’obra de Borràs, la podem apreciar també als conjunts escultòrics que apareixen als tres costats còncaus, realitzats en altrelleu per a crear eixos efectes de clarobscur, així com a la potent cornisa que remata el conjunt.
Com a curiositat, cal advertir que el cos del monument és buit. Al seu interior existeix un espai d’uns dos metres de diàmetre que allotja una escala de pedra inserida dins d’una paret interior, feta de rajola, per la qual es podia accedir a la part superior, on la comissió de l’Ajuntament tenia projectat inicialment construir un colomer, idea afortunadament desestimada.

El cos del monument està realitzat en pedra de Xàbia (un material molt dur i que resisteix bé el pas del temps); la cornisa i el basament estan fets en pedra calcària; mentre que, curiosament, els grups escultòrics presenten diferents materials. El relleu que mira cap a les finques de la plaça Cabanilles està llaurat amb pedra de Borriol, i els altres dos grups són de formigó mesclat amb la pedra de Borriol polvoritzada, solució de menor qualitat elegida a causa de l’elevat cost econòmic del material original. Aquests darrers foren creats a partir de buidats en escaiola. La realització de tots tres vingué precedida d’un costós i calculat treball escultòric per a que travaren perfectament els distints blocs que composen aquells.
Els tres magnífics conjunts escultòrics són els que donen sentit simbòlic a la monumental composició. Tots tres representen trets de la vida de l’organista Cabanilles. El primer, aquell que mira cap a les finques de la plaça, és una al·legoria a la música d’orgue; el segon, que mira cap a l’Institut de Secundària, és un homenatge a l’obra coral (on podem trobar referències a les cantories renaixentistes)  i a la figura del compositor, situat al centre del grup. Per últim, el conjunt que mira cap a la Capella és una representació del sacerdoci, ja que, convé recordar, Cabanilles fou ordenat sacerdot el 1688 a la Catedral de València. En aquesta peça apareixen al fons les taules de la Llei, a més de dues figures amb les mans enllaçades que són un símbol de germanor. Aquesta iconografia tan original i nova és deguda tota al propi escultor, i en ella reflectí de manera sintètica i precisa la grandesa de la figura del compositor algemesinenc. Per altra banda, i com a nota anecdòtica, per a la realització del rostre del músic, Borràs s’inspirà en un oncle seu, Vicent Moreno, idealitzant, això sí, alguns aspectes expressius.
L’altre element a destacar del conjunt són les tres plaques de marbre que apareixen al cos inferior i estan situades als costats rectes del conjunt, una de les quals fou col·locada l’any 1987, coincidint amb el 275 aniversari de la mort del compositor, i en substitució d’una altra més antiga. En aquestes plaques es fa referència a la cronologia de Cabanilles (naixement i mort del compositor), als alcaldes que intervingueren en la construcció del monument (Salvador Castell i Amadeo Llàcer) i, per últim, al 275 aniversari de la seua mort, fet que ocorregué sent alcalde Joan Girbés.

De l’autor, Leonardo Borràs, podem afirmar que, amb aquesta obra, de magnífica i complexa realització, va crear una autèntica fita dins de l’espai visual del nostre poble. És més, per a la falla Plaça Cabanilles s’ha convertit en el seu símbol més representatiu. Els veïns i veïnes d’Algemesí tenim la sort de poder gaudir al nostre poble d’algunes de les seues obres més interessants, com el monument a Salvador Castell (1982); al compositor Moreno Gans (1984); al periodista Martí Domínguez (1989) o al llaurador (1999).
Nascut a Algemesí el 1923, Leonardo Borràs fou llicenciat en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. En 1969 fou nomenat com a Catedràtic numerari d’Instituts Nacionals d’Ensenyament Mitjà i en 1989 com a Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Encara que Borràs sempre va seguir un camí propi i personal al llarg de la seua carrera artística, treballant tot tipus de materials i registres escultòrics, des dels més clàssics als més avantguardistes, en els que l’espai, la llum i l’expressió són elements fonamentals, no podem deixar de banda aquelles figures que han sigut referents per al nostre artista, com ara Manzú, Maillol, Capuz o Victorio Macho entre altres.



[1] MONTESINOS, J., “25 anys del monument a Cabanilles”en BIM Berca, nº 23, 1984, p. 27

dijous, 20 d’agost del 2015

El Retaule de Pardines

El Retaule de Pardines és conegut amb aquest nom per ser una de les poques restes conservades de la desapareguda església de Sant Miquel de l’antiga senyoria de Pardines, creada el 1393 –tot separant-la de la d’Albalat– i clausarada el 1640 a causa de les freqüents inundacions que patia la població. En l’actualitat, el retaule es conserva en la primera capella de la part de l’Evangeli, però sembla que abans estigué guardat a la sagristia, allí almenys el va veure Elías Tormo en 1923.

Aquest conjunt pictòric ha estat generalment atribuït a l’escola valenciana dels Macip (Vicent Macip i el seu fill Joan de Joanes). Precisament, la taula que allotja l’àtic, –la  Crucifixió– és l’única que té una atribució més concreta. Mentre que alguns autors apunten a la figura de Pere de la Torre, pintor alzireny actiu en la segona meitat del segle XVI, altres, com ara Tormo, han volgut veure la mà de Cristòfor Llorenç (1571-1645), qui treballà a l’església de Sant Miquel dels Reis, una atribució aquesta que endarreriria la datació del retaule.

El conjunt pictòric de Pardines està composat per una fornícula central que allotja una imatge en fusta de la Mare de Déu, datada al començament del segle XVIII i abillada amb corona, aurèola i assutzena treballades en plata. Als carrers laterals es presenten quatre taules d’idèntiques dimensions (58x31 cm.), decorades amb les següents escenes: L’Anunciació, La Nativitat, La Resurrecció de Crist i L’Ascensió. La predel·la, que segueix la distribució dels carrers verticals mostra tres taules més, les quals representen: La Dormició de la Mare de Déu (27x41 cm.), L’Adoració dels Mags (27x27 cm.) i la Pentecosta (27x27 cm). I a l’àtic, com ja hem dit, hi ha una Crucifixió (50x46 cm.).

No s’ha conservat cap document que ens parle dels orígens del retaule. Dels despoblats de Cotes i Pardines, el rector Belda Ferré mencionava aquest conjunt i comentava en 1908 que “la parroquia guarda algunos objetos religiosos y un retablo de sus iglesias, pero ningún libro, ni otros documentos”.

Sembla, però, que el retaule haja sofrit alguna modificació en la seua predel·la al llarg de la seua existència, atès que una millor lectura cronològica ens indica que a la taula lateral esquerra li correspón el lloc dret, i viceversa. Així, cal llegir les escenes del retaule començant pels dos carrers laterals, de dalt a baix i de dreta a esquerra, i continuant pel carrer central des de baix fins a finalitzar en l’àtic.

Del programa iconogràfic establert cal advertir com totes les pintures estan al servei del missatge diví, és a dir, de la difusió dels dogmes de la religió cristiana. En ell hem de destacar la importància donada al culte de Maria com a Mare de Déu, i el seu paper en l’obra de Redempció a través de la mort del seu Fill en la creu. En el mateix carrer central es mostra expressament, davall de la fornícula, l’anagrama coronat de la Verge com a símbol que condensa tot el significat del conjunt pictòric.


Al voltant de la fornícula central, veiem com es distribueix set taules les quals representen els set Gojos de Maria: Anunciació, Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i Dormició. Semblant programa iconogràfic el podem veure també  a altres retaules  catalans com ara el Retaule de la Verge, procedent de l’església de Sant Esteve d’Abella de la Conca, datat en la segona meitat del segle XIV i conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, o el Retaule de la Verge de l’església de Vilafermosa, atribuït tant al Mestre de Vilafermosa com a Llorenç Saragossa.


Els Gojos de Maria fou un tema de gran popularitat a partir dels darrers segles de l’Edat Mitjana. Aquesta devoció mariana fou difosa per l’orde dominicà i la seua popularitat s’estené a través de composicions literàries de personatges tan importants com Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, el rei Alfons X el Savi o l’Arxipreste d’Hita.  D’entre el set Gojos, que podien reduir-se a cinc o ampliar-se fins a deu, comenta Maria Teresa Vicens, que el darrer, d’acord amb la literatura devocional, és aquell que representa l’arribada triomfal de la Mare de Déu al paradís, on és rebuda pel seu Fill. Aquest Goig, pot estar representat bé pel tema de la Dormició, com és el cas del Retaule de Pardines, bé pel tema de l’Assumpció o més comunament per la Coronació. Val a dir, que aquesta representació del darrer Goig, per ser la més important de les set, serà representada sempre a un lloc destacat, ja siga a l’àtic del retaule, com és el cas del Retaule del Set Gojos de Maria, pintat per Pere Nicolau per a l’església de Sarrión i conservat hui al Museu de Belles Arts de València, o a la taula central de la predel·la, tal com ocorre en el de Pardines.

La Paret del Molinet



 Al terme d'Algemesí, a l'antiga senyoria de Pardines i vora la depressió situada entre les veïnes poblacions d'Albalat i Sollana, s'alcen les restes del que fou la torre defensiva d'una antiga alqueria musulmana. Datada en torn als segles XI o XII, aquesta torre formava part d'un antic molí, anomenat Molí de la Palma, propietat de la senyoria de Pardines, que deixà de funcionar al voltant del segle XV.
Aquest molí islàmic, amb una clara continuïtat en època cristiana, pot relacionar-se amb altres estructures semblants d'alqueries amb torre com ara la Torre del Borrero. De la mateixa manera que altres torres molt millor conservades, com ara la d'Espioca, les de Benifaió, la d'Almussafes o la de Trullàs, la seua presència resultava força necessària com a primer cinturó defensiu de la ciutat de València i les terres d'horta circumdant, així com de la mateixa alqueria on es trobava situada.
A la plana de l'Albufera, ja densament poblada en època islàmica, els musulmans crearen la infraestructura necessària per a explotar la seua riquesa agrícola. Les alqueries eren precisament la més important unitat d'aquesta infraestructura agrària i val a dir que pràcticament totes elles presentaven una torre defensiva, la qual també podia tenir altres usos, com ara graner, magatzem, presó, etc.
La Paret del Molinet és un exemple d'espai viscut al nostre terme en el qual els pocs vestigis que es conserven ens parlen del seu dinàmic passat. Les excavacions dirigides per Juli Blasco fa poc més de 10 anys ens han aportat dades interessants, com ara l'existència de substrats romans, sembla que d'una nòria, encara per excavar.

Fotografia: Ximo Tomás