La importància de les festes majors de Cullera en la promoció del patrimoni immaterial valencià

 Article aparegut en el Programa de Festes Majors i Patronals de Cullera, 2024.

El paper significatiu que desempenyen les festes patronals d’una ciutat com Cullera en la identitat cultural dels valencians, i la importància que estes tenen i han tingut entre les generacions passades i les presents, mereix la major protecció possible per part de les nostres administracions i confiem en què ben prompte es veja reflectida en l’esperada declaració com a bé d’interés cultural immaterial.

La festa, com a manifestació social complexa, incorpora una bona part de tradicions culturals, com ara la religiositat popular, la música, la dansa, l’art, l’artesania, la pirotècnia, la gastronomia, etc. Amb el pas del temps, cada generació ha anat aportant expressions festives pròpies del seu temps, en un procés diacrònic de continuïtat i canvi, com a producte cultural d’una llarga història de més de quatre segles. A més a més, el conjunt monumental i paisatgístic de la festa de Cullera incorpora un seguit de valors materials i immaterials que són interdependents i, sense els quals, perdria bona part del seu sentit.

Així mateix, resulta de gran importància la participació activa i l’aportació responsable del conjunt de la societat, així com també de les autoritats civils i religioses, per a la seua celebració anual. De fet, un dels principals valors de la festa és el seu poder vertebrador, el qual va més enllà de les celebracions religioses, i que s’expressa en manifestacions d’un alt valor social, artístic i cultural.

Elements tan singulars i definidors del caràcter ritual i patrimonial de les festes dedicades a la Mare de Déu del Castell els trobem en la Baixà de la imatge des del seu santuari fins a la població; la processó general celebrada en el dia de sant Vicent Ferrer i les Aurores de Sant Antoni, la Bega-Port i el Raval, totes elles amb una important participació popular.

Totes tres tenen un significat especial, però voldria centrar-me en la processó dedicada a sant Vicent i a la Mare de Déu. Aquest seguici processional està dividit en dues parts: la primera, anomenada part profana, i la segona, la part religiosa.

Els carrers que formen el recorregut de volta general estan decorats per una catifa vegetal formada per branques de xiprer i taronger, en el que tradicionalment es coneix a molts pobles valencians com l’enramà de la murta i que té com a funció, a més d’aromatitzar els carrers i dotar-los d’un ambient acollidor i de festa, representar simbòlicament la purificació d’un recorregut considerat sagrat.

La part profana de la processó està caracteritzada per una sèrie de danses rituals, recuperades o recreades en els darrers anys, gràcies tant als estudis de recerca que les han documentades com als esforços individuals i col·lectius de persones, grups i entitats locals implicades. Històricament, s’han pogut documentar danses rituals efímeres presents en el segle XIX i principi del XX com els balls de Xinesos, Turcs, Matxaquins, Locos, Gitanos, Pastorets i Tornejants. I com no, els indispensables Nanos i Gegants. La majoria d’ells estaven presents llavors en la cavalcada al·legòrica que es realitzava el dia mateix de la Baixà, a manera de processó del convit del Corpus o Degolla, i en la qual antigament també hi participaven infinitat de gropes vestides no només a la valenciana sinó també amb abillaments d’altres regions, així com carrosses que res tenien que envejar a les aparellades per a la Fira de Juliol de València.

Tot i que en els anys quaranta del segle XX tornaren a incorporar-se de manera tímida, i que cap als seixanta es constata també efímerament la participació de Bastonets, Pastorets i Pastoretes així com Gegants i Cabuts, a més dels Cirialots i alguns patriarques de l’Antic Testament, el cert és que el pas de les dècades feu que tot allò quedara en un record vague, un somni vaporós que provocà la pèrdua de danses, músiques, coreografies, indumentària i, sobretot, herència patrimonial festiva.

No fou fins als anys noranta que el seguici processional cullerenc tornà a arrelar i a tenyir-se d’una certa tradició gràcies a l’empenta de diversos moviments associatius, com ara l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses; els membres de la Falla El Raconet, encarregada de restaurar la participació d’alguns balls, així com la comparsa de les Quatre Parts del Món en la Baixà i la processó de Sant Vicent, o els moviments juvenils religiosos com els juniors o scouts, en una evident iniciativa per mantindre la identitat cultural del seu poble, però sense una continuïtat anual tant en els aspectes formals com en la seua configuració.

Hui en dia, les danses rituals que participen en la part profana de la processó han recuperat aquell espai que els pertanyia i són la dansa de Nanos i els Gegants, ball de la Jota, Arquets, Panderetes, Vetes, Moma, Bastons i Muixeranga. La seua presència, com abans en uns altres contextos, resulta un dels elements més notoris i rellevants de les festes locals.

Quant a la part religiosa de la processó general, és de destacar la presència en les últimes dècades dels personatges bíblics, de fort arrelament, i que tenen com a font d’inspiració el seguici procedent de les processons del Corpus Christi, configurant-se com un record visual i popular i catequètic de la història de la salvació. En el cas de la processó de Cullera, els personatges que han passejat pels carrers de volta han estat Noé, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Raquel, Josep, Moisés, Aarón, la cort del faraó, l’arca de l’aliança, Josué, Saül, Samsó i Dalila, David i Betsabé, Salomó i la reina de Saba, Elies, Jeremies, Isaïes, Judith, Rut, Noemí, Dèbora, Abigail, Rebeca, Esther, Tobies i Sara. A continuació, hi figuren els cirialots, que representen els ancians de l’Apocalipsi.

L’element més representatiu i particular de la localitat en aquesta part, i molt estimat per la comunitat local, com a figures idiosincràtiques, és el conjunt anomenat les Quatre Parts del Món, un grup de personatges en nombre de quatre que acompanyen l’anda de la Mare de Déu del Castell –abans eren els seus volants o portadors. La seua indumentària ha passat a formar part de la visualitat local: brus ampla i calces blaves, calçons curts, gola i barret ornat, i sostenen a la mà un manoll de cintes de seda de diferents colors.

En l’actualitat, i després d’alguns anys de crisi i decaïment, agreujades temporalment pels efectes de la Covid-19, l’Ajuntament de Cullera, a través de les regidories de Festes i de Patrimoni Històric i Museus, junt a diferents associacions cíviques i religioses, ha decidit apostar pel patrimoni cultural i festiu de la localitat amb l’inici d’una tasca de recuperació d’elements tradicionals i històrics integrants de la processó de Sant Vicent. Així, juntament amb la majoria de danses rituals que s’han mantingut i altres que han aparegut de nou –s’ha incorporat el ball de la Moma en el 2022, per exemple-, s’ha apostat en el 2023 per recuperar la històrica dansa dels Tornejants per tal que ballen davant la imatge de la Mare de Déu del Castell de Cullera durant el recorregut de la processó general. Aquesta dansa, conservada a Algemesí i a Morella, davall la denominació de dansa de Torneros, i que s’ha recuperat en l’última dècada a Sueca i l’Alcúdia, i en aquesta any passat a Ontinyent, està documentada per última volta a la processó de Cullera en 1891. El projecte contempla la creació d’un grup local, encara no configurat pel poc de temps que hi ha hagut per preparar-la, tant en la confecció de la indumentària com en l’assaig dels seus components. És per això, que en el 2023 s’ha comptat amb la participació dels tornejants d’Algemesí, els quals ja van actuar a Cullera en l’any 2000.

Per a enriquir la processó també s’han construït dos nous gegants, que representen el rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, i que simbolitzen l’estatus reial que ostentava la localitat com a vila reial. La construcció de la nova parella, de 3,75 i 3,60 metres d’altura respectivament, ha estat a càrrec de l’artista català Joan Manel Avilés Prada, conegut pel seu treball de recuperació d’antigues tècniques de construcció –com el modelat inicial en fang- combinat amb l’ús de nous materials més resistents com la fibra de vidre.

Altra novetat de la processó d’enguany ha estat la recuperació d’alguns personatges bíblics que havien deixat de participar en els últims anys, però que tenien un fort arrelament en la memòria col·lectiva de la població. És el cas de l’agüelet Colomet, Josué, l’Arca de l’Aliança, Salomó i la reina de Saba i els Cirialots, on tant els vestits com els grans ciris han sigut confeccionats de bell nou i són propietat de l’Ajuntament.

Amb la incorporació de tots aquests elements festius tradicionals, el consistori municipal pretén impulsar la declaració de les festes patronals de Cullera com a bé d’interés cultural de caràcter immaterial, per tal de protegir-les, visibilitzar-les i potenciar-les en la mesura d’allò possible. Per descomptat, aquesta acció de promoció de la festa encapçalada per Kike Gandía Álvarez, director dels Museus de Cullera, i que arrancà en desembre del 2021 no pot ser unidireccional sinó que necessita del recolzament dels diferents agents celebrants implicats en ella: tauleters, cambreres de la Mare de Déu, Patronat, confraries, agrupacions, grups de danses, comissions falleres i bandes de música.

Rituals festius com els citats més amunt són expressions socials que donen sentit al pas del temps en comunitat. Ja siguen manifestacions conservades en el temps o recentment recuperades o recreades en anys recents, esdevenen necessàries per al desenvolupament de la identitat personal i col·lectiva i per a la pervivència de la comunitat. Generen comunitat, associacions de persones que es relacionen simbòlicament amb unes expressions rituals, unes manifestacions culturals lúdiques i religioses, uns espais i un temps, tot dotant de sentit transcendent allò quotidià i de sentit espiritual la convivència ciutadana.

Cal destacar, per això, la participació ciutadana i la seua organització tant a nivell individual com col·lectiu. Tal com ocorre en altres poblacions valencianes, les festes majors de Cullera esdevenen un moment únic en el que són representades danses rituals tradicionals, expressions musicals ja reconegudes com a bé d’interés cultural immaterial en si mateixes, així com manifestacions religioses i lúdiques que es configuren com un punt de trobada entre veïns, forasters, familiars i demés curiosos que s’acosten al poble, un nexe d’unió amb el passat que enforteix el sentiment de pertinença i que el connecta amb les noves generacions i un reclam que permet conéixer les tradicions locals a tots aquells que s’acosten a Cullera per primera vegada.

Esperem que la declaració de les Festes de la Mare de Déu del Castell de Cullera com a bé d’interés cultural immaterial servisca per a enfortir encara més els lligams comunitaris amb el reconeixement oficial de la importància d’aquesta manifestació festiva, no només per a la pròpia població local sinó també per a la resta de la societat valenciana, tot fomentant la participació activa dels valencians en la preservació i promoció contínua de la nostra tradició cultural festiva.

Enric Olivares Torres

El Cant de la Carxofa, un patrimoni de l’Horta per a tots els valencians

 Article aparegut a la revista Saó, núm. 495, octubre de 2023.

Afirmaven Antoni Ariño i Sergi Gómez fa uns pocs anys en el seu acreditat estudi titulat La festa mare que, en una societat complexa i globalitzada, estructurada en múltiples categories que s’interrelacionen i creen múltiples fonts d’identitat, la conseqüència de les quals, ja s’ha dit en més d’una ocasió, ha estat la porositat d’unes fronteres cada volta més difuses i la necessitat tant a nivell personal com grupal d’afirmar la pròpia especificitat, la cultura festiva desenvolupa un paper central a l’hora d’articular simbòlicament la consciència de la nostra personalitat com a poble. No hi puc estar més d’acord.

La cultura festiva, com a part del nostre patrimoni cultural immaterial, resulta un component crucial de la identitat col·lectiva de la societat valenciana. Les diverses celebracions, tradicions i rituals que marquen moments especials al llarg del calendari anual reflecteixen a través de la indumentària, la música, les danses, la gastronomia i tantes altres activitats específiques la nostra idiosincràsia, i resulten fonamentals en el foment de la cohesió social, la transmissió de valors i l’expressió de la diversitat cultural, enfortint el sentit de pertinença, al temps que preserva i adapta als nous temps les tradicions heretades dels nostres pares en un món en canvi constant.

A més a més, en les últimes dècades assistim a un procés de revalorització d’aquest patrimoni festiu gràcies a la implicació d’agents particulars, associacions, administracions i, fins i tot, podríem dir-ho a un fenomen de patrimonialització de la cultura festiva. Una de les mostres més evidents d’aquesta dinàmica és l’inici de diferents processos de declaració de moltes de les nostres celebracions com a bé d’interés cultural immaterial. Els interessos, per descomptat, en són diversos i potser no siga ara el lloc per desgranar-los. El ben cert és que en aquestes expressions populars hom veu un vector d’afirmació de la identitat grupal, articulada a través d’una autèntica litúrgia cívica que cobra tot el seu sentit mitjançant rituals de catarsi festiva.

Una d’aquestes manifestacions del patrimoni festiu valencià més belles i, alhora, encara hui desconeguda per a molts, és, sense cap mena de dubtes, el Cant de la Carxofa. Circumscrita en l’actualitat a un àmbit geogràfic concret i limitat, en el passat va gaudir d’una extensió i difusió molt més àmplia, el que diu molt en favor de la popularitat que arribà a assolir llavors i del valor cultural que allotja en l’actualitat.

Conservada a Silla, Alaquàs i Aldaia des d’antic, i recuperada en les últimes dècades a Catarroja, Picassent, Quart de Poblet, Castellar-l’Oliveral i els barris del Carme i el Canyameral de València, el Cant de la Carxofa és una representació parateatral on un xiquet o xiqueta vestit d’àngel apareix assegut o dempeus dins d’un artefacte en forma de carxofa amb les fulles cap avall. Des d’una certa altura i en el moment en què la imatge sagrada es deté en arribar al temple parroquial, abans de finalitzar la processó, les seues fulles s’obrin lentament i deixen al descobert l’angelet perquè cante un himne laudatori en obsequi del patró o patrona de la població, acompanyat d’orquestra i cor.

Aquest himne o motet, titulat originalment Glòria a Déu a dalt del cel, li és atribuït històricament a un jove compositor de tan sols catorze anys, de nom Rigoberto Cortina Gallego (Godella, 1840 - València, 1920), i amb un talent musical fora del comú, tal com demostraria anys després. L’estrena del villancet es feu a la població de Silla l’any 1854 i prompte s’estendria a moltes altres localitats de la comarca, el que en ocasions li ha valgut la denominació popular de la Carxofa de Silla.

Els orígens, però, d’aquesta manifestació festiva són prou anteriors, ja que tant el mecanisme en forma de carxofa com la interpretació d’un motet laudatori són el resultat d’un procés de continuïtat i canvi d’un costum celebratiu molt més antic. De fet, aquest origen primigeni l’hem de buscar en les pràctiques escèniques procedents de la baixa edat mitjana i que encara hui en dia podem veure en la complexa estructura emprada en la representació del drama assumpcionista del Misteri d’Elx.

La seua espectacularització agafarà força en l’edat moderna. Precisament, el gust per l’espectacle, l’aparença grandiosa o el poder d’enlluernament immediat i superficial serà una de les característiques més peculiars de la mentalitat barroca, i de la qual moltes de les nostres festes encara són hereves en l’actualitat. No debades, ho vulgam o no, en certa mesura som neobarrocs. Ho demostren l’alegria amb la qual assistim a la representació d’aquest tipus de funcions basades en mecanismes semblants, com ara la taronja de les festes sexennals de Morella, aparell format per quatre gallons que s’obrin al pas de la imatge sagrada i, des d’on un xiquet vestit de l’arcàngel sant Miquel recita una lloança a la Mare de Déu.

Si ens escabussem en els documents d’època foral, la connexió amb el passat no pot ser més evident. D’aquells temps podem ressenyar un cas paradigmàtic que pot resultar certament familiar i que ocórrer amb motiu de la visita feta pel monarca Felip IV de Castella a València en 1632. El dilluns 19 d’abril d’aquell any el sobirà entrà en la ciutat a cavall i davall pali pel Portal de Quart. Davant les portes, un xiquet vestit d’angelet eixí d’un artefacte de fusta en forma de magrana per tal de lliurar-li les claus de la ciutat. També durant una processó general celebrada a la ciutat en 1726 en honor a sant Vicent Ferrer i amb motiu de la concessió del rés doble al dominic. En passar per davall d’un arc de triomf bastit en el carrer del Mar, es va obrir una magrana d’on sortiren diversos ocells mentre un xiquet muntat sobre una àguila descendia d’ella cantant uns versos en honor al sant.

Ocasions per a mostrar aquest tipus d’invencions festives les trobem des d’antuvi en l’àmbit religiós en celebracions relacionades, per exemple, amb la Setmana Santa, com aquella de 1740 en què la V.O.T. del convent de Nostra Senyora de Sales de Sueca encomanà la construcció d’un escenari per a la representació de la Passió el Divendres Sant, i en la qual es descobriria una carxofa que, al temps que anava baixant i obrint les seues fulles, mostraria dins un angelet cantant.

Derivat d’aquelles expressions religioses populars és encara hui el Cant que se li dedica al Crist dels Afligits del Canyamelar en acabar la processó del Dilluns Sant. O les que se celebraven durant l’acte de l’Encontre el Diumenge de Resurrecció a Torrent, a Mislata o a Albalat dels Sorells. Ens podem imaginar l’efecte que produirien, d’una emoció inusitada, reforçada pel silenci respectuós de la massa del públic que l’escoltaria emocionat.

Encara en el pas del segle XVIII al XIX hi trobem una manifestació més, efímera això sí. És el cas de les festes centenàries dedicades al patró sant Vicent a la població d’Agullent entre els dies 4 i 6 de setembre de 1800, quan per dues vegades es verificà aquella invenció. Però val a dir que una de les baules principals en el manteniment d’aquesta tradició centenària dins de les festes patronals dels nostres pobles li la deguem a la població de Sueca. De la seua importància ja feia esment Bernat i Baldoví en l’obra Qui no té la vespra, no té la festa, estrenada en 1845. I sembla que el mecanisme seria de principis de la centúria. Aquest es va renovar en 1854 i curiosament tres anys després els de Sueca en regalaren una còpia als de Silla.

A partir de la meitat d’aquella centúria la tradició s’expandí per terres de la Ribera del Xúquer i, sobretot, de l’Horta de València. I podem resseguir la història i presència a moltes poblacions, de vegades certament puntual i efímera, altres una mica més contínua, gràcies a les notes de lloguer del vestit de l’angelet i el mecanisme de la Carxofa que algunes roberies valencianes subministraven llavors. Així, per exemple, entre 1857 i 1859 per a les festes de Sueca s’encomanà el vestit a la roberia de Salvadora Cucarella, en 1860 a la de Juan María Gimeno i des de 1868 fins a 1891 a la de Miguel Insa.

Per descomptat, el nombre i varietat dels vestits de l’angelet serien diversos, depenent de l’època i edat de l’intèrpret. Tanmateix els aparells mecànics. Sabem, per exemple, que la Casa Insa en posseïa dos per a llogar i que altres roberies, com la de Castellote, també en tenia una.

En el cas de la comarca de l’Horta, la notícia més antiga és la de la processó del Santíssim Crist de Silla. En 1857 la roberia de Gimeno els llogava el vestit de l’angelet. I així, primer a Gimeno, després a Cucarella i des de 1867 i fins a la meitat del segle XX a Insa, les roberies valencianes ha tingut un paper fonamental en l’esdevindre d’aquesta manifestació festiva a Silla. L’estudi dels seus fons documentals, a més a més, ens aporta notícies de molts pobles on aquesta se celebrava i ens permet de fer un mapatge que pot ajudar a entendre la transcendència que aquesta expressió de religiositat popular ha arribat a assolir en el territori valencià.

En 1858 apareix per primera vegada a la processó del Crist d’Aldaia el lloguer del vestit, també efectuat a la roberia de Gimeno. Tornarà a aparéixer en 1865 als llibres de comptes de Cucarella, però ara per a la vespra i en l’àmbit de la cavalcada festiva. És a partir de 1879 quan apareix el lloguer del vestit de l’angelet en la processó del Crist sense pràcticament alteració fins als nostres dies.

Tanmateix, notes del lloguer del vestit les trobem a les festes del Crist de la Fe de Paterna (1860); sant Roc de Catarroja (1905) i per al Crist de la Pietat d’aquesta població (1919-1925); Godella (1880); Castellar (1885-1950); Benifaraig (1896); Campanar (1898); Massanassa (1890-1891); Beniparrell (1892); Alcàsser (1896); Rocafort (1907); a Alboraia durant la processó al Crist de la Providència (1906), la Mare de Déu d’Agost (1906 i 1947) i el Corpus (1901, 1917, 1919, 1942 i 1943); Almàssera (1904); Rafelbunyol (1906); Mislata (1908-1916); Torrent (1910-1911); Picanya (1917); Alfafar (1919); Foios (1921); Albuixech (1923); etc.

A Alaquàs, el vestit de l’àngel de la Carxofa es dispensà per primera vegada per a la processó de la Mare de Déu en 1890 i per a la del Crist en 1897 i 1898, quan s’encomanà el vestit i l’artefacte. L’any següent i posteriors ho seria per a la processó de la Mare de Déu i definitivament a partir del 1903 tant l’aparell com el vestit d’angelet eren contractats per a ambdues processons.

A Montcada, durant la festa de la Puríssima el 17 de setembre de 1905 s’encomanà tant l’aparell com el vestit de l’àngel, així com per a la processó de la Mare de Déu de l’Assumpció celebrada el 27 d’agost de 1943. L’interés per aquest tipus de manifestacions en obsequi als patrons locals donà lloc en ocasions a vertaderes variacions d’aquest mecanisme, com ocorregué en l’any 1915 a aquesta localitat. Fou durant les festes en honor a la Puríssima, celebració per a la qual el rector de la població, Juan Bautista Casañ, manà construir un aparell semblant anomenat La Glòria de Montcada, alçat a la plaça de l’església sobre una base triangular i a una altura de set metres, el qual en arribar la patrona al temple s’obrí per a mostrar un angelet que entonà un himne a la Mare de Déu.

A banda de d’aquestes celebracions durant les festes patronals, la lectura dels arxius de la roberia Insa ens permet documentar la seua representació per a les processons dels Corpus Christi a Alfafar en 1906 i posteriorment en 1930 i després de la guerra, en els anys 1940, 1944, 1945 i 1949; a Burjassot en 1925 durant la huitava del Corpus, a Mislata en 1941 i a Meliana en 1947.

A la ciutat de València també han estat diverses les festes religioses de carrer o de barri que han comptat amb aquesta representació parateatral per a festejar el seu patró o patrona, tot i que fora de manera puntual algun any. La manifestació més antiga la tenim al barri del Grau, en 1888, quan es llogà per a les festes de l’Assumpció de la Mare de Déu. Però també a Marxalenes (1905), al carrer de Sagunt (1911), al barri de Soguers, al Forn d’Alcedo, a les parròquies de Sant Andreu, Sant Agustí, a Carpesa, Massarrojos, Benimàmet, Benimaclet, Russafa, etc.

Fora de la comarca de l’Horta, a més de la citada a Sueca, també està documentada a Alginet, (1892-1895), Alzira (1923-1924), Carcaixent (1926), Oliva (1924-1927), Bunyol (1908); Vila-real o, fins i tot, més lluny encara, hi ha referències a Múrcia o a Cabdet, on encara es conserva aquesta tradició. Un abast tant geogràfic com temporal que atorga sentit al que hui en dia encara es representa i que reforça eixe sentiment de pertinença, una major valoració patrimonial i una capacitat d’evocació del que som com a poble.

Una manifestació, en definitiva, que com recordava fa temps l’investigador Rafael Roca ha esdevingut una de les expressions de la nostra devoció popular més belles i carismàtiques, fins al punt d’atorgar identitat als pobles que la celebren.

Enric Olivares Torres

El patge de geneta o rei del torneig. Pervivència d’un element simbòlic barroc en la dansa dels Tornejants d’Algemesí

Article aparegut al
BIM Berca, núm. 313, setembre de 2024, Algemesí.

Present en un bon nombre d’esdeveniments festius des del segle XVII, la dansa del torneig va gaudir d’un notable predicament en moltes ciutats i viles valencianes al llarg de les centúries següents. Per desgràcia, només en molt poques d’elles va arribar a subsistir fins a l’actualitat. És el cas d’Algemesí i de Morella –en forma de dansa de Torneros–, sent recuperada fa més d’una dècada a Sueca i l’Alcúdia després de la seua desaparició en el segle XX i, recentment, en 2022, a Ontinyent.

Val a dir que les danses rituals, o processionals, exerceixen no només una funció de divertiment, sinó que van molt més enllà, ja que expressen un univers retòric amb múltiples significats visualitzats a través de la seua indumentària uniformada, un nombre d’intèrprets concret i unes formes coreogràfiques rigorosament executades, habitualment amb caràcter imitatiu, col·lectiu i ritual. La retòrica visual exerceix en elles un paper indispensable i la dansa dels Tornejants no hi és una excepció.

Alguns d’aquells elements propis del Torneig, com el luxe en els induments o la presència de divises que permetien la seua identificació, amb emblemes i mots al·legòrics de lectures polièdriques, van ser presos directament del món espectacular i teatral dels tornejos i justes que tant èxit van tindre tant a l’Edat Mitjana com a l’Edat Moderna.

Els dansaires, en el seu paper de cavallers, comptaven com aquells amb els seus patges i padrins, així com també amb una de les figures que no podia faltar mai en cap d’aquelles danses rituals guerreres: el patge de geneta, armat amb espasa i escut, la funció del qual era precisament obrir el ball i dirigir-lo.

A més de la indumentària i funció, allò que volem destacar de la seua figura és l’escut que brandava, el qual resultava un espai ideal per al desenvolupament de missatges visuals, en forma de divises, al·lusives a la festa celebrada, com ara l’adhesió a la causa monàrquica o l’homenatge al patró festejat. Un element, assenyalem-ho ara, encara present en el cas d’Algemesí i que enfonsa les seues arrels en la tradició visual barroca.

Un dels més interessants precedents d’aquesta figura tan emblemàtica el trobem, per exemple, en les noces del futur rei Carles III amb Maria Amàlia de Saxònia, i que la ciutat de València va aclamar durant els últims dies de juliol de 1738 amb diferents festejos, funcions religioses i processó. En ella no van faltar les danses rituals i, per suposat, la dansa del Torneig del gremi d’Assaonadors. Al costat dels dansaires, els patges i els padrins, hi figurava el patge de geneta, vestit de punta en blanc i armat amb espasa i escut en forma de rodella. Hi portava escrit un mot, idèntic al de l’estendard del gremi: «Si la llevamos, porque la ganamos», en referència a la seua participació el setembre de 1398 en el rescat de les sagrades formes robades per corsaris tunisians durant el saqueig de Torreblanca.

Aquell mateix any de 1738 van tindre lloc els festejos solemnes amb què es commemorava el cinqué centenari de la conquesta de València. Durant la processó celebrada el 9 d’octubre, a més de diverses danses, les imatges sagrades, els carros de triomf i altres invencions barroques, diversos gremis van aportar, juntament amb les andes i les banderes i estendards, alguns tornejos. El de Guanters va presentar un conjunt format per un patge de geneta, quatre patges de vares, quatre padrins i quatre tornejants. El patge de geneta vestia molt bellament, amb un abillament ornat amb diferents empreses on estaven pintades les Armes de la Ciutat, i per mot lluïa el S.P.Q.V., i un ratpenat, i anava armat amb una espasa i una rodella, al camp de la qual es dibuixaven les Armes de sa Majestat, i un mot que deia: Quis contra nos?

També el gremi de Soguers va traure una dansa del Torneig, de característiques semblants, les esplèndides robes argentades del qual incloïen així mateix una empresa al·lusiva al seu ofici. El patge de geneta, vestia del mateix color, amb el pit platejat i casquet amb una vistosa empresa. Pintada s’hi veia en una part la creu blanca de sant Joan, i en l’altra una roda en al·lusió a l’ofici.

El gremi de Paraires va aportar un altre torneig de gran bellesa, i el seu patge de geneta, vestit amb cos i faldeta de tafetà de nacre i faixa blava a la cintura, espadí i rodella, portava al turbant una empresa decorada amb plomes de colors i envoltada de flors variades, on hi havia escrit el nom de Jesús i a cada costat unes palmes.

Dins de les mateixes celebracions en memòria de la conquesta de València, el diumenge 12 d’octubre, els membres del Col·legi de Velluters van representar un torneig en la plaça del Mercat, després d’una funció de comèdies. Aquesta comparsa estava formada per un capità, un patge de geneta, quatre padrins, quatre patges de vares i quatre combatents. Vestits de color blanc nacre, el patge portava un casquet de plata guarnit de flors exquisides i plomes, portant per empresa les armes de la ciutat.

Un exemple més el trobem en les celebracions valencianes per la proclamació del monarca Ferran VI. En la processó organitzada el 20 d’agost de 1746 va destacar el torneig ofert pel gremi de Cordoners i Botoners. Especial atenció va meréixer, una vegada més, el patge de geneta vestit amb un cos decorat amb perles. Al seu casquet es descobria una empresa envoltada de flors de seda amb la inscripció: Viva FERNANDO. Portava a la mà esquerra un escut en forma de cor i al seu camp les armes de la ciutat, decorades amb una L gran i una corona sobre ella. A la mà dreta portava l’espasa nua, que usava tant per saludar tothom com per defensar el seu rei i la seua pàtria.

Un últim exemple l’observem en un dels tornejos que van ballar durant les festes centenàries de sant Vicent Ferrer el 1755. En aquell torneig, presentat per l’ofici de Robers, el patge de geneta vestia amb teles i encaixos de colors argentats, al turbant portava una empresa, a la mà dreta l’espasa nua i a l’esquerra un escut amb el títol: Viva San Vicente.

Podem comparar, finalment, aquests exemples amb la figura del patge de geneta que a Algemesí obri la marxa dels Tornejants, per tal d’entendre quins són els seus orígens i funció simbòlica. Empunya amb la mà dreta una espasa i amb l’esquerra, coberta amb un mocador en senyal de respecte, sosté un escut o rodella en forma de cor, amb la imatge brodada de la Mare de Déu de la Salut com a divisa, a la qual defensa i honora.

Però aquesta imatge també ha canviat amb el pas del temps. Si ens fixem en les imatges conservades d’abans de la guerra civil –publicades recentment al llibre Els guerrers de la festa. La dansa dels tornejants en la tradició valenciana, d’E. Olivares i O. Trescolí– veurem que llavors l’escut ja tenia forma de cor i lluïa en el centre la imatge de la patrona dins la morera procedent de l’estampa xilogràfica que es va fer en el segle XIX. Aquest escut encara s’utilitzaria després de la guerra –hi apareix en una fotografia de 1947–, però a partir dels anys cinquanta seria canviat per un altre, amb la figura de la Mare de Déu pintada i envoltada de ramells de flors –fotografies de 1956 i 1961– i encara un més a partir de la dècada dels seixanta –hui conservat al Museu de la Festa– en el que la imatge de la Mare de Déu està pintada i hi apareix ara dins del tronc de la morera. En canvi, en el que llueixen en l’actualitat els nostres tornejants ja no hi figura l’arbre emblemàtic sinò que la talla sagrada està envoltada per uns ramells de flors a cada costat, semblant al dels anys cinquanta.

Per tal d’acabar, cal recordar que aquesta figura, la del patge de geneta, també ha sigut recuperada per a la dansa dels Tornejants de Sueca, i en la processó avança al capdavant brandant una espasa i un escut menut caironat de tela pintada amb la imatge de la seua patrona, la Mare de Déu de Sales, entre núvols i sostinguda per dos àngels, sobre el perfil de la ciutat que protegeix i empara, i a la qual tributen cortesia.

A més a més, el personatge del patge de geneta, també conegut com a rei del torneig, va figurar durant anys en moltes altres poblacions valencianes. La seua presència a Silla, Carcaixent, Benifaió, Almussafes, Cullera, etc, perduda ja en la memòria col·lectiva, la trobem documentada gràcies a les notes de lloguer de robes de la històrica i coneguda Casa Insa de València. Així, en les últimes dècades del segle XIX es llogava la roba per a una dansa del Torneig, habitualment composta per quatre tornejants, quatre patges i un rei. De la figura d’aquell rei del torneig –el nostre patge de geneta– que dirigia el ball sabem que la seua roba estava composta per un vestit a la romana i que en comptes de casc portava cimer. Brandava amb les mans una rodella i una espasa. I la seua tradició històrica, com hem vist, enfonsava, de la mateixa manera que a Algemesí, les seues arrels en els llunyans segles del Barroc.

Enric Olivares Torres