Article aparegut a la revista Saó, núm. 495, octubre de 2023.
Afirmaven Antoni Ariño i Sergi
Gómez fa uns pocs anys en el seu acreditat estudi titulat La festa mare que, en una societat complexa i globalitzada,
estructurada en múltiples categories que s’interrelacionen i creen múltiples
fonts d’identitat, la conseqüència de les quals, ja s’ha dit en més d’una
ocasió, ha estat la porositat d’unes fronteres cada volta més difuses i la
necessitat tant a nivell personal com grupal d’afirmar la pròpia especificitat,
la cultura festiva desenvolupa un paper central a l’hora d’articular
simbòlicament la consciència de la nostra personalitat com a poble. No hi puc
estar més d’acord.
La cultura festiva, com a part
del nostre patrimoni cultural immaterial, resulta un component crucial de la
identitat col·lectiva de la societat valenciana. Les diverses celebracions,
tradicions i rituals que marquen moments especials al llarg del calendari anual
reflecteixen a través de la indumentària, la música, les danses, la gastronomia
i tantes altres activitats específiques la nostra idiosincràsia, i resulten
fonamentals en el foment de la cohesió social, la transmissió de valors i
l’expressió de la diversitat cultural, enfortint el sentit de pertinença, al
temps que preserva i adapta als nous temps les tradicions heretades dels
nostres pares en un món en canvi constant.
A més a més, en les últimes dècades assistim a un procés de revalorització d’aquest patrimoni festiu gràcies a la implicació d’agents particulars, associacions, administracions i, fins i tot, podríem dir-ho a un fenomen de patrimonialització de la cultura festiva. Una de les mostres més evidents d’aquesta dinàmica és l’inici de diferents processos de declaració de moltes de les nostres celebracions com a bé d’interés cultural immaterial. Els interessos, per descomptat, en són diversos i potser no siga ara el lloc per desgranar-los. El ben cert és que en aquestes expressions populars hom veu un vector d’afirmació de la identitat grupal, articulada a través d’una autèntica litúrgia cívica que cobra tot el seu sentit mitjançant rituals de catarsi festiva.
Una d’aquestes manifestacions del
patrimoni festiu valencià més belles i, alhora, encara hui desconeguda per a
molts, és, sense cap mena de dubtes, el Cant de la Carxofa. Circumscrita en
l’actualitat a un àmbit geogràfic concret i limitat, en el passat va gaudir
d’una extensió i difusió molt més àmplia, el que diu molt en favor de la
popularitat que arribà a assolir llavors i del valor cultural que allotja en
l’actualitat.
Conservada a Silla, Alaquàs i
Aldaia des d’antic, i recuperada en les últimes dècades a Catarroja, Picassent,
Quart de Poblet, Castellar-l’Oliveral i els barris del Carme i el Canyameral de
València, el Cant de la Carxofa és una representació parateatral on un xiquet o
xiqueta vestit d’àngel apareix assegut o dempeus dins d’un artefacte en forma
de carxofa amb les fulles cap avall. Des d’una certa altura i en el moment en
què la imatge sagrada es deté en arribar al temple parroquial, abans de
finalitzar la processó, les seues fulles s’obrin lentament i deixen al
descobert l’angelet perquè cante un himne laudatori en obsequi del patró o
patrona de la població, acompanyat d’orquestra i cor.
Aquest himne o motet, titulat
originalment Glòria a Déu a dalt del cel,
li és atribuït històricament a un jove compositor de tan sols catorze anys, de
nom Rigoberto Cortina Gallego (Godella, 1840 - València, 1920), i amb un talent
musical fora del comú, tal com demostraria anys després. L’estrena del villancet
es feu a la població de Silla l’any 1854 i prompte s’estendria a moltes altres
localitats de la comarca, el que en ocasions li ha valgut la denominació
popular de la Carxofa de Silla.
Els orígens, però, d’aquesta manifestació festiva són prou anteriors, ja que tant el mecanisme en forma de carxofa com la interpretació d’un motet laudatori són el resultat d’un procés de continuïtat i canvi d’un costum celebratiu molt més antic. De fet, aquest origen primigeni l’hem de buscar en les pràctiques escèniques procedents de la baixa edat mitjana i que encara hui en dia podem veure en la complexa estructura emprada en la representació del drama assumpcionista del Misteri d’Elx.
La seua espectacularització
agafarà força en l’edat moderna. Precisament, el gust per l’espectacle,
l’aparença grandiosa o el poder d’enlluernament immediat i superficial serà una
de les característiques més peculiars de la mentalitat barroca, i de la qual
moltes de les nostres festes encara són hereves en l’actualitat. No debades, ho
vulgam o no, en certa mesura som neobarrocs. Ho demostren l’alegria amb la qual
assistim a la representació d’aquest tipus de funcions basades en mecanismes
semblants, com ara la taronja de les festes sexennals de Morella, aparell
format per quatre gallons que s’obrin al pas de la imatge sagrada i, des d’on
un xiquet vestit de l’arcàngel sant Miquel recita una lloança a la Mare de Déu.
Si ens escabussem
en els documents d’època foral, la connexió amb el passat no pot ser més
evident. D’aquells temps podem ressenyar un cas paradigmàtic que pot resultar
certament familiar i que ocórrer amb motiu de la visita feta pel monarca Felip
IV de Castella a València en 1632. El dilluns 19 d’abril d’aquell any el sobirà
entrà en la ciutat a cavall i davall pali pel Portal de Quart. Davant les
portes, un xiquet vestit d’angelet eixí d’un artefacte de fusta en forma de
magrana per tal de lliurar-li les claus de la ciutat. També durant una processó general celebrada a la ciutat en 1726 en honor a
sant Vicent Ferrer i amb motiu de la concessió del rés doble al dominic. En
passar per davall d’un arc de triomf bastit en el carrer del Mar, es va obrir
una magrana d’on sortiren diversos ocells mentre un xiquet muntat sobre una
àguila descendia d’ella cantant uns versos en honor al sant.
Ocasions per a mostrar aquest
tipus d’invencions festives les trobem des d’antuvi en l’àmbit religiós en
celebracions relacionades, per exemple, amb la Setmana Santa, com aquella de
1740 en què la V.O.T. del convent de Nostra Senyora de Sales de Sueca encomanà
la construcció d’un escenari per a la representació de la Passió el Divendres
Sant, i en la qual es descobriria una carxofa que, al temps que anava baixant i
obrint les seues fulles, mostraria dins un angelet cantant.
Derivat d’aquelles expressions religioses populars és encara hui el Cant que se li dedica al Crist dels Afligits del Canyamelar en acabar la processó del Dilluns Sant. O les que se celebraven durant l’acte de l’Encontre el Diumenge de Resurrecció a Torrent, a Mislata o a Albalat dels Sorells. Ens podem imaginar l’efecte que produirien, d’una emoció inusitada, reforçada pel silenci respectuós de la massa del públic que l’escoltaria emocionat.
Encara en el pas del segle XVIII
al XIX hi trobem una manifestació més, efímera això sí. És el cas de les festes
centenàries dedicades al patró sant Vicent a la població d’Agullent entre els
dies 4 i 6 de setembre de 1800, quan per dues vegades es verificà aquella
invenció. Però val a dir que una de les baules principals en el manteniment
d’aquesta tradició centenària dins de les festes patronals dels nostres pobles
li la deguem a la població de Sueca. De la seua importància ja feia esment
Bernat i Baldoví en l’obra Qui no té la
vespra, no té la festa, estrenada en 1845. I sembla que el mecanisme seria
de principis de la centúria. Aquest es va renovar en 1854 i curiosament tres
anys després els de Sueca en regalaren una còpia als de Silla.
A partir de la meitat d’aquella
centúria la tradició s’expandí per terres de la Ribera del Xúquer i, sobretot,
de l’Horta de València. I podem resseguir la història i presència a moltes
poblacions, de vegades certament puntual i efímera, altres una mica més
contínua, gràcies a les notes de lloguer del vestit de l’angelet i el mecanisme
de la Carxofa que algunes roberies valencianes subministraven llavors. Així,
per exemple, entre 1857 i 1859 per a les festes de Sueca s’encomanà el vestit a
la roberia de Salvadora Cucarella, en 1860 a la de Juan María Gimeno i des de
1868 fins a 1891 a la de Miguel Insa.
Per descomptat, el nombre i
varietat dels vestits de l’angelet serien diversos, depenent de l’època i edat
de l’intèrpret. Tanmateix els aparells mecànics. Sabem, per exemple, que la
Casa Insa en posseïa dos per a llogar i que altres roberies, com la de
Castellote, també en tenia una.
En el cas de la comarca de
l’Horta, la notícia més antiga és la de la processó del Santíssim Crist de
Silla. En 1857 la roberia de Gimeno els llogava el vestit de l’angelet. I així,
primer a Gimeno, després a Cucarella i des de 1867 i fins a la meitat del segle
XX a Insa, les roberies valencianes ha tingut un paper fonamental en
l’esdevindre d’aquesta manifestació festiva a Silla. L’estudi dels seus fons
documentals, a més a més, ens aporta notícies de molts pobles on aquesta se
celebrava i ens permet de fer un mapatge que pot ajudar a entendre la
transcendència que aquesta expressió de religiositat popular ha arribat a
assolir en el territori valencià.
En 1858
apareix per primera vegada a la processó del Crist d’Aldaia el lloguer del
vestit, també efectuat a la roberia de Gimeno. Tornarà a aparéixer en 1865 als
llibres de comptes de Cucarella, però ara per a la vespra i en l’àmbit de la
cavalcada festiva. És a partir de 1879 quan apareix el lloguer del vestit de
l’angelet en la processó del Crist sense pràcticament alteració fins als
nostres dies.
Tanmateix, notes
del lloguer del vestit les trobem a les festes del Crist de la Fe de Paterna (1860);
sant Roc de Catarroja (1905) i per al Crist de la Pietat d’aquesta població
(1919-1925); Godella (1880); Castellar (1885-1950); Benifaraig (1896); Campanar
(1898); Massanassa (1890-1891); Beniparrell (1892); Alcàsser (1896); Rocafort
(1907); a Alboraia durant la processó al Crist de la Providència (1906), la
Mare de Déu d’Agost (1906 i 1947) i el Corpus (1901, 1917, 1919, 1942 i 1943);
Almàssera (1904); Rafelbunyol (1906); Mislata (1908-1916); Torrent (1910-1911);
Picanya (1917); Alfafar (1919); Foios (1921); Albuixech (1923); etc.
A Alaquàs, el
vestit de l’àngel de la Carxofa es dispensà per primera vegada per a la
processó de la Mare de Déu en 1890 i per a la del Crist en 1897 i 1898, quan
s’encomanà el vestit i l’artefacte. L’any següent i posteriors ho seria per a
la processó de la Mare de Déu i definitivament a partir del 1903 tant l’aparell
com el vestit d’angelet eren contractats per a ambdues processons.
A Montcada, durant la festa de la Puríssima el 17 de setembre de 1905 s’encomanà tant l’aparell com el vestit de l’àngel, així com per a la processó de la Mare de Déu de l’Assumpció celebrada el 27 d’agost de 1943. L’interés per aquest tipus de manifestacions en obsequi als patrons locals donà lloc en ocasions a vertaderes variacions d’aquest mecanisme, com ocorregué en l’any 1915 a aquesta localitat. Fou durant les festes en honor a la Puríssima, celebració per a la qual el rector de la població, Juan Bautista Casañ, manà construir un aparell semblant anomenat La Glòria de Montcada, alçat a la plaça de l’església sobre una base triangular i a una altura de set metres, el qual en arribar la patrona al temple s’obrí per a mostrar un angelet que entonà un himne a la Mare de Déu.
A banda de
d’aquestes celebracions durant les festes patronals, la lectura dels arxius de
la roberia Insa ens permet documentar la seua representació per a les
processons dels Corpus Christi a Alfafar en 1906 i posteriorment en 1930 i
després de la guerra, en els anys 1940, 1944, 1945 i 1949; a Burjassot en 1925
durant la huitava del Corpus, a Mislata en 1941 i a Meliana en 1947.
A la ciutat de
València també han estat diverses les festes religioses de carrer o de barri
que han comptat amb aquesta representació parateatral per a festejar el seu
patró o patrona, tot i que fora de manera puntual algun any. La manifestació
més antiga la tenim al barri del Grau, en 1888, quan es llogà per a les festes
de l’Assumpció de la Mare de Déu. Però també a Marxalenes (1905), al carrer de
Sagunt (1911), al barri de Soguers, al Forn d’Alcedo, a les parròquies de Sant
Andreu, Sant Agustí, a Carpesa, Massarrojos, Benimàmet, Benimaclet, Russafa,
etc.
Fora de la
comarca de l’Horta, a més de la citada a Sueca, també està documentada a
Alginet, (1892-1895), Alzira (1923-1924), Carcaixent (1926), Oliva (1924-1927),
Bunyol (1908); Vila-real o, fins i tot, més lluny encara, hi ha referències a
Múrcia o a Cabdet, on encara es conserva aquesta tradició. Un abast tant
geogràfic com temporal que atorga sentit al que hui en dia encara es representa
i que reforça eixe sentiment de pertinença, una major valoració patrimonial i
una capacitat d’evocació del que som com a poble.
Una
manifestació, en definitiva, que com recordava fa temps l’investigador Rafael
Roca ha esdevingut una de les expressions de la nostra devoció popular més
belles i carismàtiques, fins al punt d’atorgar identitat als pobles que la
celebren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada