L’HERÈNCIA D’UNA DEVOCIÓ CENTENÀRIA. LES FESTES A LA MARE DE DÉU DEL LLUCH
Oreto Trescolí Bordes i Enric Olivares Torres, en "Mare de Déu del Lluch. Patrona d'Alzira", Programa de Festes, setembre 2019, pp. 25-26.
De la patrona d’Alzira, la Mare de Déu del Lluch, la primera notícia conservada de la pujada de la imatge en processó des de la ciutat fins a l’ermita del Salvador és del 5 d’agost de 1699, vespra de la festivitat de la Transfiguració. Tot i que alguns autors apunten que la imatge original era del segle XV, el seu culte no apareix plenament documentat fins al final del XVII. La força devocional d’aquesta imatge fou tanta que en la centúria següent aconseguí desplaçar al titular de l’ermita, el Salvador, on havia estat ubicada i, un segle després, seria festejada juntament amb els Sants Patrons –Bernat, Maria i Gràcia– de manera anual durant el mes de juliol. Així per exemple, la Mare de Déu del Lluch fou baixada el 1805 per a realitzar rogatives a causa dels contagis patits a moltes poblacions de l’antic regne. Tres dies de juliol, del 23 al 25, serien els dedicats als Sants Patrons, mentre que els tres següents ho serien a la Mare de Déu, com solia fer-se a les festes majors de moltes localitats, en què cada dia de la setmana de festes es dedicava a un sant patró. I en aquestes funcions d’inici de segle XIX ja trobem la notícia que hi participaven almenys Nanos i Gegants.
Una nova ocasió en què la imatge fou reclamada per la població fou el 1835, any en què se li feren festes en acció de gràcies al no haver patit la vila els efectes del còlera de l’any anterior. Llavors la imatge fou novament baixada i compartí patronatge amb sant Bernat i les Germanes. El més habitual en aquelles celebracions era que els diferents seguicis processionals comptaren amb la presència d’Apòstols, Patriarques, Tribus, Santes i Matrones, així com també un bon nombre de volants abillats a l’antiga per a dur les andes. Certament es tractava dels rituals festius a l’ús, centrats sobretot en oferir una història de la Salvació vivent, segons els models heretats de la festa barroca que compartien les principals ciutats valencianes i que es miraven en la processó del Corpus del cap i casal, però també en la de la pròpia ciutat d’Alzira.
Amb molt poques variants, la festa a la patrona va mantindre aquests elements al llarg de la segona meitat del segle XIX, conservats per la força quasi immutable de la tradició. Així, el 1868 es feren festes de gràcia en honor al Santíssim Crist de la Verge Maria, la Mare de Déu del Lluch i els Sants Patrons els dies 9, 10 i 11 d’octubre respectivament. En aquelles festes processionaren novament els personatges bíblics, acompanyats, això sí, d’un bon nombre de danses rituals, com ara el Torneig, el ball d’Indis del gremi de Sabaters, el ball del gremi de Ferrers, el ball de Jardiners del gremi de Fusters i el ball del gremi d’Obrers. També hi figuraven la Fugida d’Egipte, el Carro triomfal i quaranta sis moixiganguers vestits de Locos, que divertien el públic amb les seues figures plàstiques i acrobàtiques.
Tanmateix, la celebració del seté centenari del martiri de sant Bernat el 1880 gaudí d’una gran repercussió. Els dies fixats per a aquell magnífic esdeveniment foren el 23, 24, 25 i 26 de setembre i per a tan important ocasió moltes cases i edificis públics de la vila foren luxosament engalanats. La vespra del dia gran tingué lloc de matí un acte benèfic en què se sortejaren quatre dots de cinc-cents reials entre les òrfenes més pobres, al migdia recorregué la ciutat una cavalcada cívicohistòrica i per la vesprada es féu el trasllat de la Mare de Déu del Lluch des del seu santuari fins a l’església de Santa Caterina. La magnífica cavalcada estigué encapçalada per la comparsa de Locos, alguns a peu i altres a cavall, els quals obrien el pas entre la multitud que els observava. Seguia una dansa de Mariners del gremi de Carnissers i una del Pal del gremi de Sabaters, així com un carro de triomf del gremi de Fusters, que a més ballaven la dansa del Jardí. Després hi figuraven comparses de catalans, aragonesos i valencians precedint la dansa de Pastorets del gremi dels Terrissers i la dels arquets del gremi de Llauradors. Més avant desfilaren algunes parelles que representaven la ciutat d’Alzira i els pobles del districte amb el respectiu escut de cada localitat. Després del carro triomfal dels Ferrers venia la dansa del Palustre del gremi dels Obrers, el carro dels Moliners amb la seua dansa de la Farina, la dansa dels Negrets del gremi dels Ferrers, i la dels Teixidors de cànem o Espardenyers, que portaven la dansa de la Carxofa. A continuació dels gremis hi figurà un grup de musulmans comandats pel personatge històric Ali-Bacor i una representació de l’entrada de Jaume I en la ciutat. Per últim, s’escenificà una dansa especial patrocinada per l’Ajuntament, el qual també pagà un carro de triomf molt ben engalanat i capitanejat per una figura al·legòrica coneguda com la matrona del Sucro abillada amb un escut d’armes amb les barres de la corona d’Aragó.
De la mateixa manera que la cavalcada de la vespra, la processó del dia gran fou ben lluïda i ponderada per la premsa del moment, en la qual segons costum festiva antiga anaven barrejats elements profans –i fins i tot grotescos– i els pròpiament sagrats. D’allò més destacat fou la presència dels sis Gegants d’Alzira, la dansa burlona dels Locos, vestits de botarga i emmascarats, la Tortuga de Xàtiva, carros triomfals, genets amb vestits capritxosos, danses tradicionals, imatges devocionals, destacant-ne entre totes les dels germans Bernat, Maria i Gràcia, i els imprescindibles Apòstols i Cirialots.
Encara el darrer any del segle XIX, entre els dies 5 i 8 d’octubre de 1899, se celebrà una solemne festa per a commemorar el tercer Centenari de la troballa de les relíquies dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia, i el segon de la veneració de la Mare de Déu del Lluch, en la que tampoc no faltaren les tradicionals processons de trasllat, les tradicionals retretes i monumentals cavalcades. La primera dècada del segle XX, però, seria la darrera d’una era d’esplendor per als seguicis processionals alzirenys, ja que posteriorment no es llogaria tanta indumentària per a les comparses i personatges bíblics a les roberies de la capital ni hi participarien les danses gremials, que a poc a poc veurien minvar la seua presència fins a la seua pràctica i total desaparició. De cavalcades encara se’n farien, però ja no amb el mateix volum de figurants.
Després del llarg parèntesi de la Segona República i la guerra civil, la dècada dels quaranta fou testimoni de la separació entre les festes dedicades a sant Bernat, que es mantindrien al juliol, i les de la Mare de Déu del Lluch, que passarien a setembre. La talla de la patrona, cremada en guerra, es refaria prompte gràcies a la voluntat de la Confraria de la Mare de Déu del Lluch, que contractà l’escultor Antonio Ballester per fer-la nova per un total de 4000 pessetes. Les festes de llavors, com ara les de 1944, tractarien d’emular les antigues, però ara amb la participació afegida de les nou comissions falleres que aleshores hi havia i que anaven prenent vol en el nou calendari festiu alzireny. Aquestes comissions acabarien substituint els antics gremis en el bastiment de carrosses i gropes a l’estil valencià, que competien pel premi a la millor ornada. Però les danses rituals i les figures bíbliques d’altres temps havien estat deixades de banda fins al punt que en la dècada dels anys cinquanta es va fer necessari plantejar-ne la seua recuperació.
Fet i fet, el mestre de ball José España Sifre, “Corretja” i les seues germanes Purificación i Amparo, en un intent de reviscolar les antigues tradicions, provaren d’ensenyar les velles danses alzirenyes que ballaven en la Baixada a un grup de xiquets i joves de la ciutat, tot i que aquesta iniciativa no va tenir el suficient recolzament.
No seria fins l’any 1979 que l’associació cultural La Catxutxa les recuperà definitivament, tot incloent aquelles danses de què es tenia constància als antics seguicis processionals, i prenent com a inspiració els balls conservats en altres poblacions de La Ribera, com ara l’Alcúdia i Algemesí, o en el Corpus de la ciutat de València. D’aquesta manera, Alzira tornà a veure desfilar pels seus carrers el ball dels Pastors; el ball de Nanos en la versió de La Ribera, vestits amb túniques llargues i mànegues amples de tela de cotó estampat amb colors vius; el Bolero d’Alzira, en què els balladors, abillats amb la indumentària tradicional valenciana, interpretaven una versió del conegut bolero de l’Alcúdia al so de la dolçaina; el ball de la Carxofa; el ball dels Arquets, en la versió del Corpus de València, on les xiquetes, abillades amb un vestit semblant al de pastoreta, portarien l’arquet fet de fil d’aram gros folrat amb cintes i decorat amb flors de tela; i el ball dels Negrets, moixiganga amb una indumentària molt semblant a l’actual dels Negrets de l’Alcúdia i amb la cara pintada de negre com en algunes antigues comparses de Locos, tot presentant una coreografia efectista composta d’una dansa i una figura plàstica al·lusiva a l’Anagrama de Maria. Des de llavors també hi participen una parella de Gegants que figuren ser el rei i la reina.
A partir del 1995 i fins a hui, és el Grup de danses d’Alzira qui s’encarrega de l’organització d’aquests balls, els quals encara presenten un caràcter efímer i no tots els anys acudeixen a la processó. En l’actualitat, la festivitat realitzada en honor de la Mare de Déu del Lluch el darrer cap de setmana de setembre compta, com a acte inicial, amb la Dansà, que té lloc el divendres a la nit. El diumenge de matí s’interpreta l’escenificació de la Troballa -representació teatralitzada de la descoberta de la imatge de la Mare de Déu per un pastor a la vora de les muralles d’Alzira en l’antic braç mort del riu Xúquer-. A continuació d’aquest acte comença la Processoneta del matí pels carrers del nucli medieval de la ciutat amb presència de les danses i, ja per la vesprada, la processó general de retorn de la imatge des de la parròquia de Santa Catalina fins al seu santuari a la Muntanyeta del Salvador, on tornem a trobar la participació de les danses que acompanyen la Mare de Déu fins als quatre cantons on els alzirenys acomiaden fins a l’any següent la seua estimada imatge.
