XI Assemblea
d’Història de la Ribera. Corbera 2006
Casa
Huguet. Carrer
de la Muntanya ,
núm. 46 (abans 36), any 1893
Es
tracta d’una casa burgesa a dues mans, amb entrada independent, anomenada
comunament de senyoret, i amb un estil eclecticista de ressonàncies
historicistes. Desenvolupada en altura amb un primer pis i cambra superior,
presenta una façana composta a partir d’un eix de simetria central, ressaltat
en el carrer central amb enfoscat que es repeteix en la planta baixa i en les
mitgeres en forma de pilastres abocellades. Als paraments laterals del primer
pis i cambra presenta fàbrica de rajola.
La
planta baixa apareix amb acanaladures horitzontals que li confereixen un ritme
sols trencat per la inclusió d’una porta d’escaleta lateral d’accés a la planta
superior. Destaca, però, la porta principal, de fusta i doble fulla, molt
decorada i amb llinda d’arc rebaixat amb dovella central ressaltada. Els grans
finestrals laterals mostren unes reixes de ferro de cert interés.
És al pis principal, però, on
trobem els elements que li confereixen eixe gust academicista a la façana, com
ara l’alternança de frontons, triangular el central, i rectes els laterals.
També la presència d’un balcó principal amb balustres de pedra i repeu d’obra
sobre mènsules, que alterna amb els dos laterals de ferro colat i decoració
geomètrica. Els tres finestrals estan protegits per portes de fusta anomenades
mallorquines. De la cambra només cal ressaltar el buit central amb ampit de
balustres de pedra que reprén el motiu del pis inferior.
La
cornisa, retranquejada i motlurada, presenta dentells en el cos central, amb un
remat de balustres de pedra entre matxons coronats per quatres veneres menudes
i una pinta central de regust classicista amb frontó amb forma de venera que
allotja una inscripció amb la data de la seua construcció.
Sobre
aquesta tenim constància documental a l’Arxiu Municipal, on consta que en José
Huget Palacios, d’ofici comerciant, i propietari de les cases núm. 44 i 46,
sol·licitava permís per enderrocar-les i bastir-ne una sola de nova planta.[1]
Aquesta era una casa burgesa a dues mans sols desenvolupada en planta baixa i primer pis, amb una façana composta a partir d’un eix de simetria central i enfoscada amb simulació de carreus al primer pis i acanaladures horitzontals a la planta baixa, articulada a través de pilastres poc destacades tant al carrer central com a les mitgeres.
A la planta baixa destaca la porta
d’accés, de fusta amb doble fulla, però sense els aldabons i agafadors que
llavors tenia. Presenta carregador de fusta i llindar de pedra amb acanaladures
per al pas del carro. El finestrals laterals estan protegits per reixes de
ferro colat i decorats en la llinda per estucats geomètrics.
El balcó central del primer pis mostra
un frontó de mig punt amb timpà format per una venera, sobre aquest, a l’altura
del fris, apareix la inscripció amb la data de construcció de la casa. Dels
tres balcons, tots ells amb baranes de ferro colat i repeu d’obra, sols el
central presenta un major desenvolupament amb una disposició mixtilínia. Tots tres
tenen tapapersianes de fusta.
Sobre ells transcorre un fris decorat
amb alternança de formes geomètriques realitzades en estuc i buits protegits
per reixes de formes vegetals. Al damunt, la cornisa motllurada i tot rematant
el conjunt una balustrada entre matxons interrompuda per una pinta central
rematada per una venera i molt decorada, amb elements vegetals i un cercle que
envolta dues inicials juxtaposades, que són les del propietari.
Es tracta d’una casa de caràcter
eclèctic amb un llenguatge historicista de referències clàssiques i marcat
sabor popular on destaca la façana esgrafiada. El seu interior ha estat
totalment destruït i bastit de nou en una remodelació efectuada en l’any 2006.
Casa Barberà. Carrer de la
Muntanya , núm. 15, any 1907
Casa
burgesa a dues mans, o de senyoret, de caràcter eclecticista amb
elements d’inspiració historicista de caire popular, desenvolupada en planta
baixa i dos pisos. La façana apareix estucada amb simulació de fàbrica de
maçoneria al parament i carreus de pedra als pilars. El carrer central es
destaca gràcies l’avanç que presenta sobre la línia de façana. El conjunt
s’articula harmoniosament amb les pilastres, situades a les mitgeres, i que
recorren la planta baixa i els dos pisos (aquests sense interrupcions, tot
simulant un orde gegant).
La
planta baixa presenta porta principal d’accés de fusta, de doble fulla,
decorada i proveïda d’aldabons i agafadors, i recercada per pilastres d’estuc
historiades. Mostra carregador de fusta situat davall la llinda i muntants amb
piló treballs com a permòdols. El llindar, de pedra, presenta les acanaladures
per facilitar el pas del carro. Els buits laterals, en canvi –un d’ells
funciona com a porta d’escaleta per a l’accés als pisos superiors–, estan
protegits per reixes de ferro colat ornamentades amb elements florals.
El
primer i el segon pis, quasi idèntics en la seua distribució, presenten balcons
centrals d’obra amb barana de ferro colat de bon gust decoratiu. Les finestres
laterals, en canvi, estan proveïdes d’ampits balconers fets amb rajola corba.
Tots els buits presenten tapapersianes de ferro colat amb decoració floral.
El
remat de la façana també presenta una balustrada de rajola entre matxons amb
una pinta central en forma de palmeta decorada amb elements vegetals, la qual
acull la inscripció amb l’any de realització de l’obra: “AÑO 1907” .
La
casa Barberà és coneguda per haver estat
la llar en la infantesa de l’escriptor Martí Domínguez Barberà, entranyablement
recordada a la seua obra L’Ullal.
Es tracta d’una casa a dues mans, cantonera amb el carrer d’En Bosch, desenvolupada en planta baixa i dos pisos. La façana s’articula a partir d’un eix de simetria excèntric i presenta en el seu conjunt un llenguatge eclèctic amb addició d’elements modernistes de caire popular, com ara l’original remat compost per una sèrie de piràmides escalonades que li donen una imatge particular. També mostra una semicolumna cantonera, sols alterada a l’altura dels frisos que marquen la línia d’imposta.
En planta baixa llueix una porta principal de doble fulla, de fusta, amb aldabons, i amb llinda de pedra i pilons decorats a cada costat. Als costats hi trobem una finestra protegida per reixa de ferro i una porta secundària d’accés als pisos superiors, reformats molt després de construir-se la casa per tal d’ubicar dues vivendes.
Aquests pisos presenten tres buits cadascun amb una distribució semblant, els de baix protegits per un balcó corregut d’obra sobre mènsules i barana ornamental de ferro, mentre que els superior per balcons independents, també amb barana de ferro. Tots presenten tapapersianes i recercats que es rematen en el llindar amb un decoratiu treball en estuc que enllaça amb el fris.
L’interior destaca per la seua decoració ceràmica tant a les socolades del rebedor com a la cuina, amb ornamentats motius geomètrics i florals de principi de segle. També cal parar atenció en els treballs de fusteria, vitralls i escaiola pintada de les mènsules.
La casa sempre ha pertangut a la mateixa família, els Rosell, durant vora cent anys. Bernardo Rosell Botella, llaurador terratinent, i primer propietari d’aquesta casa –llavors numerada amb el núm. 65– sol·licitava en 1910 permís a la Corporació Municipal per enderrocar l’obra anterior i reedificar-la de nou.[2]
Casa
Pasqual. Carrer
de la Muntanya ,
núm. 56, any 1922
Amb
obra a una mà, està desenvolupada en planta baixa i dos pisos. Es tracta d’una
façana modernista popular, alicatada amb taulells decoratius, alguns dels quals
apareixen als catàlegs de les fàbriques de taulells Hijos de Justo Vilar,
de València, i Eloy Domínguez Veiga, de Manises, dels anys 1920 i 1932,
respectivament.
En
la planta baixa destaca la porta d’accés, adaptada a l’arc rebaixat i decorada
amb motllures, aldabons i agafadors daurats d’evident estil modernista. Els
muntants estan decorats amb taulells de color verd.
En els pisos superiors les finestres
estan recercades amb taulells amb forma d’apilastrats rematats per una llinda
d’arc rebaixat decorada amb motius vegetals. Les baranes són de ferro colat,
treballades amb animoses ondulacions. En les mitgeres hi ha una simulació de
pilastres realitzada amb taulells, les quals recorren l’altura dels dos pisos
superiors, amb una decoració floral pròpia del llenguatge modernista. El remat
presenta un mur hiperbòlic flanquejat per pilons.
Cal
destacar en el conjunt d’aquesta façana modernista, de concepció clarament
decorativa, l’adaptació de diverses arts aplicades al conjunt, centrades
sobretot en la forja de les finestres, la fina obra d’ebenisteria de la porta i
en la decoració ceràmica que la recorre, amb cal·ligrafies policromades de gran
interés que ens recorden altres exemples populars propis del Cabanyal i la Malvarrosa.
Obra
de nova planta, fou realitzada el 1922 per l’aparellador Ricardo Pous Cebrià,
qui també realitzà per a Jaime Pascual Pellicer,[3]
propietari de la casa i moliner de professió, la caseta amb estil déco coneguda
com xalet dels Llargs el 1932.
Casa Sanchis. Carrer de la Muntanya , núm. 49,
Parlem ara d’una casa burgesa a una mà, desenvolupada en planta baixa,
primer i segon pis, amb façana enfoscada i pintada en blau que contrasta amb
els detalls ornamentals d’escaiola blanca, de gran efecte decoratiu. Presenta
un llenguatge modernista-eclecticista de gran interés, amb adicions
historicistes i un mirador que li confereix un caràcter netament urbà, tot
destacant els decoratius balcons amb reixes de ferro colat i l’ornamentació en
escaiola ja esmentada, clar exemple de l’ús de les arts aplicades al conjunt
d’un casa tradicional.
Es pot apreciar en ella una forta influència de l’estètica neobarroca
procedent de les Exposicions Regional i Nacional Valenciana de 1909 i 1910, la
qual també està present en la concepció ornamental del Casino Lliberal
d’Algemesí, inspirat i executat pel culte Joan Sanchis Lago, enginyer
industrial, comerciant, membre del partit Lliberal i autor no només de
l’esmentat Casino, sinó també del Teatre Espanyol, hui Teatre Municipal.
Sanchis Lago és, a més, el propietari d’aquesta casa, una mostra del
seu bon gust artístic i un reflex de les influències eclecticistes que en
aquell moment circulaven per València i que es traslladen prompte a la resta
dels pobles dels voltants, fet que ens permetria datar aquesta obra entre 1910
i 1920.
Neobarroca en els detalls dels balcons, el mirador, cornises i
mitgeres, la concepció decorativa de la façana està present en cadascun dels
detalls, tot restant un dels exemples urbanístics locals més interessants
d’aquest període.
Casa
Ramírez. Carrer de la Muntanya , núm. 57
Casa eclecticista, a una mà, desenvolupada en planta baixa i dos pisos,
i cantonera amb el carrer d’En Bosch, participa de l’estètica modernista amb la
inclusió de diversos elements decoratius com ara les decoracions en ferro
colat, els elements de fusteria, els treballs en escaiola i, per descomptat,
l’aplicació en la façana de ceràmica vidriada de tonalitats verdes tan
característica d’aquest període. Tota la façana té una clara concepció
decorativa, intent novament modest però exemplificant, dins les possibilitats
del seu propietari, per embellir-la segons el programa ornamental modernista
que tan bona acceptació va tenir dins l’arquitectura privada. En aquest sentit,
un detall xicotet però ben interessant en aquest conjunt és la presència
d’entorxats davall dels balcons, tot i que després d’unes reformes fa no molts
anys, el del balcó principal va desaparèixer.
Casa Segura. Carrer de la Muntanya , núm. 6, cap a
1920-1925
Es tracta d’un edifici modernista-funcionalista datat en torn als anys
1920-1925 on el que destaca és l’aplicació de les arts aplicades, un detall
molt modernista i prou eloqüent en aquest període de l’acceptació de l’esmentat
estil. Les tres plantes que el composen estan articulades per tres carrers
verticals ben decorats amb taulells ceràmics que li donen eixe caràcter blavós
i que li confereixen, a la façana, un caràcter singular dins la trama urbana.
Flanquegen estes sanefes ambdós buits per planta, amb balcó corregut la
principal. També cal destacar el remat de la façana, un ampit mixt d’obra i
reixa de ferro colat, franquejat per matxons coronats per pinyes als costats i
una escultura figurativa en el centre.
Aquest edifici, hui ocupat per un conegut bar de copes, fou en el seu
temps la casa-apoteca del metge acadèmic Vicent Segura Ballester.[4]
Casa Ripoll. Carrer de la Muntanya , núm. 70, cap a 1920
Datada cap a 1920 i bastida per Vicent Ripoll Esteve, poc temps després
de l’obertura del Carrer de les Germanies. Presenta un llenguatge historicista
amb inclusió d’elements decoratius realitzats en estuc i de referències
barroquitzants.
Es tracta d’una casa a una mà, ubicada en cantó, desenvolupada en
planta baixa, primer i segon pis, i tant la façana principal com la lateral
estan articulades per pilastres de fust llis que segueixen les línies de les
mitgeres. Cal destacar en elles els decoratius balcons, corregut en el pis
principal i que es prolonga per la façana lateral, tots ells treballats amb
balustres que confereixen a la façana un aspecte molt destacat, sobretot pel
desenvolupament en semicercle del xamfrà, sostingut per una mènsula d’escaiola
que incorpora les inicials del propietari. És interessant també el remat de la
façana amb una obra de línies corbes i buits enreixats entre matxons rematats
per piràmides.
També cal fer esment a la decoració ceràmica dels sòcols, de
referències clarament modernistes, així com el paviment hidràulic o els
treballs en fusteria de les portes, tant del rebedor, que fou utilitzat
posteriorment com a farmàcia, com del menjador de la casa, també profusament
decorat.
Casa a una mà. Plaça del Mercat, núm. 1
Es tracta d’una casa a una mà desenvolupada en planta baixa, primer pis
i cambra. La seua façana està composta a partir d’un eix de simetria central,
impostada en els forjats amb motlures tant al primer pis com a les mitgeres amb
simulació de pilastres llises sols decorades en la part central. En la planta
baixa destaca la porta d’accés, d’arc rebaixat i molt decorada. Contrasta amb
la finestra lateral, reformada posteriorment i que res té a veure amb el
conjunt de la façana.
En el primer pis destaca el balcó corregut amb barana d’obra el qual
mostra uns treballs d’algepseria de gran qualitat i bellesa ornamental. En la
cambra es poden veure dos buits geminats amb mainell central, protegits per
ampits d’obra decorats amb motlures. El remat de la façana presenta un mur
d’obra franquejat per matxons que en la part central presenta una pinta
rematada per un arc rebaixat articulat per dos mainells.
L’ornamentació de la façana presenta un caràcter plenament modernista
amb addició d’elements geometritzants d’arrel sezession vienesa i motius florals de disseny geomètric. Són
freqüents també els triglifs i ressalta la concepció decorativa de tota la
façana. Del remat interessa l’ampit d’obra amb un element central geomètric
típic de l’Art Déco i que recorda l’arc d’entrada de l’Exposició Regional de 1909 a València i que també
podem veure a l’estació del Nord. Una façana, en definitiva, destacada per la
inclusió d’ornaments modernistes de qualitat, tant a la porta d’accés com als
balcons i ampits superiors.
Cases de Carmel Llàcer. Carrer de la Muntanya , 88 i 90, any
1931
Aquestes dues cases bessones, les núm. 88 i 90 del carrer de la
Muntanya, foren bastides per l’aparellador Àngel Pérez per l’industrial Carmel
Llàcer Ferrís en l’any 1931. Cal destacar d’aquestes vivendes les baranes dels
balcons, tan del pis principal com del segon, d’evidents influències
modernistes, articulats amb treball mixt de ferro i escaiola, de
característiques molt ornamentals. També podem ressaltar les portes principals
d’accés i els recercats de les finestres, decorats amb escaiola i que simulen
arcs de mig punt, molt més ornamentats els del primer pis.
Per últim, observem el remat de la façana, un treball realitzat en
obra, amb relleus vegetals d’estuc, situat entre matxons i centralitzat amb un
potent frontó central amb òcul enreixat i recercat.
Podem parlar, en definitiva, d’un llenguatge eclecticista amb inclusió
d’elements modernistes que ajuden a dotar al conjunt d’una imatge netament
urbana.
Cal esmentar que l’aparellador Àngel Pérez fou també autor del projecte
d’ampliació del Casino Lliberal en l’any 1929 així com d’alguns magatzems,
cases particulars o el projecte no realitzat d’una nova ermita al Santíssim
Crist de l’Agonia en 1932.
Edifici
racionalista Rico Huguet. Carrer dels Arbres, núm. 1, any 1932
Edifici
residencial, ubicat entre la plaça del Mercat i el carrer dels Arbres,
axamfranat i desenvolupat en planta baixa, primer, segon pis i àtic. El mur
enfoscat, i pintat en color crema, presenta alguns elements decoratius florals
en escaiola estil Art Decò. En la part superior de l’àtic, just en el xamfrà, també
hi ha una decoració en escaiola a manera de franges verticals d’inspiració
neogòtica. Les baranes de la terrasa, en canvi, s’assemblen a aquelles
utilitzades als edificis racionalistes.
Línies
llises, clares i rectes, i una decoració exigua però eficaç, amb un joc de
volums potent i destacat basat en els estudis de la geometria, són els elements
formals més destacats d’aquest edifici singular, bona mostra de les influències
racionalistes que tan fortament arrelaren a València en aquesta dècada i que foren
també transferides posteriorment a l’àmbit local però mantenint el mateix
caràcter culte i sensible a l’art de l’arquitectura, com ara el cas d’aquest
exemple algemesinenc bastit per l’arquitecte José Cort Botí (1895-1961) en
l’any 1932, a l’antiga plaça d’Abastos, hui plaça del Mercat, i cantoner amb el
carrer dels Arbres, promoguda originalment per Rico Huguet com a casa de
lloguer.[5]
Casa
Franch. Carrer de la Muntanya , núm. 4.
Casa amb un llenguatge historicista de clar gust orientalitzant, un
corrent estètic propi de final del XIX i principi del XX, gustós d’emprar
elements exòtics tot i que anacrònics i amb exemples que també podem trobar a
poblacions veïnes i com no a València ciutat. Aquestes tendències d’estil
neoàrab les podem descriure com un llenguatge propi dins la pràctica
eclecticista.
Casa Orero. Carrer de la Muntanya , núm. 67
És una casa de façana molt ornamentada, on predomina un llenguatge
historicista i referències clàssiques interpretades en clau modernista, destacat
sobretot al primer pis, protagonitzat per un gran mirador de 5 arcs sobre
columnes de capitells jònics, situades sobre un ampit compost d’obra i ferro
colat, amb garlandes d’escaiola molt decorativa. El balcó continua pels
laterals amb balustres d’obra, sobre un florons també d’obra que els subjecten.
Cal assenyalar també els recercats d’obra de tots els balcons i el remat amb
barana central de balustres entre dos potents murs d’obra, amb cornises
ondulades sobre apilastrats, rematades per veneres d’estuc, i amb òculs
centrals protegits per decoratives reixes de ferro colat.
Casa. Carrer Nou del Convent,
núm. 47
Es tracta
d’una casa a una mà, amb entrada independent, situada entre mitgeres i
desenvolupada en planta baixa, primer i segon pis. La façana està articulada a
partir d’un eix de simetria central i el seu mur recobert d’aplicacions
ceràmiques de sèrie amb motius vegetals de colors; el sòcol, per la seua banda,
està reobert per plaques de pedra.
Aquesta
façana és un bon exemple de modernisme popular que actua per transformació del
tipus urbà tradicional. Tota ella està recoberta per taulells ceràmics de gran
efecte decoratiu, amb ceràmica de sèrie típica de principi del segle XX. També
podem destacar com a típic del modernisme l’aplicació d’altres arts, no sols la
ceràmica sinó també la fusteria o la forja, tal i com es pot apreciar a portes,
finestres i baranes.
Pren,
en definitiva, l’eloqüència plàstica del modernisme però a un nivell més
modest, tot destacant la concepció decorativa de la pròpia façana.
[1] Arxiu Municipal d’Algemesí (A.M.A.), Llibre d’instàncies sobre
obres, 1880-1913. Caixa 102, núm. 1. Instància presentada el 18 de juliol
de 1893.
[2] A.M.A. Llibre d’instàncies sobre obres, 1880-1913. Caixa 102,
núm. 1. Instància datada en 4 d’abril de 1910.
[3] A.M.A. Llibre d’instàncies sobre obres, 1914-1922, caixa 501,
núm. 2. Instància datada el 29 de juliol de 1922.
[4] TODOLÍ MERENCIANO, Artur, Modernisme i
Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2000, p. 252.
[5] TODOLÍ I MERENCIANO, Artur, Modernisme
i Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2000, pp. 255-259. Sobre la figura de
l’arquitecte José Cort Botí hi ha una tesi doctoral realitzada per Marilda
Azulay Tapiero amb el títol La
fortuna de los ideales racionalistas en España 1914-1936. El caso concreto de
José Cort Botí (1895-1961).
