dijous, 27 d’agost de 2015

El monument a Joan Baptista Cabanilles, obra de Leonardo Borràs

L’any 1956 va ser alçat a l’actual plaça Cabanilles un monument que commemorava el 250 aniversari de la mort del compositor i organista Joan Baptista Cabanilles (1644-1712). Una comissió pro-monument formada per Joan Segura, Jaume Descalç, Martí Domínguez i Moreno Gans, entre altres, i encapçalada per l’alcalde d’Algemesí, Salvador Castell, encarregà a l’escultor  algemesinenc Leonardo Borràs l’execució d’aquest projecte. La seua inauguració es va produir el 18 de juliol de 1959[1], sent alcalde Amadeo Llàcer, tres anys abans de l’aniversari de la mort del compositor. Anys més tard, en formar-se la comissió de la nostra falla, aquest monument passaria a convertir-se en la seua insígnia.
La concepció d’aquesta obra escultòrica, però de característiques arquitectòniques, fou força complicada. Després de nombrosos estudis i dibuixos preparatoris, Borràs aconseguia un monument de formes majestuoses, sòbries i de gran puresa de línies. Ja la planta ens dona idea de la seua gran originalitat, ja que aquesta parteix d’un triangle isòsceles amb els angles truncats o retallats i amb les seues cares en forma còncava, solució que li dona al conjunt un caràcter equilibrat i harmònic. L’efecte que pretenia assolir era el d’una peça que poguera veure’s des de tots els punts de vista i que, al mateix temps, rebera la llum del sol a totes hores del dia, creant així constants jocs de llum i ombra depenent de la posició d´aquell. Aquesta preocupació per la llum, tan present a l’obra de Borràs, la podem apreciar també als conjunts escultòrics que apareixen als tres costats còncaus, realitzats en altrelleu per a crear eixos efectes de clarobscur, així com a la potent cornisa que remata el conjunt.
Com a curiositat, cal advertir que el cos del monument és buit. Al seu interior existeix un espai d’uns dos metres de diàmetre que allotja una escala de pedra inserida dins d’una paret interior, feta de rajola, per la qual es podia accedir a la part superior, on la comissió de l’Ajuntament tenia projectat inicialment construir un colomer, idea afortunadament desestimada.

El cos del monument està realitzat en pedra de Xàbia (un material molt dur i que resisteix bé el pas del temps); la cornisa i el basament estan fets en pedra calcària; mentre que, curiosament, els grups escultòrics presenten diferents materials. El relleu que mira cap a les finques de la plaça Cabanilles està llaurat amb pedra de Borriol, i els altres dos grups són de formigó mesclat amb la pedra de Borriol polvoritzada, solució de menor qualitat elegida a causa de l’elevat cost econòmic del material original. Aquests darrers foren creats a partir de buidats en escaiola. La realització de tots tres vingué precedida d’un costós i calculat treball escultòric per a que travaren perfectament els distints blocs que composen aquells.
Els tres magnífics conjunts escultòrics són els que donen sentit simbòlic a la monumental composició. Tots tres representen trets de la vida de l’organista Cabanilles. El primer, aquell que mira cap a les finques de la plaça, és una al·legoria a la música d’orgue; el segon, que mira cap a l’Institut de Secundària, és un homenatge a l’obra coral (on podem trobar referències a les cantories renaixentistes)  i a la figura del compositor, situat al centre del grup. Per últim, el conjunt que mira cap a la Capella és una representació del sacerdoci, ja que, convé recordar, Cabanilles fou ordenat sacerdot el 1688 a la Catedral de València. En aquesta peça apareixen al fons les taules de la Llei, a més de dues figures amb les mans enllaçades que són un símbol de germanor. Aquesta iconografia tan original i nova és deguda tota al propi escultor, i en ella reflectí de manera sintètica i precisa la grandesa de la figura del compositor algemesinenc. Per altra banda, i com a nota anecdòtica, per a la realització del rostre del músic, Borràs s’inspirà en un oncle seu, Vicent Moreno, idealitzant, això sí, alguns aspectes expressius.
L’altre element a destacar del conjunt són les tres plaques de marbre que apareixen al cos inferior i estan situades als costats rectes del conjunt, una de les quals fou col·locada l’any 1987, coincidint amb el 275 aniversari de la mort del compositor, i en substitució d’una altra més antiga. En aquestes plaques es fa referència a la cronologia de Cabanilles (naixement i mort del compositor), als alcaldes que intervingueren en la construcció del monument (Salvador Castell i Amadeo Llàcer) i, per últim, al 275 aniversari de la seua mort, fet que ocorregué sent alcalde Joan Girbés.

De l’autor, Leonardo Borràs, podem afirmar que, amb aquesta obra, de magnífica i complexa realització, va crear una autèntica fita dins de l’espai visual del nostre poble. És més, per a la falla Plaça Cabanilles s’ha convertit en el seu símbol més representatiu. Els veïns i veïnes d’Algemesí tenim la sort de poder gaudir al nostre poble d’algunes de les seues obres més interessants, com el monument a Salvador Castell (1982); al compositor Moreno Gans (1984); al periodista Martí Domínguez (1989) o al llaurador (1999).
Nascut a Algemesí el 1923, Leonardo Borràs fou llicenciat en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. En 1969 fou nomenat com a Catedràtic numerari d’Instituts Nacionals d’Ensenyament Mitjà i en 1989 com a Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Encara que Borràs sempre va seguir un camí propi i personal al llarg de la seua carrera artística, treballant tot tipus de materials i registres escultòrics, des dels més clàssics als més avantguardistes, en els que l’espai, la llum i l’expressió són elements fonamentals, no podem deixar de banda aquelles figures que han sigut referents per al nostre artista, com ara Manzú, Maillol, Capuz o Victorio Macho entre altres.



[1] MONTESINOS, J., “25 anys del monument a Cabanilles”en BIM Berca, nº 23, 1984, p. 27

dijous, 20 d’agost de 2015

El Retaule de Pardines

El Retaule de Pardines és conegut amb aquest nom per ser una de les poques restes conservades de la desapareguda església de Sant Miquel de l’antiga senyoria de Pardines, creada el 1393 –tot separant-la de la d’Albalat– i clausarada el 1640 a causa de les freqüents inundacions que patia la població. En l’actualitat, el retaule es conserva en la primera capella de la part de l’Evangeli, però sembla que abans estigué guardat a la sagristia, allí almenys el va veure Elías Tormo en 1923.

Aquest conjunt pictòric ha estat generalment atribuït a l’escola valenciana dels Macip (Vicent Macip i el seu fill Joan de Joanes). Precisament, la taula que allotja l’àtic, –la  Crucifixió– és l’única que té una atribució més concreta. Mentre que alguns autors apunten a la figura de Pere de la Torre, pintor alzireny actiu en la segona meitat del segle XVI, altres, com ara Tormo, han volgut veure la mà de Cristòfor Llorenç (1571-1645), qui treballà a l’església de Sant Miquel dels Reis, una atribució aquesta que endarreriria la datació del retaule.

El conjunt pictòric de Pardines està composat per una fornícula central que allotja una imatge en fusta de la Mare de Déu, datada al començament del segle XVIII i abillada amb corona, aurèola i assutzena treballades en plata. Als carrers laterals es presenten quatre taules d’idèntiques dimensions (58x31 cm.), decorades amb les següents escenes: L’Anunciació, La Nativitat, La Resurrecció de Crist i L’Ascensió. La predel·la, que segueix la distribució dels carrers verticals mostra tres taules més, les quals representen: La Dormició de la Mare de Déu (27x41 cm.), L’Adoració dels Mags (27x27 cm.) i la Pentecosta (27x27 cm). I a l’àtic, com ja hem dit, hi ha una Crucifixió (50x46 cm.).

No s’ha conservat cap document que ens parle dels orígens del retaule. Dels despoblats de Cotes i Pardines, el rector Belda Ferré mencionava aquest conjunt i comentava en 1908 que “la parroquia guarda algunos objetos religiosos y un retablo de sus iglesias, pero ningún libro, ni otros documentos”.

Sembla, però, que el retaule haja sofrit alguna modificació en la seua predel·la al llarg de la seua existència, atès que una millor lectura cronològica ens indica que a la taula lateral esquerra li correspón el lloc dret, i viceversa. Així, cal llegir les escenes del retaule començant pels dos carrers laterals, de dalt a baix i de dreta a esquerra, i continuant pel carrer central des de baix fins a finalitzar en l’àtic.

Del programa iconogràfic establert cal advertir com totes les pintures estan al servei del missatge diví, és a dir, de la difusió dels dogmes de la religió cristiana. En ell hem de destacar la importància donada al culte de Maria com a Mare de Déu, i el seu paper en l’obra de Redempció a través de la mort del seu Fill en la creu. En el mateix carrer central es mostra expressament, davall de la fornícula, l’anagrama coronat de la Verge com a símbol que condensa tot el significat del conjunt pictòric.


Al voltant de la fornícula central, veiem com es distribueix set taules les quals representen els set Gojos de Maria: Anunciació, Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i Dormició. Semblant programa iconogràfic el podem veure també  a altres retaules  catalans com ara el Retaule de la Verge, procedent de l’església de Sant Esteve d’Abella de la Conca, datat en la segona meitat del segle XIV i conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, o el Retaule de la Verge de l’església de Vilafermosa, atribuït tant al Mestre de Vilafermosa com a Llorenç Saragossa.


Els Gojos de Maria fou un tema de gran popularitat a partir dels darrers segles de l’Edat Mitjana. Aquesta devoció mariana fou difosa per l’orde dominicà i la seua popularitat s’estené a través de composicions literàries de personatges tan importants com Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, el rei Alfons X el Savi o l’Arxipreste d’Hita.  D’entre el set Gojos, que podien reduir-se a cinc o ampliar-se fins a deu, comenta Maria Teresa Vicens, que el darrer, d’acord amb la literatura devocional, és aquell que representa l’arribada triomfal de la Mare de Déu al paradís, on és rebuda pel seu Fill. Aquest Goig, pot estar representat bé pel tema de la Dormició, com és el cas del Retaule de Pardines, bé pel tema de l’Assumpció o més comunament per la Coronació. Val a dir, que aquesta representació del darrer Goig, per ser la més important de les set, serà representada sempre a un lloc destacat, ja siga a l’àtic del retaule, com és el cas del Retaule del Set Gojos de Maria, pintat per Pere Nicolau per a l’església de Sarrión i conservat hui al Museu de Belles Arts de València, o a la taula central de la predel·la, tal com ocorre en el de Pardines.

La Paret del Molinet



 Al terme d'Algemesí, a l'antiga senyoria de Pardines i vora la depressió situada entre les veïnes poblacions d'Albalat i Sollana, s'alcen les restes del que fou la torre defensiva d'una antiga alqueria musulmana. Datada en torn als segles XI o XII, aquesta torre formava part d'un antic molí, anomenat Molí de la Palma, propietat de la senyoria de Pardines, que deixà de funcionar al voltant del segle XV.
Aquest molí islàmic, amb una clara continuïtat en època cristiana, pot relacionar-se amb altres estructures semblants d'alqueries amb torre com ara la Torre del Borrero. De la mateixa manera que altres torres molt millor conservades, com ara la d'Espioca, les de Benifaió, la d'Almussafes o la de Trullàs, la seua presència resultava força necessària com a primer cinturó defensiu de la ciutat de València i les terres d'horta circumdant, així com de la mateixa alqueria on es trobava situada.
A la plana de l'Albufera, ja densament poblada en època islàmica, els musulmans crearen la infraestructura necessària per a explotar la seua riquesa agrícola. Les alqueries eren precisament la més important unitat d'aquesta infraestructura agrària i val a dir que pràcticament totes elles presentaven una torre defensiva, la qual també podia tenir altres usos, com ara graner, magatzem, presó, etc.
La Paret del Molinet és un exemple d'espai viscut al nostre terme en el qual els pocs vestigis que es conserven ens parlen del seu dinàmic passat. Les excavacions dirigides per Juli Blasco fa poc més de 10 anys ens han aportat dades interessants, com ara l'existència de substrats romans, sembla que d'una nòria, encara per excavar.

Fotografia: Ximo Tomás

dilluns, 27 de juliol de 2015

1929. El Ball dels Bastonets a Barcelona

OLIVARES TORRES, Enric, "1929. El Ball dels Bastonets a Barcelona", en BIM Berca, núm. 

Que una festa tan dinàmica com és la de la Mare de Déu de la Salut està vivint en els darrers anys un procés d’expansió en la major part dels elements que la composen és un fet evident. Així, podem veure com, d’uns quants anys cap ací, està augmentant el nombre de participants en els seus balls i aquests han transcendit els tradicionals 7 i 8 de setembre i els carrers pels quals travessa, per a desenvolupar-se en altres celebracions o festivals lluny del nostre poble. Que aquestes activitats de projecció exterior, paral·leles a la festa gran, ja es donaven des d’antic -tot i que en menor mesura- també ho és.

Una d’aquelles històries paral·leles al 7 i 8 de setembre -incompleta encara- i que forma part de la memòria històrica d’una de les seues danses més emblemàtiques, la dels Bastonets, es remunta a l’any 1929 i a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Per a dita Exposició hi figurava, dins la sèrie d’activitats i festejos que s’havien programat, l’organització d’una peculiar “Setmana Valenciana”, ideada per iniciativa del poeta i folklorista Maximilià Thous Llorens. Tal celebració es va dur a terme entre els dies 14 i 20 d’octubre i va tenir lloc als pavellons del Poble Espanyol, al Parc del Montjuïc. El programa assenyalava que per al dia 15 estava preparada l’actuació d’una sèrie de danses populars valencianes entre les quals s’incloïen els Porrots de Silla, el Ball dels Oficis de Llíria, les Danses de Xàtiva i València, els Tornejants de Sueca i els Bastonets d’Algemesí.
Alguns diaris valencians de l’època com ara El Pueblo, Las Provincias o La Voz Valenciana es feren ressò de l’esdeveniment amb un seguiment diari de l’organització i desenvolupament dels grups participants. L’expectació era màxima.
El 10 d’octubre, el diari Las Provincias apuntava com a Sueca, Silla, Algemesí i els demés pobles sovintejaven els assaigs. “Todos se aprestan con entusiasmo a rivalizar en gracia i disciplina artística”, afirmava.
La colla que formava el ball dels Bastonets, amb onze integrants, segons els rotatius, així com tots aquells que els acompanyaren, eixí el diumenge dia 13 cap a València, des d’on va prendre, amb la resta de pobles participants, un tren especial que partia cap a Barcelona a les 22.10 h., exactament. Junts, formaven una comitiva que passava dels quatre-cents components i, allí dins, la felicitat, les cançons, els balls i el rebombori eren la tònica dominant, segons explicava el mateix Maximilià Thous en un article escrit per a La Semana Gráfica i publicat el 19 d’octubre del mateix any, amb fotografies de Sagarra i Torrents. Aquestes mostraven als membres dels distints grups de ball per separat fent la desfilada damunt de l’escenari on van actuar, com ara els Porrots de Silla, les Danses de Xàtiva, i el Ball dels Bastonets d'Algemesí-.
El tren, artísticament engalanat per a tal ocasió, tenia com a destinació el port de Barcelona, lloc on estava atracat el famós transatlàntic “Magallanes”, convertit en l’hotel flotant dels membres de la Setmana Valenciana.
El dimarts dia 15, després que en la jornada anterior s’haguera donat inici a les celebracions amb la Crida i els cants d’albaes, va tenir lloc a les quatre i mitja de la vesprada la Festa de la Dansa, a la Plaça Major del Poble Espanyol i davant milers d’espectadors d’un bon nombre de països diferents. L’èxit va ser total i el públic va aplaudir efusivament les diferents actuacions. Tan gran va ser el succés que, a requeriment del Comitè de l’Exposició i en honor al Congrés Internacional de la Premsa, es repetiria l’actuació la nit del dia següent. Abans, en la mateixa nit del dia 15, el musicòleg i compositor Eduardo López Chavarri feu una conferència que portava per títol “La Danza Valenciana”.
Però sembla que tot no va ser alegria i el drama s’apoderà de la comitiva. Una de les nits, el majestuós transatlàntic “Magallanes”, on estaven allotjats els balladors, músics i acompanyants, es va incendiar, segons recordava un dels onze bastonets que hi va anar, Bartomeu Berenguer Camarasa, el tio Bartolo -qui ensenyava en les Llauradores, ballava algunes de les danses de la Mare de Déu i a més tocava la guitarra-.
Poc més és el que sabem d’aquella història, els diaris de l’època no aporten molt més.
Així com els noms de les xiques que participaren en la dansà de Xàtiva -que eren setze parelles- o el del mestre del Tornejants de Sueca, apareixien publicats al  diari Las Provincias, en canvi els dels membres dels Bastonets d’Algemesí no hi ha constància.
És per això, i des d’ací fem aquesta crida, que seria de gran interès per a completar aquesta xicoteta història, una més de les milers que formen part de la gran història de la nostra Festa major, poder donar a conèixer els noms d’aquells balladors i dels músics que representaren el nostre poble en aquell important event.

A propòsit d’un centenari. L’edifici de l’Ajuntament d’Algemesí. 1902-2002

OLIVARES TORRES, Enric, "A propòsit d’un centenari.  L’edifici de l’Ajuntament d’Algemesí", en BIM Berca, Aj. Algemesí, núm. ?, 2004. (ampliat)


L’històric immoble que allotja el Consistori Municipal d’Algemesí compleix enguany el seu centenari. No fa molt que aquest vell conjunt ha estat rehabilitat, mantenint tan sols els elements més representatius: la façana principal i el saló de plens; integrats ara dins del modern edifici del nou ajuntament, el qual ocupa gran part del solar on s’alçava l’anterior.
Els restaurats murs del consistori algemesinenc han contemplat la nostra història més recent i, com que l’edat no perdona mai, amb l’inexorable pas del temps s’ha vist en la necessitat de fer front a les dràstiques reformes que li exigia l’actual societat de la informació i les noves tecnologies. Ja el 1989, a causa de les males condicions que presentava l’edifici, la Corporació municipal hagué de traslladar l’ajuntament a les dependències del Casino Liberal, on romangué fins a principis de l’any 2003.
Tornava d'aquesta manera al carrer de la Muntanya, el carrer dels seus orígens, on l’antic consell de la Universitat d’Algemesí va tenir el seu primer casal allà per l’any 1574, i on un relleu commemoratiu de l’escultor Lleonard Borràs avui ho recorda.
Durant la darrera dècada del mateix segle XVI és quan sembla que l’Ajuntament canvia de lloc. En bastir-se l’església nova guanyà en significació la plaça Major -coneguda encara en aquell moment com placeta de la Carnisseria- en detriment de la del Carbó, que fins eixe moment s’havia configurat com a nucli de la població.
Segons el cronista J. A. Domingo, la casa cantonera que donava a la plaça Major pertanyia a Joan Baptista Bisso, traginer de València i resident temporal al poble. Bisso la va vendre als Jurats perquè establiren allí la seua Cort i la del Justícia.
Passen els segles i les cròniques tornen a referir-se a la casa consistorial. És el cas del Diccionario Geográfico-Estadístico de Pasqual Madoz, escrit entre 1845 i 1850, on es diu d’ella: 

Es poco capaz, atendiendo lo crecido de la población; fue reedificada en 1804, en cuya época se desplomó en el acto de celebrar una quinta; en su piso bajo está la cárcel, húmeda, poco ventilada e insalubre”.

D’altra banda, la visió que ofereix l’erudit local Benet Ballester uns anys després no és molt més favorable. 

De antigua construcción, los continuos reparos le hacen ocultar su vetustez. Está situada en la plaza mayor, pero tiene su entrada por la plaza del Carbón. Su exterior cuasi no indica ser la casa municipal de una villa tan populosa y de su categoría: más bien parece la casa de un particular acomodado. Su aspecto, que es bastante modesto, tiene sin embargo seis balcones en su único piso superior. [...] Se ignora la época de su fundación, que debe ser bastante antigua”.

Tots dos autors coincidien en les pèssimes condicions que presentava el local al llarg del segle XIX. A més, en l’any 1804 el pis principal de l’edifici s’havia enfonsat afectant sobretot l’arxiu municipal. Sembla que en la posterior rehabilitació de l’edifici l’any 1805 va intervenir Juan Bautista Lacorte, acadèmic de mèrit de sant Carles de València i sant Ferran de Madrid, enginyer comissari de camins i canals i Tinent director d’arquitectura. El mateix Lacorte s’encarregà el 1806 d’un estudi per a prevenir la població de possibles riuades.
En arribar el canvi de segle, aquell edifici amenaçava ruïna i el govern municipal veié la necessitat d’adequar-se als nous temps i bastir un nou edifici consistorial en el solar que ocupava l’anterior.
El 26 de setembre de 1902, l’alcalde d’Algemesí, el lliberal En Salvador Primo Llopis, sotmetia a la consideració de la Corporació Municipal el ruïnós estat en què es trobava en aquell moment la Casa Consistorial de la Ciutat. En la seua intervenció declarava les distintes deficiències que hi presentava: l’entrada era mesquina, l’escala no tenia llum i tant el saló de plens com la secretaria i el Jutjat eren reduïts i insuficients. És per això que reclamava el seu enderroc i la construcció d’un edifici modern, amb una bella façana i que fóra còmode i funcional, expressió de la prosperitat i progrés que pretenia per a la Ciutat.
En el mateix ple, l’Ajuntament acordà encarregar a l’arquitecte municipal Lluís Ferreres (Xàtiva, 1852 – València, 1926), format a l’acadèmia de San Fernando de Madrid, la redacció d’un projecte per a una nova Casa Consistorial en el mateix solar que ocupava l’antiga. Aquest encàrrec se li va fer l’11 d’octubre de 1902.
El que veiem en l’actualitat, encara que sensiblement modificat en el seu conjunt per la recent intervenció, és producte de la mentalitat de l’arquitecte municipal que el va projectar, Lluís Ferreres Soler.
Ferreres proposà una bella façana i un conjunt que fóra reflex de la modernitat i prosperitat que es volia per a Algemesí. Els algemesinencs d’aleshores vivien des de feia unes dècades enrere en un moment d’expansió econòmica i demogràfica, gràcies sobretot a l’impuls donat per la naixent indústria citrícola. És el moment en què es duen a terme els primers intents urbanitzadors a la vila. Entre 1883 i 1887 s’escomet el projecte d’eixampla del casc urbà, dissenyat pel mateix Ferreres. Els principis d’higiene, ordre i comoditat que regeixen al pla d’eixampla seran similars als que propose en el seu projecte per al nou edifici de l’Ajuntament.
Les idees fonamentals que tenia en torn al que havia de ser la futura casa consistorial les expressa Ferreres en la seua memòria del projecte de nou edifici, encarregada pel Consell de la Ciutat i conservada a l’arxiu municipal en l’anomenat Libro de la memoria del proyecto de casa-Ayuntamiento para Algemesí. En el mateix, a més de dita memòria, trobem el pressupost de les obres, els plànols del nou projecte i el plec amb les condicions facultatives que havien de regir l’execució de tal obra. En el document, s’hi fa referència al bastiment de totes i cada una de les obres necessàries per a l’execució del projecte així com als materials que s’havien d’utilitzar. Tant la memòria com el plec de condicions anaven firmats per Lluís Ferreres amb data de l’1 de novembre de 1902.
En dita memòria l’arquitecte Ferreres recorda les moltes millores que s’estaven duent a terme en la població en els darrers anys: 

"En los últimos años se vienen edificando un centenar de casas anuales; la industria va estableciendo algunas fábricas y el Ayuntamiento no cesa de realizar mejoras. A las aceras construidas en muchas calles sucedió la del mercado, á éste las importantes obras de reparación y reforma del Ex-convento de S. Vicente Ferrer, para la instalación del hospital, una escuela de niños, otra de párvulos y una de niñas; últimamente se ha llevado a efecto levantándola de nueva planta un edificio con destino á grupo escolar con amplias y desahogadas salas para las clases...

Seguidament passa a comentar les males condicions en què es trobava l’immoble que allotjava el Consistori del segle XIX: 

El actual edificio situado en la Plaza Mayor es una construcción antigua, sumamente vieja y deteriorada que, ni responde a las necesidades que debe satisfacer, ni es susceptible de reforma. De mala disposición y peores fábricas, había de ser sumamente difícil, cuando no imposible, transformarla del modo que requiere su destino ...

És per això que Ferreres, que compartia opinió amb la Corporació Municipal, recomana el seu enderrocament per a bastir un de nou en el mateix solar, ja que la ubicació resultava idònia i les dificultats per trobar un nou solar eren moltes. 

La casa del Ayuntamiento, por su objeto y representación, ha de ocupar un sitio céntrico; [...] la carencia de solares, [...] el costo y las dificultades (d’expropiació) [...], son razones poderosas que justifican el acuerdo del Ayuntamiento de utilizar al efecto el solar resultante de la demolición del actual edificio”. I així es va fer l’enderroc del vell edifici. Com confirma un dels articles del Plec de condicions, l’obra començà “primeramente por derribar el edificio actual, dejando por completo limpio y expedito la totalidad del solar”.

El 18 de novembre del 1902, Ferreres lliura el projecte a l’Ajuntament, que l’aprovà de seguida. El dia 24 era exposat al públic, durant un termini de vint dies, i com que no es rebé cap reclamació, es va remetre al Governador Civil de la Província per què donara la seua aprovació.
Mentre duren les obres, l’Ajuntament es trasllada al núm. 36 de la plaça del Mercat, propietat de José Mayor Llinares, la qual es habilitada temporalment com a Casa Consistorial.
El 19 de maig de 1903 l’Ajuntament encarregà als senyors Vicent Morant, Onofre Niclós i Antonio Moreno, la redacció del Plec de Condicions econòmiques que regira la realització de les obres, juntament amb la memòria del projecte i els plànols de Ferreres. El pressupost del treball d’enderroc i construcció de la nova casa ascendia a 44.749,82 pessetes i la duració de les obres fou estimada en set mesos. Atès que dit pressupost sobrepassava el previst, foren eliminats provisionalment els articles relatius als treballs de fusteria i cristalleria, els quals s’inclourien en un pressupost addicional o en l’ordinari de l’any següent.
Llegit el Plec de condicions econòmiques per l’Ajuntament, el 29 de maig es publicà en el Boletín Oficial de la Província l’anunci de subhasta de les obres, subhasta que es realitzà el 18 de juliol i que guanyà el contractista José Ferrandis Ricart. El 13 d’agost era aprovat el pressupost addicional per a la contractació dels treballs de fusteria i cristalleria, i així s’acordà procedir també a la subhasta. L’anunci apareixeria en el Boletín Oficial del 25 d’agost, mentre que la subhasta va tenir lloc el dia 30 de setembre. La guanya Pedro Terol Martínez, qui va transferir la contracta a José Navarro Martínez.
Dos mesos més tard, el projecte original de Ferreres és modificat lleugerament per tal de traslladar l’habitació del conserge del pis inferior al superior amb la intenció d’augmentar la capacitat del Jutjat Municipal, el qual tenia la seua entrada per la placeta del Carbó.
El 3 de juny de 1904 José Ferrandis Ricart cedí la contracta de les obres en favor de José Ferrandis Esteve. A finals d’eixe mes, en vista de què els treballs del nou edifici estaven ja molt avançats -havien acabat l’interior i sols mancava l’arranjament de la façana-, l’Ajuntament resol el trasllat d’algunes oficines i dependències. Així i tot, el contractista demanà dos mesos de pròrroga per finalitzar-los, i en setembre l’Ajuntament li concedí dos més. A partir del 30 de setembre ja es poden celebrar els plenaris al Saló atès que ja està en condicions -durant els tres mesos anteriors es venien celebrant en el despatx de l’Alcaldia-.
Finalment, el 28 d’octubre tant els contractista dels treballs d’obreria, José Ferrandis Esteve, com el dels de fusteria i cristalleria, José Navarro Martínez, manifesten que les obres de la nova Casa Consistorial ja han conclòs, celebrant-se la recepció definitiva de les obres per part de l’Ajuntament el 24 de febrer de 1905.
L’immoble constava de dos pisos, “mayor número resultaría costoso y pugnaría con las costumbres y manera de ser de las poblaciones de esta clase”, recordava l’arquitecte. En el pis de baix hi havia el vestíbul, l’escala principal, un departament per a la policia municipal, una oficina per al Jurat de Reg i les dependències del Jutjat Municipal, independents aquestes de la resta del immoble i amb accés per la placeta del Carbó. Més apartats es trobaven els calabossos i la casa del guarda.
El pis superior, a diferència de l’altre, era el que allotjava les dependències més importants: el Saló de plens, la secretaria, l’arxiu i els despatxos de l’alcalde i del secretari. Lògicament, “la mayor decoración corresponde a la fachada principal donde se halla emplazado el consistorio, dependencia la más importante del edificio”. De l’aspecte de l’immoble, Ferreres ressalta que “el aspecto y carácter general del edificio ha de corresponder a su importancia efectiva y a las funciones que ha de desempeñar, [...] preciso es que acuse su importancia y se aparte algo del edificio particular; y que tanto por la elevación de sus pisos, como por la disposición de los vanos y macizos, se traduzca en formas de buen aspecto”.
D’aquesta manera, en arribar el segle XX, l’ajuntament deixava de ser eixa casa que no es distingia de la resta, com afirmava Benet Ballester al seu llibre, i es convertia en un edifici de bona arquitectura i representatiu de la modernitat arribada a la ciutat.
Per al seu disseny, l’arquitecte Ferreres proposava unes formes eclèctiques, simètriques i equilibrades, tot afegint elements propis del llenguatge més clàssic, com ara la successió de frontons triangulars i corbs sobre les tres finestres que articulen el pis superior; un balcó corregut amb barana de balustres de pedra; o les quatre pilastres decorades amb bocellaments i triglifs que enllacen la porta principal i les finestres de la planta baixa. També cal destacar altres elements decoratius de la façana, com les motluracions als forjats del primer pis, simulant carreus de pedra, o el fris corregut adornat amb metopes i triglifs circulars que acullen la inscripció central: “CASA CONSISTORIAL”. Al remat, una balustrada de pedra amb pinta central amaga la coberta de teula i allotja l’escut de la ciutat.
La part posterior del vell edifici, malgrat mostrar una articulació diferent a la resta, tenia una presència molt menor, tant en el volum com en la decoració. Tot aquell conjunt ha estat eliminat en construir-se les noves dependències de l’actual ajuntament. Una dinàmica façana, no exempta de certa espectacularitat en quant trenca amb els conceptes tradicionals, configura el nou espai urbà de la placeta del Carbó.
Rupturista amb la tradició arquitectònica, el novell edifici de l’ajuntament mira més a les noves tendències que a l’estètica classicista proposada per Lluís Ferreres ara fa un segle. És per això que la seua concepció diferent i un volum arquitectònic dissemblant fan que dialogue amb dificultats amb el cos principal de l’edifici històric, tot i que haja volgut acollir-lo en un intent per combinar novetat i tradició.

A l'ombra d'un campanar. El campanar de Sant Jaume d'Algemesí (Aj. d'Algemesí, 2002)

OLIVARES TORRES, Enric, A l'ombra d'un campanar. 1703-2003. El campanar de Sant Jaume d'Algemesí, Aj. d'Algemesí, 2003.

... Els nostres pobles, quan érem xiquets, estaven plens de silenci ...[1]

Certament, pocs són els moments en els quals podem escoltar amb nitidesa i perfecta potència el so tradicional de les campanes, apagat massa sovint pels sorolls de la ciutat actual, pels motors als carrers que fan rugir l’ambient, per músiques estridents que ens ensordeixen, per la televisió, per les obres, pel dinamisme d’un mode de vida que impedeix quasi sempre parar-se a escoltar. Per a Martí Domínguez el silenci d’aquells temps era un silenci ple de vida, el del poble tradicional, el d’un poble riberenc per exemple. A la seua obra L’Ullal, el protagonista era un poble que no era explícitament Algemesí, però que el prenia com a model:

“... No era un silenci sord, mort, desolat, sinó sonor i ple de vida [...] els murmuris del viure cobraven la dimensió corresponent, sense trencar mai el cristall, i assumien el sentit just: les campanes, la pluja, el retrò del llamp, la piuladissa dels teuladins, els vents i els arbres, [...] tot això que avui ofega l’esclat dels dos elements detonants i despòtics del món actual: ¡l’explosió de la gasolina, i l’explosió demogràfica!”.
Al seu llibre cobren autèntic protagonisme el so de les campanes, les quals al llarg de la història han anat marcant la vida dels seus veïns. Aquell campanar que apareix al seu llibre no és tampoc, explícitament, el campanar de l’església de Sant Jaume d’Algemesí, però ben bé podria ser-ho. I aquest campanar, el nostre, és el protagonista del treball que ara presentem.
L’any 2003 es celebra el tercer centenari de la construcció i inauguració del campanar de Sant Jaume, curiosament cent anys després que un il·lustre pintor, Francesc Ribalta, realitzara les taules principals per al retaule major de Sant Jaume. El nostre propòsit és commemorar aquella fita amb un estudi que pretén apropar aquesta celebrada obra al seu poble. Es tracta d’un treball que no cerca ser exhaustiu ni definitiu, sinó donar a conèixer breument aquest monument tan representatiu d’Algemesí.
El fons documental de què disposem és prou escàs. Ja al segle XIX, alguns autors es lamenten perquè els documents de l’arxiu parroquial han desaparegut per culpa d’un incendi. L’historiador Josep Antoni Domingo conta que durant la celebració d’un sorteig de quintes el 1804 el sostre de l’arxiu es va enfonsar, fet que obligà a repartir els llibres entre regidors i particulars i, per tant, dispersar-los i molts d’ells perdre’ls. Altres motius com les riuades, incendis, etc. col·laboraren en què aquest patrimoni bibliogràfic no arribara fins les nostres mans.
De moment, volem centrar-nos en una investigació que comprèn aspectes com ara un anàlisi formal de la construcció i una aproximació a l’evolució històrica del campanar al llarg d’aquests tres-cents anys, tot i basant la investigació en l’aportació bibliogràfica més que documental. També volem apropar-nos a les observacions i opinions que els diferents viatgers i erudits han aportat en les seues obres durant aquestes tres centúries en torn al nostre poble i el campanar. I, com no, ens acostarem a l’estudi de les campanes, elements principals i protagonistes, ja que donen sentit i significat a la construcció que les allotja, i que eleva la seua música cap al cel.

Com hem dit, el campanar fou acabat de bastir l’any 1703. El seu autor, però, el desconeixem, tan sols l’arquitecte i historiador Joan Segura de Lago intentà en el seu moment donar-li un padrí. Segons aquest autor seria el mestre d’obres Josep Ximeno qui el va construir, encara que, com el mateix Segura de Lago afirma, aquest no apareix de cap manera mencionat com a tal en la documentació, sinó tan sols com a obrer de vila el 1703. Per tant, no podem confirmar de moment que l’autoria del bastiment del campanar siga seua.
A les famoses biografies d’artistes de l’erudit Orellana i del Baró d’Alcahalí no hem trobat cap referència relativa al possible autor ni tampoc a aquest suposat Ximeno, qui segurament seria un mestre d’obra, el nom del qual no va transcendir. De moment, i en espera d’un estudi molt més exhaustiu, seguirem l’opinió de la resta d’autors, tot i que volem apuntar el no de Gaspar Díez, col·laborador molt proper a Joan Baptista Pérez Castiel, com a possible autor de les traces del nostre campanar.
Per desgràcia, no tenim la sort de comptar amb tota la documentació necessària per a la investigació. D’açò, com ja hem dit abans, fa lamentació Pasqual Madoz a mitjans del segle XIX quan al parlar de l’autor o autors del campanar diu que aquests es desconeixen degut a un incendi en l’arxiu parroquial, ocorregut en la segona meitat del segle XVIII.

No sabem certament quan s’iniciarien les obres de bastiment del campanar, segurament començarien entre 1690 i 1695. El que sí sabem és que el segle XVII valencià sempre se l’ha identificat com el de major apogeu en l’elevació de torres campanars. Els viatgers romàntics del XIX sempre parlaven de la ciutat de València, com la ciutat dels tres-cents campanars. La proliferació d’esglésies, de convents, oratoris, hospitals, etc., que es sumaven als ja existents feren del cap i casal una autèntica ciutat conventual.
Les tipologies de campanars que anem a trobar al llarg dels segles XVII i XVIII presenten varietats en planta, ja que poden ser quadrades (la gran majoria) o poligonals (com ara la de Sant Miquel Arcàngel de Benigànim, de 1622); amb diversos cossos; amb un remat que pot ser en terrassa (com ara les de Sant Martí o Sant Miquel dels Reis), com en els primers models, o mitjançant un cos inferior o també anomenat cupulí. La construcció de la torre campanar del Col·legi del Corpus Christi es conformarà com un model a imitar per la resta de realitzacions, tot i traduint el llenguatge arquitectònic en pedra a una nova tècnica constructiva basada en l’ús de la rajola. A la ciutat de València caldrà destacar al llarg del segle XVII l’erecció de torres tan importants com ara les de Sant Martí (1627), Sant Joan del Mercat (primer terç de segle), el Carme (1647), Sant Domènech (1640) o Santa Caterina (finalitzada en 1705), obra de l’arquitecte pedrapiquer Joan Baptista Vinyes, caracteritzada per les columnes salomòniques que la dinamitzen i per la seua estructura hexagonal, que es basa en la veïna torre del Micalet. Aquesta tipologia fou una solució que tingué prou èxit, com ho demostren obres com ara la torre campanar de Quatretonda.
Un repàs al context arquitectònic del moment al País Valencià presenta com a una de les fites més importants la decoració del presbiteri de la Catedral de València, realitzada entre 1674 i 1682 per l’arquitecte Joan Pérez Castiel, una de les figures més importants del moment i “al voltant de la qual gira gran part de l’activitat constructiva del darrer terç del segle XVII[2]. Obra seua serà també la traça del Col·legi de San Pius V, realitzada el 1683 i amb una església de planta octogonal. D’altra banda, un exemple arquitectònic del geometrisme imperant del moment, ja vista a les citades Santa Caterina i San Pius V, és la basílica dels Desemparats (1562-1667), dissenyada per l’arquitecte Diego Martínez Ponce de Urrana, la planta de la qual és un perfecte estudi de geometria curvilínia rematada per una cúpula oval realitzada el 1701. En quant a les façanes de les esglésies, en aquest moment imperen les anomenades façanes retaule, amb exemples tan patents com les del convent del Carme o la de Sant Miquel dels Reis. Posterior i d’un llenguatge arquitectònic molt distint a aquestes serà la construcció de la portalada principal de la Catedral de València, la dels Ferros, iniciada el 1703 per Conrad Rudolf i que acusa clarament una influència italiana berninesca, basada en un plànol compositiu curvilini amb formes còncaves i convexes. També al llarg del XVII es revesteixen de profusa decoració barroca antigues parròquies medievals valencianes, dins d’una corrent prou generalitzada, oferint un llenguatge ornamental ric i carregat, de tendències italianitzants, amb algepseries, estucs, targes, fullaraca, pintures, etc., com podem observar a les esglésies de Sant Esteve (1679-1682), Sant Nicolau (1690-1693) o Sant Joan del Mercat (1693-1702).
Un dels elements més importants i característics del llenguatge arquitectònic del moment serà la columna salomònica, generalitzada per l’arquitecte Joan Pérez Castiel, i que la trobarem formant conjunt en retaules i torres.
Ja en el segle posterior, cap a mitjans del XVIII, es troba la figura de Josep Mínguez, autèntic renovador de la tipologia de les torres campanar, el qual va saber crear un arquetípic sistema per al remat dels campanars a través d’una arquitectura decreixent que incloïa potents contraforts diagonals.
A la Ribera, amb unes realitzacions arquitectòniques que sempre miraran cap al cap i casal del Regne, trobem en aquest segle XVII obres tan importants com ara la remodelació de Santa Caterina d’Alzira (realitzada pel mateix Joan Pérez Castiel en 1681), on la columna salomònica cobra especial protagonisme dins la portalada, en una tipologia molt similar a la de Sant Joan de la Creu a València, obra també de Pérez Castiel. A l’església de Sant Pere Apòstol d’Albalat de la Ribera (1701), trobem el treball d’un continuador de Pérez Castiel, Gaspar Díez, arquitecte natural d’Alzira i que va continuar l’obra de la tercera església del monestir de Simat de la Valldigna. També interessant és l’obra de Sant Pere de Sueca, de finals del XVII i principis del XVIII i que presenta similituds amb el campanar d’Algemesí en la utilització d’uns capitells molt peculiars.

El campanar de l’església de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí s’ubica en un dels costats del temple parroquial, sobre la portalada principal, i situat en un dels fronts de la plaça major del poble. L’edifici que l’acull fou bastit cap a mitjans de segle XVI (1550-1582) pel mestre pedrapiquer Domènech Gamieta, natural d’Algemesí, amb la col·laboració dels també pedrapiquers Joan d’Alacant i Joan Matalí. Aquesta església es troba unida pels peus a la que fora antiga parròquia del poble, avui Capella de la Comunió. El temple alçat per Gamieta és de planta basilical, amb una sola nau de cinc trams sense creuer i capelles entre contraforts, les quals durant el segle XIX s’obriren per a comunicar-se entre elles formant una espècie de naus laterals amb capelles. Dels cinc trams que composen l’edifici principal, el darrer és més curt, ja que la presència de l’antiga parròquia impedí la seua continuació[3]. La capçalera de l’església és de planta poligonal, mentre que les voltes són de creueria, revestides a finals del segle XVIII en estil neoclàssic, renovació que Antonio Ponz en la seua visita a Algemesí ja va anotar i que després confirmarà Pasqual Madoz, tot i finalitzant les obres el 1823. Més tard, el temple encara viuria dos noves intervencions, una l’any 1890 i l’altra el 1927.
La parròquia de Sant Jaume allotja algunes joies de l’art, com ara el retaule major realitzat per Francesc Ribalta entre 1602 i 1610, destruït en part l’any 1936, tot i que es conserven les dos taules principals, La degolla de Sant Jaume i Sant Jaume a la batalla de Clavijo, i completat amb llenços de Josep Segrelles anys més tard, concretament el 1951. També són interessants els frescos realitzats per Joaquim Oliet en les voltes del temple en torn a l’any 1823, coincidint amb la renovació de la mateixa església. Per últim, cal mencionar la façana renaixentista, en aquest moments en procés de restauració, obra del mateix Domènech Gamieta, la qual presenta un interessant esquema d’arc de triomf. Per la seua situació, situat sota el campanar, la façana renaixentista i la torre, encara que d’èpoques distants, s’aprecien millor en el seu conjunt, tot i gaudint així d’un diàleg artístic que ambdós han sabut mantenir en harmonia durant aquestes tres-cents anys, el qual ha creat una de les imatges més valuoses, si més no la més valuosa, del patrimoni arquitectònic algemesinenc.

El campanar de Sant Jaume és una torre de planta rectangular, format per un conjunt de tres cossos, amb una altura de 54,33 metres, 8 metres d’amplària en els seus costats majors i 6 en els costats menors. Aquest tret és el que el fa tan elegant i enlairat. I per aquest motiu voldríem descriure’l amb les millors paraules que l’han descrit, les del nostre admirat Martí Domínguez:

“... Sóc admirat de lluny, de prop,
D’enfront, de dalt, d’ací, d’allí
“si per davant, jo sóc xicot,
vist de perfil jo sóc fadrí ...”

Finalitzat l’any 1703, el campanar s’adscriu a un llenguatge barroc prou classicista, gens dogmàtic i una mica retardatari, si tenim en compte que en aquell moment l’element que triomfava era la columna salomònica, difosa pel mestre Pérez Castiel i els seus deixebles.
Però la característica que fa tan peculiar i celebrat el nostre campanar és la seua ubicació, ja que no el trobem als peus del temple, puix ací es troba la Capella de la Comunió, és a dir, la primitiva església parroquial, sinó que trobem la torre situada a un costat sobre la portalada principal. Carrega de manera molt atrevida tota la seua massa sobre un arc de descàrrega apuntat no dissimulat a l’exterior i que, suposem, té un altre arc bessó al costat posterior; també sobre contraforts als costats menors. Tot el campanar està construït amb fàbrica de rajola[4], excepte els carreus de pedra que trobem en els cantons de la part inferior, formant els quatre pilars sobre els quals es recolza l’estructura, i les decoracions superiors amb boles i piràmides.
Als seus versos Martí Domínguez descriu el campanar d’Algemesí d’aquesta manera tan estètica:

“... Rajoles de fang ben cuit
t’anaren fent, i ton pit
pareix de carn i de sang...
I és que eres del mateix fang
d’on nosaltres hem eixit!
De quatre pilars damunt,
Units per arcs de mig punt,
Osat i airós ton cos medra,
I pujant-te’n ben amunt
Sostens corona de pedra ...”

El primer cos, que és rectangular, és el que conté en el seu interior la caixa de l’escala, una escala de caragol el recorregut de la qual es podia apreciar des de l’exterior a través dels forats que la il·luminaven i que després de la darrera restauració han estat cegats. També presenta aquest primer cos un senzill balcó amb reixa i el rellotge; que avui ve a substituir aquell que l’erudit En Benet Ballester Broseta nomenava al seu llibre: “...Durante el curato del señor don Juan Bautista Oliet, se compró y puso el reloj de la torre de la yglesia, de que antes carecía la población, trayéndolo de la villa de Morella, en cuya torre había servido hasta entonces...”. Així doncs, el rellotge és de 1823, any en què el rector Joan Oliet procedí a la restauració de la parròquia.
La transició cap el segon cos es realitza a través d’una doble cornisa, articulada amb quatre motllures en els costats principals i tres en els menors.
El segon cos, el més important i ornamentat, és el que allotja el cos de les campanes. Aquest cos és octogonal o aixamfranat, tot i presentant volutes cantelludes com a elements de transició del cos quadrat a l’octogonal. En les cares principals està articulat mitjançant pilastres aparellades[5] que flanquegen l’arc de mig punt, en els costats menors, tan sols hi ha una única  pilastra. Aquestes pilastres, de tan escàs relleu, són caixonades i estan coronades amb un peculiars capitells, anomenats capitells del germà Bautista o sisè ordre, una espècie d’ordre compost prou arbitrari. Aquest germà Bautista és Francesc Bautista, arquitecte jesuïta que va viure al segle XVII (1594-1679) i que s’inicià com a escultor i retaulista. Fou l’introductor de l’anomenat sisè ordre, una barreja de toscà i corinti, el qual sembla que fou difós a Itàlia per Vicenzo Scamozzi. El fet és que aquesta tipologia, molt culta i que procedeix de l’arquitectura de la cort dels Àustries la trobem també a santa Maria del Puig, a sant Pere de Sueca, a sant Pere d’Albalat i La Valldigna, aquestes dues foren realitzades durant els mateixos anys que el campanar d’Algemesí, per l’arquitecte natural d’Alzira Gaspar Díez. Aquest fet ens porta a pensar que possiblement fora aquest arquitecte o algun col·laborador proper seu qui realitzara les traces o dibuixos per al nostre campanar, tot i que no hi hem pogut trobar cap documentació que ho certifique.
També els plints sobre els quals es recolzen les pilastres són caixonats i apareixen retranquejats. D’altra banda, els arcs de mig punt, amb remarcades línies d’imposta, els quals allotgen les campanes, estan rematats per un arc apuntat que finalitza amb una motllura molt decorativa i que trenca encertadament la monotonia d’un fris retranquejat i sense ornamentació. Sobre aquest fris trobem una cornisa prou pronunciada i potent, i que dota el conjunt d’un interessant joc clarobscurista.
El tercer cos, el més gràcil i menut, està format per un templet de dos cossos, amb una balustrada de pedra ornamentada amb boles i piràmides de base gallonada. El senzill templet de planta quadrada allotja les campanes horàries. Està articulat mitjançant pilastres que sobreïxen del conjunt, tot i potenciant el joc de llums i ombres, i que es rematen amb piràmides, tot i formant una composició dinàmica i graciosa. Com a remat presenta una cúpula de rajola blava vidrada, típica del barroc valencià, i sobre aquesta el penell forjat en ferro amb el cavallet de Sant Jaume, el qual caigué l’any 1978 i va ser restaurat sis anys després, el 1984, gràcies a la intervenció d’Eduard Sarrió, conservador del patrimoni artístic de la parròquia de Sant Jaume. Segurament, tot aquest cos superior es va reformar sensiblement arran d’un terratrèmol produït el 1748 i que afectà molt negativament l’estructura del campanar. Així doncs, podem suposar que les boles i piràmides foren posteriors i que els arcs de mig punt del templet foren refets.

Sobre com havia de ser la construcció d’un campanar de voltants del segle XVII tenim un document precís, extens i ric en matisos com són les normes que l’arquebisbe Isidor Aliaga va donar l’any 1631. Aquest document publicat pel professor Fernando Pingarrón, segueix en bona mesura el caràcter constructiu de l’antecessor de l’arquebisbe Aliaga, el Patriarca Joan de Ribera, molt preocupat per la funció social i propagandística que acomplia l’arquitectura, que a la vegada pren com a exemple els consells donats per l’italià Carles Borromeo. Aquest caràcter constructiu, propi de la sensibilitat contrareformista de l’època, és el derivat de les directrius del Concili de Trent, les quals pretenien  impulsar el fervor catòlic davant les tensions produïdes per la Reforma protestant.
Algunes d’aquestes advertències sembla que sí es prenen per a la construcció de la nostra torre campanar, altres no. Així, el text d’Aliaga ve a dir que “...la torre de las ca[n]panas hagase donde tenga mas facil y decente vso, y donde sea de menos inpedimento, y parezca mejor”. Per tant, veiem que la torre de Sant Jaume està construïda sobre el lloc més adient, davant la plaça major, la qual en principi era simplement una ampliació de carrer, però que amb el temps anirà adquirint importància com a centre de representativitat i demostració de poder dels estaments civil i religiós. D’altra banda, al no haver finalitzat la construcció del temple parroquial en els seus peus i haver mantingut l’antiga església com a capella de la Comunió, es feia impossible situar el campanar als peus d’aquesta[6]. També es destaca al text la conveniència de què els campanars no presenten terrasses[7], com encara es pot veure a la torre de l’església del Corpus Christi, Sant Miquel dels Reis o Sant Martí, i que el campanar del convent dominic de Sant Vicent Ferrer a Algemesí encara segueix, sinó que es rematen amb un templet o una llanterna, com així ho faran tots els campanars a partir d’aleshores: “...Sera conveniente que no queden con terrados descubiertos los dichos canpanarios, como se aconstumbra; sino que se rematen y cubran con chapiteles, no solo por su hermosura, sino por la duracion”. No segueix el campanar de Sant Jaume la recomanació de no realitzar escala de caragol, segurament per motius econòmics. Aliaga recomanava en aquest sentit que “...la escalera no sea de caracol, como ordinariamente se haze, por ser subida muy penosa y enbarazosa; sino de [t]ramos con descansos, y dandole toda la anchura que el edificio permitiere”. D’altra banda, la darrera restauració realitzada sobre el campanar en la dècada dels vuitanta ocultà els forats que il·luminaven aquesta escala. En aquells temps hi havia un “...grande descuydo en los Oficiales y en quien asiste a las fabricas” en aquest sentit, per això s’aconsellava que en edificar la torre es preocuparen de “...dar luz a toda la escalera, desde el pie de ella, hasta lo mas alto”. Per últim també es recomanava que la torre fora proporcionada, així en el seu conjunt com en el cos de les campanes; que el sòl fora de volta en cas que es poguera i no de fusta; també que la torre tingués desguassos però que l’aigua no tirara l’aigua sobre el sostre de l’església, lògicament. Per últim, també recomanava que “...el chapitel se remate con vna cruz y veleta bien dispuesta, para que señale los vientos”.

Dóna referències el text d’Aliaga sobre la possibilitat de col·locar rellotge, per al qual s’havia de disposar un lloc adient, que la seua fàbrica estiguera tancada amb clau, i que aquest es situara de manera que “...no enbaraze el vso de las otras ca[n]panas” i que “...por algunos puestos del canpanario y suelos de el, queden hechos agujeros, o transitos, por donde caygan encaminadas las cuerdas de las canpanas, que desde lo baxo de la torre se huvieren de tañer”.
Per suposat, també les advertències es refereixen a les campanes d’una manera prou extensa. Així, el text d’Aliaga diu que: “...hase de mirar mucho que sea bueno el metal de que se hizieren las canpanas. Que tengan buena y graciosa forma”. També s’interessa per la solidesa i seguretat del conjunt, perquè “...con su peso y continuo movimiento sea facil [s]altar, y caer la canpana...”. Així doncs, “...han de ser los dichos asientos y encaxes, encorporados, o cavados en los maderos, o pilares dichos”.


... I les veus infantívoles eren tan sobreagudes, tan escardalenques, que ni el calent volteig del campanar -onades de lava volcànica eixordadora- podia ofegar-les ...[8]

A diferència d’altres pobles de la nostra comarca, amb menor població, que no han patit de manera tan descontrolada el boom constructiu de la dècada dels seixanta i on el seu campanar s’aprecia perfectament com dominant l’horitzó, el campanar d’Algemesí s’ha trobat amb una dura competència al seu voltant, personificada en els edificis construïts en aquell moment i que rivalitzen en altura avui en dia amb un perfil gens estètic i sí massa agressiu, fins arribar a anular quasi per complet el nostre sky-line local el qual durant vora dos-cents cinquanta anys havia dominat amb majestuositat el nostre campanar. D’aquesta mateixa opinió era Lluís Guarner, qui en 1974 descrivia amb aquestes paraules quina era la seua impressió en arribar al lloc d’Algemesí venint des del barranc dels Algadins: 

Ya, a lo lejos, a nuestra izquierda, vemos levantarse, en torno a un elevado campanario del más puro barroquismo valentino, el paisaje urbano de una ciudad que, como queriendo rebelarse contra la tradición, eleva casas de pisos que compiten en altura con el campanario, aunque no pueden competir con su gracia y belleza”.

Si, pel contrari, fem una ullada, des de dalt del campanar, al casc urbà i al terme d’Algemesí veiem que són prou diferents a aquells que el 1872 va observar En Benet Ballester Broseta i que a la seua història sobre la vila el definia d’aquesta manera: 
“...Si echamos una rápida ojeada sobre nuestro plano de esta villa, y también si le contemplamos desde lo alto de nuestro magnífico campanario, desde luego se observa que nuestra población tiene la forma de un oblongo extendido de sur a norte. [...] Y por último, si desde nuestra indicada torre estendemos nuestra vista en torno del espacio, se nos presenta un magnífico panorama, que realza un sol esplendente, una estensa y siempre verde alfombra...”. 

Avui en dia, per descomptat, el casc urbà és prou més extens degut a la major pressió demogràfica, el terme municipal contínua essent una verda catifa, en aquest cas, elaborada per milers  d’arbres de taronger; però la visió que tenim des del campanar ja no és tan nítida com la de l’erudit Ballester. Els alts edificis dels voltants ho impedeixen.

En el moment de la construcció del campanar, ara fa tres-cents anys, Algemesí comptava amb una població d’uns 450 veïns (uns 1800 o 2000 habitants). El pas d’un segle a l’altre va estar marcat pel bastiment d’aquest monument. El nostre era un poble de caràcter clarament rural, centrat preferentment en les activitats agràries i el comerç de la seda, i l’elevació de tan singular edificació representava tota una fita per a aquest, i un motiu d’orgull ja que es convertia òbviament en el seu edifici més significatiu.
Tres-cents anys farà que un 8 de juliol de 1703, el Jurat en Cap del Consell General de la vila d’Algemesí confirmava als demés senyors conselleres que el campanar era quasi del tot bastit i que les campanes ja estaven col·locades: 

“...En segon cap fonch propossat per lo dit Pere Castell, Jurat en Cap dient Srs. Consellers, tambe el haverlos ajuntat es per a donarlos a saber com ja Vs. Ms. ne tenen noticia que el campanar esta ya casi del tot acabat de fabricar y com les campanes estan ya en son puesto...”[9].

També en el mateix document abans citat trobem el nom del que serà el campaner del nou campanar i el salari que rebrà per la seua tasca: 

“...ara es nessesita que es nomene campaner y aixi mateix quina cantitat se li donara per a efecte de boltejar les campanes en les festivitats seguents [...]. A estos Señors y a mi ens á paregut nomenar en Campaner a la persona de Vicent Domingues escolà de la Parrochial de esta Vila per parexer ser al proposit y aixi Vm. botaran si nomenar en Campaner al dit Vicent Domingues escolà, y quina cantitat se li donara de salari per boltejar y repicar les campanes en totes les festivitats damunt dites; comensara a correr lo salari des de el dia 7 de juny proxime passat que fonch dia del Corpus per quant en dit dia ya es boltejaren les campanes y dia de S. Onofre determinant allo que els parexera ser mes convenient per a la Vila.
A incontinenti ohida y entessa la dita proposió fonch resolt y determinat per la major part dels Consellers del present Consell General nomenar al dit Vicent Domingues escolà en Campaner, y que se li done 35 l. de salari cascun any ab obligacio de boltejar y repicar en totes les festivitats...”[10].

El fet que al document es mencione que en el dia del Corpus de 1703 ja voltejaren les campanes serví com a hipòtesi per a afirmar que el 7 de juny d’aquell any es va inaugurar tal obra i dóna a entendre que tant en aquesta festivitat com en la de Sant Onofre el campanar, quasi del tot acabat, ja estava en funcionament, puix les campanes “...estan ya en son puesto...”. Possiblement, tot i seguint la documentació exposada, la inauguració oficial es va fer uns dies més tard, el 9 de setembre.
El 2 de setembre de 1703, segons la documentació del moment, el campanar ja era acabat de bastir i, per tant, es feia necessària celebrar una festa d’agraïment per a tal fet. El dia elegit per a aquesta festa era l’endemà del dia de la Mare de Déu de la Salut, considerada ja en aquell moment com una festa major per al poble, tal i com apareix en el document anteriorment citat i que també replega Josep Antoni Domingo a Festa a la Ribera

“...En segon cap fonch propossat per lo dit Jurat en Cap dient Srs. Consellers també el haverlos ajuntat es per a donarlos a saber com ya Vm. ne tenen noticia que el Campanar esta concluit, a estos Srs. y a mi ens a paregut ser molt just es fassa una festa de Gracies, a Nre. Sr. Sacramentat al endema del dia de Nra. Sra. De la Salud y aixi Vm. votaran si es fara dita festa en dit dia, ab quina solemnitat y si es pagara de la administracio del campanar, o si la pagara la Vila.
Et incontinentis oida y entesa la dita proposisió fonch resolt y determinat per la major part dels consellers del present Consell General que es molt just es fassa una festa en aximent de Gracies a Nre. Sr. deu Sacramentat per haver estat servit la conclusió del Campanar y que esta tan solament se fassa en la Iglesia sens prosesso ab Musica, sermo, y uns pochs de fochs, y que el predicador quede a albitre dels Señors Jurats el buscarlo y que es fassa el dia contengut en dita proposisio, y que lo que costara dita festa se pague de la administracio de la fabrica del Campanar...”[11].
Amb quins fons econòmics va ser bastida l’obra del campanar ens ho diuen alguns documents d’aquesta mateixa època. L’aportació econòmica va córrer en la seua major part de mans del poble, gestionada pel Consell General a través de l’administració de la fàbrica del campanar. Els diners es captaven a través d’impostos indirectes que gravaven alguns productes, com ara la carn o el blat. Del 19 de març de 1702 és aquest document: 

“...En quart cap fonch propossat per lo dit Juseph Barbera de Sª. Jurat en Cap dient Srs. Consellers també el haverlos ajuntat a Vm. es per a donarlos a saber com a estos Srs. y a mi ens a paregut per a que la fabrica del campanar se hadelante y que es puguen comprar campanes que se imposse en los vehins de la present Vila que tinguen obligació de donar per cascun cafis de forment que culliran mig almut de forment aixi del que es cullira en el terme de la present Vila, Cotes y Pardines, [...].
Fonch ressolt y determinat per tots los present Consell General nemine discrepantes que tots los vehins y habitadors de la present vila de Algemesi tinguen obligació de donar mig almut de forment de cada cafis que culliran aixi en lo terme de Cotes y Pardines per a que la fabrica del Campanar se hadelante y se acabe quant ans se puga, y per a que es puguen comprar campanes y que tinguen obligació de donar dit mig almut de blat per temps y espay de tres anys[12]

Un any més tard, l’1 d’abril de 1703 apareix aquesta resolució: 

“...fonch propossat per lo dit Jurat en Cap dient Srs. Consellers ya saben Vm. com les carns estan rebaxades tres diners menys que el any passat, y moltes persones nos han fet instancia que supuesto que a agut esta rebaxa que los tres diners se apliquen per a la fabrica del Campanar...”[13].

A l’obra d’En Benet Ballester, Historia de la Villa de Algemesí, trobem una referència més sobre com es realitzava l’obtenció de fons econòmics, tant per al campanar com per a la resta del temple. Així també, apareix una nota de la fossa d’algunes campanes allà pels anys 1740-47 i el preu que aquestes costaren, no sabem a què campanes es refereix i que ocorregué amb aquelles que el 1703 la documentació afirmava estaven ja col·locades. Avui en dia, la campana més antiga que conserva la parròquia és el tiplet i és de 1767. D’altra banda, les campanes a les que fa referència Ballester Broseta sabem que foren destruïdes durant les revoltes de 1936.

“...Las sumas que se gastaron para levantar este templo parece las prestaron al Colegio de Patriarca de Valencia y la casa de los ascendientes del hoy conde de Soto-Ameno, que las prestaron a censo, que hoy se conocen entre el pueblo con el nombre de censos del campanar, que la población ha pagado anual y religiosamente hasta la promulgación de la ley vigente de desamortización de los bienes de propios, con cuyo objeto se capitalizaron aquéllos, gravando con ello algunos de dichos bienes, entre los cuales figuraba el molino de la villa, de la que fue propiedad. En 1740 o 47 parece se hicieron, o al menos se fundieron algunas, si no todas, las campanas que existen en su torre, que, según manuscrito que hemos visto de aquella época, costaron 1.183 libras valencianas, 18 sueldos y 3 dineros. Las 629 libras, 8 sueldos, 3 dineros, por 493 onzas y 2 adarmes de plata, a razón de 14 reales y 8 dineros la onza; y las restantes 554 libras, 10 sueldos, por el oro, cobre, y hechuras del artífice...”.

Per al bastiment del campanar el poble no només col·laborà amb aportacions econòmiques sinó també amb el seu treball. Així de gran transcendència, com en totes les altres obres realitzades al llarg de la història a la nostra parròquia, fou la tasca desenvolupada per l’Obreria de Sant Jaume per a la seua elevació[14].

Un article firmat per l’historiador Josep Antoni Domingo al BIM Berca de 1979 transcriu uns documents que reflecteixen les penúries i perills que al llarg de tres-cents anys ha sofert el nostre campanar, desafiant el pas del temps i l’embat dels elements. Una d’aquestes penúries fou el terratrèmol de 1748, el qual danyà sensiblement l’estructura de la torre. Aquest desastre obligà a l’Ajuntament a demanar ajuda econòmica a l’Inquisidor Major de València, de qui poca en traurien:

“...En la Villa de Algemesi, a los tres dias del mes de abril de mil settecientos quarenta y ocho años, juntos en la Sala Capitular de dicha Villa los señores Luis Muñoz, alcalde ordinario, Pedro Girbes Corbí, Antonio Albuxech y el dr. Vicente Valero Assensi, regidores perpetuos de la misma, presente Vicente Morales, procurador general de ella, fue propuesto por el sr. regidor primero disciendo: señores, en atención al terremoto sucedido en el mes proximo pasado de marzo, el que arruinó la superifiscie de la torre y la casa tienda contigua a la Iglesia mayor que está en la calle de la Montaña [...] por cuanto para el coste de todo era menester dar parte al Santo Oficio de la Inquisición de la Ciudad de Valencia por tener este embargados todos los efectos...”.

Dies després, el 13 d’abril, l’Ajuntament subhastava les obres de reforma i les donava a Carlos Chambó per un preu de “...doscientas sesenta y cinco libras...”. Tal reforma, segons apareix al document consistí en:

“...que se ayan de poner mechones de piedra a todos los baluartes de la balconada, tanto los conmovidos como los no movidos.
...que las piedras que están sobre los balustres y sirven de antepecho se an de asegurar con dos garfias de ierro cada una de ellas embetumadas, ...
...que todas las pirámides y bolas se les ha de poner mechones de piedra y las que estuvieran rompidas y esquuadas se han de embetumar con las gafas necesarias para la mayor seguridad y fortalesa.
...que se ayan de desaser todos los ocho arcos del remate y formarles nuevos a la mayor seguridad, recorriendo los pilares sobre que descansan, derribando lo somovido y no seguro y formandolo de nuevo, todo lo qual se ha de azer de ierro y ladrillo.
...que aya de reconoser las dos cornisas, la una que esta ensima de las campanas, y la otra bajo ellas, derribando los pedasos que estuviesen consentidos rehedificandoles con todo lo demas esencial para la seguridad y hermosura.
...que tenga la obligación de recorrer el piso de las campanas, arcos de estas y todo lo demás interior con todas y cualesquiera juntas y grietas que se encuentren reparandolas a la mayor seguridad”.

I no va ser només aquest terratrèmol, el mateix Domingo enumera els de 1783, 1828 i 1872, els quals també causarien danys en l’estructura de l’edifici. Altres perills que va patir foren les grans pluges, com ara les de 1805, 1853 o 1864, però memorable fou la d’agost de 1848, on un llamp trencà la campana major de l’església. En Benet Ballester ens ho conta així al seu llibre. 

“...cayó sobre esta población un terrible pedrisco, seguido de una lluvia torrencial, durante la cual cayó un rayo en la torre de la yglesia y rompió la campana mayor”.

També ha patit el nostre campanar algunes intervencions en el temple parroquial que l’han afectat, com ara l’obertura de les capelles laterals a través d’arcs de mig punt al llarg del segle XIX. Aquesta remodelació alterà l’estructura i l’estabilitat del campanar, restant-li solidesa i produint unes escletxes que feien perillar tot el conjunt. I així va arribar fins els anys setanta i vuitanta del segle XX, és a dir, en unes condicions força precàries i que no asseguraven la seua integritat si no s’actuava amb rapidesa. D’aquesta mode ho veien els nostres veïns: “...és a punt d’enderrocar-se’n...”; “...pot caure ja...”. El perill era evident.  Menys mal que el 1984, amb la darrera restauració realitzada, els problemes estructurals es van resoldre i així, avui en dia, podem gaudir d’un campanar amb perfecte estat de salut.

D’altra banda, al llarg d’aquestes tres centúries, diversos han estat els autors que, als seus llibres de viatges o als seus diccionaris geogràfics, al parlar al voltant del País Valencià han passat per Algemesí i ens han aportat referències del nostre poble en el moment en què van escriure. Alguns d’aquests, fins i tot, es pararen a contemplar el nostre campanar i les seues impressions les deixaren escrites a diverses publicacions.
Del primer que hi tenim notícia és d’Antonio Ponz, qui cap el segon terç de segle XVIII passà per Algemesí camí d’Alzira i es parà a observar “...la fachada que tenia, la qual puede llamarse buena entre las de toda esta tierra”, tot un elogi a la nostra església malgrat que no hi diu res del campanar. Sí parla, en canvi, de l’interior de l’església, la qual ens comenta “...se ha empezado á renovar...”, fet que va ocórrer a finals del segle XVIII. En aquells temps, cap els voltants de 1735, Algemesí tenia una població d’uns  781 veïns, és a dir, uns 3200 o 3500 habitants, segons el padró demogràfic publicat per J. Camarena[15].
Tampoc ens diu res del campanar Bernardo Espinalt, qui al seu llibre Atlante Español dóna algunes dades geogràfiques i econòmiques del nostre poble. D’Algemesí diu que “...es Villa Realenga, y habitada de mil quarenta y quatro vecinos en una Iglesia Parroquial dedicada a San Jayme Apostol con un Cura Parroco y doce Beneficiados. Tiene un Convento de Dominicos cuyo Titular es San Vicente Ferrer, un Hospital, y cinco Hermitas”.
Serà Pasqual Madoz, en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico... obra publicada entre els anys 1845 i 1850, qui done les primeres notícies del campanar de Sant Jaume d’Algemesí[16] d’una forma prou extensa, tot i meravellant-se de la seua construcció: 

“...pero lo que mas llama la atencion en ella es la torre, empresa atrevida, que bien puede tenerse por un prodigio del arte: es de piedra de silleria cuadrilátera con 10 varas por lado y 60 de alto, y toda esta inmensa mole descansa sobre el arco de la puerta principal que queda descrita, sin otra base ni punto de apoyo. Esbelta y elegante en su forma, fabricada con toda la osadia que inspira el perfecto conocimiento del arte y el genio de la invencion, se presenta ufana al parecer casi suspendida en el aire, desafiando el curso de los años, el poder del tiempo, el embate de los elementos, y como desmintiendo la inestabilidad de las cosas humanas, sobre tan débil cimiento que llena de admiracion al que la contempla detenidamente, haciendo vacilar á los conocedores sobre cual de los dos artistas tuvo mas mérito, si el que construyó un arco tan fuerte con tanta sencillez, ó el que se atrevió á levantar sobre aquel, tal y tan bien entendida mole de piedra. Sensible es que por el incendio del archivo, ocurrido hace mas de 70 años, se ignore quienes fueron los inteligentes artifices autores de ambas obras, si por ventura fueron dos y no uno solo como el todo de la fachada da lugar a pensar”. 

A aquesta romàntica i heroica descripció veiem com és la disposició de la torre, sustentada sobre l’arc de descàrrega  que hi ha sobre la portalada, allò que més atrau l’atenció de l’observador. Més interessant és encara el fet que no puga adscriure l’obra a cap autor degut a què els arxius parroquials han patit un incendi i, molt curiós, que li done l’autoria del famós arc de descàrrega a un hipotètic mestre distint a l’autor del campanar, o és el mateix? “...como el todo de la fachada da lugar a pensar”. A ambdós, o a l’únic, els atorga mèrits de genials coneixedors de l’art.
Benet Ballester Broseta, el nostre erudit local, uns anys després, concretament el 1874, al seu llibre Historia de la Villa de Algemesí, torna a parlar de la torre campanar però seguint quasi literalment el text de Madoz[17]. Així, les observacions del nostre metge historiador sobre el campanar seran:

“...Sin embargo de tanto mérito artístico, todavía admira más la magnífica torre de la yglesia, empresa atrevida del arte, que bien puede tenerse por un prodigio artístico. Es de piedra sillería y ladrillo, de sesenta varas de alta, diez de ancha de frente y nueve por los lados, y toda esta inmensa mole descansa sobre el arco de la puerta principal, que queda descrito sin otra base ni punto de apoyo. Esbelta y elegante en su forma, fabricada con toda la osadía que inspira el perfecto conocimiento del arte y genio de la invención, se presenta ufana al parecer casi suspendida en el aire desafiando el curso de los años, el poder de los tiempos, el embate de los elementos y como desmintiendo la inestabilidad de las cosas humanas sobre tan débil cimiento, que llena de admiración al que la contempla detenidamente, haciendo vacilar a los conocedores, sobre cuál de los dos artistas tuvo más mérito, si el que concibió un arco tan fuerte con tanta sencillez, o el que se atrevió a levantar tal y tan entendida mole. Es de lamentar que se ignore el nombre de tan insigne artífice”. 

Com es pot apreciar, tant les expressions d’admiració, com les mesures del campanar i l disjuntiva al voltant de l’autor de l’obra les pren en Benet Ballester de la redacció de Madoz. En aquell moment, segons el cens de 1872, Algemesí comptava amb una població d’uns 7603 veïns.
Sarthou Carreres, a la voluminosa obra dirigida per Carreras Candi, Geografia General del reino de Valencia, ens conta coses tan interessants com que Algemesí comptava en aquell moment amb 10582 habitants de fet i 10701 de dret, però, el més important és que 

“...la torre de las campanas es gigantesca, de planta cuadrada, de gran elevación, con elegante remate; todo en piedra de sillería, y con reloj público. A pesar de la respetable altura de cincuenta metros y peso que representa la obra, descansa atrevidamente sobre el arco de la puerta de entrada, ignorándose (por causa del incendio del archivo parroquial) quién fuera el autor de obra tan osada”. 

Però més interessant encara que aquesta descripció, la qual torna a remarcar aspectes com l’atrevida disposició de la torre sobre la portalada d’accés i el desconeixement del seu autor, són les fonts gràfiques que ens proporciona aquesta obra. A més de fotografies de l’ermita del Santíssim Crist, del Calvari, del carrer de la Muntanya i de la façana principal de l’església, trobem una imatge del campanar, la qual ens permet conèixer el seu estat de conservació abans dels darrers treballs de restauració.
Posteriorment a aquests mencionarem a Joan Fuster qui, dins del seu famós El País Valenciano, torna a remarcar del campanar la seua ubicació: “...Es curiosa la fachada de la iglesia de San Jaime, con el campanario arriesgadamente construido sobre el arco de la puerta principal”. Lluís Guarner, encara que es centra més en la festa de la Mare de Déu i en la producció agrícola d’Algemesí a Valencia. Tierra y alma de un país, també ofereix unes paraules d’elogi cap el nostre campanar, incloent-lo això sí dins del més pur barroquisme valencià, caracterització que ja hem vist caldria matisar, puix els elements que l’articulen, encara que barrocs, pertanyen a un llenguatge més classicista, seré i reposat.


... Pujant a la volta del temple el càntic del cor i dels fidels, unit allà dalt amb el darrer vol del campanar que semblava una pluja de grans gotes d’or i argent fosos que traspassaven el trespol de l’església ...[18]

I és que el so de les campanes ha anat de sempre intrínsecament unit a la vida del seu poble. Generalment, les campanes de cada territori tenen característiques i sonoritats pròpies que les fan diferents a les d’altres regions o països. A més, podem dir que en cada poble les campanes sonen d’una manera distintiva i particular. En el cas valencià, els campanars solen disposar d’un conjunt de quatre campanes de diferents grandàries, en el nostre cas són cinc. El conjunt de les campanes o carilló de la torre de Sant Jaume[19] està composat en el cos principal per cinc campanes principals, les quals estan batejades, de menor a major, com Sant Onofre, Sant Vicent; Crist de l’Agonia; Verge de la Salut i Sant Jaume o la “grossa”; a més un tiplet en la mateixa sala de campanes; en el tercer cos apareixen dos campanes, la de les hores i la dels quarts; i, per últim, una campaneta, la més antiga, que es troba a la sagristia.
Aquesta darrera s’anomena Maria, és la senyalera de l’eixida de missa i segurament estaria situada en l’espadanya que corona la coberta del temple. És de 1797, i de les més antigues que és conserven de tot el conjunt. Té un pes aproximat de 15 quilograms. En aquesta campaneta es pot llegir la inscripció, o siga, l’epigrafia: “ABE MARIA SIN PECADO CONCEBIDA; (creu), 1797; SE HIZO A EXPENSAS DE FRANSISCO GARCIA PASQUAL LLORENTE”. Com podem comprovar a l’epigrafia, és a dir, les inscripcions que hi apareixen, aquestes tenen molt a veure amb la commemoració d’esdeveniments, devocions, donacions realitzades, etc., i són un perfecte indicador de la cronologia i la cultura en què foren realitzades.
 La campana més antiga conservada és el tiplet que es troba a la sala de campanes. És de 1767 i té un pes aproximat de 10 quilograms. La seua truja és de fusta i es conserva en bon estat. L’epigrafia d’aquesta campaneta revela el següent text: “+ IOSEPH RIBES DIREXTOR DE LA CAMPANA / QVE SE HISO DE LIMOSNA / AÑO 1767; (relleu de Santa Bàrbera); (creu potenzada)”.
En el cos superior del campanar trobem dos campanes, el Campanó de les Hores i la campana dels Quarts, aquesta de 1825 i amb un pes de 72 quilograms. Segons
Ballester Broseta, en un text suprimit al seu llibre i citat per Vicent Josep Escartí, el Campanó de les Hores fou refós en data posterior a 1848, juntament amb la campana major, la “grossa”.
De les campanes que apareixen al cos principal trobem que la més menuda és l’anomenada Sant Onofre, amb un pes aproximat de 72 quilograms. La seua truja, a l’igual que en les altres campanes principals, presentava una ornamentació de ferro forjat amb una creu interior, substituïda a finals de l’any 2000 per unes de fusta més tradicionals. Fou fosa, com la resta de les seues germanes, excepte Crist de l’Agonia, l’any 1940 en la foneria dels germans Roses de Silla. Açò es déu a que les antigues campanes foren llançades i destruïdes l’any 1936. Totes cinc utilitzen com a mecanisme per tocar un motor continu de dues i tres corretges (segons la seua grandària) i un electromartell trifàsic, sistema manclús. També, a l’igual que les seues germanes presenta una conservació regular, tal i com ho afirmen els experts. A més, el martell pica excessivament baix, en el llavi i no en la part més grossa, fet que afecta el manteniment de la campana i que les posa en perill de trencament. Tampoc el seu so és del tot correcte, ja que la tercera campana, Crist de l’Agonia, fosa posteriorment el 1968 degut al trencament de la campana anterior, no té una nota correcta, aquesta és massa greu, i fa que cree confusió entre aquesta i la següent, la Maria.
La inscripció que apareix a Sant Onofre és: “SAN ONOFRE; (creu), (marca de fàbrica); ALGEMESI AÑO 1940”.
La següent campana, per grandària, és Sant Vicent i es troba davall de Sant Onofre. Ambdós estan situades en el costat del campanar que mira cap al barri de Santa Bàrbera. Sant Vicent té un pes aproximat de 254 quilograms i la seua epigrafia és la següent: “SAN VICENTE FERRER; (creu), (marca de fàbrica), (relleu de Sant Vicent), (escut franquista); ALGEMESI AÑO 1940”.
Crist de l’Agonia és una campana refosa l’any 1968 per la foneria Salvador Manclús de València. Pesa 480 quilograms i es situa mirant cap al carrer València. En ella podem llegir: “STMO CRISTO DE LA AGONIA; (Crist amb creu), (marca de fàbrica); SALVADOR MANCLÚS VALENCIA; DONACION DE LOS SRES RIPOLL-HNOS 1940 / REFUNDIDA POR LOS FELIGRESES / SIENDO PARROCO RVD DON JUAN BELDA GOMEZ / ALGEMESI 1968”.
Mirant cap al carrer de la Muntanya es troba la campana batejada com Verge de la Salut. Té un pes aproximat de 632 quilograms i és de 1940. L’epigrafia és la següent: “SANTISIMA VIRGEN DE LA SALUD / ALGEMESI 1940; (creu), (marca de fàbrica); CTRS ROSES HERMANOS / SILLA VALENCIA / UNA GRANDE LIBRE / PLUS ULTRA, (anagrama de Maria); DONADA POR LA ILMA. / CORPORACION MUNICIPAL DE ESTA VILLA. / SEGUN ACUERDO EN / SESION DEL 22 FEBRE- / RO DE 1940. SIENDO / ALCALDE D. JOSE CA - / MARASA TORRENT”.
Per últim, ens queda Sant Jaume, la “grossa”. Aquesta mira cap a la Plaça Major i té un pes aproximat de 1130 quilograms. També és de 1940 i vindria a substituir aquella que va partir un llamp un 16 d’agost de 1848. En ella apareix la següent inscripció: “SAN JAIME – VIVA CRISTO REY / EN MEMORIA DE LOS / SACERDOTES DE ESTA / PARROQUIA ASESINA- / DOS POR LA REVOLU- / CION MARXISTA, D JU- / AN Y D RAMON NICLOS. / D JULIO TRULLENQUE / D PASCUAL FERRER. D / EDUARDO CLERIGUES Y D JUAN ARBONA; (creu), (marca de fàbrica); CTRS ROSES HERMANOS / SILLA VALENCIA; JHS; SIENDO CURA D FERNANDO BLASCO CARRERES ALGEMESI AÑO 1940”.

Les campanes són un bé patrimonial que reclama la més alta valoració. S’ha de treballar per tal de conservar-les, tot i recuperant tant els seus elements com els valors musicals tradicionals. En aquest sentit, el cinc de setembre de 1994 es va celebrar un concert de campanes en homenatge a Joan Baptista Cabanilles. Francesc Llop, tècnic i president del Gremi de Campaners, va realitzar posteriorment un informe en el qual indicava certes anomalies presentades en les campanes, relatives al seu estat de conservació, prou regular, i al seu so. Per tal de millorar aquestes, proposava una restauració que contemplara la substitució de les truges de ferro, és a dir els contrapesos de les campanes, per altres de fusta més tradicionals i que ofereixen millor sonoritat; així com també la instal·lació de motors d’impulsos, que reproduïren la forma de tocar dels campaners.
En un escrit diferent, el mateix Francesc Llop es queixava de l’electrificació dels campanars a València per falta de campaners. Des d’aquell moment les campanes “...roden monòtones sense ànima ni vibració...”. Per sort, a Algemesí s’han mantingut dos tocs tradicionals, gràcies a les mans poderoses i sàvies dels campaners, els quals es tornen a tocar a braç, fa 17 anys per Diego Ramon, i avui en dia per Pepe Martínez. Aquests dos tocs són el Repic de la Xerevia i el Retorn. Segons Francesc Llop, aquests són originaris de la Catedral de València i ja apareixen a una Consueta escrita pel Doctor Theodosio de Herrera entre 1699 i 1705. Així i tot, amb el pas del temps, els tocs d’Algemesí han adquirit uns trets particulars que els fan únics, una vegada desapareguts a la resta de pobles, i que els donen un valor patrimonial incalculable.
El Retorn és un dels esdeveniments més importants que tenen lloc dins les Festes de la Mare de Déu de la Salut, convertint la nit en una celebració màgica amb el seu potent so. El toc del Retorn es realitza la nit del 6 de setembre, en acabar el Novenari a la Mare de Déu. Rememora un fet popular al voltant dels misteris marians i de gran tradició al nostre poble, ja que es narra la llegenda del miraculós retorn de la imatge de la Verge de la vila d’Alzira, on fou traslladada tres vegades, al lloc d’Algemesí.
Comença el toc amb el vol de la campana  anomenada Maria o Senyalera, la que es troba a la Sagristia, i que indica el trasllat de la imatge de la Mare de Déu. Seguidament, intervenen totes les campanes, una rere altra, de manera aïllada i pautada, de la més menuda a la més grossa, és a dir, de la més aguda a la més greu. Després d’un breu silenci, es reinicia aquesta música, celestial, però seguint l’ordre invers, de la més greu a la més aguda. És “...com un plany i un adéu forçat plens d’amor i d’angoixa...”, en paraules de Josep Antoni Domingo. Per últim, reprèn la direcció del concert la Senyalera per a comunicar el retorn de la imatge a Algemesí i finalitzen totes les campanes tocant juntes, les de Sant Jaume i les de les altres parròquies del poble en un esclat de festa i avalot mostrant la profunda devoció que un poble té cap a la seua Patrona.
L’altre toc que s’ha mantingut afortunadament al nostre poble és el Repic de la Xerevia. Conten que la Xerevia és allò darrer que es replegava al mercat per a fer l’olla, la darrera compra que es feia abans de la Festa. Aquest toc, el de la Xerevia, també procedeix de la Seu de València, però a Algemesí s’ha mantingut una versió força personal i característica, adaptat a les condicions del nostre campanar. Abans es tocava tres vegades al llarg de l’any, la primera vespra de Nadal, la del Corpus i la de la festa de la Mare de Déu. Avui tan sols es toca la Vespra de la Mare de Déu de la Salut. Es tracta d’un repic de llarga durada, uns quaranta cinc minuts, en realitat un Ave Maria florejat, amb una estructura fixa però que pot admetre variacions. L’inici del repic el realitza, de bell nou, la Senyalera. La segueixen els repics contrapuntats de cadascuna de les campanes majors. Uns drams potents, recitatius, solitaris i combinats, que ressonen per tot el poble indicant als seus veïns que la Festa Major és ben a prop.
El volteig de campanes, tal i com afirma Francesc Llop, és un costum introduït per l’Arquebisbe Joan de Ribera des de terres andaluses cap a finals del segle XVI i que no es va generalitzar fins a finals del XVIII. Fins a aquell moment, les campanes valencianes oscil·laven segons l’estil europeu, és a dir, sense voltejar.
Altres tocs són prou més comuns i diaris, els que criden a missa, els de l’Alba, l’Àngelus i l’Ave Maria, o els de difunts (distint si es tracta d’home, dona o xiquet). També els que anuncien vespres de festa, el qual és distint tot i depenent de si en aquesta hi ha processó o no.
Però és d’aquesta manera tan poètica i emocionant com Martí Domínguez recita els tocs principals de les nostres campanes:

“... Veus d’Alba i Missa primera,
repic de la senyalera,
de Missa Major, el vol...
Campanes les de migdia,
Arpeig de l’Ave Maria,
Toc d’Ànimes ple de dol...
Per tes quatre finestres
Els campaners llancen, destres,
Els bronzes en vol joliu...
Ai campaneta de vespres
en l’aire quiet de l’estiu!
I quan s’acosta lo jorn
Gran de la Mare de Déu,
Els teus bronzes són un forn
De vols i tiren el lleu
Cantant la nit del Retorn ...”.

Altres tocs tenien una clara funció civil, fora ja de la vessant cristiana, com la d’avisar en cas d’una invasió, un incendi o una inundació, com per exemple aquella  de 1864 que ens recorda En Benet Ballester on “...la campana, tocando a vuelo, anunciaba la invasión del río...”.
El tocs que s’interpretaven i s’interpreten als campanars conformen un llenguatge musical codificat i que la gent del poble fàcilment podia entendre. Era un sistema de comunicació força assentat, i amb el seu so es celebraven festes, s’anunciaven esdeveniments i es regulava la jornada.

“... El nostre viure és ta vida,
i ton cant, nostre conhort.
Del temps vas donant la mida
I se sap, quan ta veu crida,
Si estem de festa o de mort ...”

Però la funció social del campanar arriba més enllà del que el seu ús pot suposar. No és només una construcció elevada i disposada per tal d’allotjar les campanes. També allotja un rellotge, un fet habitual en la gran majoria de campanars i comprensible, ja que cap lloc millor que aquest per a col·locar un rellotge públic, el qual sempre estaria a la vista de tothom. Cal dir que el rellotge, encara que situat en un àmbit religiós, és un element de marcat caire civil i del seu manteniment s’encarrega l’Ajuntament. Juntament amb ell i units en la seua funció es troben les campanes que marquen les hores, situades en el cos superior de la torre, i que no només es sentien dins del casc urbà, sinó també al llarg del terme, marcant el ritme del treball així com regulant la vida diària dels seus veïns; malgrat que avui aqueixa funció haja vingut a menys. La vida del poble s’ha transformat vertiginosament en poques  generacions.
D’altra banda, també és comú apreciar que com a remat del conjunt es col·loca sempre un penell. Ja ho aconsellaven les “Advertencias...” de l’arquebisbe Aliaga. Tot i aprofitant la seua elevada situació, permetia assenyalar quina era la direcció del vent.

“... Tu entens el nostre llenguatge,
nosaltres també el teu:
ta ‘veleta’ diu l’oratge
i al pas del jorn, ton cordatge
cada hora té una veu ...”

Però una campanar és molt més que tot això. És també l’emblema de la seua població. Referent vital per a cada poble i un dels elements més representatius, per no dir el que més, de la ciutat. En el nostre cas, la imatge del campanar de Sant Jaume va unida intrínsecament a la imatge d’Algemesí, i així podem observar que no només està present al llarg de nombrosos esdeveniments socials i culturals, com ara les festes de la Mare de Déu o de la Setmana de Bous, o també en nombroses manifestacions artístiques, ja siguen plàstiques o literàries, com per exemple a través dels versos de Martí Domínguez, a més sempre el trobem il·lustrant nombrosos llibres relatius al nostre poble, o com a portada de tríptics sobre Algemesí, llibrets de falles o butlletins informatius. Durant la Setmana de Bous, el campanar de Sant Jaume és un magnífic escenari que envolta i presideix la nostra peculiar i celebrada Plaça de Bous. Així també, és la imatge que unida a la de la Plaça de Bous il·lustra any rere any els seus cartells taurins.

“... El poble i l’alrededor
guardes com un bon pastor;
res hi ha que en tu no s’empare.
Eres com germà major
Que fas el paper de pare ...”

La vida del campanar va unida a la vida dels seus veïns. I així, quan el campanar ha estat en perill, el poble s’ha mogut per tal de que açò no ocorreguera, tot i demostrant el seu compromís i sensibilitat cap a aquest objecte tan preuat per al patrimoni local.
I com a tal patrimoni, és missió de tots i cadascú, vetllar per la supervivència, per a què angoixes com les de dècades passades no tornen a ocórrer i el perill d’enderroc no torne a planejar pels seus voltants. A l’igual que la resta del patrimoni que allotja el nostre poble, el campanar ha de ser l’edifici motiu d’orgull per a tots els veïns del nostre poble, símbol representatiu d’aquest i imatge, junt amb el ball de la Muixeranga i la Festa de la Mare de Déu, les composicions del mestre Cabanilles. “...Anant per lo món, ta imatge va dins de mi, gravà a foc...”. Mentre, esperem que sota la seua protecció, ja siga a través del seu sonor silenci o del clamor de les seus campanes, la vida del nostre poble i els seus veïns seguirà passant durant altres tres-cents anys.

Bibliografia

·         BALLESTER BROSETA, Benet, Historia de la Villa de Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 2001, (ed. a cura de Vicent Josep Escartí).
·         BÉRCHEZ, Joaquín, (coord.), Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana, Tom I, Conselleria de Cultura, València, 1983, pp. 49-54.
·         BÉRCHEZ, Joaquín, Arquitectura barroca valenciana, Bancaixa, València, 1993.
·         CARRERAS CANDI, (dir.), Geografía General del reino de Valencia. Provincia de Valencia. Tomo V, per Carlos Sarthou Carreres, ed. Alberto Martín, Barcelona, 1920-1927, pp. 142-147
·         D’ESCALS, Jaume, “Nuestra ciudad en el recuerdo. Divagacions artísticas en torno a Algemesí”, en Marjal, nº 3, 1958, pp. 8-9
·         DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, “Assaig de toponímia urbana (III)”, en BIM Berca, nº 30, 1986, pp. 26-29.
·         DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, “Del Campanar”, en BIM Berca, nº 4, 1979, pp. 10-11
·         DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, Bastint la Festa, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 1999.
·         DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 2002.
·         DOMÍNGUEZ, Martí, “Campanar d’Algemesí”, en BIM Berca, nº 21, 1984, p. 4.
·         DOMÍNGUEZ, Martí, L’Ullal, ed. Eliseu Climent, Valencia, 1986.
·         ESPINALT, Bernardo, Atlante Español. Reyno de Valencia. Parte III. Tomo X, impremta d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1786, (ed. facsímil de la Generalitat Valenciana, Valencia, 1988), pp. 122-124.
·         FUSTER, Joan, El País Valenciano, ed. Destino, Barcelona, 1962, p. 368.
·         GARÍN Y ORTIZ DE TARANCO, Felipe Mª, (coord.), Catálogo monumental de la provincia de Valencia, Caja de Ahorros de Valencia, Valencia, 1986, p. 41-46.
·         GUARNER, Lluís, Valencia. Tierra y alma de un país, ed. Espasa-Calpe, Madrid, 1974, 568-570.
·         MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Tomo I, 1845-1850, (ed. facsímil d’ed. Alfons el Magnànim, 2ª ed., Valencia, 1987), pp. 53-54
·         PINGARRÓN, Fernando, Las advertencias para los edificios y fábricas de los templos del sínodo del arzobispo de Valencia Isidoro Aliaga en 1631, Asociación Cultural la Seu, Valencia, 1995.
·         PONZ, Antonio, Viage de España. Tomo IV, Viuda de Ibarra, 3ª ed., Madrid, 1789, p. 263, (ed. facsímil d’Atlas ed., Madrid, 1972), p. 263.
·         SANCHIS SIVERA, José, Nomenclator Geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, ed. Miguel Gimeno, Valencia, 1922, (ed. facsímil de París-Valencia, 1980), p. 60-62
·         SARRIÓ, Eduard, “El ‘cavallet de Sant Jaume’”, en BIM Berca, nº 21, 1984, p. 5.
·         SEGURA DE LAGO, Joan, Llinatges d’un poble valencià. Algemesí. Estudi històric i demogràfic. 1433-1850, ed. Ajuntament d’Algemesí i Institució Alfons el Magnànim, Algemesí, 1975.
VIDAL, Francisco J., Los campanarios de José Mínguez, ed. Generales de la Construcción, Valencia, 2000.



[1] DOMÍNGUEZ, Martí, L’Ullal, ed. Eliseu Climent, València, 1986, p. 192
[2] BÉRCHEZ, Joaquín, Arquitectura barroca valenciana, Bancaixa, València, 1993, p. 37.
[3] En la caixa que allotja la escala de pujada a la torre encara es pot apreciar l’arrencament dels arcs que formaren la volta de pedra d’aquesta cinquena capella i que es picaren segurament per a la construcció del campanar. La forma d’aquesta volta de creueria seria similar a la de la capella de Sant Josep (primera capella de la dreta), la qual al no haver estat renovada mostra encara eixa antiga volta. Jaume d’Escals valorava d’aquesta manera la intervenció feta: “...al llegar el momento de proceder a su reparación, nos hallamos con la sorpresa y el disgusto de comprobar que debajo del yeso se ha destruido también la primitiva obra, picando la piedra, mutilando ojivas y añadiendo pilastras y arcos de medio punto. Y así, también, podemos comprobar que los arbotantes y arquitrabes, tan típicos de la arquitectura gótica, han sido recubiertos y se ha edificado sobre ellos para convertirlos en capillas laterales, mediante un techado; sobre dos de estos contrafuertes, y tras haber destrozado la puerta gótica (¿?), se ha levantado la renacentista y el actual campanario, esbelto, airoso y movido como pocos, pues verdaderamente produce el efecto de un prisma de cristal, lleno de luces y de movimiento en cada una de sus facetas...”. D’ESCALS, Jaume, “Nuestra ciudad en el recuerdo. Divagaciones artísticas en torno a Algemesí”, en Marjal, nº 3, 1958, pp. 8-9.
[4] Sobre aquest tipus de  material, Francisco J. Vidal, ens diu que “la fábrica más utilizada en Valencia desde mediados del s. XVII en adelante para la completa ejecución de los muros fue la de ladrillo. La mayoritaria ascendencia aragonesa de los principales maestros de obra de la época, expertos en el empleo de esta técnica constructiva, debió tener relación con su introducción y proliferación en estas tierras”, VIDAL, Francisco J., Los campanarios de José Mínguez, ed. Generales de la Construcción, València, 2000, p. 40.
[5] Aquest element articulador tan classicista, les pilastres aparellades flanquejant els arcs de mig punt, element que trobem tan difós a les torres campanars al llarg de tota la geografia valenciana, tenen com a precedent més immediat a la nostra població la torre del convent de Sant Vicent Ferrer, la qual beu directament de la del Corpus Christi (1583-1595), encara que en aquesta el que apareixen no són pilastres sinó matxons als cantons. El primer precedent a València seran les torres bessones del monestir de Sant Miquel dels Reis (1546-1644), el qual a la vegada té com a principal referent el monestir d’El Escorial (1563-1584), obra de Juan de Herrera. Els campanars d’El Escorial, d’un clar estil manierista i d’influència serliana, tingueren una enorme repercussió sobre els arquitectes d’èpoques posteriors, i d’elles prové el sistema articulat de pilastres aparellades en compte de columnes integrades, com era costum anteriorment. Altre element decoratiu que prendran els campanars valencians de la fàbrica  d’El Escorial serà el coronament del cos principal mitjançant balustrada, boles i piràmides, que ja veiem integrades a Sant Miquel dels Reis, elements tots ells difosos a través del tractat d’arquitectura de Serli.
[6] Segurament, en bastir la nova parròquia, es projectara enderrocar l’església vella i ampliar la nova en un o dos trams més dels que avui té, fet que haguera canviat la fisonomia del seu entorn, ja que la plaça no s’haguera situat on avui la trobem sinó als peus del nou temple. Però no es va fer, i segurament fora la mancança de fons econòmics la que fera desestimar l’ampliació i s’optara per adaptar la nova construcció a l’antiga església, tot i articulant la transició d’ambdues a través de tres arcs de mig punt que salven o, millor dit, dissimulen, la diferència d’alçària entre una i l’altra.
[7] Com ens conta Francesc J. Vidal, en un principi sobre les terrasses dels campanars es col·locava el penell, una peça de fusta, ferro o pedra que sostenia la bandera, tal i com podem veure a les torres de Serrans. Posteriorment, s’alçà una construcció que allotjara les campanes horàries, les quals pertanyien generalment al municipi. Els campanars classicistes construïts el segle XVII seguint la tradició “a la romana”, com ara Sant Martí o Sant Miquel dels Reis, es feren amb terrassa plana. A partir de les advertències d’Aliaga els remats es realitzarien amb un templet quadrat o centralitzat. Per a més informació, vegeu VIDAL, Francesc J., Los campanarios de José Miguez, ed. Generales de la Construcción, València, 2000, pp. 24-25.
[8] DOMÍNGUEZ, Martí, 1986, p. 125.
[9] Arxiu Municipal d’Algemesí (A.M.A.), “Manual de Consells. 1701-1706”, fol. 145.
[10] A.M.A., “Manual de Consells. 1701-1706”, fols. 145-146.
[11] A.M.A., “Manual de Consells. 1701-1706”, fols. 153-153v.
[12] A.M.A., “Manual de Consells. 1701-1706”, fol. 57v.
[13] A.M.A., “Manual de Consells. 1701-1706”, fol. 121-121v.
[14] L’obreria tenia el seu propi organigrama per a l’administració, govern i finances. Tots els anys, el dia del patró s’aplegaven a la sagristia del temple, sota la presidència del senyor rector, batlle, justícia i jurats –acompanyats del notari que n’alçava acta- els obrers per procedir a la renovació dels càrrecs. El procediment es feia per cooptació, és a dir, els obrers de l’any que finia proposaven dos obrers per a que els succeïren l’any vinent”. DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 2002, p. 105.
[15] Per a contrastar la demografía d’Algemesí en aquells anys, vegeu l’article de DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, “Assaig de toponímia urbana (III), en BIM Berca, nº 30, 1986, pp. 26-29.
[16] El mateix Madoz dóna una xifra de 993 cases per a la població d’Algemesí, xifra que tot i aplicant els coeficients 4 i 4,5 per al càlcul dels habitants trau un nombre indeterminat d‘entre 3972 i 4470 habitants.
[17] Aquest fet ja és apreciat per Escartí qui cita també a la seua edició de l’obra de Ballester Broseta el fragment de P. Madoz per a observar les similituds entre ambdós.
[18] DOMÍNGUEZ, Martí, 1986, p. 115.
[19] Totes les dades de les campanes exposades a aquest treball han estat tretes de les fitxes realitzades per Francesc Llop i Bayo, per a la pàgina web del gremi de Campaners de València.