Enric Poblador Adam, anàlisi i interpretació de l’objecte quotidià

Nascut a Algemesí l’any 1967, Enric Poblador Adam ha estat considerat com un creatiu preocupat per recrear unes formes quotidianes i properes amb un llenguatge modern i ple de matisos, on els elements figuratius que presenta estan en perfecta relació amb una pintura d’avantguarda.

Integrant del grup Línia de Terra, finalitzà els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles l’any 1990. Inicialment es decantà per temàtiques tradicionals com les natures mortes i el paisatge, però amb una estètica molt avançada. A la facultat destacà en aquelles assignatures que giraven al voltant del gravat, encara que també experimentà per la seua banda la fotografia i la ceràmica, aquesta última, segons diu ell mateix, precisament pel seu aspecte alegre i desenfadat. Uns pocs anys més tard, concretament el 1996, va aprovar oposicions a Catalunya (lloc i ciutat), desenvolupant una interessant tasca docent centrada preferentment en la didàctica de l’art. Finalment, l’any passat tornà a Algemesí en aconseguir plaça com a professor a l’institut de secundària (...) d’Alzira.

Com a membre del grup Línia de Terra, aquesta experiència li suposà a l’inici de la seua carrera tota una experiència, consolidant un focus creatiu basat en l’amistat, l’intercanvi d’idees i l’interès per l’art.

"Teníem en comú els integrants el fet que havíem acabat o estàvem acabant la carrera. Tots sis ens ubicàvem a un poble, Algemesí, desconnectat del món de la Facultat. El plantejament filosòfic que teníem feia que ens consideràrem treballadors de l’art. Estàvem molt units, férem algunes exposicions, diversos escrits. Però després ho haguérem de deixar per qüestions de treball. Pintàvem i opositàvem, i cadascú inicià una trajectòria diferent”.

Alguns d’ells, com els mateix Enric Poblador es dedicaren a l’ensenyament. Però no per això han deixat de pintar. En el seu estudi, Enric Poblador treballa incansablement a la recerca de la forma, a l’estudi de la llum, de la composició, del color. La pintura d’Enric es caracteritza per la utilització d’un grafisme poderós i sintetitzador de la forma, acompanyat d’un color expressiu que revela les potencialitats de la seua producció. La composició, per altra part, evidencia un interès pels primers plànols, com un esforç per apropar el seu missatge figuratiu a l’espectador, tot entrant en un diàleg directe amb ell com a persona alegre i oberta que és. La pintura d’Enric Poblador és conseqüència d’un conscient treball per crear una pintura arrelada en la tradició però dotada d’unes característiques modernes. Les seus obres demostren una contínua indagació en certs elements formals com els abans esmentats per poder arribar a la esencialitat d’allò que representa, però sense caure en el buit de la no figuració, ja que les seues obres sempre tenen una estreta relació amb la natura. Tenen a més, significat. Com ell mateix afirma, "la tècnica és important, però més important encara és tindre alguna cosa a dir".

D’altra banda, Enric Poblador és un esperit inquiet que li agrada investigar en diferents registres artístics, com ara la ceràmica o el gravat. "M’agrada iniciar-me en cada tècnica perquè després em serveix per a plantejar-me la pintura, com puc plasmar allò que aplica en eixa tècnica per a relacionar els distints llenguatges en el quadre. Incorpore tècniques de gravat, també la decoració de la ceràmica. M’agrada cercar coses noves, ja que de tot sempre queda alguna cosa -són coneixements complementaris, distintes possibilitats d’expressió-".

Enric Poblador és un esperit inquiet, ja ho hem dit, és també polifacètic, com s’ha pogut comprovar. Però, a més, és un creador obert a múltiples possibilitats creatives i distintes perspectives artístiques. Per això les seues fonts d’inspiració són diverses, recollint les distintes lliçons de la història de l’art contemporani, des dels impressionistes fins als darrers moviments artístics, passant per les avantguardes, malgrat que molts d’aquells moviments foren oposats, com ell mateix recorda. D’altra banda, també ha estat important la influència que sobre ell han exercit, sobretot per la seua manera de treballar, els diferents mestres locals.

Per últim cal assenyalar en Enric Poblador la seua intensa relació amb la natura, punt de referència fonamental en el seu treball i motiu de creació artística. A més de les natures mortes, temàtica que li ha reportat una crítica tan favorable per les seues personals interpretacions -com va ser el cas de la sèrie al voltant dels molinets de cafè-, una altra temàtica per ell desenvolupada ha estat el paisatge. Sobre aquests aspectes, Enric Poblador feia una reflexió final: "Pense en la natura com un element que té molta força i canvia molt apresa. Com molts altres, jo m’he criat també al camp, i sé que aquest demana un gran esforç per dominar-lo, per sotmetre’l. La meua actitud vers la natura és activa, no contemplativa, formem part d’ella. Per a mi el paisatge és un primer pla i jo circule per ell, no hi ha un distanciament. Així és la meua pintura".

Els dibuixos d’En Joaquim Pérez

Conversar amb Joaquim Pérez Gutiérrez resulta una activitat, de tot punt, enriquidora. Amb noranta dos anys a punt de complir, ara en gener, encara conserva la seua lluïda eloqüència i una memòria envejable. La seua humanitat, erudició i experiència l’han fet una persona reconeguda i estimada per tots.

Tanmateix, a més dels molts dibuixos que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida sense quasi adonar-nos-en, ja siga en les targetes de felicitació de Nadal de la parròquia, les de la Muixeranga o de missa de Guitarretes, o també il·lustrant, juntament amb el mestre Lleonard Borràs, el llibre de Josep Antoni Domingo, Festa a la Ribera, o L’ullal, de Martí Domíguez, entre d’altres, podem destacar de la seua persona, ben coneguda a Algemesí gràcies a la seua activitat com a farmacèutic, la gran afecció que sempre ha tingut a la literatura. No debades, En Joaquim és autor de Fulles seques, una interessant crònica publicada el setembre de 1995 on recullia una bona sèrie de contalles i anècdotes que ens transporten a un temps ja llunyà, a un Algemesí quasi perdut en la memòria.

Aquestes anècdotes, a l’igual que la seua formació, s’inicien en les aules del col·legi dels Pares Escolapis. D’aquella llunyana experiència l’autor de Fulles seques recorda, amb ironia, un ensenyament que destacava per “l’acompanyament de colps i palmetades que ens infligien els Padres, com a càstig per la ignorància dels llibres en què vivíem”. Eren, en definitiva, altres temps.

D’altra banda, tot i seguint la natural prosa que destil·len els fulls d’aquesta preada obra, ens relatava En Joaquim, amb l’estil proper i cordial que el caracteritza, fragments de la seua vida on se’ns fa present el nostre poble:

-De totes les coses que hi havia en el món, en l’única que no havia pensat mai era en la farmàcia. Jo era més aficionat, i ho sóc, a les lletres. A més, tenia la influència del meu cunyat Martí Domínguez, que és qui m’obrí moltes finestres que jo tenia tancades. Quan arribà el moment d’entrar a la Universitat jo volia ser advocat -com tots-, però mon pare va dir:  –No! , boticari-. –Xé!, boticari?!-. Era una cosa que no m’havia passat mai pel cap. Llavors, en aquell temps teníem molt de respecte als pares, i per debilitat em vaig matricular.

Vaig estudiar a Granada, un o dos anys, perquè havien tancat la Universitat de Madrid, i en tornar vaig acabar la carrera. En arribar a Algemesí jo no volia establir-me, ja hi havia tres farmàcies. Hi havia un apotecari, don Vicent Segura, casat amb una cosina germana de mon pare. Don Juan Lago em va dir que em quedara la seua farmàcia. I després de tres anys de guerra -temps en què s’ajuntaren les tres farmàcies-, calcularem que valia unes 8.000 pessetes aquella farmàcia i em la vaig quedar. Llavors estava situada enfront del Molí de Sos. Vaig fer oposicions a titular i comencí a treballar, després vaig comprar aquesta cas i ací vaig muntar la farmàcia.

Mestre en el difícil art de viure, la vida ha estat per a ell, segons ens confessa, un continu ensenyament. En el plànol creatiu, la seua humilitat i el caràcter senzill han fet que En Joaquim s’haja considerat modestament com un aficionat en el camp del dibuix. És per això que, després de tants anys, encara arriba a sorprendre’s de l’activitat creadora de l’home, considerada per ell com quelcom màgic.

-Amb el dibuix artístic mai vaig poder. Copiar no podia, perquè no tenia una base teòrica, ja que les arts plàstiques necessiten fonamentalment d’una tècnica. A eixa tècnica cadascú li imprimeix després el seu talent, les seues actituds, però primer està la tècnica. Tant és així, que hi ha dues formes d’aprendre aquesta, una simplement adquirint-la d’un altre que ja la domina, és a dir, un mestre. Però hi ha una altra, que és l’autodidacta, i eixa s’adquireix d’una manera, mirant. Jo mai he passat davant d’una representació plàstica que no haja mirat.

El seu dibuix és, en essència, com el seu caràcter: senzill. Però quina força desprèn! En Joaquim inventa més que copia. En consonància amb aquest tarannà, destacarem la decidida ingenuïtat dels seus dibuixos, alegres i desinhibits, realitzats amb una marcada intenció anticonvencional que prové d’una factura espontània i decidida.

-Jo tenia una habilitat de xicotet, això amb catorze o quinze anys. Tenia molts amics que em deien: -fes un dibuixet-. I els feia caricatures. Perquè no hi ha res tan ple de suggeriment com el ser humà. No hi ha cap animal comparable a l’home, per la seua varietat i la gran quantitat de possibilitats de ser representat. Per això, allò que fa el dibuixant no és copiar una realitat -que això ja ho fa estupendament la fotografia- sinó interpretar-la.

Així doncs, la seua realitat plàstica comprèn un espai i un temps definits. Els temes i els personatges que recrea estan trets, lògicament, de l’àmbit local més immediat. Són composicions simpàtiques i amistoses, representades amb un estil popular que s’inspira moltes vegades en un evocador temps passat. Però tampoc no podem deslligar-los de la seua vessant literària. Els mateixos personatges i situacions són narrats a Fulles seques amb similar naturalitat i senzillesa, tot dibuixant-los amb només tres o quatre trets bàsics per a convertir-los en arquetipus o caricatures, com recorda Vicent Josep Escartí en la introducció al llibre d’En Joaquim.

-Quan he intentat fer un individu, l’he caricaturitzat, perquè la caricaturització respon a una intervenció del dibuixant.

En Joaquim Pérez és un enamorat del seu poble, de les seues costums i tradicions que tan bé ha sabut reflectir a les seues Fulles seques. D’entre els centenars de dibuixos que ha fet al llarg de la seua vida hi trobem sobretot temes propers, diguem-ne domèstics, com ara estris de totes les formes i grandàries, menjars, tipus populars, personatges anònims, altres coneguts, entorns urbans amb especial encant, etc. Destaca, però, entre tots, la festa de la Mare de Déu, la seua música, els balls, la seua gent, la manera de fer la festa, en definitiva, original i sorgida del mateix poble. I com a símbol de tot això la imatge de la Mare de Déu, a la que tanta devoció i amor li té En Joaquim.

Per descomptat, ha dibuixat la festa i els seus balls en nombroses ocasions. Tantes com un altre dels elements més representatius de la nostra ciutat, el campanar. Com a bon colombaire que ha sigut, cada vegada que tenia oportunitat de pujar al terrat a veure el seus coloms, aprofitava l’oportunitat de que li brindava el seu punt de vista excepcional per a dibuixar el majestuós campanar, tan trempat que, segons relata al seu llibre de records i memòries locals, “semblava un colossal dit que assenyalava a aquella gent que mirara al cel”.

La projecció internacional de Jarr

Durant els darrers quatre anys l’obra de Jarr s’ha projectat amb èxit dins d’un competitiu mitjà artístic que surt de l’àmbit valencià fins assolir repercussió internacional. En la trajectòria creativa de Joan Antoni Rodríguez Roca (també conegut com JARR), artista algemesinenc nascut el 1973, l’estima cap a la música i la dansa ha estat una constant que li ha permès no sols desenvolupar una estètica singular i de gran qualitat sinó també expressar una manera diferent de sentir i treballar. La seua actitud responsable i compromesa envers el món que el rodeja l’ha portat a practicar una pintura plena de sensibilitat que mitjançant el joc icònic projecta i denuncia els grans mals que han afectat la nostra societat al llarg de la història.

Artista de fortes inquietuds, la trajectòria de Jarr està marcada per una tenaç recerca dels recursos artístics més vàlids amb els quals materialitzar en cada moment i de la manera més eficaç possible tot allò que vol expressar. El 1990 ingressa a l’Escola d’Arts i Oficis de València, paral·lelament s’introdueix en el món de la música participant al Conservatori Joan Baptista Cabanilles d’Algemesí. Anys després, concretament el 1997, es decanta per la dansa, matriculant-se a l’Institut de Teatre de Barcelona en l’especialitat de Dansa Contemporània, activitat que deixa de banda per a dedicar-se per complet al món de la pintura.

A la Sala Municipal d’Exposicions d’Algemesí, Jarr ha presentat dues mostres de contrastada vàlua, la titulada Pas-à-Quatre, el setembre de 1999, on reflexionava al voltant de la dansa clàssica, i La Mística de la Música, exposició celebrada el desembre del 2002 i sobre la qual anem a comentar a continuació.

Dins la seua obra pictòrica -caracteritzada per la recuperació de la figura humana com a concepte portador de valors simbòlics- descobrim, d’una banda, herències expressionistes que s’evidencien en la utilització del dibuix amb finalitat expressiva. D’altra banda, la seua pintura està definida per una evident influència del pop-art, tot reprenent la tradició figurativa establerta a València per l’Equip Crònica. Com molt bé afirma el nostre crític Àlex Villar, l’obra de Jarr “naix de la integració de la ingenuïtat i la ironia heretada del pop i la força de l’expressionisme”. Aquestes idees són reforçades pel propi Jarr al referir-se a les fonts d’on beu la seua obra:

-M’encanta l’abstracció, però necessite contar coses. També m’agrada conjugar distintes tècniques. Així, en la meua pintura hi ha un interès perquè el dibuix siga expressiu i que a la vegada hi hagen elements del pop-art. En aquest cas, el que intente és agafar icones populars per a que la gent se senta identificada i puga fer una lectura personal, i de tot açò recrear un univers abstracte.

A La Mística de la Música, exposició que va ser estrenada al Palau de la Música el maig del 2002, Jarr utilitza el significat de la música com a recurs poètic mitjançant el qual desenvolupar un discurs compromès amb la denúncia de molts del mals universals que acompanyen la història de la humanitat. Els conceptes significats que hi apareixen són tan rics en matisos que no resulta estrany que davant de la seua obra el professor Román de la Calle, catedràtic d’Estètica i crític d’art, s’hi pregunte: “¿Com passar per alt l’obligada recurrència a la cultura intertextual dels mass media, que aflora emfàticament dels espais pictòrics, marc en el qual es defineixen les situacions, els personatges, les estratègies iròniques, les associacions d’idees, els contrastos i les intencionalitats crítiques de J. A. Rodríguez Roca?”. Per a Jarr la lectura d’aquestes creacions està evidentment codificada en clau musical:

-L’exposició del Palau de la Música va nàixer perquè volia fer una obra que contara l’evolució de la humanitat a través de la música. Allò més universal que hi ha al món és la música. Aleshores, vaig fer l’abstracció de les línies del pentagrama a través de les franges negres dels quadres. Entre aquestes vaig recrear l’univers pel qual tots caminen. Les figures que hi apareixen són com notes musicals, icones que giren al voltant de la religió, el sexe, els diners, la guerra, és a dir, els factors que han marcat de manera negativa l’evolució de la Humanitat.

Aquesta ordenació metafòrica del món, tan harmònica com ho és la pròpia música, es desenvolupa sobre un fons daurat, recurs que remet a l’art medieval i que té com a finalitat sacralitzar les imatges representades, com una mena de referència a la intemporalitat dels valors que simbolitzen.

Com dèiem al principi, la seua obra creativa mostra un element de denúncia i compromís social que s’hi presenta envoltat per una estètica personal, atrevida i  vigorosa, encara que no exempta d’ironia. Estem parlant d’una obra de gran mèrit, com ho demostra la bellesa rítmica de les seues composicions. Són aquestes dues finalitats, bellesa estètica i compromís social, compatibles?

-Sí, no prima una sobre l’altra. Jo necessite fer una crítica social però també necessite que l’obra siga atractiva. També intente que davant de la meua obra la gent puga fer una associació d’idees i  que no es quede tan sols en el pur fet pictòric.

Finalment hem de tornar a destacar com la trajectòria pictòrica de Jarr ha experimentat aquests darrers anys una projecció internacional important. Les seues creacions són valorades per tot arreu i el seu nom comença a ser escoltat en museus com el Reina Sofia o el Guggenheim, el de Belles Arts de Buenos Aires o a L’Havana. Així, dins dels seus projectes més immediats figura una instal·lació sobre diversos camions comercials que a més de transportar els nostres productes arreu d’Europa també mostraran deu obres clàssiques de la pintura universal interpretades per Joan Antoni Rodríguez Roca. Totes elles mostren la singular estètica de Jarr, com es va poder apreciar a Casa Decor 03 on presentava una gegant versió de la  “Maja” de Goya de 3 x 9 m.

Jarr és un artista amb un futur prometedor, però que no oblida les seues arrels. Així, guarda encara una bona relació afectiva amb el seu poble, lloc des d’on, gràcies al suport de la seua família i als estímuls que li han procurat la dansa, el cor Cabanilles i, en general, l’art local, ha obtingut la preparació bàsica per a desenvolupar el seu treball creatiu i, sobretot, la necessària estima cap al món de l’art.

Sílvia Castell, quan la geometria es converteix en simbolisme màgic

Fundadora amb Eugeni Alborch, Enric Poblador, Empar Ribes, Eladi Esteve, Carme González i Maria Josep Esteve de Línia de Terra, la coneguda agrupació artística sorgida a la nostra terra en els començaments dels noranta, la seua aparició suposà l’existència d’una generació de joves creadors compromesos amb l’impuls modernitzador que reflectien les seues propostes, totes elles variades i amb evident personalitat.

Sílvia va nàixer a Sabadell el 1967, encara que ben prompte es traslladà a Algemesí. El 1990 acabà els estudis de llicenciatura a la Facultat de Belles Arts de sant Carles de València. Després va estudiar peritatge artístic a l’Escola de Ceràmica de Manises, completant així una qualificada formació acadèmica que li ha permès cercar les tècniques més apropiades per a comunicar allò que vol, tot treballant la pintura des d’una concepció més tridimensional i amb la qual poder trencar les barreres de l’art tradicional. D’aquesta manera, la seua obra pictòrica es carrega amb valoracions espacials pròpies de l’escultura, participant de la modernitat del seu temps, on les poètiques presentades cobren importància ja no tant pel seu interès temàtic sinó també pel treball amb els distints materials plàstics.

Des d’un inici, les seues obres han merescut l’elogi de la crítica, constatant-se aquesta en l’obtenció de primers premis ens certàmens de pintura a Algemesí, Carlet, Meliana, Alacant o Conca.

El 1995 comença a treballar com a professora a Logronyo. Tres anys després guanya les oposicions i obté plaça a Saragossa, on resideix actualment.

Tot coincidint amb l’etapa de consolidació de Línia de Terra, els inicis pictòrics de Sílvia Castell no podem deslligar-los de l’estreta relació que mantenia amb la resta de pintors del poble. Amb ells sortia al camp per a treballar el paisatge -gènere en el qual es va iniciar, per cert- i, tots junts, es reunien periòdicament al seu estudi per a dibuixar i tractar la figura humana. Segons recorda la mateixa Sílvia, “a partir d’ací, del treball de la figura humana, és quan vaig anar trobant el meu camí, que és el dels símbols, on les figures, encara que ja no foren humanes, partien de la seua estructura i simetria. Però, encara que representa una part important d’allò que he fet fins ara, aquest no és un camí tancat a altres propostes. Primer em platenge allò que vull dir i després cerque el llenguatge que em sembla més adequat per expressar-ho”.

El crític alzireny Bernat Montagud, qui precisament va prologar el catàleg de l’exposició commemorativa del 750 aniversari d’Algemesí i on es presentava Línia de Terra davant del seu poble, definia la pintura de Sílvia Castell com un procés geometritzador en el qual es constataven creixents coneixements matèrics, un text simbòlic i una sintetització de la figura humana enriquits amb elements tridimensionals que reafirmen el valor de la seua obra. Per a Sílvia, “eixa valoració simbòlica no presenta sempre un significat concret. Hi ha que deixar-la en certs casos a la interpretació de l’espectador”.

En aquesta etapa tan enriquidora per a ella, el contacte amb els altres pintors locals va significar un profitós aprenentatge en els seus inicis creatius. D’altra banda, la seua preferència cap a l’abstracció i la geometria l’han fet adoptar un camí personal i diferenciat. “Partisc del que és la figura humana i la combine amb la geometria, incidint en els conceptes d’espai i textures per a donar-li a la meua pintura una imatge més escultòrica”, comenta.

En el plànol de la valoració formal, els interessos plàstics de Sílvia Castell es centren en aspectes com ara la composició, la plasmació de les textures, el color -de fet, l’absència de cromatisme en moltes de les seues pintures constitueix una elecció per a ella- o la relació entre la figura representada i l’espai que ocupa. En aquest darrer concepte la geometria juga un paper fonamental en l’obra.

“Pense moltes vegades que potser la meua obra pot semblar una cosa un poc gelada precisament pel component racional que té. La seua geometria pot donar eixa idea, però crec que aquesta també expressa molt, ja que presenta una part poètica reflectida en la textura i el tractament de la matèria”.

La pintura de Sílvia conté una gran força creativa, tot destacant la tensió compositiva que presenten les seues figures geomètriques, unes estructures, en definitiva, on són eliminats detalls i elements diferenciadors amb la finalitat de recrear formes que evidencien un gust per allò primordial.

Malgrat que Sílvia, així com la majoria de membres de Línia de Terra, ha hagut de desenvolupar la seua tasca creativa i docent fora d’Algemesí, mai no ha perdut el contacte amb la seua gent. Des de la distància que li brinda el seu treball a Saragossa, valora l’activitat creativa d’un poble que destaca per la quantitat i qualitat de les persones dedicades al món de l’art des dels més diversos plantejaments. En aquest sentit, a l’igual que altres companys seus, assenyala la necessitat que té Algemesí de disposar d’una nova sala d’exposicions municipal on poder mostrar molta més obra d’envergadura, un propera realitat que des d’ací recolzem.

Sílvia Castell, artista d’Algemesí afincada a Saragossa, ha consolidat una trajectòria creativa marcada per la constància i el treball, uns valors anímics que s’han caracteritzat per la sobrietat geomètrica de les seues propostes, tant pictòriques com escultòriques. A Saragossa ha estat desenvolupant nous projectes -dins d’aquests destaquem l’exposició que celebrarà el proper mes d’abril a Saragossa-, projectes que s’han vist enriquits gràcies a l’experiència assolida en els darrers anys. Com afirma la mateixa Sílvia, “eixir fora sempre és bo. Veure altra gent, altres ambients, és positiu, no només en l’aspecte artístic sinó també en el personal”. 

Eugeni Alborch, un creador inconformista i multidisciplinar

La meua obra és racional, no em deixe portar per l’emoció. Eugeni Alborch

A principis dels anys noranta sorgia una agrupació artística, composada per set joves algemesinencs, anomenada Línia de Terra, que tenia com a denominador comú, a més de l’evident nexe generacional, un interès per desenvolupar noves experiències estètiques amb una plàstica avantguardista i una visió diferent del món i de la creació artística.

Una de les seues fites més importants a Algemesí fou la seua presentació com a col·lectiu amb l’exposició de l’any 1993 realitzada amb motiu del 750 aniversari del nostre poble. Anys després, el treball, les oposicions i les diferents inquietuds de cadascú feren que els integrants de Línia de Terra prengueren camins diferents, deixant això sí una empremta ben marcada en l’àmbit de la plàstica local del moment. Val a dir que, malgrat no mostrar obra conjunta, mantenen tots set una estreta relació i des d’ací els animem en la idea d’una propera exposició col·lectiva.

Un dels components i principals impulsors d’aquell grup fou Eugeni Alborch. Eugeni compta amb estudis de Projectisme de Construcció i Disseny d’Interiors a l’Escola d’Arts i Oficis, una formació tècnica que deriva en el seu quefer creatiu, desenvolupat al llarg dels darrers vint-i-cinc anys. Un temps durant el que ha treballat, tant en el plànol personal com per encàrrec, en els camps del disseny d’escaparates, els logotips, cartells, il·lustracions, escultura, pintura, etc., tot compaginant-ho amb la seua tasca com a Professor Tècnic des del 1992 en el mòdul de Projectes d’Edificació.

Són també diversos els materials i les tècniques que Eugeni Alborch ha emprat al llarg de la seua ja experimentada trajectòria, una prova de la seua personalitat inquieta i interdisciplinar, que no creu en la inspiració sinó en el treball constant del dia a dia. A què es deu eixe interès per investigar en les possibilitats dels distints materials?

-Sóc conscient que utilitze els materials de la meua època, materials físics i materials virtuals. Tot està en funció de la història que vulgues contar, no és el mateix dissenyar una marca que exhibir un producte, ni pintar un quadre que crear una animació virtual. Per això el meu ventall d’eines i suports és bastant ample. A mesura que es gesta, l’obra va reclamant un material determinat.

Així i tot, Eugeni es considera un creatiu que produeix poca obra però sí moltes idees, perquè múltiples són també les seues motivacions.

Durant l’època de treball al grup Línia de Terra Eugeni Alborch desenvolupà una sèrie de escultures d’arrel abstraccionista i geometritzant. Aquelles obres feien referència a figures zoomòrfiques, més en concret, insectes. Amb elles, Alborch conceptualitzava i, sobretot, geometritzava dites formes animals. Tot composant-les amb postures verticals i derivant-les cap a una espècie de símbols totèmics que representaven éssers protectors de la natura.

D’altra banda, una de les seues primeres incursions dins del món de la creació fou el disseny d’escaparates, on ha rebut diversos premis i reconeixements, i del que ara opina Eugeni Alborch té els dies comptats ja que el comerç electrònic i les noves propostes comercials tendeixen a eliminar-los. Decoració, escenografia, cartell tridimensional..., el disseny d’escaparates va ser desenvolupat per Eugeni al llarg dels anys vuitanta, primer a nivell local i després, mitjançant la creació de l’empresa Delirium Vitrinaens, a la resta del país. A mitjans de la dècada dels noranta va deixar aquesta faceta creativa per dedicar-se, ara com a teòric, a impartir cursos i fer una sèrie de xerrades sobre aquest suggerent camp de la creació artística dins del marketing.

Al llarg de la seua trajectòria s’ha interessat pel treball en tres dimensions -instal·lacions, stands, obra efímera, etc.-, ja que com ell mateix afirma, la pintura, com a espai bidimensional, se li quedava curta. Per això ha desenvolupat també l’escultura com a creació d’espais físics. Des d’ací, gràcies a les tecnologies informàtiques, s’ha endinsat en el camp dels espais virtuals. Eugeni és un estudiós de l’arquitectura, sobretot de la contemporània, i és en eixe àmbit on està desenvolupant les seues darreres propostes. Cap a quin lloc les orientes?

-El llapis i el ratolí caminen de la mà, compagine l’art manual amb la infografia. He retornat al tema de l’arquitectura i ara, per extensió, a l’urbanisme. El projecte en el que estic immers és bastant ambiciós, el meu objectiu inicial no és arribar a crear una nova ciutat, però sí dissenyar les diverses peces que la configuren. Ara estic treballant sobre el concepte de l’habitatge i, més en concret, la dualitat entre casa-capsa; lògicament les figures sorgeixen d’una idea inicial, un esbós traçat en paper, després les recree en 3D i mentre que unes quedaran en suport digital, altres les realitze físicament.

Quina ha estat la influència de la teua formació com a Projectista en el camp de la  creació artística?

-La meua formació és eminentment tècnica. La geometria és una altra de les constants en tota la meua producció artística. Tot ho mire a través d’un prisma geomètric, per això amb el tema de l’arquitectura em trobe com peix en l’aigua.

Eugeni Alborch es configura com un creatiu independent i inclassificable que ha apostat per les noves tecnologies en el món de l’art, però que també observa el perill que aquestes comporten per la confusió que pot provocar, no a l’hora de treballar en el procés creador, sinó a l’hora de presentar el producte final. En aquest sentit, quin és el panorama que observes dins d’aquest context?

-En quant al disseny gràfic, hi ha que delegar en els professionals. Amb el suport de les noves tecnologies, els aficionats que no discerneixen el que és un anagrama d’un pictograma, o un cartell d’una il·lustració, es pensen que la computadora ho fa tot; i no és així, l’ordinador sols és una eina per a visualitzar, mai per a conceptualitzar.

Salvador Esteve Toldrà, l’esclat de la llum

Pintor de formació autodidacta nascut a Algemesí l’any 1928, l’aficció pel dibuix li sorgí de ben menut. Una aficció que arriba fins els nostres dies, ja que Esteve Toldrà ha concebut el seu treball creatiu com una mena d’entreteniment, però també com un mode de vida.

Els primers passos de la seua dilatada trajectòria plàstica el situen a l’acadèmia local del seu oncle, Josep Puchades, conegut catedràtic de dibuix que l’inicià en la tècnica de l’aquarel·la. Per qüestions de treball emigrà a França en la dècada dels cinquanta, i anys després es traslladà a Suïssa, a la localitat de Laussana. Ja el 1965 torna al nostre poble per a fixar definitivament la seua residència.

Val a dir que Esteve Toldrà és un artesà de l’aquarel·la i un artista de la llum. La seua experiència en el món de les arts ha anat lligada a aquests dos conceptes: aquarel·la i llum; però a més, com a bon artesà que és, s’ha interessat sensiblement per altres vessants creatives com ara el treball en fusta, en marbre o a l’oli. Les seues aquarel·les, a l’igual que la resta d’activitats realitzades per ell en els distints materials abans nomenats, troben sempre com a base compositiva el dibuix. Per a Esteve Toldrà, i segons ens contava ell mateix, “en l’art els tres fonaments són la composició, el color i l’entonació, però la base és sempre el dibuix”.

Aquest plantejament teòric es reflecteix en unes produccions on destaca com a gran colorista del paisatge. En l’aquarel·la la característica principal és la transparència. Els colors emprats han de resultar nets i clars; fins i tot, la superfície del paper es fa visible a través d’ells. Així doncs, trobem que les peces que sovint executa són un autèntic esclat de llum -el seu caràcter vitalista i afable el fa allunyar-se de la foscor de les ombres-. “No m’interessen els paisatges obscurs, m’agrada que el color esclate”, són les seues paraules.

A través de vibrants pinzellades s’hi poden veure paratges coneguts i propers, dels quals extrau tota la seua lluminositat mediterrània. Esteve Toldrà dota a les formes representades d’una transparència i nitidesa pròpies d’aquell que viu la natura amb intensitat, amb harmonia i en un diàleg sincer cap a aquella. Les seues vistes, d’un naturalisme amable, sorprenen per la calidesa i serenitat que transmeten. Toldrà s’endinsa en el paisatge, l’estudia, el modifica, l’idealitza i l’embelleix.

L’atmosfera relaxada i vaporosa que respiren les seues aquarel·les l’aconsegueix amb una tècnica ràpida que li permet captar la llum d’eixe mateix instant. “El que busque és la llum”, ens deia. I la tècnica per ell elegida ha estat l’aquarel·la, en detriment de l’oli, una decisió que es va deure més a qüestions sensitives i tècniques que a plantejaments conceptuals o poètics. Amb l’aquarel·la les pinzellades aconsegueixen fluïdesa, vivacitat en la policromia i transparència en l’execució; el cromatisme dels seus cartrons denota equilibri, sensualitat, amor cap a la terra... Per a aconseguir-ho no necessita molts colors, la seua paleta és sòbria però rica i plena de tonalitats; les pinzellades, les necessàries. “Allò difícil és fer en poquets traços una bona obra”, afirma amb correcció. També, el dibuix, abans esmentat, es conforma en part dominant i integradora del conjunt. Com deia un crític d’art, ja fa algun temps, Toldrà “estructura el dibuix amb total solidesa, sense aquest no concep pigmentar-lo”.

Però no només pinta paisatges naturals a cel obert, també hi ha en el conjunt de la seua obra un lloc per a escenes de caire costumbrista, interiors modestos on es desenvolupa una vida rural pausada i sense sobresalts, marines de lluentors reflectides en cristal·lines aigües i gracioses barques, marjals on la llum és enaltida, paisatges rurals amb racons on treballar el contrast de llums i ombres, bodegons, etc. El seus paisatges, ja siga enmig de la verdor dels nostres camps o en amagades placetes d’un poble d’interior, saben captar l’atmosfera del moment. De vegades és el paratge ample i de vegades és el detall. En ells podem endevinar fins i tot el moment en el que han estat realitzats, o sentir el clima que respiren: assolellat, bromós o, per què no, humit després d’una tronada. En diverses ocasions apareix la figura anecdòtica de l’home, el qual s’integra de manera callada en la grandiositat de la natura.

Així és el seu estil, figuratiu i realista, representant sempre les tres dimensions. Res li diu l’abstracció. Reconeix les obres dels anglesos Turner,  Chamberlain o David Curtis, també la influència del francès Chardin, sobretot en les escases composicions a l’oli que fa, on reinterpreta els interiors humils i sobris d’aquell.

Un estil, en definitiva, transparent i lluminós que convida a contemplar les seues obres, a reconèixer en elles vistes conegudes de la terra gràcies al seu afany naturalista, amb el qual trasllada l’espectador i l’envolta.

Juan Ángel Vilches, primer premi de Pintura Ciutat d’Algemesí 2003

Juan A. Vilches, nascut a Algemesí el 1966, ha estat guardonat amb el primer premi en el certamen nacional de Pintura Ciutat d’Algemesí de l’any 2003. Aquest creatiu format a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València -on ingressà el 1988-, està especialitzat en disseny industrial, tasca que desenvolupa professionalment en l’actualitat.

La seua trajectòria artística -pròpia d’un esperit inquiet i amb una clara voluntat experimentadora-, ha estat centrada en dues vessants ben diferenciades però complementàries: el disseny industrial i l’escultura. Una bona mostra del seu talant polifacètic és que aquest primer premi Ciutat d’Algemesí l’ha aconseguit amb una pintura.

-Com descriuries “El bosc”, obra guanyadora del primer premi?

-“El bosc” és un paisatge d’àlbers amb un fons sobre paper d’alumini al qual aplique terres i pigments per a donar-li una sensació de profunditat i d’espessor. M’agrada depurar les formes, trencar amb la realitat visual, però sense perdre mai les referències cap a la natura. Els troncs dels arbres estan fets amb paper de premsa. Són columnes que combinen la seua verticalitat amb la horitzontalitat de les caixes de text que hi apareixen.

-Què suposa per a la trajectòria creativa de Vilches aquest guardó?

-Realment açò m’ha motivat molt i, encara que no puc afirmar que vaja a dedicar-me per complet a la pintura, sí que aquest premi suposa el fet d’intentar plantejar-me noves metes. Pense que el premi m’ha obert les portes per a participar en concursos i exposicions, i que vaig a seguir en aquesta direcció.

Dins la seua activitat escultòrica -a l’avinguda del País Valencià es va erigir el 1996 una obra seua, “La flama”, d’acer corten-, el ferro és un dels materials que més ha treballat. Un material amb el que s’identifica i amb el que manté una relació especial i directa, una vinculació que, per cert, li ve de família.

A l’exposició “Formes i projeccions”, celebrada a la Biblioteca Municipal l’any 2002, Vilches presentava una sèrie d’obres escultòriques que el crític algemesinenc Àlex Villar qualificava com una poètica integradora de diverses tendències que han estat protagonistes des dels anys seixanta, com ara el minimalisme, l’art povera, el ready made i, fins i tot, el land art.

-Amb quina d’aquestes corrents contemporànies t’identifiques més?

-Em definisc com un creatiu minimalista, encara que no en el sentit complet de la paraula. Intente arribar a l’expressió a través de la depuració de formes i línies i la utilització mínima de recursos. D’altra banda, l’afinitat  amb el land art estaria relacionada amb la poètica del reciclatge.

La sèrie de figures estàtiques que presentava en l’anomenada exposició, exactament aquelles que representen homes i dones en distintes postures, resulten del tot interessants ja que són producte d’un procés de depuració formal extrema, amb una clara tendència geometritzant que deriva cap a formes cúbiques i elimina d’elles qualsevol referència al dinamisme de la corba. Àlex Villar les definia com “peces que amaguen darrere de la seua creació un projecte ideal d’intervenció paisatgística”.

-Com planteges aquesta investigació formal en eixe context ideal d’intervenció?

-El tema de les figures seriades el tenia projectat per a realitzar-lo a una escala més gran, formant part d’una zona verda o lúdica, tot buscant la monumentalitat. Es tracta de figures d’acer inoxidable que presenten diferents postures. Presenten línies molt depurades, simples i minimalistes. Parteixen de formes modulars cúbiques.

-Segons treballes en el camp del disseny industrial i en les escultures firmes com a JAVA i MICHEL, respectivament. Com és exia relació entre ambdues tasques creatives?

-El disseny i l’escultura tenen una relació molt directa i complementària. La diferència està en la funció industrial de la primera i la funció estètica de la segon, encara que sempre intente aplicar l’estètica al disseny industrial.

-En el teu treball creatiu t’interesses per la reutilització de materials. Com és eixa personal poètica del reciclatge?

-Aplique el disseny industrial a l’escultura del reciclatge -un tema, aquest, que estaria en relació amb el land art-. M’agrada buscar en la ferralla, observar. Trobar coses velles que m’agraden i veure en eixos objectes noves formes. Saber que han tingut una vida útil i que amb la meua tasca els done una segona vida, tot formant part d’un nou organisme.

Dins les temàtiques que ha treballat una de les més prolífiques -i que s’ha vist reflectida en dues exposicions monogràfiques als anys 1996 i 1997- ha estat la taurina, tan recurrent i identificativa amb la nostra cultura local.

-D’on prové aquest desenvolupament temàtic utilitzat com a motiu d’experimentació plàstica?

-Les referències que prenc com font d’inspiració són, en molts casos, temes locals com ara les tradicions, les festes i els balls. El món dels bous és un tema que he vingut treballant durant un temps, i que l’he desenvolupat com una etapa més de la meua carrera. M’ha agradat sempre el món dels bous i, per tant, aquest s’ha convertit en font d’inspiració per a mi. A més, considere que al poble aquest tema és converteix en un referent local. Per això el treballe més com una imatge simbòlica més que una figura naturalista.

Vicent Sancho, restaurador d’un patrimoni daurat

Vicent Sancho és un restaurador de contrastada experiència i, també, pintor per aficció. Compta amb una dilatada carrera dedicada quasi en exclusiva a la rehabilitació d’esglésies des de l’any 1983, tot i centrar-se principalment en les de La Ribera i entre elles, com no, en la nostra, la de sant Jaume Apòstol. A més, des de la seua empresa familiar, creada ara fa quatre anys amb els seus dos fills Vicent i Rosana, ve realitzant les tasques de disseny d’interior, pintura decorativa i restauració.

Del seus començaments, primer com a pintor decorador i després com a restaurador autodidacta, lligats en aquest segon cas a la restauració del conjunt de l’església de sant Jaume i davall la direcció teòrica i estètica d’Eduard Sarrió, ens ho conta Vicent Sancho d’aquesta manera: “En deixar els estudis de ben jove, allà per l’any 1966, vaig començar a treballar com a aprenent de pintor decorador amb un germà de ma mare, el ‘Tio Agustinet’. Després vaig passar a treballar amb dues persones que m’ensenyaren una part important del meu ofici: Joan Girbés i Joaquim Forner. Tot canvià el 1983 en conèixer Eduard Sarrió, qui em va demanar de netejar la capella de la Comunió, la qual havia patit un incendi. Aquest home m’inicià en els treballs de restauració d’esglésies. Amb ell vaig treballar durant molt de temps. Realitzarem tota la restauració de sant Jaume, a més d’altres deu esglésies”.

Amb motiu de la beatificació de Na Josepa Naval i de la declaració de la nostra església com a Basílica Menor, es completaren els treballs de rehabilitació del conjunt de sant Jaume Apòstol. Després de la restauració de la capella de la Comunió, s’inicià la neteja de la volta de la nau central. “Eduard Sarrió i jo, tot i treballant en col·laboració, començarem aquesta important feina per la capella de la Comunió. Primer es va llavar, férem unes proves i s’hi va veure que els resultats no eren els desitjats. Els sostre havia estat travessat pel fum de l’incendi i es trobava en mal estat. Aleshores decidirem pintar-lo. Més tard, mentre ens trobàvem treballant a la porta de l’Aire, ens digueren de restaurar i pintar la nau central de l’església, la qual presentava nombroses escletxes i deterioraments. I així es va fer. Després, als frescs de la volta també realitzarem una neteja, intervenint  en vuit de les catorze pintures de Joaquim Oliet”.

En aquest clima de rehabilitació del conjunt parroquial, Na Joaquima Marco s’oferí a pagar els treballs -de daurat, policromia i decoració- a l’altar major de sant Jaume. Corria l’any 1987. Segons Vicent Sancho, “enfrontar-se davant d’una obra d’aquestes característiques, qualitat i magnitud, suposava indubtablement un gran repte. Suposava també moltes nits sense dormir i moltes proves preparatòries, en fi, molta responsabilitat”.

Al llarg d’aquests anys, a més del conjunt d’Algemesí, Vicent Sancho ha estat realitzant treballs de pintura i restauració en diverses esglésies -ja en duu quaranta, si bé en moltes d’elles ha tornat per a fer distintes intervencions-. D’aquestes en podem destacar les de l’altar major de sant Pere d’Albalat (1993), còpia d’Ignasi Vergara; la parròquia de la Mare de Déu de Sales de Sueca (2002); l’església d’Andilla (1992) o la de Polinyà (1995), entre d’altres. Són aquestes, a l’igual que qualsevol altra intervenció restauradora, feines complicades i arriscades, que demanen d’uns processos d’estudi i reflexió previs exhaustius, pacients i que no permeten deixar res a l’altzar. En la restauració artística que realitza Sancho amb la gent de la seua empresa són diversos els treballs que desenvolupen. “Les tasques que realitzem usualment a les esglésies on treballem són la neteja i restauració d’estucs, els estucats, tant al temple com a la calç, els daurats, les imitacions a marbres, els esgrafiats, els estofats, els cisellats, etc. Però el més important en la restauració és la previsió en l’ús dels materials, i l’equilibri en aquest. També s’ha d’estar ben informat perquè aquesta dedicació progressa molt en qüestió de noves tècniques i materials. Hi ha distints criteris a seguir, des dels que opinen que s’ha de fer una mínima intervenció a altres que van més enllà. Jo sóc de la opinió que s’ha d’actuar sempre amb materials reversibles”. D’altra banda, el seu treball, com a realització que té una repercussió pública en el context local on intervé, és seguit, òbviament per molta gent amb una preocupació per la millora i rehabilitació del seu patrimoni. Cada vegada més. “Avui en dia la gent té una major sensibilitat i consciència del seu patrimoni artístic. Crec que en eixe aspecte hem avançat prou i això és molt gratificant per al que hi treballa. Un fet important és que ara quan hom intervé en un determinat poble la gent no queda indiferent, i  trobes un interès i una preocupació per seguir l’evolució del treball”.

De la seua tasca com a pintor decorador, feina en la qual, com hem dit, es va iniciar professionalment, té paraules d’elogi per als seus companys de professió. ”Ací hi ha un gran nivell professional i probablement aquest haja vingut de gent que emigrà a París i que, en tornar, aportaren novetats que no es troben en altres llocs. Això ha fet que hi haja gent al poble que fa pintura decorativa de qualitat”.

Actualment, Vicent Sancho ha intervingut en la restauració del pas de la Mare de Déu de la Salut, en la qual ha treballat amb or de 23 ¾ quirats. 

Antoni Roig, inspirats fragments de geografia rural

És cosa coneguda que la pintura de paisatge al natural es troba ben arrelada a la nostra ciutat, ja siga des de les vessants més impressionistes o des d’altres on la geometrització del paisatge arriba fins l’abstracció. Un dels millors representants d’aquest gènere és Antoni Roig, un pintor de grans perspectives, a través de les quals cerca l’essència i la grandiositat del paisatge.

Antoni Roig va nàixer a Algemesí el 1957. Es va formar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de la Universitat Politècnica de València i, a més, de pintor de cavallet, ha realitzat obres gràfiques per a cartells, tot i guanyant en ambdós casos diversos premis, dels més importants el primer premi de pintura de la Fira de Xàtiva, de l’any 1997. A més a més, compagina la pintura amb la seua tasca docent com a professor de dibuix, actualment a l’Institut Rei En Jaume I d’Alzira.

Encara que també ha realitzat retrats, natures mortes i marines, on realment Toni Roig destaca és en la pintura de paisatge, “per les possibilitats plàstiques i per les distintes interpretacions que se li poden donar”, segons paraules del mateix Roig. La seua pintura es caracteritza per la plasmació d’un paisatge viscut, molt sovint proper a nosaltres doncs pertany al nostre àmbit geogràfic, que ell reconverteix en un procés de simplificació formal cap a postulats moderns i avanguardistes, fent-lo personal i únic. Aquesta modernitat li ve donada pel fet que abandona els detalls anecdòtics o secundaris del paisatge en favor de la síntesi i de la idea, aquesta quasi sempre exposada en clau geomètrica. Per al crític d’art Llorenç Berenguer, Roig “arrabassa les essències de les coses. Absorbeix la idiosincràsia del medi que ens envolta i troba la interpretació de la naturalesa”. El mateix pintor ens comenta com concep ell la pintura: “He volgut interpretar sota el meu prisma tot allò que té el paisatge. D’aquest m’agrada extraure la seua essència i plasmar-lo en la seua síntesi. Pense que fer-lo quasi hiperrealista, exposant els detalls més mínims, entra ja en el camp de la fotografia”.

Encara que moltes de les seues obres són un perfecte estudi de geometria paisatgística, aquestes, en dita síntesi abstraccionista, no perden mai el contacte amb la natura i, per tant, les referències amb la realitat. L’artista, i aqueix és el seu valor diferenciador, selecciona el fragment de natura que vol representar, tot i reconvertint-lo segons els seus propis postulats artístics. Segons Antoni Roig, “el punt de partença de la meua obra quasi sempre és un paisatge real, tret bé siga d’una fotografia o d’un apunt al natural. Primer l’observe, després estudie el joc de llums i ombres, treballe les textures i comence a eliminar detalls. Altres vegades partisc de la imaginació, ja que hi ha tants pobles i paisatges que he visitat que són moltes les imatges que romanen en la ment”.

La figuració en Toni Roig, malgrat les notes abstractes que apareixen en moltes obres, hi està present en els cels, en els arbres, en les arquitectures..., encara que sempre d’una forma limitada i que cedeix el protagonisme als valors plàstics que la composen. En paraules de Daniel Arenas, “la presència humana queda reduïda a aquelles cases insignificants i silencioses que ens parlen d’un paisatge culturitzat”.

En l’obra de Roig podem apreciar influències de dos grans del paisatge com són Genaro Lahuerta, Francesc Lozano i sobretot Lluís Arcas, pintors que trencaren amb els postulats formalistes acadèmics i es llançaren cap a la investigació plàstica i la renovació en el camp de paisatge, tot i apostant per la influència de llenguatges avantguardistes com ara el cubisme i el fauvisme. D’ells Roig pren el domini de la llum, la força de la línia i l’expressivitat del color, així com també la recerca de l’essència d’aquelles coses que representa al llenç.

Altre aspecte, força recurrent en moltes de les seues obres a l’oli, és la utilització de textures diferents a la pintura, com ara les terres, el paper i cartró o la mateixa superfície del quadre, ja siga llenç o fusta, amb qualitats pictòriques. El mateix pintor assenyala entre els artistes que l’han pogut influir en el seu tractament de les textures a figures com ara Tàpies, Millares o Soria. També és comú en la pintura de Toni Roig trobar llocs del quadre amb petites ratlladures o raspadures que, irònicament, en comptes d’afegir matèria pictòrica al quadre l’eliminen, tot i creant interessants efectes expressius en les textures. Aquest contrast entre superfície pictòrica amb els components agregats i sostrets fan de la seua pintura una obra de qualitat que va més enllà del impressionisme tradicional. Dita superfície s’aconsegueix amb la utilització d’una pinzellada ben diluïda i formes delimitades geomètricament. La seua depurada manera de treballar la pintura des d’aquesta geometrització i la síntesi del paisatge està en contacte directe amb la d’altres autors locals amb els quals comparteix aficció i amistat, com són Esteve Adam i Pellicer Pla.

D’altra banda, a més de la pintura, Toni també s’ha endinsat en el món dels cartells i el disseny gràfic, on ha guanyat alguns premis. Per a ell, aquestes incursions han estat “més que res, per a tenir alguna referència. La diferència amb la pintura la trobe en què el cartell és més conceptual i particular, i la gent que es dedica a aquest treballa d’una manera més laboriosa, més enfocada cap el disseny”.

Enric Benlloch, la fascinació pels cartells

Al Museu de la Festa, instal·lat a l’antic convent dominic de Sant Vicent Ferrer, podeu trobar una sèrie de cartells que estan dedicats a les Festes de la Mare de Déu de la Salut. Dos d’aquests, els de 1995 i 1996 són obra d’Enric Benlloch, un autor plàstic que s’ha dedicat al llarg de la seua carrera a la publicitat i la creació gràfica, tot i centrant-se sobretot en la creació de cartells. Anteriorment, i en col·laboració amb Vicent Girbés, “RÚN”, són els cartells de 1990 i 1994.

Natural d’Algemesí, Enric Benlloch va nàixer l’any 1943. La seua formació artística ha estat sobretot autodidacta, encara que ja des de ben prompte va mostrar un notable domini en el dibuix tècnic, domini que es pot apreciar en els plànols de maquinària que va fer per a BJR. Els seus inicis van lligats al món de la decoració i les valles publicitàries, i els seus mestres han estat d’alguna manera els llibres i els còmics, dels quals es declara un gran aficionat, tot i destacant dins del còmic a autors com ara Moebius.

El camp dels cartells comença a treballar-lo a partir del anys vuitanta, però és sobretot als noranta quan rep els premis més importants a ciutats com ara Algemesí, Oriola, Alacant o Castelló de la Plana. Artistes com ara Artur Ballester, amb trets “romàntics i propers al còmic”, Peret, autor de les icones per a les Olimpíades del 92 i el recordat Vicent Girbés “RÚN”, qui ens va deixar l’any 1993 i al qual Benlloch considera mestre i amic, han estat referents al llarg de la seua carrera. Les temàtiques amb les quals ha guanyat alguns dels premis abans referits van des de la Setmana Santa de Gandia a les festes de Moros i Cristians de Mutxamel i Villena o les festes de la Magdalena de Castelló, tot i passant, com no, per les festes de la Mare de Déu de la Salut.

També de principis de la dècada dels vuitanta són alguns logotips creats per Benlloch i coneguts dins del nostre poble com ara els de la Biblioteca Pública Municipal, la gelateria Reviejo, Eina, Albenfruit, etc.

Però allò on Enric Benlloch destaca és en el cartell. El món dels cartells, tan lligat a les fórmules publicitàries, pretén expressar una idea concreta d’una forma ràpida i eficaç, i és per aquesta raó que la fa peculiar i diferent davant altres tècniques pictòriques. En el cartell, a banda de les qualitats artístiques o estètiques, el que més interessa és que comunique visualment un missatge determinat, combinant tant el text com la imatge. “En el cartell l’autor tracta de crear una nova sensació, res comparat amb allò que l’espectador tenia vist fins aleshores. Sempre redescobrint la identitat de l’obra, la qual ha de vendre el producte que ofereix mitjançant una lectura fàcil i directa del tema presentat”, ens conta Enric Benlloch.

Certament, per produir aquest impacte el cartell ha de potenciar els valors expressius tant de la línia com del color, els quals són fonamentals per atraure l’atenció de l’espectador, però també és important la nitidesa formal, la qual es cercarà en favor d’una millor interpretació per part d’aquells. “El cartell té un interès estètic i un interès comercial, ja que la imatge que presentes s’ha de vendre”.

El cartell és un missatger directe, el qual sintetitza la imatge fins convertir-la en imagotip, és a dir, en un logotip a partir d’una imatge, sempre cercant de fer-la més dinàmica i esquemàtica, tot i reduint la forma als seus aspectes més bàsics i essencials, en un treball “més interpretatiu que descriptiu, on mana més el cervell que els sentits”, segons comenta el propi Benlloch. Però per a realitzar aquesta tasca, com en tota realització artística, el treball previ és laboriós i exhaustiu, ple d’esbossos inicials i idees que a la fi es rebutgen, de reformulacions del concepte original, de desenvolupament del tema, de millores i retocs, etc. Com treballa els cartells Enric Benlloch, així ens ho conta: “dins d’un tema concret m’agrada recrear-me en les formes, estudiar la línia, la composició, el color, fins arribar a un resultat que siga el més  personal possible ... És clar que sempre es podrà fer d’altra manera, encara que cadascú té el seu punt de vista personal”.

Ja hem dit abans que el cartell també pren part de les tècniques pictòriques, però que té certes peculiaritats. Una altra d’aquestes és la introducció progressiva de l’ordinador en la creació dels cartells, el qual permet majors i diferents possibilitats creatives. Benlloch ens confessa que “la tècnica tradicional m’agrada, és més personal, però les noves tecnologies em deixen enlluernat i són molt interessants, per la comoditat que ofereix a l’hora de treballar. Com a ferramenta de treball l’ordinador és formidable. A més, imprescindible. S’ha de ser conscient que les noves tecnologies no les podem deixar de banda”, però d’altra banda també és de l’opinió que dins de les exposicions de cartells “hi ha una saturació en quant a l’ús de l’ordinador, encara que hi ha molta gent que ho fa molt bé, però de vegades em trobe amb exposicions que són una barreja de colors que fan que no hi haja una imatge nítida ni eficaç d’allò que es vol representar”.

Luis Caballero, l’equilibri plàstic en la ceràmica i l’escultura

Llicenciat i doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, Luis Caballero s’ha especialitzat en diversos àmbits artístics, com ara l’escultura, la restauració, el gravat i la ceràmica. Ha cursat també els estudis complets de Filosofia i de Teologia a Salamanca. A més, ha viatjat arreu d’Europa ampliant estudis a Itàlia, França, Holanda i Bèlgica. En el camp docent obté l’any 1975 el títol de professor de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. Actualment compagina aquesta tasca al col·legi Maristes d’Algemesí, ciutat on resideix des de 1977, amb el seu treball com a escultor i mestre ceramista al seu estudi taller, que regenta amb Maria del Carme Machí al carrer Sant Sebastià.

- A més del treball artístic, la teu faceta docent ha estat molt important al llarg de la teua vida. Què és allò que més et motiva d’aquesta?

- Profesionalmente aquello que más me motiva es que la gente que venga a mi taller tenga ganas de aprender, de descubrir y de potenciar la habilidades innatas de que disponen. Disfruto cuando descubro a los demás caminos que les puedan ayudar a valerse por si mismos. Me alegran los éxitos obtenidos en sus carrereas y puestos de trabajo, ello te recuerda decisiones y experiencias vividas juntos.

En el Colegio Maristas trato de potenciar al alumno el que tenga domino de si mismo como persona y a que sepa interpretar la realidad. Que sienta el atractivo por la expresión, por el medio, que esté satisfecho con aquello que ha hecho, que busque la creatividad en todo momento, actuando y decidiendo por si mismo.

- Avui en dia, més que mai, estem veient que la docència és cada vegada més difícil. Quins problemes trobes en el treball amb els teus alumnes?

- Generalmente, la apatía. Pero sobre todo, la influencia de los medios audiovisuales y la falta de potenciación de la lectura, así como la falta de estímulos por la creación y su inseguridad por expresarse.

- Com hem dit abans, Luis Caballero és especialista en diversos camps artístics. Un d’aquests és la ceràmica i, precisament, en la seua tesi doctoral es va dedicar a l’estudi d’una tècnica molt particular i de gran bellesa artística, la ceràmica Rakú, la qual es caracteritza pels colors fumats i vidrats. Explica’ns en què consisteix aquesta i quin és el seu origen?

- Rakú quiere decir satisfacción, alegría. Es un término procedente del Japón y apareció en Kioto en el siglo XVI. Su origen lo encontramos en la cerámica que se realizaba para los tejados del palacio del emperador. Al sacar las piezas del horno en el punto de máxima temperatura éstas se mezclaban con materias orgánicas y desechos metálicos, los cuales al juntarse con el barniz y carbonizarse  producía irisaciones de colores metálicos muy atractivos, debido a los distintos grados de oxidación y reducción. Estas cualidades fueron muy apreciadas por el maestro de ceremonias del té del emperador.

Éste, a su vez, decidió que le hicieran toda la vajilla con estas características, pues se orientaba a su forma de vivir, sencilla, cálida, alegre y espiritual. A principios del siglo XX, Bernard Leach, un ceramista inglés nacido en Hong Kong, tuvo conocimiento de esa cerámica y comenzó a aplicarla en los productos ingleses, orientándola a todo tipo de objetos cerámicos. A través de su taller pasó por un lado a Estados Unidos y por otro a Europa como un elemento de entretenimiento. Introdujo en Europa el concepto japonés de ceramista como artista y no como mero artesano.

En Dordrecht (Holanda), donde estaba realizando un estudio sobre el Rakú, pude conocer un mural cerámico realizado con esta técnica, me llamó la atención y me cautivó. Entonces vi la posibilidad de aplicar la cerámica Rakú  en la escultura y en la muralística.

- L’escultura és una altra de les tècniques on Luis ens mostra la seua qualitat artística. El seu quefer es caracteritza per la realització de figures molt humanitzades, amb una poètica plena de lirisme on el sentiment i l’amor expressat per aquelles ens mostren un moment de pau i espiritualitat. Els seus temes sempre tenen a veure amb la família i les relacions entre les persones, i en aquests combina tant els aspectes figuratius com abstractes.

- Me gusta la abstracción dentro de mi escultura, incluyendo elementos realistas, pero sin llegar a un realismo pleno ... Los rasgos anatómicos pueden perderse, pero siempre se busca elementos en los que la gente tenga una punto de referencia para entender la obra.

Procuro en mis esculturas que los rostros expresen algo, que induzcan a una cierta relajación, no busco una sensación de rechazo o agresividad, pues trato de orientar la escultura hacia familias o entidades. Ante todo, busco que éstas tengan encanto y muestren alegría, en definitiva, que ofrezcan equilibrio, serenidad.

Maria del Carme Machí Ferrís, el sentiment fet ceràmica

Parlant amb Mª del Carme Machí Ferrís ens trobem amb una persona de grans recursos dins del camp de l’art. Al llarg de la seua extensa i prolífica carrera ha experimentat nombrosos registres artístics, com ara, pintura, escultura, joieria, ceràmica, restauració, etc., però amb el que més s’ha identificat ha estat sempre la tècnica del socarrat, un art que va aprendre de mans del seu mestre Jaume D’Escals, restaurador oficial de l’Ajuntament de València i professor a l’Institut Laboral d’Algemesí durant els anys seixanta, i que Carme ha sabut mantenir i potenciar activament.

Com van ser eixos inicis ens ho conta així: “Quan estava estudiant batxillerat ja treballava en companyia de Jaume d’Escals al seu taller a la Llotja a València. Després va traslladar el taller prop del Museu Benlliure i allí em passava més hores que en la Facultat”. Més tard, en una exposició realitzada a Roma va saber que el seu camí artístic anava lligat al del socarrat: “En Roma vaig fer una exposició d’obra pictòrica, però el que més els va agradar allí foren els socarrats. Ací va ser on jo em vaig plantejar la meua dedicació a aquests, ja que, encara que m’agradava pintar, tallar fusta, etc., allò on pensava que més podria destacar era el socarrat”.

Natural d’Algemesí, Carme va ingressar en l’escola de Belles Arts de València el 1963 i va ampliar estudis durant els anys setanta a països com Itàlia, França i Holanda. El 1992 va obtindre el doctorat en Belles Arts. Els seus viatges per Europa, a més de permetre-li entrar en contacte amb un ambient cultural molt avançat i de conèixer idees i tècniques revolucionàries, li va permetre, també, difondre en aquells llocs la ceràmica tradicional valenciana i, especialment, el socarrat.

Segons ens conta Carme, el socarrat és una tècnica ceràmica d’origen medieval, sorgida en torn als segles XII i XV a València, la qual s’utilitzava per a la decoració de certes estances de les cases nobiliàries a la ciutat de València. Aquestes peces ornamentals anaven col·locades al sostre, alternant amb les bigues transversals de fusta que suportaven els pisos superiors.

La decoració del socarrat medieval es feia a partir de figures vegetals, geomètriques i zoomòrfiques. Un dels mèrits de Carme Machí ha estat la inclusió de la figura humana com a element protagonista en aquests: “En les arts plàstiques sempre busque la figura humana i intente que aquesta continga un missatge o conte una història. Per exemple, en la recent exposició d’Alzira em vaig documentar sobre la vida del rei Jaume I, fet que em va donar una bona base per poder expressar millor el meu treball”. A més, trobem com aquestes figures sempre apareixen rodejades de filigranes, símbols i formes geomètriques que cobreixen tota la superfície ceràmica i que doten a la composició d’una vertadera decoració amb gust per l’horror vacui.

Un altre element important el configura el dibuix, d’expressió intensa en l’obra de Carme Machí, una potent línia gòtica molt perfilada i que confereix a l’obra eixe caràcter medieval. D’altra banda, els colors més comunament utilitzats són el negre, el roig i l’ocre (aquest introduït per Jaume D’Escals), sempre dotats de gran lluentor i vivacitat que només s’aconsegueixen a partir de la correcta aplicació de la tècnica ceràmica.

El procés del socarrat seguit per Carme Machí és únic: “Tot el secret està en la temperatura de cocció, que és baixa i no la coneix ningú. Aquest és un dels secrets que em va transmetre Jaume D’Escals ... En Paterna i Manises fan socarrats però que realment no ho són, ja que la cocció la realitzen a altes temperatures i els colors que aconsegueixen són inferiors”.

En quant al seu treball en el camp de la pintura, podem dir que és una tasca a la qual li dóna un sentit més privat i íntim, ja que, com ella mateixa diu: “la pintura la faig per evadir-me i treballar la creativitat”. D’altra banda, distingim en Carme Machí una gran  facilitat per a canviar de registre, obviant en ella tota delimitació dins  d’un estil pictòric concret o adscripció a una determinada corrent estilística. No obstant això, en totes les seues obres podem trobar una sèrie de trets característics de la seua pintura que la fan tan personal, com ara, l’aparició de la figura humana com a tema central del quadre, la potenciació del dibuix front al color, la força de les mans i els peus, i els rostres de caracteritzacions ovalades, senzilles i carregades de sentiment.

A més de la pintura i, com hem dit abans, el disseny en joieria, el treball en escultura i la ceràmica, tasques que realitza al seu taller d’Algemesí en col·laboració amb Luis Caballero, Machí també es dedica a la restauració, centrant-se en peces escultòriques i retaules. Segons ens conta, el procés seguit per ells en la restauració d’una peça determinada comença per la documentació de l’obra mateixa i per conèixer els seus components. Després, amb el bisturí, li van retirant aquelles capes de repintats que s’han succeït al llarg dels anys i que cobreixen les més antigues. Allò que es pretén és arribar a la pintura original de la peça o, per defecte, a aquella que presente un millor estat de conservació. La restauració és un procés complicat i laboriós que demana d’uns coneixements i una experiència contrastada. “La documentació sempre és important, però també les tècniques i les noves tecnologies, tant en materials com en ferramentes; així com també és important estar en contacte amb altres experts en restauració, a través dels congressos, per conèixer els últims avanços en la matèria”.

Josep Esteve Adam, la poètica del treball

Esteve Adam és un treballador de la pintura, un pintor amb una tasca constant i reflexiva, i amb la qual ha sabut transformar un paisatge viscut per ell en una obra carregada d’expressivitat i força sintètica. És aquesta gran capacitat d’observació la que li dóna la mestria de veure noves realitats i plasmar-les al llenç. De la mateixa manera, trobem en Josep una persona preocupada per reflexionar i analitzar sobre la realitat diària que ens rodeja.

Nascut a Algemesí el 14 de febrer de 1946, Josep Esteve Adam es va formar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, finalitzant el 1974. De la seua formació acadèmica podem destacar la Beca de Paisatge “El Paular”. El 1976 obté mitjançant oposició la plaça de professor de secundària, tot i alternant l’activitat pictòrica amb la docència a l’Institut Sant Vicent Ferrer d’Algemesí, on és Catedràtic de Dibuix des de 1980. A més, al llarg de la seua carrera artística ha guanyat nombrosos premis, com el primer premi a Lucena (Còrdova) el 1982, encara que el més important i el que li ha donat una més que merescuda projecció nacional ha estat el IX Premi de Pintura BMW (1994). Des d’eixa data, ha protagonitzat una sèrie d’exposicions ininterrompudes, la darrera un conjunt d’exposicions itinerants patrocinades per Caja Duero a ciutats com Plasència, Càceres, Salamanca, Àvila, Burgos, etc.

-Com molts altres artistes, compagines el teu treball a l’Institut amb la pràctica de la pintura. Creus que aquestes dues activitats es complementen bé? T’ajuda a ser més creatiu en el teu treball diari?

Josep Esteve.- Una cosa es complementa perfectament amb l’altra. Hi ha alumnes que són molt creatius, molt intel·ligents, i amb els que aprens tots els dies. En el sistema educatiu anterior a la reforma treballava més a gust. Però, en l’actualitat, per les característiques que té la LOGSE, hi ha dies que acabe de treballar a l’Institut i sóc incapaç de pintar després a l’estudi. És frustrant. Així i tot, tenim el cas d’alumnes que agafen amb interès el món de les arts, gent preparada i amb il·lusió però que es troben amb el fet d’estudiar el batxillerat d’art fora del poble ja que aquesta opció no és troba a cap dels dos instituts de la nostra població.

-Què representà per a la teua carrera artística l’obtenció d’un premi tan important com el BMW de 1994?

JE.- Bé, quan jo vaig acabar la llicenciatura hi havia dos camins: fer exposicions i presentar-me a concursos. Les exposicions m’anaven mal, i fins l’any vuitanta era un pintor reconegut pels meus mestres i companys d’ofici, però a l’hora de vendre quadres no treia ni per a pagar el catàleg. Menys mal que a partir del 1982, comence amb el remolí dels concursos de pintura, on podia demostrar la meua vàlua com a pintor. A partir d’aleshores, quan ja sonava el meu nom als concursos, vaig tornar a exposar en València i va ser un èxit.

En guanyar el BMW vaig tocar sostre. Avui ja tinc un circuit d’exposicions a les galeries i, per tant, els concursos els he deixat apart. La sort que tenim és que a l’estat espanyol hi ha una moguda extraordinària amb els concursos. Les institucions públiques estan treballant molt bé en aquest aspecte, he de reconèixer-ho.

Josep Esteve és un especialista en la pintura paisatgística, dins la qual ha sabut endinsar-se per a extraure d’ella allò més essencial i primigeni. La seua pintura s’allunya de tot element descriptiu en nom de la puresa formal i l’expressió per a cercar, a partir dels colors, els plànols i les textures, un sentiment panteista que convida l’espectador cap a la reflexió sobre la natura. La seua és una pintura que s’acosta a l’abstracció, i és així perquè Esteve entén el món en clau abstracta. Com ell mateix ens contava, la pintura és sempre una abstracció. Amb la pintura construïm una nova realitat. El paisatge de les seues obres es redueix a línies i colors, eliminant allò que siga destorbador, tot i treballant només els elements purament pictòrics, amb els quals ens dóna a conèixer tota la bellesa i intel·ligència de la seua pintura. Esteve és un pintor de grans recursos tècnics, un pintor que sap deixar-se portar pel quadre i amb el qual dialoga per poder entendre on es troba l’equilibri dins l’obra.

-Perquè la pintura de paisatge?

JE.- La meua elecció del paisatge es fa perquè jo sóc un home que ve del camp, com la majoria de la gent del nostre poble. Molts tenim terres i ens agrada el camp. A més, tenim un paratge molt proper i quasi únic, com és la Marjal, lloc per on m’agrada passejar i prendre apunts.

Treballe el paisatge intentant donar-li el meu esperit. He descobert que treballant així sorgeixen coses que mai poden sortir si les plantegem d’una manera racional. M’agrada provocar l’obra, tracte de trobar moltes respostes dins l’obra. Com deia Picasso “jo no cerque, sinó trobe”. Per a mi, la pintura és treball, amb un horari fixat, en el que després de la reflexió s’ha de passar a l’acció (d’ací que la meua pintura s’haja relacionat de vegades amb l’action painting).

D’altra banda, veiem en Esteve una persona preocupada pel seu entorn més immediat. La seua reflexió cap a la realitat que l’envolta és, per suposat, crítica, la d’un home amb unes profundes inquietuds, el qual des del seu lloc com a pintor i com a docent ens convida a què ens plantegem quina és la realitat artística actual a nivell local.

JE.- En la meua opinió, veig alguns aspectes negatius, com ara que certes exposicions municipals es desenvolupen en unes condicions d’espai tan reduïdes; també, un altre aspecte a considerar és el no haver aconseguit el batxillerat artístic per al nostre Institut.

M’agradaria que les noves generacions prengueren consciència que viuen a un poble gran, amb vora vint-i-cinc mil habitants, que té nombrosos llicenciats en Belles Arts i que, per tant, es mereix una imatge més elevada a nivell artístic. Reivindique una major activitat des de tots els àmbits i que les qüestions en matèria estètica es prenguen seriosament.