De muixerangues, jocs d'alcides i altres acrobàcies festives

 (Publicat a la revista Saó, 19/08/2020)

Si algú ens preguntara que és una Muixeranga de segur que la majoria de nosaltres respondríem ràpidament que es tracta d’una tradició valenciana que consisteix en alçar torres humanes. Aquesta resposta, perfectament vàlida, quedaria, però, una mica imprecisa i incompleta si no li afegírem altres característiques com el seu vessant coreogràfic, en forma de dansa ritual, amb torre final o sense, o el caràcter pantomímic i acrobàtic d’algunes de les seues figures plàstiques, en ocasions amb caràcter religiós i en altres simplement burlesc o mimètic.

I això és perquè com ja s’ha dit en més d’una ocasió, el concepte muixeranga, o moixiganga, resulta certament polisèmic. La seua llarga tradició està configurada per un ampli ventall de formes i invencions. També de denominacions, com ara Homes de la Força, Jocs d’Alcides o Ball de Valencians. Conceptes que ens transporten des de l’actualitat fins a l’època barroca, tan donada a les novetats i les sorpreses en les seues manifestacions festives, i als quals volem donar una ràpida ullada.

La tradició dels jocs d’alcides

Un primer aspecte que cal advertir potser siga l’assimilació de la moixiganga amb termes com ball de titans o d’alcides, figures mitològiques que en el segon cas fa referència directa al semidéu Hércules, que al nàixer va rebre el nom del seu avi, Alceu, o Alcides en la seua forma llatina.

Tot i que en algunes ocasions el terme Alcides també ha pogut referir-se a altres danses rituals, com ara les dels Bastons o la dels Porrots, en el cas que ens ocupa, el de les muixerangues, estaríem davant construccions humanes on allò important era demostrar la força i agilitat acrobàtica dels seus protagonistes, tot i que en les seues definicions no falten les al·lusions a l’aixecament de torres humanes, descrites com piràmides colossals que metafòricament semblaven monuments egipcis o els titans i ciclops de la faula.

Així per exemple es definia la Moixiganga en el seu Diccionari valencià-castellà publicat el 1851 per l’advocat i lexicògraf Josep Escrig i Martínez: «Desde muy antiguo se designaron en Valencia con este nombre una especie de juego de Alcides que se hacían a guisa de festejos en las grandes solemnidades, y que consistía en una pirámide colosal, que á veces sobresalía por encima de los edificios más altos, compuesta de hombres sostenidos unos en los hombros de los otros. Se efectuaba ordinariamente de noche, y sostenían los Hércules en las manos hachas encendidas, ofreciendo un maravilloso espectáculo».

Per descomptat, en aquelles construccions humanes, tan variades en formes i denominacions, amb ball o sense, la forma piramidal d’algunes d’elles no deixa lloc a dubte sobre el seu component ascensional. Però tampoc hauríem d’obviar els jocs acrobàtics que incorporaven, amb l’execució de figures plàstiques d’unes poques altures.

Així mateix, el fet d’utilitzar ciris o atxes de vent en els seus exercicis resulta un recurs funcional que aportava espectacularitat al fenomen i que hui en dia ens transporta a algunes figures conservades a la Muixeranga d’Algemesí, classificades precisament com a jocs d’alcides: Cinc en un peu, el Banc, l’Oberta, la Volantinera; o a algunes moixigangues catalanes, com les representades per la Nova de Reus.   

Com en aquestes, no faltaven en aquelles manifestacions festives del segle XVIII les figures plàstiques on no es buscava tant l’alçada o la dificultat tècnica sinó l’espectacularitat, l’equilibri i l’enginy en la invenció de les formes. Per descomptat, també la seua força era ponderada de manera freqüent i, per això, el terme Alcides o Homes de la Força no estava de sobra ni anava desencaminat quan es tractava de parlar d’homes forçuts.

En aquest sentit, per exemple, l’empraria el dramaturg Eduard Escalante en l’obreta d’un acte titulada La sastreseta i estrenada el 4 de desembre de 1862. En ella, la senyora Isabel defineix el xicot de Roseta, Visantet, com un valent fanfarró amb aquestes paraules: «Un alsides,/ que perqu’en los entaulats/ fa dels hómens de la fórsa/ la pantomima, no hiá/ qui el mire».

Figures acrobàtiques al segle XVIII

A banda d’aquestes denominacions, a la cultura festiva del segle XVIII podem trobar altres referències a jocs acrobàtics i figures plàstiques que ens apropen a aquest fenomen muixeranguer.

Un document gràfic fonamental i de gran valor per entendre com serien aquelles figures d’arriscada plasticitat ens l’aporta el gravador i tractadista de la dansa i la música Pablo Minguet Yrol, en una de les làmines incloses al seu llibre El noble arte de danzar a la francesa, y española (1755). Concretament la de la pàgina 60, on, davall el títol Demostracion de seis figuras faciles, que llaman de los Matuchines, y por estas saber inventar otras, recrea visualment sis arriscades figures executades per cinc o sis matatxins per a mostrar la varietat acrobàtica a la que podien arribar aquests exercicis, acompanyats amb atxes de vent i banderes per rematar les figures, i que tan semblants són a altres figures plàstiques que han arribat fins a nosaltres.

De fet, en les festes del centenari de la Mare de Déu dels Desemparats el 1767 se sap de la participació d’una comparsa de matatxins que ballaven moixigangues i que fou presentat pel gremi de xocolaters.

Un altre document relatiu a aquests jocs moixiganguers resulta realment revelador. Es tracta de la festa jesuítica celebrada entre els dies 22 i 25 de juliol del 1745 per part del Seminari de Nobles de Sant Ignasi al Col·legi de Sant Pau de València. En finalitzar el certamen literari executat al pati del col·legi durant l’última jornada de festes es representà una moixiganga, executada per huit col·legials i amb gran varietat de figures plàstiques, en les quals simulaven formes reconeixibles mentre s’agafaven de peus i mans i s’elevaven fins a una altura de tres cossos.

Entre les figures plàstiques representades, el narrador, Joaquim Castellví, que era un dels alumnes del Seminari, enumera una primera en què aquells joves muixeranguers es convertien en monstres marins per, a continuació, representar la figura d’un tigre, després un àngel, des d’aquest passaven a fer una font i d’ací un carro triomfal.

Casualitat o no, d’entre les figures plàstiques que es coneixen del repertori de la Muixeranga d’Algemesí hi ha dues amb els noms del tigre i el carro que ja no es realitzen i, per tant, no ens són conegudes, i que completen un repertori local desaparegut del qual sols resten els seus noms: la Grossa, Caps en Caps, l’Aranya, el Pilot o les esmentades Tigre i Carro. Qui sap si serien semblants a aquelles i quines altres més, fruit de l’enginy d’aquells muixeranguers del passat, hauran sigut representades en els darrers segles a les nostres festes.

La indumentària muixeranguera com a element patrimonial identitari

(Publicat al diari Levante-EMV el 28-02-2020)

Tota consciència del passat està basada en la memòria. A través d’aquesta, ja siga oral o escrita, recreem una història que no deixa de ser més que una aproximació cap al propi passat, ara convertit en part integrant del nostre sentit d’identitat, una (re)construcció social que gaudeix, o de vegades pateix, constants canvis i alteracions, des del mateix moment en què identifiquem dit fenomen com a pretèrit, ja que ens obliga a reconèixer-lo, protegir-lo i interpretar-lo per tal de fer-lo més accessible, comprensible i atractiu per a les gents del present, encara que també per a justificar les actituds i accions del mateix.

En el cas de la Muixeranga i altres manifestacions festives, la major part de les alteracions que incideixen sobre elles, ja siguen de caràcter formal, significant o simbòlic, tenen més a veure amb els interessos presents que amb una realitat objectiva del passat.

Revisitem el passat i reiterem en cada generació la voluntat per reinventar la tradició. El revisem de forma individual o col·lectiva per reforçar la nostra autoestima i en la relectura de les vivències expressades en les tradicions festives busquem el sentit de tota una col·lectivitat humana. Però les tradicions festives són efímeres i resten susceptibles a canvis i continuïtats, a trencaments i uniformitzacions, en clar paral·lelisme amb les societats on aquestes se celebren. Són aquestes les que decideixen si es mantenen, canvien, recuperen o desapareixen. Així, allò vertaderament tradicional esdevé canvi, tot i que de vegades impere disfressada amb una declarada voluntat d’immobilisme conservacionista i antiquari.

En aquest sentit, un dels elements que potser millor identifiquen les muixerangues valencianes haja esdevingut la seua indumentària i, en concret, el vestit a ratlles o arlequinat, del qual el principal exponent ha estat la Muixeranga d’Algemesí. Com molts coneixeran, els colors reglamentaris i distintius en l’actualitat són el blau i el roig per a una de les colles, i el verd i roig per a l’altra. Però com també molts sabran, açò no ha estat sempre igual i en el passat la jupa i els pantalons eren confeccionats amb teles bastes de matalàs amb tires roges o tires blaves, sense massa uniformització.

Sols en alguna ocasió especial, aquella roba usada durant anys i tacada sovint per la cera que regalimava de les atxes, transmutà en uniforme, com fou la participació dels muixeranguers d’Algemesí en les Falles de València del 1934, vestits amb camals rojos, camisa blanca, faixa i boina, segons la disponibilitat que hi havia a la roberia que els va servir els vestits.

Perquè allò habitual en temps pretèrits era servir-se en els establiments de lloguer de roba festiva del cap i casal, com la coneguda i recentment estudiada Casa Insa, la qual la despatxava en nombre i forma a les colles existents llavors, potser inspirant-se, com informava Maximilià Thous, en els bojos de la sarsuela Jugar con Fuego.

Jaquetes de cotó a quadres, vestits amb tela de baieta de dos colors, el roig i el verd, o jaquetes i pantalons arlequinats, sovint en nombre de trenta, vint-i-sis o huit, eren els diferents conjunts que posseïen aquestes roberies, com la de Gimeno, posteriorment adquirida per Insa. També per al xiquet que rematava la torre hi havia un vestit especial, ja fóra d’àngel o de dimoni, o de calçó de baieta encarnada i groga, cos i muntera. I per al mestre, també, un vestit a la valier, amb casaca, jupetí, corbata, calçó, sabata i barret de tres pics, inspirat en el personatge del marqués de Caravaca.

D’aquesta manera tan singular eren vestides per la Casa Insa les muixerangues que durant la segona meitat del segle XIX encara participaven en els rituals festius valencians a poblacions com ara Albalat de la Ribera, Algemesí, Alzira, Bétera, Carcaixent, Catarroja, Cullera, l’Alcúdia, l’Olleria, Manuel, Mislata, Montcada, Polinyà, Riola, Sagunt o Sueca.

Amb els rostres tapats amb carassetes o pintats de negre, tocats amb un barret orellut, convertit hui en dia en quasi un emblema, o vestits de botargues grotescos i estrafolaris, segons la consideració de les fonts escrites, aquella indumentària arlequinada de segur seria associada amb la dels colors ordinaris dels bojos de l’època foral: el groc i el blau, tal com eren citats en un carro triomfal a les festes de canonització de Sant Tomàs de Villanueva el 1659 o com es pot veure encara en una pintura ceràmica conservada al Museu Nacional de Ceràmica González Martí.

La força visual que presenta hui aquesta indumentària arlequinada o a ratlles és tal que, tot i haver patit una consideració negativa en temps passats, s’ha convertit en la imatge identitària de moltes colles muixerangueres, com ara les esmentades a Algemesí, els Negrets de l’Alcúdia –fins als anys huitanta vestits com a turcs o morets–, els Locos de l’Olleria, la Muixeranga de Pego, o les més modernes d’Alacant o Vinarós.

De fet, aquest component policrom, estrambòtic i ridícul, més bé una disfressa, i que podríem posar en relació fins i tot amb algunes figures festives carnestoltesques i del Corpus encara presents en localitats aragoneses com el Cipotegato de Tarazona o la Màscara d’Ateca, o castellanes com la Botarga de Guadalajara o el desaparegut Mogigón de l’antic Corpus de Madrid, o fins i tot amb el caràcter burlesc i pantomímic original del fenomen moixiganguer, no ha deixat de ser, juntament amb altres atributs i característiques significants, una senya d’identitat de l’esperit muixeranguer i, com no, en un element patrimonial a tindre en compte.