dijous, 20 d’agost de 2015

El Retaule de Pardines

El Retaule de Pardines és conegut amb aquest nom per ser una de les poques restes conservades de la desapareguda església de Sant Miquel de l’antiga senyoria de Pardines, creada el 1393 –tot separant-la de la d’Albalat– i clausarada el 1640 a causa de les freqüents inundacions que patia la població. En l’actualitat, el retaule es conserva en la primera capella de la part de l’Evangeli, però sembla que abans estigué guardat a la sagristia, allí almenys el va veure Elías Tormo en 1923.

Aquest conjunt pictòric ha estat generalment atribuït a l’escola valenciana dels Macip (Vicent Macip i el seu fill Joan de Joanes). Precisament, la taula que allotja l’àtic, –la  Crucifixió– és l’única que té una atribució més concreta. Mentre que alguns autors apunten a la figura de Pere de la Torre, pintor alzireny actiu en la segona meitat del segle XVI, altres, com ara Tormo, han volgut veure la mà de Cristòfor Llorenç (1571-1645), qui treballà a l’església de Sant Miquel dels Reis, una atribució aquesta que endarreriria la datació del retaule.

El conjunt pictòric de Pardines està composat per una fornícula central que allotja una imatge en fusta de la Mare de Déu, datada al començament del segle XVIII i abillada amb corona, aurèola i assutzena treballades en plata. Als carrers laterals es presenten quatre taules d’idèntiques dimensions (58x31 cm.), decorades amb les següents escenes: L’Anunciació, La Nativitat, La Resurrecció de Crist i L’Ascensió. La predel·la, que segueix la distribució dels carrers verticals mostra tres taules més, les quals representen: La Dormició de la Mare de Déu (27x41 cm.), L’Adoració dels Mags (27x27 cm.) i la Pentecosta (27x27 cm). I a l’àtic, com ja hem dit, hi ha una Crucifixió (50x46 cm.).

No s’ha conservat cap document que ens parle dels orígens del retaule. Dels despoblats de Cotes i Pardines, el rector Belda Ferré mencionava aquest conjunt i comentava en 1908 que “la parroquia guarda algunos objetos religiosos y un retablo de sus iglesias, pero ningún libro, ni otros documentos”.

Sembla, però, que el retaule haja sofrit alguna modificació en la seua predel·la al llarg de la seua existència, atès que una millor lectura cronològica ens indica que a la taula lateral esquerra li correspón el lloc dret, i viceversa. Així, cal llegir les escenes del retaule començant pels dos carrers laterals, de dalt a baix i de dreta a esquerra, i continuant pel carrer central des de baix fins a finalitzar en l’àtic.

Del programa iconogràfic establert cal advertir com totes les pintures estan al servei del missatge diví, és a dir, de la difusió dels dogmes de la religió cristiana. En ell hem de destacar la importància donada al culte de Maria com a Mare de Déu, i el seu paper en l’obra de Redempció a través de la mort del seu Fill en la creu. En el mateix carrer central es mostra expressament, davall de la fornícula, l’anagrama coronat de la Verge com a símbol que condensa tot el significat del conjunt pictòric.


Al voltant de la fornícula central, veiem com es distribueix set taules les quals representen els set Gojos de Maria: Anunciació, Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i Dormició. Semblant programa iconogràfic el podem veure també  a altres retaules  catalans com ara el Retaule de la Verge, procedent de l’església de Sant Esteve d’Abella de la Conca, datat en la segona meitat del segle XIV i conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, o el Retaule de la Verge de l’església de Vilafermosa, atribuït tant al Mestre de Vilafermosa com a Llorenç Saragossa.


Els Gojos de Maria fou un tema de gran popularitat a partir dels darrers segles de l’Edat Mitjana. Aquesta devoció mariana fou difosa per l’orde dominicà i la seua popularitat s’estené a través de composicions literàries de personatges tan importants com Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, el rei Alfons X el Savi o l’Arxipreste d’Hita.  D’entre el set Gojos, que podien reduir-se a cinc o ampliar-se fins a deu, comenta Maria Teresa Vicens, que el darrer, d’acord amb la literatura devocional, és aquell que representa l’arribada triomfal de la Mare de Déu al paradís, on és rebuda pel seu Fill. Aquest Goig, pot estar representat bé pel tema de la Dormició, com és el cas del Retaule de Pardines, bé pel tema de l’Assumpció o més comunament per la Coronació. Val a dir, que aquesta representació del darrer Goig, per ser la més important de les set, serà representada sempre a un lloc destacat, ja siga a l’àtic del retaule, com és el cas del Retaule del Set Gojos de Maria, pintat per Pere Nicolau per a l’església de Sarrión i conservat hui al Museu de Belles Arts de València, o a la taula central de la predel·la, tal com ocorre en el de Pardines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada