Un lloc amb encant. La plaça de les Tres Moreres

Un lloc amb encant. La plaça de les Tres Moreres

Llibret de la Falla Plaça Tres Moreres, 2017

Sense cap dubte, un dels llocs més especials i que al llarg del temps ha donat forma a la imatge que tenim els algemesinencs del nostre centre històric ha estat la plaça de les Tres Moreres, un entorn urbanístic que al llarg dels segles s’ha transformat per a passar de ser els afores d’aquell llogaret que era l’Algemesí dels segles XV o XVI a formar part d’un dels paisatges visuals més característics i idiosincràtics de la nostra població.

Però, ¿quina seria la imatge que tindria aquesta plaça segles enrere? No ho podem saber bé, i potser aquesta resposta calga deixar-la en mans de la imaginació. El que sí sabem és que es tracta d’un dels indrets més antics del nostre poble, d’origen musulmà segurament i caracteritzat per uns carrers estrets i revirats, un entorn, a més, força transformat pel pas del temps, Cronos implacable, el qual això no obstant ha anat deixat petjades que ens permeten rastrejar la seua història a través del seu urbanisme, les fonts documentals i les fotografies i plànols antics.

Ja en el segle XVI i fins als inicis del segle XIX, la plaça de les Tres Moreres es coneixia com a placeta dels Bellvís –car allí tenia la seua casa Bertomeu Bellví–, nom d’una família establerta a Algemesí des de 1433 i procedent del desaparegut lloc de Pardines. En eixir del carrer del Ràfol, antic camí de Gégena i que sortia des de la placeta del Carbó, aquest s’eixamplava formant un espai triangular. Llavors ens trobaríem amb un rafal, terme d’origen àrab utilitzat per tal de fer referència al lloc d’estatge del ramat, un espai menut, tancat i segurament cobert, situat als afores del poble que servia per a reunir la dula, és a dir, el ramat veïnal que era guardat i pasturat per un pastor contractat per les autoritats locals.

No fou sinó a partir de 1804 que aquesta placeta no va rebre el nom oficial de plaça de les Tres Moreres que tots coneixem, i així consta en els estudis locals realitzats pel metge Benet Ballester Broseta (1874) i pel rector Miquel Belda Ferré (1908). D’ella afirmava Ballester que era irregular, en forma de triangle i que per les seues dimensions, més bé havia de dir-se placeta que no plaça. Belda, per la seua banda, deia que aquesta placeta, així com altres del nostre poble, contrastava amb els carrers adjacents per ser molt menuda. Dècades després, en temps de la Segona República, el nom tradicional de la plaça seria substituït pel de Mestre Ripoll, en referència al mestre d’escola Gaietà A. Ripoll (Solsona, 1778 – València, 1826), famós per haver estat l’última persona condemnada a mort per heretgia pel Tribunal de la Fe, l’antiga Inquisició, tot recuperant-se uns anys més tard l’actual referència a les Tres Moreres.

La darrera fita urbanística important que ha sofert aquesta plaça es produí durant la dècada de 1960, car l’espai urbà s’eixamplà i la plaça va duplicar la seua superfície fins connectar de manera perpendicular amb l’antic camí de la Dula, és a dir, els actuals carrers de Sant Cristòfol i Sèquia dels Plorons. De fet, parlar de la plaça de les Tres Moreres és parlar també dels seus carrers adjacents: del Ràfol, de Sant Cristòfol, de Sant Miquel, de la Mare de Déu dels Desemparats i de la Sèquia dels Plorons.

Com hem dit adés, és el carrer del Ràfol el qui dóna origen a la plaça de les Tres Moreres. Aquest és, en paraules del cronista Josep A. Domingo, un carrer antic, revirat i estret, que encara conserva façanes estretes i poc profundes de sabor popular i senzill. L’antic camí de Gégena també ha tingut diferents noms i, així, en 1930 fou canviat pel del polític conservador Eduardo Dato (A Coruña, 1865 – Madrid, 1921), president del Consell de Ministres entre 1913 i 1915 i assassinat a Madrid el 1921, tot passant posteriorment, el 1938, a nomenar-se carrer del Doctor Negrín (Las Palmas, 1892 – París, 1956), en honor al darrer president de la Segona República, i, ja durant la dictadura i fins el 1979, tornà a rebre el nom d’Eduardo Dato.

La plaça de les Tres Moreres connecta amb el carrer de Santa Bàrbara pels carrers de la Mare de Déu dels Desemparats i el carrer de la Sèquia dels Plorons, antic camí de la Dula i que a través del carrer de Sant Cristòfol connectava l’antic rafal amb el carrer de Berca. La Dula, ja mencionada abans, fou abolida, segons documenta Josep A. Domingo, el 15 de maig de 1876 per les queixes dels veïns pel malany que feien els bous en les seues propietats.

Finalment, el carrer de Sant Miquel, disposat en perpendicular a l’antic camí de la Dula, destaca històricament per formar part de la primera eixampla de la població, ja realitzada en el segle XIX i promoguda per mossèn Miquel Alapont –d’ací el nom de Sant Miquel.

Com hem vist en aquest breu recorregut, l’entorn urbà de la plaça de les Tres Moreres allotja una bona part de la història del nostre Algemesí, una història que, no cal dir-ho, s’ha anat construint generació rere generació gràcies al treball dels seus veïns, els quals no sols han participat de la vida diària d’aquest barri, amb les seues alegries i les seues penes, sinó que també han col·laborat de manera activa en moltes de les festivitats desenvolupades al nostre poble. En aquest sentit, el patrimoni fotogràfic que se’n conserva ens fa reviure aquells moments festívols en què la gent del barri obria les portes de les seues cases de bat a bat, emblanquinaven amb calç les façanes i decoraven els carrers anunciant la festa grossa.

Ben lluïdes i joioses degueren ser aquelles ocasions immortalitzades gràcies a la càmera fotogràfica, com ara les festes de la Coronació de la Mare de Déu celebrades el 25 d’abril de 1925. En aquelles instantànies podem veure una plaça ja empedrada decorada amb garlandes vegetals i altarets amb escenes relatives a la Troballa de la Mare de Déu i la Processó, situats al davant de les façanes, i com no, amb les Moreres plantades als laterals de la plaça. Una altra fotografia del mateix any ens presenta els autors d’aquell escenari festiu i efímer, els veïns i veïnes de la plaça, posant orgullosos davant el valent fotògraf. La mateixa escena, de fet, es repetiria vint-i-cinc anys després, durant l’aniversari de la Coronació el 25 d’abril de 1950. Poc havien canviat les façanes per llavors, fins i tot les decoracions i els altars realitzats per a celebrar aquell aniversari resulten d’allò més familiars. Això sí, ja no resten enlloc les moreres i, per descomptat, els rostres dels veïns i veïnes que posen per al fotògraf ja no són els mateixos.

Ara, i des de ja fa alguns anys, és la comissió de la Falla Plaça de les Tres Moreres qui cada mes de març ompli els racons d’aquesta plaça amb la seua música, el so dels coets i el monument faller, tot convidant a veïns i veïnes del seu barri, però també de la resta de la població a celebrar amb ells aquest esdeveniment festiu. Certament, la festa de les falles ha tingut sempre un component veïnal fortament arrelat. Les manifestacions festívoles celebrades al llarg del mes de març tenen com a marc de referència un barri i una plaça que, durant uns pocs dies, es converteix en testimoni de cercaviles i despertaes; un barri que, anualment i de manera desinteressada, col·labora amb els membres de la falla a través de les aportacions econòmiques que realitza els dies de la plega. I, tot i que la vida moderna ens ha portat a una certa crisi de convivència, on les relacions veïnals han minvat i s’ha fet preferible la vida anònima dins de casa a la vida al carrer, durant la setmana de falles almenys aquests carrers tornen a ser guanyats per a les persones, per als jocs populars i per al passeig amistós per un entorn carregat d’història i encant.