Un recorregut per l’arquitectura eclecticista d’Algemesí (I)

XI Assemblea d’Història de la Ribera, Corbera 2006

Amb aquesta aportació volem donar a conéixer part del nostre patrimoni arquitectònic local, a través de l’enumeració i exposició d’algunes de les cases burgeses construïdes a Algemesí entre el final del segle XIX i el primer terç del XX.

Sense voluntat d’exhaustivitat ni d’esgotar el tema, tan sols pretén convertir-se en  un complement si cal, a altres estudis de matèria semblant publicats a la nostra població amb anterioritat, com ara Modernisme i Algemesí, d’Artur Todolí i Merenciano, presentat l’any 2000, o Carrers de Volta, de Josep Antoni Domingo i Borràs, publicat el 2004. L’elaboració del mateix partí de l’interés per desenvolupar part del treball d’inventari i catalogació realitzat en l’any 2004 al Catàleg d’Edificis, Conjunts i Elements d’Interés Arquitectònic d’Algemesí per part d’Oreto Trescolí i Enric Olivares. Com a tema d’estudi ens hem proposat la descripció formalista de les façanes, açò és l’element principal de visibilitat dels habitatges, d’aquelles cases bastides per la classe benestant local, caracteritzades en la seua majoria des del punt de vista artístic per una adscripció a uns estils arquitectònics determinats, els propis del moment, on predominen l’eclecticisme historicista i el modernisme popular.

Es tracta, en definitiva, de mostrar, a través de l’estudi de l’ornamentació tant d’interior com d’exterior, l’expressió urbana de les famílies burgeses algemesinenques de l’època, destacant, sobretot, la decoració de les façanes, comprensible si pensem que el carrer ha estat sempre l’àmbit públic on mostrar una imatge de classe. Així, aquestes famílies idearen els seus espais domèstics amb una homogeneïtat d’estils i un mateix gust estètic que era, alhora, transsumpte ideològic de la consciència de pertinença a una classe superior i dominant.

No entrarem, però, en l’estudi dels espais públics construïts llavors per la mateixa classe benestant, és a dir, teatres, cafés, casinos, etc., llocs d’oci edificats per tal de simbolitzar un tipus de vida cosmopolita entés segons l’ideari burgès i els models procedents de la capital, però que excedeixen les pretensions d’aquest article i mereixen, a més, ser estudiats de manera més ampla i amb caràcter monogràfic.

La qüestió urbanística en el canvi de segle

El marc cronològic establert per a aquesta comunicació abasta des de l’inici de la industrialització, produïda amb l’aplegada del ferrocarril (1852), fins a l’esclat de la guerra civil (1936). Es tracta d’un període de temps, el del darrer terç del segle XIX i el primer del XX, en què dues qüestions  fonamentals van a centrar el desenvolupament urbanístic de la ciutat: el seu eixample i reforma interior, per una banda, i la millora  de les condicions higièniques i sanitàries, per l’altra.

Aquesta etapa està caracteritzada per un desenvolupament econòmic i social, lent però segur, que marcarà la direcció cap a la superació de les concepcions pròpies de l’Antic Règim. La casa, tot i les millores higièniques i d’habitabilitat que es van a produir, sobretot en aquelles pertanyents a les classes altes, continuarà limitada a la necessitat d’adaptar l’espai a les tasques agrícoles. De com estava distribuïda, paga la pena observar la descripció feta l’any 1873 pel metge i cronista d’Algemesí, Benet Ballester Broseta:

“Las casas en nuestra población están construidas y arregladas a las necesidades de la agricultura especial del país y a la vida del agricultor. Su exterior o fachada, pintada de blanco o con otros colores más o menos claros, presenta en la parte baja, al lado de la puerta, una ventana si la fachada es pequeña, o dos, una a la derecha y otra a la izquierda, si es más grande; en el primer piso, de una a dos ventanas algo mayores que las de abajo, con antepecho de madera; y más arriba otras tantas, más pequeñas que las últimas [...]. Este es el tipo ordinario de la masa general de las casas de esta villa [...]: en más viéndose casas con fronteras bastante regulares, con dos y hasta con tres pisos, con balcones de hierro fundido o dulce, con rejas en el piso bajo, y esto abunda más en la parte moderna de la población que en la antigua; [...]. Su interior es un patio más o menos espacioso, con un cuarto habitación más o menos grande, también con luz a la calle, a la derecha o a la izquierda entrando por la puerta o a ambos lados; después la escalera y la cocina a la labradora y uno o dos cuartos al lado de la puerta del corral, y por último, éste más o menos grande, al fin del cual está la cuadra; con frecuencia también la porqueriza y el escusado, y encima el pajar.

Los altos de la casa regularmente están destinados para la cosecha de la seda, por lo cual están ocupados por las andanas formadas de grandes zarzos o cañizos, [...]. Y por último resta decir que el pavimento de la casa, en toda la parte de la entrada que sirve para dar paso a las caballerías, es de tierra apisonada por lo regular; en otras enrastrillada con piedras menudas, y en muchas, particularmente de la clase acomodada, enladrillada. El resto del pavimento es de ladrillos; en algunas casas los cuartos lo están de azulejos, y no falta ya alguna que lo esté con mosaicos”.[1]

Malgrat les millores que s’introduiran en el municipi, a partir del projecte d’eixampla urbanística de l’any 1893, acompanyat aquest pels plans d’enllumenat i d’empedrat dels carrers, cal advertir que aquestes encara seran molt precàries. Així, la llum elèctrica sols era accessible a uns pocs privilegiats i, a més, de manera molt feble. Per tant, encara es recorria al petroli per a la il·luminació i, a la llar, el foc de llenya per poder cuinar. També eren precàries les infraestructures per al subministrament d’aigua potable i per a una xarxa de clavegueram.

És cert, però, que en aquest final del segle XIX es detecta un interés per aspectes tals com la salut pública i la higiene, esmentades a través de normes municipals que insten a la necessitat de netejar corrals, pous negres, latrines i altres llocs que eren possibles focus d’infeccions, així com també la insistència en la millora dels habitatges, en quant a serveis higiènics i ventilació dels espais, l’obligació d’emblanquinar les parets amb calç o la prohibició d’emmagatzemar fem.

La població algemesinenca encara viu cap al final del segle XIX dins del mateix perímetre urbà de la vila dels segles anteriors. Per tant, davant una situació demogràfica tan complicada es feia necessari donar eixida als plans d’eixampla urbanística i a la construcció de nous barris per tal d’acollir la població immigrant atreta per les possibilitats de treball que donava una agricultura basada en les fruites, les hortalisses i els seus derivats. Els nous projectes urbanístics es dugueren a terme amb l’enderroc dels antics portals, la construcció de nous carrers i la realització de noves infraestructures com ara l’empedrat, les voreres, l’enllumenat elèctric, la canalització de l’aigua potable, el clavegueram, etc.

Un altre contemporani, el rector Miquel Belda Ferré, ja feia referència, el 1908, a les millores introduïdes en algunes cases i en el conjunt de la ciutat:

“En el casco de la población tiene Algemesí 1.772 casas, en su mayoría de área muy desahogada, en las cuales están previstas todas las necesidades de la agricultura, sin que por eso dejen de ser cómodas y acondicionadas las habitaciones para la familia. En las casas antiguas se van realizando reformas importantes, y en las nuevas, cuyo número es ya de 500, está previsto cuanto exigen la salud y la higiene, viéndose en muchas de ellas acierto y buen gusto en el decorado interior y en las fachadas. La iluminación eléctrica, que disfruta esta villa desde el año 1890 y la nunca bien ponderada mejora del alcantarillado y adoquinado, terminada en el año 1905, que tanto ha contribuido a su embellecimiento y salubridad, dan a Algemesí todo el aspecto de una ciudad moderna”.[2]

Així com també sobre l'eixample que s'acabava de construir i que ampliava la ciutat amb carrers amples i rectes, propis d'una ciutat moderna:

“El ensanche, mejora que ha realizado Algemesí en menos de 20 años, le ha dotado de veinte calles nuevas, [...]. Todos ellos resultan muy anchas y alineadas”.[3]

A aquesta eixampla urbanística encapçalada per l’arquitecte Lluís Ferreres anava lligat el bastiment de nous edificis públics i nous equipaments municipals dirigits al servei del poble: escoles, cementeri, escorxador, casa consistorial, llavaners, mercat, fonts, etc. Amb el nou mercat municipal (1895), a més, s’incorporava a Algemesí el ferro com a material de construcció. L’evolució industrial oferia noves possibilitats i perspectives amb la inclusió de materials que fins a aquest moment havien tingut un paper secundari.

D’altra banda, a aquestes innovacions tècniques i materials s’oferia als arquitectes de la segona meitat del segle XIX la possibilitat d’experimentar amb nous usos artístics, cansats ja de l’adscripció a les formes clàssiques i tradicionals. Així doncs, s’enceta una època de barreges dialèctiques a l’hora d’utilitzar un o d’altre estil arquitectònic, que donarà pas a un eclecticisme estètic on és admesa qualsevol corrent estilística. Tal com podem observar, el llenguatge decoratiu dels edificis era encara un apartat important dins del conjunt arquitectònic. Per als arquitectes decimonònics, l’ornamentació de la façana era precisament el que diferenciava a l’edifici d’una mera construcció. A diferència dels enginyers, per als quals les innovacions tècniques constituïen el major interés, per als arquitectes la bellesa i l’harmonia de l’edifici estava per damunt dels avanços científics.

Una dura confrontació va sorgir també en aquest període entre arquitectes i mestres d’obra. Aquests darrers tenien limitada la seua acció a les ciutats menudes i a poblacions de pocs habitants. Tot i que dominaven l’art de la construcció, eren considerats pels arquitectes com una mena de categoria professional inferior a la seua. Malgrat això, els mestres d’obra foren generalment els elegits per a la realització d’obres de caràcter privat, mentre que els edificis públics i els oficials eren encarregats als arquitectes. Així, cal advertir que, malgrat la seua modèstia, bona part del patrimoni arquitectònic privat de moltes ciutats i pobles ho és gràcies a l’acció dels mestres d’obra i dels aparelladors, els quals demostraren una qualitat i un bon fer que no desmereixen als treballs realitzats pels arquitectes. Molts dels edificis particulars d’aquest període són obres de gran interés gràcies al seu coneixement de la tècnica i de l’ús dels materials, tot donant peu a realitzacions eclèctiques que destaquen per la llibertat compositiva i la profusió de detalls.

Tant per part dels uns com dels altres, fou la pràctica de l’eclecticisme arquitectònic la definidora de l’activitat constructiva del canvi de segle, primer a València i després a la resta de ciutats. Aquest nou gust estètic representava per als seus protagonistes, la classe burgesa, un esperit de progrés i novetat i d’allunyament del passat. L’adscripció general a un mateix moviment artístic demostra l’homogeneïtat d’esperit de classe mantingut per la  societat benestant. D’altra banda, l’ambient positivista i les bones expectatives creades gràcies a una economia local florent contribuïren al desig per les novetats i el luxe. Sense estar subjectes a una arquitectura d’estil clarament diferenciada i tenint en compte que les seues realitzacions eren tan ambicioses com el seu limitat poder adquisitiu els permetia, l’arquitectura burgesa local es feu ressò de les novetats arribades des de la capital.

Als pobles de la comarca, com ara Algemesí, les innovacions arribades des de la ciutat de València, foren rebudes per aquelles famílies acabalades, les quals intentaren adaptar les noves formes socials arribades des de la capital –l’habitatge n’era una d’elles– a les seues possibilitats econòmiques prou més limitades.

La casa burgesa es diferenciarà sensiblement de la resta pel bon gust posat en la ornamentació tant interior com exterior, amb una façana disposta de manera regular, amb buits simètrics i amb un llenguatge artístic, generalment realitzat amb estuc o escaiola, que la decora i al mateix temps la dota de significat. Altre element destacat serà el treball en les reixes, algunes amb un disseny modernista de gran qualitat. La ceràmica, d’altra banda, serà un element a tenir en compte en la decoració interior, tant en socolades com en paviments, i estarà reservada inicialment a les classes benestants. La planta baixa serà aquella que s’habite, mentre que el pis superior serà el destinat a l’andana, si les necessitats agrícoles així ho demanen, o per a habitacions de la família. La planta baixa estarà distribuïda en torn al menjador o sala d’estar, on s’ubica la llar, i que ocupa la segona crugia, mentre que la primera s’habilitarà per a l’accés tant de les persones com del carro, guardat aquest a l’estable i que està separat de la vivenda per un pati.

A Algemesí, totes aquestes noves construccions es circumscriuran a aquells carrers més importants de la població, entre ells el carrer de la Muntanya, que ací actua com a carrer major. Altres vies importants i destacades seran el carrer Nou del Convent i el carrer València. És allí on les famílies benestants de la població tenien distribuïts els seus habitatges, la majoria d’ells obrats aleshores de nova planta. Així ho confirma el rector Miquel Belda: “Es de notar que las calles Nueva y Montaña, casi toda de edificios de nueva planta y restaurados, tienen un ancho considerable, y más de 400 metros de longitud”.[4]

Realitzacions eclecticistes les anem a trobar al carrer de la Muntanya en edificis com ara la casa Huguet, casa Orero, Montrull, Ripoll, Girbés, Sanchis, Franch, Ahuir, Rosell, les del Notari, etc., la majoria d’elles com veiem conegudes pel cognom del seu propietari. Al carrer de València la casona amb el núm. 2, al carrer del Molí la num. 27, i la núm. 49 del carrer Nou, on es trobava la Policlínica dirigida pel metge Àngel Nogales Rozas durant la II República.[5] A aquestes, caldria sumar el bastiment d’alguns edificis públics de gran interés, com ara l’Ajuntament Vell o les antigues escoles –que són ara el conegut Centre Cultural Jaume I i l’actual Biblioteca.

Són modernistes, en canvi, la casa Segura, la casa Barberà o la casa Ramírez, totes al carrer de la Muntanya, així com també el magnífic Casino Lliberal, un dels edificis més importants de la població, juntament amb l’església de Sant Jaume i el Convent. També són interessants les cases núm. 15 del carrer de les Germanies, la núm. 47 del carrer Nou i la núm. 7 de la plaça del Mercat. Al núm. 70 del carrer Nou del Convent hi trobem un magatzem modernista de principi del XX, després convertit en església de les Escoles Pies –encara resta el xicotet campanar– i avui Casa dels Esports. Altre edifici també destacat serà el Teatre Espanyol, bastit el 1923 i avui rehabilitat com a Teatre Municipal.

Mostres racionalistes ho seran l’edifici núm. 1 del carrer dels Arbres, la gasolinera Arbona (1930), a la ronda del Calvari, l’antiga Escola Pia, al carrer de Fustero (anys 30) –edifici realitzat amb formigó armat motllat, el primer al poble, i amb dibuixos lineals i distribució regular de volums–, el centre escolar Blasco Ibañez (antic edifici de la Guàrdia Civil) i la casa-magatzem de Revert (obra funcionalista de principi de segle XX), situat al carrer dels Mont.

Exemples exòtics d’arquitectura neo-gòtica els podem advertir al monestir de Fons Salutis (1925), avui sense ús, o al projecte per a l’ermita de Sant Roc, no realitzat. Arquitectura neo-àrab al núm. 4 del carrer de la Muntanya. I ressons Art Decò en la vila semi-urbana ubicada al núm. 1 de l’avinguda del País Valencià.

Per a la realització d’aquest recorregut hem triat només uns pocs edificis privats d’aquells més destacats per tal de fer un anàlisi de les seues característiques més interessants, sobretot en l’ornamentació de les façanes, com a element que està dins de l’espai públic, és a dir, el carrer, i per tant es compartit pel conjunt de la població, a més d’estar sotmés a un major control per part de l’administració.

---

[1] Ballester Broseta, Benet, Historia de la villa de Algemesí en la Provincia de Valencia, (edició facsímil a cura de Vicent Josep Escartí), Algemesí, 2001, pàg. 47-48.

[2] BELDA FERRÉ, Miquel, Algemesí y su patrona, Gandia, 1908, (ed. fac. Capella de la Troballa, Algemesí, 1993), pàg. 81-82.

[3] BELDA FERRÉ, M., Algemesí y ..., pàg. 80.

[4] BELDA FERRÉ, M., Algemesí y ..., pàg. 79.

[5] DOMINGO BORRÀS, Josep Antoni, Carrers de Volta, Algemesí, 2004, pàg. 98.