El vestit en la festa de les Falles

Aparegut al Llibret de la Falla Plaça Cabanilles d'Algemesí, any 2018.

Comunament sol pensar-se que des dels orígens de les Falles, tant els fallers com les falleres s’han abillat amb el vestit tradicional valencià per a celebrar el ritual del foc. El ben cert però, és que no fou fins els anys trenta del segle passat quan aparegueren en València les primeres comissions falleres abillades amb roba a l’antiga. Des d’aquella època la indumentària ha anat evolucionant lentament.

La idea de vestir-se de valenciana, tal com l’entenem avui en dia, és a dir, com a indument mitificat i que es configura segons la manera antiga de les llauradores valencianes, surt al final del segle XIX al caliu del moviment romàntic polític i cultural anomenat Renaixença, el qual pretenia revitalitzar el nostre passat i redescobrir tot allò que es pretenia genuïnament popular. Aquest concepte de “vestir-se de valenciana” arrelaria primer en els incipients grups de dansa d’aleshores però no esclataria realment fins els anys vint i trenta del segle XX. Des d’aquell moment fins avui, el vestit tradicional ha sofert molt canvis, sobretot quan comença a ser utilitzat per les falles com a un element decoratiu més de la festa.

La pròpia evolució del vestit de valenciana té molt a veure amb la història de les Falles i l’ascensió d’aquestes com a festa major a la ciutat de València durant les primeres dècades del segle XX. De la mateixa manera que anava ritualitzant-se i organitzant-se socialment la festa de les Falles, anava adaptant-se una indumentària identitària per als seus components, indumentària que fins aquells moments no havia estat per ells usada. 

Al llarg dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, el vestit de valenciana, usat com un estereotip regionalista que no passava d’un folklorisme controlat, presentava unes llargàries molt curtes, tant de la falda com del davantal, si bé alguns aspectes eren exagerats, com ara la pinta, calada i amb dissenys molt barrocs. Les teles utilitzades presentaven tonalitats majoritàriament blanques. En el cas dels mocadors i davantals el diluvi de lluentons en els seus dissenys era més que evident. Els cossos, per la seua banda, presentaven com a model estandarditzat les mànegues de farol, rematades amb punta ampla.

Posteriorment, als anys setanta i vuitanta, un corrent renovador que també afectà la resta d’Europa travessà el nostre país i sorgiren nous moviments culturals i polítics amb una voluntat nacionalista alliberadora que es mirava en el passat per tal d‘afermar la seua personalitat. La indumentària fou en aquest cas i novament un element simbòlic amb el qual manifestar el sentiment de poble i, com no, el vestit valenciana seria reinventat per adaptar-lo als nous temps.

D’una banda, els grups folklòrics sorgits en aquest moment carregaren de nous significats la roba popular i buscaren en la tradició del segle XVIII els orígens mítics del nostre folklore. D’altra banda, en el cas del vestit usat pel món de les Falles, on sempre ha prevalgut un gust pel luxe, representat pels colors vius i l’ús dels daurats que recreaven els tòpics més genuïns, es va produir una espècie de diversificació que agafava tant l’estètica sorgida al segle XIX i mantinguda fins aquell moment, representada pel vestit  amb mànega de farol –i que avui es coneix com “de fallera” –, com l’estètica sorgida de la recuperació dels models del segle XVIII, representat per la mànega de mig colze. Però tant l’estètica del XIX com la del XVIII han estat adaptades a les necessitats de les Falles i s’ha configurat una indumentària dirigida al lluïment però exagerada fins els extrems amb una profusió de colors estridents, daurats sobreabundants i llargàries excessives.

Malauradament, la indumentària valenciana ha estat sotmesa als imperatius de la moda, tot introduint nous elements, alguns sí genuïns altres inventats, dissenys estranys a la tradició i adaptacions a la moda de cada temporada, amb variacions de patrons i llargàries, colors i complements, unes innovacions que en aquestes darreres dècades ha produït canvis radicals en la indumentària tradicional, fins convertir aquella denominació més correcta de vestit de valenciana en “vestit de fallera”, diferent i distingible d’altres indumentàries com ara les usades pels grups folklòrics de recuperació.

Potser ara caldria plantejar-se fins on ha arribat el vestit de fallera i si no caldria tornar a uns patrons més mesurats i més acordes amb la tradició, tot eliminant exageracions com la llargària excessiva de les faldes i els davantals, així els dissenys florals massa exagerats o la rigidesa en el vol d’aquelles produït pels estufadors.

En el cas de la indumentària tradicional masculina, al llarg de la història s’han sintetitzat tres opcions clarament diferenciades i que foren generals al llarg de tot el segle XX, amb algunes mínimes variacions. D’una banda, estava la imatge del llaurador vestit amb saragüells, calces, faixa, camisa, jupetí, mocador i espardenyes. De l’altra, el conjunt format pel calçó curt i la jupa cenyida de ras i del mateix color, calçotet llarg d’interior, calces, faixa, camisa, còfia i espardenyes, imatge que seria la utilitzada per exemple pels integrants del ball de les Llauradores d’Algemesí. Per últim, un altre model fou aquell en el que es combinava els pantalons llarg, anomenat d’ample mitjà, amb la camisa, faixa, jupa, mocador i com no, les espardenyes.

No vol dir que tots aquests elements sorgiren al mateix temps, alguns eren ben antics, amb un origen ben remot, altres eren nous i s’havien acceptat recentment, com era el cas dels pantalons llargs. Introduït en el segle XVIII fou inicialment motiu de burla per la seua estranya forma i la provocativa bragueta, contraposada al calçó amb tapadora. No fou fins a la meitat del segle XIX quan el seu ús acabà per imposar-se.

Les tímides propostes que havien sorgit en les primeres dècades del segle XX, sempre diverses per al cas del vestuari masculí, foren esborrades quan en el IV Congrés Faller, celebrat en 1954, es va procedir a la unificació de la indumentària fallera. Aquest Congrés intentà crear un nou vestit regional que prompte es va convertir en l’oficial i que es mantingué durant unes bones dècades, però que malauradament d’històric o tradicional tenia ben poc. Les normes, a més d’arbitràries, foren ben estrictes, amb un cert toc militar o jerarquitzant, com en el cas de les faixes, ara convertides en faixins, cadascuna d’un color segons el rang del faller.

El vestit masculí sorgit d’aquell laboratori partia en certa manera de la indumentària tradicional del llaurador, o per dir-ho d’alguna manera del vestit conegut com de torrentí, el mateix utilitzat al ball de les Llauradores, però s’eliminava el color i només es permetia el negre, a més el calçó era substituït pels pantalons llargs, també negre, de la mateixa manera que la jupa o jaqueta. Altres elements eren la pitera per a la camisa, que recordava la camisa de festa antiga, i el faixí, en realitat una versió atrofiada de la faixa tradicional, al qual s’afegien uns arboços que recordaven la còfia penjada d’ella. Per últim, el calcer passava a ser únicament la sabata negra i s’eliminava qualsevol còfia o mocador lligat al cap.

Aquest va ser el vestit que dominà durant unes quantes dècades la indumentària masculina fallera. Només a partir dels anys vuitanta –en el cas d’Algemesí a partir del final dels noranta i sobretot en aquesta darrera dècada– aquell vestit negre, conegut popularment com el de “panderola”, ha passat definitivament als armaris i fou substituït a les primeries del segle XXI per una indumentària que podem anomenar de recuperació. El color li va guanyar definitivament la guerra al negre, al temps que aquesta recuperació restituí les tres variants tradicionals de la indumentària popular valenciana masculina, és a dir, els saragüells, el calçó –ja siga seguint els models del segle XVIII o del XIX– i els pantalons llarg d’ample mitjà combinat ara amb jupetí, tot descartant, com era usual antigament, la combinació amb jupa.

El millor de tot és que aquest canvi es va produir amb voluntat de quedar-se, tot i que com és habitual també l’adaptació al món faller ha provocat certes incoherències en la combinació de les distintes peces, excedint les normes que li són pròpies. Continuen sent matèria a recuperar, per exemple, la utilització de l’espardenya com a únic calcer tradicional; el mocador per a cobrir el cap com a complement indispensable; la faixa ajustada al cos sense deixar penjant les flocadures; i per últim, uns jupetins amb uns patrons més reduïts i sense tant de daurat en els dibuixos, ja que aquestes ornamentacions pertanyen més a la indumentària femenina que no a la masculina.

La indumentària, com s’hi pot veure, és a dia d’avui un element indispensable en la nostra festa. Bones Falles!!