Canviar perquè res no canvie

Programa de Festes de la Mare de Déu de la Salut, 2012, Barri de Santa Bàrbara

A Bernat Ahuir, in memoriam

Fa moltes dècades, tantes que es perden en la nit del temps, les blanques façanes que dies abans havien estat pintades amb calç anunciaven l'arribada de la festa grossa. Les dones obrien les portes de bat a bat i es posaven a netejar, tot deixant la casa ben lluïda perquè s'acostaven dies joiosos. Mentrestant, al camp, la benedicció d'una bona collita alleugeria el penós treball dels homes i prometia que les d'aquell any no serien unes festes més, serien excepcionals.

És per això que aquell any serien contractats els mestres pirotècnics més afamats. Castells, cordaes i traques que finalitzaven dalt el campanar farien tronar tot el poble. Es lluiria la missa major amb orquestra vinguda de la capital, i amb sermó predicat per l'orador més afamat del moment. Per a la diana i les cercaviles vindrien dolçainers de reconeguda talla, acompanyats per la banda municipal i una altra convidada d'algun poble veí. Els músics demostrarien la seua destresa interpretant el millor del seu repertori als concerts nocturns, on també hi acudirien cantadors i balladors dels millors quadres de balls populars de la contornada. Els mestres de les danses traurien el millor del seu repertori, i de segur qui hi hauria alguna novetat. Potser la Muixeranga alçaria una nova figura, potser els Bastonets traurien algun ball nou. Tots els personatges bíblics hi eixirien i cap anda es quedaria sense mostrar.

Aquelles festes serien l'orgull del seu poble i l'enveja dels veïns. Familiars i coneguts hi acudirien per un dies, tot provocant que l'empresa de ferrocarrils disposara de trens especials, que els carnissers hagueren de matar més bous i porcs del que era habitual, que els forners amassaren més sacs de farina que mai o que les tendes hagueren de vendre més barcelles d'arròs per satisfer el personal.

S'apropaven dies d'oci, de reunió amb els amics i familiars, però també amb aquells que, potser per les feixugoses obligacions del treball diari, s'havia perdut el contacte. Dies també per formalitzar un festeig, fer florir tota sort de relacions socials o gaudir de la bona companyia. Dies, sobretot, per seure a la porta del carrer a veure passar les tradicionals i emotives processons i sentir-se part d'una comunitat. Alçar el cap i admirar les altes torres humanes enlairant-se cap al cel, perdre’s en una maranya de pals i planxes que s’entrecreuen en harmonia o de cintes que trenen i destrenen al so de la dolçaina, sentir el repic d’unes castanyoles ben a prop o parar la respiració davant la solemne cadència de moviments d’uns esforçats tornejants.

I és que a aquells barroquitzants seguicis processionals tampoc no els faltaria de res. Balladors, músics, andes, cera i roba, tot quedaria enllestit en els darrers dies perquè aquell ordenat desordre commoguera un any més els cors de propis i estranys. De la indumentària dels participants s’encarregarien els robers de València. Els vestits dels personatges bíblics, misteris, volants, danses i demés figurants es llogarien en els dies previs i s’enviarien en caixes per tren des de la ciutat. Tot quedava organitzat amb exquisida pulcritud.

***

Tant de bo, una d'aquelles roberies que més participació hi tindria, com també l'havia tingut a les festes de la majoria de pobles valencians, seria la Casa Insa, empresa familiar valenciana que durant diverses generacions s'havia encarregat de vestir totes aquestes manifestacions festives. El seu fundador, Miquel Insa Pareja, oriünd d'Ontinyent, adquiria el 1865 la roberia, vestits i demés efectes d'atrezzo, de Juan María Gimeno, per a qui havia treballat els darrers anys, i de Salvadora Cucarella, de la qual encara es conserven alguns llibres de lloguer. D'aquesta manera es feia càrrec d'una tradició centenària que els seus descendents continuarien amb devota diligència durant els següents cent cinquanta anys.

Tot i que a la roberia es confeccionava molta peça de roba ex-novo, els models dels vestits ritualitzats que s'empraven per als personatges i danses processionals, com ara els dels Bastonets, Tornejants o Volants, procedien de roberies anteriors que, a la vegada, prenien com a referència les peces històricament utilitzades al Corpus de València principalment, tal i com es podia apreciar en representacions visuals no molt antigues com el Rotllo del Corpus (ca. 1825) o a l'Album del Corpus de Tarín i Juaneda (1913), així com també a altres descripcions visuals o literàries semblants però referides a distints seguicis processionals.

De tota aquella rica tradició, en la seua major part oblidada, el nostre poble sabé conservar viva la memòria, com una càpsula del temps que es mostra i es perpetua cada 7 i 8 de setembre, ja convertida en autèntic museu viu de la cultura valenciana. Observant les seues danses, escoltant les seues músiques o admirant els seus vestits, realitzem un viatge imaginari en el temps que ens transporta a èpoques passades i ens empenta a escorcollar en els seus orígens per a descobrir un patrimoni que s'escapa de l'univers merament local.

És el cas, per posar tan sols un exemple de tants que podríem argüir, de la roba de la Muixeranga que, tot i ser distintiva en l’actualitat i els seus colors haver-se constituït en identitaris, no sempre ha estat igual. Al llarg de la història s'han confeccionat diferents models els quals han estat usats en la majoria d’ocasions, més que per qüestions estètiques, per la pròpia disponibilitat del rober que els se la subministrava. Així, el 1868 els vestits que es llogaren a Casa Insa ho foren “de ropa mallorquina”, i uns anys després la nota de lloguer els descrivia com a vestits de tela de baieta de dos colors: verd i roig. En canvi, els orígens de la indumentària actual, pantalons i brusa de tela de matalàs a llistes i barret orellut, potser es troben, segons advertia el folklorista Maximilià Thous, en la decisió presa a mitjan del segle XIX per part del rober d’adoptar el model utilitzat pels personatges de la sarsuela Jugar con fuego, de moda llavors i en la qual hi havia una escena de manicomi on els bojos vestien d’aquella manera.

La indumentària del mestre del ball també era diferent a la usada pels mestres d’ara. Potser inspirat en un personatge de l'esmentada sarsuela, el marqués de Caravaca, les notes de lloguer el descrivien vestit a la manera de figurón o a la valier, és a dir, amb casaca, jupetí, corbata, calçò, calces, sabates i barret de bengala. A més del mestre i els muixeranguers, cal recordar també la figura del xiquet encarregat de rematar les torres, doncs vestia a la manera d'un àngel, tradició que també es pot rastrejar a altres poblacions on s'han fet històricament moixigangues.

L’evolució en la indumentària muixeranguera ha estat, com hem vist amb aquest breu exemple i de la mateixa manera que a moltes altres danses, una constant. De fet, a les antigues fotografies en blanc i negre dels anys quaranta i cinquanta se’ls podia veure encara amb vestits de tela de matalàs amb irregulars tires sobre fons blanc tan sols, tal i com ho recordava en Joaquim Pérez: “Malgrat ser reglamentari l’indument arlequinat en blau i roig, de jupa i pantalons, poques voltes es portava amb els correctes colors. A voltes era tot roig o tot blau. Manava el color de la tela, quan procedia de la d’un sol matalàs, la que s’havia aprofitat per cosir la vestimenta”. I fins i tot en ocasions especials, com ara la de l’any 1934 a les festes de les falles de València, recordada pel mateix Maximilià Thous, empraren un uniforme diferent compost per pantalons rojos, camisa blanca, faixa i boina, a la manera dels castellers, per no haver-ne altra disponible a la roberia

***

La indumentària de la Muixeranga ha estat un exemple de canvi i permanència, però no ha estat l’únic. Potser molts pensen que la festa en si no és més que un seguici de ritus repetitius que un any rere un altre semblen sempre el mateix. És fàcil veure-ho d'aquesta manera si tenim en compte que en les darreres dècades els actes programats no han variat gairebé massa. No obstant això, la celebració d'un any excepcional per una bona collita o per un centenari ha pogut marcar la història de la festa de manera transcendent. De vegades era l'autoritat pertinent qui hi introduïa els canvis, en altres ho era el mateix poble, o el rober o l'ordenari qui decidien a última hora. De vegades imposada, de vegades de manera subtil, el ben cert fou que l'aparició de novetats permeté mantenir la tradició secular durant generacions, tot vencent tota classe d'oposicions i problemes. Potser haja estat aquesta una mena de gatopardisme, conscient o inconscient, adaptat al món de la cultura popular segons la màxima: “canviar perquè res no canvie”.

I en eixa tasca de manteniment i renovació de les tradicions, i en concret de la indumentària de la festa, la Casa Insa, hui desapareguda com a establiment, ha jugat un paper cabdal. La seua última propietària, donya Carmen Ferrés García, hereva d'un ofici a hores d'ara obsolet i oblidat, visità les festes patronals algemesinenques per primera vegada ara fa dos anys. Donya Carmen “Insa”, als seus noranta anys, presenciava unes festes per a les quals ella i els seua avantpassats havien treballat, però que mai havia pogut visitar. Segellava així una relació més que centenària entre la seua família i el nostre poble, entre la Casa Insa i Algemesí. Passat i present d'una festa que any rere any es consolida i es projecta cap al futur, ara esperonada per un reconeixement internacional de l'envergadura del títol de Patrimoni de la Humanitat, el qual ho ha estat gràcies a tots els algemesinencs, els qui hui formen part de la festa i els qui n'han format i ja no estan entre nosaltres. Va per a tots ells, els qui han fet possible que la festa haja perviscut, s'haja fet gran i siga reconeguda per tot arreu, aquest homenatge.