Un projecte insòlit. Els relleus de Leonardo Borràs (1971-1982)

En el món de l’art i la cultura en general se sol destacar principalment el nom dels artistes creadors, açò és, pintors, escultors, arquitectes, músics, etc., la memòria dels quals, envoltada d’una espècie d’aura màgica, perdura durant dècades, i fins i tot segles, lligada a la de les obres que en el seu moment van realitzar.

Això no obstant –i al llarg de la història ha estat sovint habitual–, el nom d’aquests genis solia estar relacionat amb el de figures que, sense ser artistes, mantenien uns estrets vincles amb el procés creatiu. Es tracta dels mecenes, promotors que finançaven i, sovint, concebien l’obra d’art, dictant materials, terminis i temes, mentre deixaven als artistes que s’encarregaren de la seua realització pràctica.

Si en segles passats els qui sostenien econòmicament i protegien els artistes havien estat reis, papes, cardenals, nobles o banquers –molt característic és per exemple el cas de la família Mèdici a la Florència del Renaixement–, hui en dia aquest paper fonamental el desenvolupen persones particulars o empreses amb recursos econòmics, institucions públiques o privades o, fins i tot i des de fa uns pocs anys, persones anònimes a través de la xarxa i l’anomenat micromecenatge. Són aquestes persones i entitats les qui en l’actualitat es dediquen precisament a estimular i contribuir econòmicament a la creació artística, una acció que no només dóna lloc a una relació fructífera que beneficia ambdós protagonistes, sinó que a més repercuteix en el conjunt de la societat.

A Algemesí, una d’aquestes unions entre mecenatge i creació artística es va donar de manera especial i fecunda durant les dècades de 1970 i 1980 entre el promotor urbanístic Vicent Ferragud Monzó i l’escultor Leonardo Borràs Artal, tot donant com a resultat un conjunt insòlit de relleus escultòrics ubicats als vestíbuls d’alguns blocs d’edificis repartits per la nostra localitat i que hui en dia encara en podem gaudir. El seu coneixement no només ens apropa a la figura d’aquests dos importants veïns sinó que, a més, ens permet retrocedir cap a una etapa on la nostra població s’endinsava cap a la modernitat.

Precisament, unes dècades abans, cap a la meitat del segle XX, València vivia un auge de l’art mural com a gènere d’expressió visual. Patis interiors, cafeteries i restaurants, vestíbuls de bancs, col·legis públics i privats, parròquies, hotels, llibreries, centres culturals, residències universitàries o privades, començaren a decorar-se amb peces artístiques –pictòriques, ceràmiques o escultòriques– tan estimables com un quadre pintat a l’oli sobre taula que penjarà d’una pinacoteca qualsevol. Aquests nous espais serviren com a suport per a un art mural en què també predominava la integració de distintes disciplines artístiques, i que depenia d’una incipient bonança econòmica, en general, i de l’interés de les institucions demandants, en particular, tot dotant aquests àmbits privats i semiprivats d’una major personalitat en un moment en què l’arquitectura començava a globalitzar-se i a perdre elements vernaculars.

De fet, l’Algemesí d’aquell moment històric es caracteritzava per estar vivint un període de profundes transformacions a nivell demogràfic i urbanístic. L’intens flux demogràfic iniciat en la dècada anterior i un creixement vegetatiu en positiu feien que la població passara dels poc més de vint-i-dos mil habitants a principis dels setanta a vora vint-i-cinc mil, deu anys després. Els anys seixanta havien obert la porta a la modernitat en una població eminentment rural i Algemesí no només creixia en horitzontal, ampliant els límits del seu antic nucli urbà, sinó també en vertical, trencant d’aquesta manera l’històric perfil que durant segles l’havia caracteritzat. Aquests blocs d’edificis, símbols de la modernitat en el seu temps, foren alçats en principi en alguns dels espais més cèntrics de la població, sobre els solars d’antigues edificacions; altres, posteriorment, configurarien visualment la fisonomia dels nous barris per on creixia la nova ciutat.

Precisament, una vegada superada la crisi econòmica del 73 i els seus efectes negatius, caracteritzats per una aturada en l’activitat industrial i en els moviments migratoris, el final d’aquella dècada i el principi de la següent van viure una nova onada expansiva en la demografia, que va tindre com a conseqüència un espectacular creixement urbanístic. Aquest resseguia la tendència anterior, açò és, una ampliació del nucli urbà cap al nord i cap a l’est, mentre es practicaven algunes intervencions urbanístiques en punts localitzats com ara la plaça de l’Auditori Moreno Gans, la plaça de la Ribera o el parc de Salvador Castell.

En aquest context de creixement és on situem el nostre primer protagonista, Vicent Ferragud Monzó (Algemesí, 1934). Aprofitant l’activació econòmica de llavors, Ferragud deixà la feina al Banc Espanyol de Crèdit, on hi havia treballat entre 1950 i 1964, per dedicar-se al negoci de la promoció immobiliària –a principi de la dècada dels seixanta i de manera esporàdica a Algemesí i Cullera i, a partir de 1965 de manera més decidida amb la creació de l’empresa Urbalsa, amb la qual alçaria un bon nombre d’edificis de vivendes a la nostra localitat.

Apassionat de l’art i la cultura, la seua afició a la música –de jove havia tocat en una rondalla local– es materialitzà en una sèrie d’actuacions de caràcter filantròpic i altruista que redundaren en benefici del seu poble. Així, per exemple, en la dècada de 1980 pagà deu instruments perquè alumnes de la Societat Musical Santa Cecília sense possibilitats econòmiques pogueren dedicar-se a allò que més els agradava, la música. A l’Schola Cantorum va donar un piano i un orgue, i un altre a la parròquia de Maria Auxiliadora.

A més, treballà de valent perquè l’escola Maria Auxiliadora fóra la primera a prestar formació musical de manera sistemàtica als seus alumnes. De fet, la seua vinculació amb l’escola Maria Auxiliadora va ser ben estreta, tant com a president de l’Associació de Pares i Mares com també com a benefactor econòmic en la introducció de la música a l’escola en tant que matèria curricular, amb la introducció del mètode Kodaly com a metodologia innovadora, de la mà del mestre Diego Ramón, a qui donà suport perquè es quedara a Algemesí, i de la mestra María José Llopis. Així, entre els anys 1979 i 1982, de manera discreta i sense necessitat de fer-ne publicitat, va estar pagant les despeses del professorat de música.

Abans, però, en estreta col·laboració amb el rector d’aquesta parròquia, en Ramon Sancho, i motivat per la proposta de la Penya Ciclista d’Algemesí, es convertí en el gerent de l’històric velòdrom de Maria Auxiliadora, situat en el solar que hui en dia ocupa la seua escola. La història n’és ben interessant. L’any 1956 la Penya Ciclista proposà a don Ramon la construcció d’un velòdrom amb el qual poder recaptar diners per a l’edificació d’una nova església, mai construïda, i recuperar alhora la pràctica del ciclisme en pista, el qual des de llavors i durant els següents anys gaudí d’un curt període d’esplendor. Naixia així el tercer velòdrom d’Algemesí, inaugurat un 17 de juliol de 1956, i on despuntaren grans ciclistes locals, com Joan Alandete i Germán Puchades, entre d’altres. A més, per tal d’atraure un major nombre d’espectadors, Vicent Ferragud s’encarregà de portar figures de talla nacional i internacional, com ara el campió mundial de ciclisme darrere moto Guillem Timoner, els esprintadors Miguel Poblet i Rick van Loy, el campió de fons en carretera Guido Messina, el belga H. Covreur o el llegendari campió de dos Tours i quatre Giros, Fausto Coppi.

Persona única i polièdrica, el nostre mecenes, gran amant de la música, però també de la pintura i de l’esport, no dubtà a ajudar tots aquells que li ho demanaren i donà suport econòmic als inicis, sempre durs i complicats, de pintors com Josep Esteve Adam. A més, col·laborà en la restauració de la Capella de la Comunió de l’església de Sant Jaume i, fins i tot, promocionà l’equip juvenil de futbol, la seua altra gran passió, amb tan gran èxit que durant uns anys l’equip arribà a jugar en la primera divisió de la seua categoria.

Comptat i debatut, les preocupacions culturals i, sobretot, musicals, però també el seu desig per dedicar al seu poble una part dels beneficis econòmics aconseguits, féu que no només relacionara el nom de tots i cadascun dels edificis que anava alçant amb escriptors famosos, músics i pintors valencians i espanyols, així com també algunes de les partides més idiosincràtiques del nostre terme municipal, sinó que a més els vestíbuls dels edificis foren revestits amb imatges en relleu al·lusives a aquells, una manera de donar un plus als edificis, o dit d’una altra manera, de millorar-ne la qualitat i l’atractiu. Un projecte escultòric singular i ambiciós, el fet d’ubicar obres d’art en aquests espais semiprivats, anodins i poc inclinats a l’exposició artística, que tingué com a artífex especial un escultor de primera talla, com ha estat l’algemesinenc Leonardo Borràs i Artal (Algemesí, 1923-2014).

Aprovades les oposicions a professor en 1968, l’any 1971, moment en què s’inicia aquest insòlit projecte, Leonardo Borràs es trobava exercint la seua tasca docent a Iecla (Múrcia) i fins allí es desplaçà Vicent Ferragud per encomanar-li els primers relleus. Aquell mateix any, però ja en el curs següent, Leonardo Borràs s’incorporava a l’institut de batxillerat José María Parra d’Alzira, on hi romandria fins a la seua jubilació, el 1987.

S’iniciava llavors un període propici per al treball personal i l’experimentació material i expressiva. Els relleus encarregats pel promotor urbanístic Vicent Ferragud, destinats a decorar els vestíbuls dels edificis construïts per aquell en el centre de la població, li permeteren modelar i plasmar, en paraules del seu fill Vicent Borràs, «els seus anhels i dèries personals: l’anatomia humana, sobretot la femenina, i els homenatges als temes que el lliguen a la cultura i al món de l’art i la vida». Moreno Gans, Goya, Benlliure, Sorolla, Ribalta, Velázquez o Iturbi són alguns dels poc més de vint relleus realitzats en escaiola –malauradament tres d’ells, ubicats als carrers Cervantes, Lope de Vega i dels Figueres, perduts de manera irremeiable, un fet que lamentem profundament–, executats amb voluntat de monumentalització d’aquests espais semiprivats, els quals diàriament acompanyarien les entrades i eixides dels veïns, alguns potser indiferents, altres segurament més atents davant aquestes obres d’art tant properes i habituals a les seues vides i alhora tan estranyes i enigmàtiques.

Els primers edificis on trobem obra escultòrica de Leonardo Borràs foren aquells situats al començament del carrer dels Arbres i al llarg del carrer Cervantes, executats entre els anys 1971 i 1973 i dedicats respectivament a Algemesí, Moreno Gans, Sorolla i Gayarre.

Això no obstant, Borràs no fou l’únic artista que treballaria per a Vicent Ferragud. En dues ocasions, potser a instàncies del pintor Josep Esteve Adam, el també pintor, ceramista i escultor Enrique Sanisidro (Riba-roja de Túria, 1950), conegut pels seus murals pictòrics i ceràmics repartits arreu de la geografia valenciana, com ara a l’Hospital Materno Infantil de València o a la factoria Ford d’Almussafes, realitzà dos murals ceràmics als edificis Lepanto, al carrer del mateix nom, i Compostel·la, al carrer de sant Jaume apòstol. En el primer treball, realitzat el 1975 en col·laboració amb el ceramista de Manises Francisco Romero Botet, el tema representat fou la coneguda batalla naval que enfrontà el 1571 l’armada de l’imperi Otomà contra una coalició catòlica anomenada la Lliga Santa. En el segon, elaborat en col·laboració amb Cristina Morant Verdejo, el tema escollit fou la representació sintètica i esquemàtica de la façana de l’Obradoiro de Santiago de Compostel·la.

A finals dels setanta, Ferragud inicià la urbanització del solar de l’antic Molí de Sos –a principi de segle XX, aquest molí, que també havia estat fàbrica de conserves, va pertànyer al doctor Viciano, qui a més hi va instal·lar una de les primeres fàbriques de llum a Algemesí, tot venent posteriorment a la família Sos aquell gran edifici–. Situat entre els carrers València, Lluís Vives i Cervantes, cadascun dels blocs homenatjava diferents artistes en diverses disciplines, amb noms tan evocadors com Ribalta, Benlliure, Iturbi, Barcarola o el Quixot, els quals foren reinterpretats per la mà artesana de l’escultor algemesinenc.

En 1976 la promotora Urbalsa comprà els terrenys de l’últim teular del poble, el conegut com Teular del Negre o Teular de Camarasa, propietat de Vicent Camarasa Girbés, qui a principi del segle XX l’havia comprat al seu primer propietari, Vicent Verdeguer Primo, i posteriorment cedí al seu fill, Vicent Camarasa Esteve. Amb la mort d’aquest últim, la seua vídua, Empar Peris Rosell, es féu càrrec del negoci fins a la seua venda, el 1976, a Vicent Ferragud. Aquest teular, el record del qual va esmentar Lluís Escartí en un dels treballs (BIM Berca, maig 2008), es trobava situat al costat del carrer Albalat, entre els carrers Marqués de Campo i Doménec Gamieta. Un panell ceràmic recorda el nom dels protagonistes de la urbanització de tot aquell conjunt, hui conegut com Comunitat plaça de l’Auditori Moreno Gans, realitzada pels arquitectes V. Bolinches Roig i J. A. Felici Borràs i l’aparellador I. E. Borràs Martínez.

Així mateix, després d’urbanitzar la popularment coneguda encara com plaça del Teular, en la qual hi havia previst el bastiment d’un auditori a l’aire lliure –sols utilitzat durant el primer any– Vicent Ferragud féu donació a l’Ajuntament de les instal·lacions que hui en dia ocupa el Conservatori de Música Joan Baptista Cabanilles i, per a recordar la figura del gran compositor algemesinenc Josep Moreno Gans, encomanà l’any 1984 al mateix Leonardo Borràs l’execució d’un relleu que, situat al bell mig de la plaça, homenatjara la seua figura. Els edificis, per la seua banda, ja no incloïen decoració escultòrica als seus vestíbuls.

Pocs anys abans, la promotora de Vicent Ferragud, Urbalsa, dugué a terme la construcció d’una sèrie d’edificis situats al final del carrer dels Figueres cantoner amb el parc de Salvador Castell. A més d’un parell de relleus dedicats a Goya –un d’ells desaparegut–, Leonardo Borràs, realitzà en els vestíbuls d’aquests edificis una sèrie d’obres amb un potent contingut al·lusiu a la nostra població i el seu passat. Treballs com Pardines, L’aixada, Cooperativisme o el destacat relleu dedicat a la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, incideixen en la força heroica del treball agrícola i en l’estima cap al seu poble.

La producció artística de Leonardo Borràs Artal a la seua ciutat, tant aquella que podem anomenar pública com la de caràcter privat, com és el cas dels relleus abans comentats, representa una lliçó magistral de passió per l’escultura. De fet, aquests dos elements, Algemesí i l’escultura, han suposat les seues dues grans volences al llarg de la seua vida. Format en l’Escola de Belles Arts de València, on rebé classes de mans de José Capuz, podem considerar l’obra escultòrica de Leonardo com un testimoni fidel a la tradició clàssica amb un notable fonament acadèmic, reflectit en la recerca de la bellesa eterna a través de la força interna i expressiva de les seues realitzacions. Hereu del corrent naturalista modern transmés per Auguste Rodin, Aristides Maillol o Giacomo Manzù, conreà un humanisme renovat basat en un expressionisme mediterrani i càlid, que ens submergeix amb contundència i virtuosisme en una concepció sincera de passió i respecte per la matèria.

Una de les obres més importants i destacades, també la primera a ser projectada, fou el solemne Monument a l’organista Cabanilles (1956), en el qual combinava sòbriament una arquitectura original amb majestuoses escultures en altrelleu. De gran interés han estat també la imatge de Sant Doménec a la façana de l’antic convent de Sant Vicent Ferrer, hui Museu Valencià de la Festa, així com l’escultura a la mare Maria Ràfols (1980), al col·legi Santa Anna, els bustos de Doménec Gamieta i Bernat Guinovart –els originals en pedra es troben al Museu Valencià de la Festa, mentre dues còpies en bronze poden apreciar-se al parc de Salvador Castell– o el relleu commemoratiu de l’antiga Confraria de Sant Jaume (1997) al carrer de la Muntanya.

Reelaborador modern del concepte de bust en l’escultura pública, el Monument a l’alcalde Salvador Castell (1982) destaca per la simplicitat de formes i la magistral integració d’aquest en l’espai, amb un modelat rotund i potent altament suggeridor. Per la seua banda, el Monument al compositor Moreno Gans (1984), a l’esmentada plaça del Teular, és un relleu emblemàtic que integra la valoració expressiva de la forma amb el caràcter simbòlic dels personatges representats, els idiosincràtics i dinàmics muixeranguers.

Altres obres públiques representatives del seu quefer artístic a Algemesí foren el Monument al periodista Martí Domínguez (1989), el grup escultòric de la Beata Josepa Naval Girbés (1994), així com també el conegut Monument al Llaurador (1999), una potent composició de línies dinàmiques i avantguardistes realitzada en ferro recobert de planxa d’acer en què, distanciant-se de la tradicional figuració escultòrica, els sintètics forcats es configuraven com a protagonistes evidents en un disseny que transcendia l’anècdota i es tornava simbòlic, tant pel tema representat com per l’ordenació espacial del seu entorn.

Comptat i debatut, el treball de Leonardo Borràs forma hui en dia part de l’imaginari col·lectiu algemesinenc i les seues escultures públiques monumentals es configuren com un element definitori de l’espai quotidià que ens envolta.

Escultor de formació clàssica i acadèmica, com hem dit abans, amb una sòlida base en el domini del dibuix i la línia, la qualitat del treball de Leonardo Borràs als relleus encomanats per Vicent Ferragud es testimonia en el treball anatòmic coherent i poderós de les seues figures, tant masculines com femenines. Totes destil·len humanisme mediterrani pels quatre costats. Decididament assentat en la figuració, l’herència de l’art escultòric clàssic –des dels antics grecs fins als moderns Rodin i Maillol–, aquesta es deixa sentir en la monumentalitat amb què concebia el cos humà. Així i tot, no dubtà a dotar de modernitat les seues obres, mai transgressores però sí atrevides, i en aquest sentit la seua estètica estigué lligada a un vessant artístic que el situava en el context de l’escultura naturalista contemporània.

Alliberat progressivament dels lligams més academicistes, al llarg de la seua trajectòria Leonardo Borràs anà soltant-se i deixà anar la pròpia i lliure interpretació de les formes anatòmiques, amb voluntat expressionista, atraient i singular, alhora que moderada i reflexiva. Aquesta concepció expressionista de la figura no s’ha de buscar en l’àmbit cultural nòrdic –com el propi terme expressionista podria donar a entendre en primera instància–, sinó que es troba curiosament en el nostre món mediterrani, basat en l’antiga harmonia clàssica i exempt d’excentricitats i distorsions antinaturals i alienes a aquest esperit. L’obra de Leonardo ha tingut sempre cura de la forma, delimitada conscientment amb un dibuix precís i acurat, sense concessions a l’anècdota o el pictoricisme, ja que l’interés de l’artista se centrava en la força vital dels seus personatges, fins i tot en aquells relleus més descriptius.

En consonància amb el seu entorn cultural i vital més proper, l’esperit del qual ha tractat de comunicar sempre amb gran llibertat i força expressiva, el seu imaginari escultòric es mostra farcit de personatges, treballs i espais emblemàtics.

Aquesta consideració cap al seu poble i les seues tradicions cal posar-la en valor. Els suggeriments aportats pel seu mecenes, Vicent Ferragud Monzó, amb l’elecció dels noms dels edificis –no sols els dels músics, pintors i escultors famosos, sinó també els de les partides del nostre terme, pel que suposa de recuperació de la memòria local– de segur que foren un al·licient en uns moments difícils de canvi polític. Els nous temps que s’iniciaven ho eren també per a la recuperació de les arrels del nostre poble i de la seua cultura tradicional.

Valga com a exemple el relleu amb l’escena de la Troballa de la Mare de Déu, una imatge poderosa i al·lusiva a l’imaginari col·lectiu algemesinenc, la qual celebrava la recuperació de la festa que llavors s’estava produint. Així també, la figura del llaurador alçant-se amb l’ajuda d’una aixada, una imatge contundent i amb una forta càrrega simbòlica i social, que de fet transcendeix el merescut homenatge al llaurador valencià per a transformar-se en representació de la nostra identitat col·lectiva. L’heroïtzació de la figura del llaurador o el respecte amb què tractà les activitats agrícoles tradicionals, reflecteixen una vegada més l’estima i el compromís que escultor i mecenes sentien per la seua terra i per la seua història.