OLIVARES TORRES, Enric, A l'ombra d'un campanar. 1703-2003. El campanar de Sant Jaume d'Algemesí, Aj. d'Algemesí, 2003.
... Els nostres pobles, quan érem xiquets, estaven plens de silenci ...[1]
... Els nostres pobles, quan érem xiquets, estaven plens de silenci ...[1]
Certament, pocs són els moments en els quals
podem escoltar amb nitidesa i perfecta potència el so tradicional de les
campanes, apagat massa sovint pels sorolls de la ciutat actual, pels motors als
carrers que fan rugir l’ambient, per músiques estridents que ens ensordeixen,
per la televisió, per les obres, pel dinamisme d’un mode de vida que impedeix
quasi sempre parar-se a escoltar. Per a Martí Domínguez el silenci d’aquells
temps era un silenci ple de vida, el del poble tradicional, el d’un poble
riberenc per exemple. A la seua obra L’Ullal, el protagonista era un
poble que no era explícitament Algemesí, però que el prenia com a model:
“... No era un silenci sord, mort, desolat,
sinó sonor i ple de vida [...] els murmuris del viure cobraven la
dimensió corresponent, sense trencar mai el cristall, i assumien el sentit
just: les campanes, la pluja, el retrò del llamp, la piuladissa dels teuladins,
els vents i els arbres, [...] tot això que avui ofega l’esclat dels dos
elements detonants i despòtics del món actual: ¡l’explosió de la gasolina, i
l’explosió demogràfica!”.
Al seu llibre cobren autèntic protagonisme el so
de les campanes, les quals al llarg de la història han anat marcant la vida
dels seus veïns. Aquell campanar que apareix al seu llibre no és tampoc,
explícitament, el campanar de l’església de Sant Jaume d’Algemesí, però ben bé
podria ser-ho. I aquest campanar, el nostre, és el protagonista del treball que
ara presentem.
L’any 2003 es celebra el tercer centenari de la
construcció i inauguració del campanar de Sant Jaume, curiosament cent anys
després que un il·lustre pintor, Francesc Ribalta, realitzara les taules
principals per al retaule major de Sant Jaume. El nostre propòsit és commemorar
aquella fita amb un estudi que pretén apropar aquesta celebrada obra al seu
poble. Es tracta d’un treball que no cerca ser exhaustiu ni definitiu, sinó
donar a conèixer breument aquest monument tan representatiu d’Algemesí.
El fons documental de què disposem és prou
escàs. Ja al segle XIX, alguns autors es lamenten perquè els documents de
l’arxiu parroquial han desaparegut per culpa d’un incendi. L’historiador Josep
Antoni Domingo conta que durant la celebració d’un sorteig de quintes el 1804
el sostre de l’arxiu es va enfonsar, fet que obligà a repartir els llibres
entre regidors i particulars i, per tant, dispersar-los i molts d’ells
perdre’ls. Altres motius com les riuades, incendis, etc. col·laboraren en què
aquest patrimoni bibliogràfic no arribara fins les nostres mans.
De moment, volem centrar-nos en una investigació
que comprèn aspectes com ara un anàlisi formal de la construcció i una
aproximació a l’evolució històrica del campanar al llarg d’aquests tres-cents
anys, tot i basant la investigació en l’aportació bibliogràfica més que
documental. També volem apropar-nos a les observacions i opinions que els
diferents viatgers i erudits han aportat en les seues obres durant aquestes
tres centúries en torn al nostre poble i el campanar. I, com no, ens acostarem
a l’estudi de les campanes, elements principals i protagonistes, ja que donen
sentit i significat a la construcció que les allotja, i que eleva la seua
música cap al cel.
Com hem dit, el campanar fou acabat de bastir
l’any 1703. El seu autor, però, el desconeixem, tan sols l’arquitecte i
historiador Joan Segura de Lago intentà en el seu moment donar-li un padrí.
Segons aquest autor seria el mestre d’obres Josep Ximeno qui el va construir,
encara que, com el mateix Segura de Lago afirma, aquest no apareix de cap
manera mencionat com a tal en la documentació, sinó tan sols com a obrer de
vila el 1703. Per tant, no podem confirmar de moment que l’autoria del
bastiment del campanar siga seua.
A les famoses biografies d’artistes de l’erudit
Orellana i del Baró d’Alcahalí no hem trobat cap referència relativa al
possible autor ni tampoc a aquest suposat Ximeno, qui segurament seria un
mestre d’obra, el nom del qual no va transcendir. De moment, i en espera d’un
estudi molt més exhaustiu, seguirem l’opinió de la resta d’autors, tot i que
volem apuntar el no de Gaspar Díez, col·laborador molt proper a Joan Baptista
Pérez Castiel, com a possible autor de les traces del nostre campanar.
Per desgràcia, no tenim la sort de comptar amb
tota la documentació necessària per a la investigació. D’açò, com ja hem dit
abans, fa lamentació Pasqual Madoz a mitjans del segle XIX quan al parlar de
l’autor o autors del campanar diu que aquests es desconeixen degut a un incendi
en l’arxiu parroquial, ocorregut en la segona meitat del segle XVIII.
No sabem certament quan s’iniciarien les obres
de bastiment del campanar, segurament començarien entre 1690 i 1695. El que sí
sabem és que el segle XVII valencià sempre se l’ha identificat com el de major
apogeu en l’elevació de torres campanars. Els viatgers romàntics del XIX sempre
parlaven de la ciutat de València, com la ciutat dels tres-cents campanars.
La proliferació d’esglésies, de convents, oratoris, hospitals, etc., que es
sumaven als ja existents feren del cap i casal una autèntica ciutat conventual.
Les tipologies de campanars que anem a trobar al
llarg dels segles XVII i XVIII presenten varietats en planta, ja que poden ser
quadrades (la gran majoria) o poligonals (com ara la de Sant Miquel Arcàngel de
Benigànim, de 1622); amb diversos cossos; amb un remat que pot ser en terrassa
(com ara les de Sant Martí o Sant Miquel dels Reis), com en els primers models,
o mitjançant un cos inferior o també anomenat cupulí. La construcció de la
torre campanar del Col·legi del Corpus Christi es conformarà com un model a
imitar per la resta de realitzacions, tot i traduint el llenguatge
arquitectònic en pedra a una nova tècnica constructiva basada en l’ús de la
rajola. A la ciutat de València caldrà destacar al llarg del segle XVII
l’erecció de torres tan importants com ara les de Sant Martí (1627), Sant Joan
del Mercat (primer terç de segle), el Carme (1647), Sant Domènech (1640) o
Santa Caterina (finalitzada en 1705), obra de l’arquitecte pedrapiquer Joan Baptista
Vinyes, caracteritzada per les columnes salomòniques que la dinamitzen i per la
seua estructura hexagonal, que es basa en la veïna torre del Micalet. Aquesta
tipologia fou una solució que tingué prou èxit, com ho demostren obres com ara
la torre campanar de Quatretonda.
Un repàs al context arquitectònic del moment al
País Valencià presenta com a una de les fites més importants la decoració del
presbiteri de la Catedral de València, realitzada entre 1674 i 1682 per
l’arquitecte Joan Pérez Castiel, una de les figures més importants del moment i
“al voltant de la qual gira gran part de l’activitat constructiva del darrer
terç del segle XVII”[2].
Obra seua serà també la traça del Col·legi de San Pius V, realitzada el 1683 i
amb una església de planta octogonal. D’altra banda, un exemple arquitectònic
del geometrisme imperant del moment, ja vista a les citades Santa Caterina i
San Pius V, és la basílica dels Desemparats (1562-1667), dissenyada per
l’arquitecte Diego Martínez Ponce de Urrana, la planta de la qual és un
perfecte estudi de geometria curvilínia rematada per una cúpula oval realitzada
el 1701. En quant a les façanes de les esglésies, en aquest moment imperen les
anomenades façanes retaule, amb exemples tan patents com les del convent del
Carme o la de Sant Miquel dels Reis. Posterior i d’un llenguatge arquitectònic
molt distint a aquestes serà la construcció de la portalada principal de la
Catedral de València, la dels Ferros, iniciada el 1703 per Conrad Rudolf i que
acusa clarament una influència italiana berninesca, basada en un plànol
compositiu curvilini amb formes còncaves i convexes. També al llarg del XVII es
revesteixen de profusa decoració barroca antigues parròquies medievals
valencianes, dins d’una corrent prou generalitzada, oferint un llenguatge
ornamental ric i carregat, de tendències italianitzants, amb algepseries,
estucs, targes, fullaraca, pintures, etc., com podem observar a les esglésies
de Sant Esteve (1679-1682), Sant Nicolau (1690-1693) o Sant Joan del Mercat
(1693-1702).
Un dels elements més importants i característics
del llenguatge arquitectònic del moment serà la columna salomònica,
generalitzada per l’arquitecte Joan Pérez Castiel, i que la trobarem formant
conjunt en retaules i torres.
Ja en el segle posterior, cap a mitjans del
XVIII, es troba la figura de Josep Mínguez, autèntic renovador de la tipologia
de les torres campanar, el qual va saber crear un arquetípic sistema per al
remat dels campanars a través d’una arquitectura decreixent que incloïa potents
contraforts diagonals.
A la Ribera, amb unes realitzacions
arquitectòniques que sempre miraran cap al cap i casal del Regne, trobem en
aquest segle XVII obres tan importants com ara la remodelació de Santa Caterina
d’Alzira (realitzada pel mateix Joan Pérez Castiel en 1681), on la columna
salomònica cobra especial protagonisme dins la portalada, en una tipologia molt
similar a la de Sant Joan de la Creu a València, obra també de Pérez Castiel. A
l’església de Sant Pere Apòstol d’Albalat de la Ribera (1701), trobem el
treball d’un continuador de Pérez Castiel, Gaspar Díez, arquitecte natural
d’Alzira i que va continuar l’obra de la tercera església del monestir de Simat
de la Valldigna. També interessant és l’obra de Sant Pere de Sueca, de finals
del XVII i principis del XVIII i que presenta similituds amb el campanar
d’Algemesí en la utilització d’uns capitells molt peculiars.
El campanar de l’església de Sant Jaume Apòstol
d’Algemesí s’ubica en un dels costats del temple parroquial, sobre la portalada
principal, i situat en un dels fronts de la plaça major del poble. L’edifici
que l’acull fou bastit cap a mitjans de segle XVI (1550-1582) pel mestre
pedrapiquer Domènech Gamieta, natural d’Algemesí, amb la col·laboració dels
també pedrapiquers Joan d’Alacant i Joan Matalí. Aquesta església es troba
unida pels peus a la que fora antiga parròquia del poble, avui Capella de la
Comunió. El temple alçat per Gamieta és de planta basilical, amb una sola nau
de cinc trams sense creuer i capelles entre contraforts, les quals durant el
segle XIX s’obriren per a comunicar-se entre elles formant una espècie de naus
laterals amb capelles. Dels cinc trams que composen l’edifici principal, el
darrer és més curt, ja que la presència de l’antiga parròquia impedí la seua
continuació[3]. La
capçalera de l’església és de planta poligonal, mentre que les voltes són de
creueria, revestides a finals del segle XVIII en estil neoclàssic, renovació
que Antonio Ponz en la seua visita a Algemesí ja va anotar i que després
confirmarà Pasqual Madoz, tot i finalitzant les obres el 1823. Més tard, el
temple encara viuria dos noves intervencions, una l’any 1890 i l’altra el 1927.
La parròquia de Sant Jaume allotja algunes joies
de l’art, com ara el retaule major realitzat per Francesc Ribalta entre 1602 i
1610, destruït en part l’any 1936, tot i que es conserven les dos taules
principals, La degolla de Sant Jaume i Sant Jaume a la batalla de
Clavijo, i completat amb llenços de Josep Segrelles anys més tard,
concretament el 1951. També són interessants els frescos realitzats per Joaquim
Oliet en les voltes del temple en torn a l’any 1823, coincidint amb la
renovació de la mateixa església. Per últim, cal mencionar la façana
renaixentista, en aquest moments en procés de restauració, obra del mateix
Domènech Gamieta, la qual presenta un interessant esquema d’arc de triomf. Per
la seua situació, situat sota el campanar, la façana renaixentista i la torre,
encara que d’èpoques distants, s’aprecien millor en el seu conjunt, tot i gaudint
així d’un diàleg artístic que ambdós han sabut mantenir en harmonia durant
aquestes tres-cents anys, el qual ha creat una de les imatges més valuoses, si
més no la més valuosa, del patrimoni arquitectònic algemesinenc.
El campanar de Sant Jaume és una torre de planta
rectangular, format per un conjunt de tres cossos, amb una altura de 54,33
metres, 8 metres d’amplària en els seus costats majors i 6 en els costats
menors. Aquest tret és el que el fa tan elegant i enlairat. I per aquest motiu
voldríem descriure’l amb les millors paraules que l’han descrit, les del nostre
admirat Martí Domínguez:
“... Sóc
admirat de lluny, de prop,
D’enfront,
de dalt, d’ací, d’allí
“si
per davant, jo sóc xicot,
vist
de perfil jo sóc fadrí ...”
Finalitzat l’any 1703, el campanar s’adscriu a
un llenguatge barroc prou classicista, gens dogmàtic i una mica retardatari, si
tenim en compte que en aquell moment l’element que triomfava era la columna
salomònica, difosa pel mestre Pérez Castiel i els seus deixebles.
Però la característica que fa tan peculiar i
celebrat el nostre campanar és la seua ubicació, ja que no el trobem als peus
del temple, puix ací es troba la Capella de la Comunió, és a dir, la primitiva
església parroquial, sinó que trobem la torre situada a un costat sobre la
portalada principal. Carrega de manera molt atrevida tota la seua massa sobre
un arc de descàrrega apuntat no dissimulat a l’exterior i que, suposem, té un
altre arc bessó al costat posterior; també sobre contraforts als costats
menors. Tot el campanar està construït amb fàbrica de rajola[4],
excepte els carreus de pedra que trobem en els cantons de la part inferior,
formant els quatre pilars sobre els quals es recolza l’estructura, i les
decoracions superiors amb boles i piràmides.
Als seus versos Martí Domínguez descriu el
campanar d’Algemesí d’aquesta manera tan estètica:
“... Rajoles
de fang ben cuit
t’anaren
fent, i ton pit
pareix
de carn i de sang...
I és
que eres del mateix fang
d’on
nosaltres hem eixit!
De
quatre pilars damunt,
Units
per arcs de mig punt,
Osat i
airós ton cos medra,
I
pujant-te’n ben amunt
Sostens
corona de pedra ...”
El primer cos, que és rectangular, és el que
conté en el seu interior la caixa de l’escala, una escala de caragol el
recorregut de la qual es podia apreciar des de l’exterior a través dels forats
que la il·luminaven i que després de la darrera restauració han estat cegats.
També presenta aquest primer cos un senzill balcó amb reixa i el rellotge; que
avui ve a substituir aquell que l’erudit En Benet Ballester Broseta nomenava al
seu llibre: “...Durante el curato del señor don Juan Bautista Oliet, se
compró y puso el reloj de la torre de la yglesia, de que antes carecía la
población, trayéndolo de la villa de Morella, en cuya torre había servido hasta
entonces...”. Així doncs, el rellotge és de 1823, any en què el rector Joan
Oliet procedí a la restauració de la parròquia.
La transició cap el segon cos es realitza a
través d’una doble cornisa, articulada amb quatre motllures en els costats
principals i tres en els menors.
El segon cos, el més important i ornamentat, és
el que allotja el cos de les campanes. Aquest cos és octogonal o aixamfranat,
tot i presentant volutes cantelludes com a elements de transició del cos
quadrat a l’octogonal. En les cares principals està articulat mitjançant
pilastres aparellades[5]
que flanquegen l’arc de mig punt, en els costats menors, tan sols hi ha una
única pilastra. Aquestes pilastres, de
tan escàs relleu, són caixonades i estan coronades amb un peculiars capitells,
anomenats capitells del germà Bautista o sisè ordre, una espècie d’ordre
compost prou arbitrari. Aquest germà Bautista és Francesc Bautista, arquitecte
jesuïta que va viure al segle XVII (1594-1679) i que s’inicià com a escultor i
retaulista. Fou l’introductor de l’anomenat sisè ordre, una barreja de toscà i
corinti, el qual sembla que fou difós a Itàlia per Vicenzo Scamozzi. El fet és
que aquesta tipologia, molt culta i que procedeix de l’arquitectura de la cort
dels Àustries la trobem també a santa Maria del Puig, a sant Pere de Sueca, a
sant Pere d’Albalat i La Valldigna, aquestes dues foren realitzades durant els
mateixos anys que el campanar d’Algemesí, per l’arquitecte natural d’Alzira
Gaspar Díez. Aquest fet ens porta a pensar que possiblement fora aquest
arquitecte o algun col·laborador proper seu qui realitzara les traces o
dibuixos per al nostre campanar, tot i que no hi hem pogut trobar cap
documentació que ho certifique.
També els plints sobre els quals es recolzen les
pilastres són caixonats i apareixen retranquejats. D’altra banda, els arcs de
mig punt, amb remarcades línies d’imposta, els quals allotgen les campanes,
estan rematats per un arc apuntat que finalitza amb una motllura molt
decorativa i que trenca encertadament la monotonia d’un fris retranquejat i sense
ornamentació. Sobre aquest fris trobem una cornisa prou pronunciada i potent, i
que dota el conjunt d’un interessant joc clarobscurista.
El tercer cos, el més gràcil i menut, està
format per un templet de dos cossos, amb una balustrada de pedra ornamentada
amb boles i piràmides de base gallonada. El senzill templet de planta quadrada
allotja les campanes horàries. Està articulat mitjançant pilastres que
sobreïxen del conjunt, tot i potenciant el joc de llums i ombres, i que es
rematen amb piràmides, tot i formant una composició dinàmica i graciosa. Com a
remat presenta una cúpula de rajola blava vidrada, típica del barroc valencià,
i sobre aquesta el penell forjat en ferro amb el cavallet de Sant Jaume, el
qual caigué l’any 1978 i va ser restaurat sis anys després, el 1984, gràcies a
la intervenció d’Eduard Sarrió, conservador del patrimoni artístic de la
parròquia de Sant Jaume. Segurament, tot aquest cos superior es va reformar
sensiblement arran d’un terratrèmol produït el 1748 i que afectà molt negativament
l’estructura del campanar. Així doncs, podem suposar que les boles i piràmides
foren posteriors i que els arcs de mig punt del templet foren refets.
Sobre com havia de ser la construcció d’un
campanar de voltants del segle XVII tenim un document precís, extens i ric en
matisos com són les normes que l’arquebisbe Isidor Aliaga va donar l’any 1631.
Aquest document publicat pel professor Fernando Pingarrón, segueix en bona
mesura el caràcter constructiu de l’antecessor de l’arquebisbe Aliaga, el Patriarca
Joan de Ribera, molt preocupat per la funció social i propagandística que
acomplia l’arquitectura, que a la vegada pren com a exemple els consells donats
per l’italià Carles Borromeo. Aquest caràcter constructiu, propi de la
sensibilitat contrareformista de l’època, és el derivat de les directrius del
Concili de Trent, les quals pretenien
impulsar el fervor catòlic davant les tensions produïdes per la Reforma
protestant.
Algunes d’aquestes advertències sembla que sí es
prenen per a la construcció de la nostra torre campanar, altres no. Així, el
text d’Aliaga ve a dir que “...la torre de las ca[n]panas hagase donde tenga
mas facil y decente vso, y donde sea de menos inpedimento, y parezca mejor”.
Per tant, veiem que la torre de Sant Jaume està construïda sobre el lloc més
adient, davant la plaça major, la qual en principi era simplement una ampliació
de carrer, però que amb el temps anirà adquirint importància com a centre de
representativitat i demostració de poder dels estaments civil i religiós. D’altra
banda, al no haver finalitzat la construcció del temple parroquial en els seus
peus i haver mantingut l’antiga església com a capella de la Comunió, es feia
impossible situar el campanar als peus d’aquesta[6].
També es destaca al text la conveniència de què els campanars no presenten
terrasses[7],
com encara es pot veure a la torre de l’església del Corpus Christi, Sant
Miquel dels Reis o Sant Martí, i que el campanar del convent dominic de Sant
Vicent Ferrer a Algemesí encara segueix, sinó que es rematen amb un templet o
una llanterna, com així ho faran tots els campanars a partir d’aleshores: “...Sera
conveniente que no queden con terrados descubiertos los dichos canpanarios,
como se aconstumbra; sino que se rematen y cubran con chapiteles, no solo por
su hermosura, sino por la duracion”. No segueix el campanar de Sant Jaume
la recomanació de no realitzar escala de caragol, segurament per motius
econòmics. Aliaga recomanava en aquest sentit que “...la escalera no sea de
caracol, como ordinariamente se haze, por ser subida muy penosa y enbarazosa;
sino de [t]ramos con descansos, y dandole toda la anchura que el edificio
permitiere”. D’altra banda, la darrera restauració realitzada sobre el
campanar en la dècada dels vuitanta ocultà els forats que il·luminaven aquesta
escala. En aquells temps hi havia un “...grande descuydo en los Oficiales y
en quien asiste a las fabricas” en aquest sentit, per això s’aconsellava
que en edificar la torre es preocuparen de “...dar luz a toda la escalera,
desde el pie de ella, hasta lo mas alto”. Per últim també es recomanava que
la torre fora proporcionada, així en el seu conjunt com en el cos de les
campanes; que el sòl fora de volta en cas que es poguera i no de fusta; també
que la torre tingués desguassos però que l’aigua no tirara l’aigua sobre el
sostre de l’església, lògicament. Per últim, també recomanava que “...el
chapitel se remate con vna cruz y veleta bien dispuesta, para que señale los
vientos”.
Dóna referències el text d’Aliaga sobre la
possibilitat de col·locar rellotge, per al qual s’havia de disposar un lloc
adient, que la seua fàbrica estiguera tancada amb clau, i que aquest es situara
de manera que “...no enbaraze el vso de las otras ca[n]panas” i que “...por
algunos puestos del canpanario y suelos de el, queden hechos agujeros, o
transitos, por donde caygan encaminadas las cuerdas de las canpanas, que desde
lo baxo de la torre se huvieren de tañer”.
Per suposat, també les advertències es
refereixen a les campanes d’una manera prou extensa. Així, el text d’Aliaga diu
que: “...hase de mirar mucho que sea bueno el metal de que se hizieren las
canpanas. Que tengan buena y graciosa forma”. També s’interessa per la
solidesa i seguretat del conjunt, perquè “...con su peso y continuo
movimiento sea facil [s]altar, y caer la canpana...”. Així doncs, “...han
de ser los dichos asientos y encaxes, encorporados, o cavados en los maderos, o
pilares dichos”.
... I les veus
infantívoles eren tan sobreagudes, tan escardalenques, que ni el calent volteig
del campanar -onades de lava volcànica eixordadora- podia ofegar-les ...[8]
A diferència d’altres pobles de la nostra
comarca, amb menor població, que no han patit de manera tan descontrolada el
boom constructiu de la dècada dels seixanta i on el seu campanar s’aprecia
perfectament com dominant l’horitzó, el campanar d’Algemesí s’ha trobat amb una
dura competència al seu voltant, personificada en els edificis construïts en
aquell moment i que rivalitzen en altura avui en dia amb un perfil gens estètic
i sí massa agressiu, fins arribar a anular quasi per complet el nostre sky-line
local el qual durant vora dos-cents cinquanta anys havia dominat amb
majestuositat el nostre campanar. D’aquesta mateixa opinió era Lluís Guarner,
qui en 1974 descrivia amb aquestes paraules quina era la seua impressió en
arribar al lloc d’Algemesí venint des del barranc dels Algadins:
“Ya, a lo
lejos, a nuestra izquierda, vemos levantarse, en torno a un elevado campanario
del más puro barroquismo valentino, el paisaje urbano de una ciudad que, como
queriendo rebelarse contra la tradición, eleva casas de pisos que compiten en
altura con el campanario, aunque no pueden competir con su gracia y belleza”.
Si, pel contrari, fem una ullada, des de dalt
del campanar, al casc urbà i al terme d’Algemesí veiem que són prou diferents a
aquells que el 1872 va observar En Benet Ballester Broseta i que a la seua
història sobre la vila el definia d’aquesta manera:
“...Si echamos una
rápida ojeada sobre nuestro plano de esta villa, y también si le contemplamos
desde lo alto de nuestro magnífico campanario, desde luego se observa que
nuestra población tiene la forma de un oblongo extendido de sur a norte. [...]
Y por último, si desde nuestra indicada torre estendemos nuestra vista en torno
del espacio, se nos presenta un magnífico panorama, que realza un sol
esplendente, una estensa y siempre verde alfombra...”.
Avui en dia, per
descomptat, el casc urbà és prou més extens degut a la major pressió demogràfica,
el terme municipal contínua essent una verda catifa, en aquest cas, elaborada
per milers d’arbres de taronger; però la
visió que tenim des del campanar ja no és tan nítida com la de l’erudit
Ballester. Els alts edificis dels voltants ho impedeixen.
En el moment de la construcció del campanar, ara
fa tres-cents anys, Algemesí comptava amb una població d’uns 450 veïns (uns
1800 o 2000 habitants). El pas d’un segle a l’altre va estar marcat pel
bastiment d’aquest monument. El nostre era un poble de caràcter clarament
rural, centrat preferentment en les activitats agràries i el comerç de la seda,
i l’elevació de tan singular edificació representava tota una fita per a
aquest, i un motiu d’orgull ja que es convertia òbviament en el seu edifici més
significatiu.
Tres-cents anys farà que un 8 de juliol de 1703,
el Jurat en Cap del Consell General de la vila d’Algemesí confirmava als demés
senyors conselleres que el campanar era quasi del tot bastit i que les campanes
ja estaven col·locades:
“...En segon cap fonch propossat per lo dit Pere
Castell, Jurat en Cap dient Srs. Consellers, tambe el haverlos ajuntat es per a
donarlos a saber com ja Vs. Ms. ne tenen noticia que el campanar esta ya casi
del tot acabat de fabricar y com les campanes estan ya en son puesto...”[9].
També en el mateix document abans citat trobem
el nom del que serà el campaner del nou campanar i el salari que rebrà per la
seua tasca:
“...ara es nessesita que es nomene campaner y aixi mateix quina
cantitat se li donara per a efecte de boltejar les campanes en les festivitats
seguents [...]. A estos Señors y a mi ens á paregut nomenar en Campaner a la
persona de Vicent Domingues escolà de la Parrochial de esta Vila per parexer
ser al proposit y aixi Vm. botaran si nomenar en Campaner al dit Vicent
Domingues escolà, y quina cantitat se li donara de salari per boltejar y repicar
les campanes en totes les festivitats damunt dites; comensara a correr lo
salari des de el dia 7 de juny proxime passat que fonch dia del Corpus per
quant en dit dia ya es boltejaren les campanes y dia de S. Onofre determinant
allo que els parexera ser mes convenient per a la Vila.
A incontinenti ohida y entessa la dita
proposió fonch resolt y determinat per la major part dels Consellers del
present Consell General nomenar al dit Vicent Domingues escolà en Campaner, y
que se li done 35 l. de salari cascun any ab obligacio de boltejar y repicar en
totes les festivitats...”[10].
El fet que al document es mencione que en el dia
del Corpus de 1703 ja voltejaren les campanes serví com a hipòtesi per a
afirmar que el 7 de juny d’aquell any es va inaugurar tal obra i dóna a
entendre que tant en aquesta festivitat com en la de Sant Onofre el campanar,
quasi del tot acabat, ja estava en funcionament, puix les campanes “...estan
ya en son puesto...”. Possiblement, tot i seguint la documentació exposada,
la inauguració oficial es va fer uns dies més tard, el 9 de setembre.
El 2 de setembre de 1703, segons la documentació
del moment, el campanar ja era acabat de bastir i, per tant, es feia necessària
celebrar una festa d’agraïment per a tal fet. El dia elegit per a aquesta festa
era l’endemà del dia de la Mare de Déu de la Salut, considerada ja en aquell
moment com una festa major per al poble, tal i com apareix en el document
anteriorment citat i que també replega Josep Antoni Domingo a Festa a la
Ribera.
“...En segon cap fonch propossat per lo dit Jurat en Cap dient
Srs. Consellers també el haverlos ajuntat es per a donarlos a saber com ya Vm.
ne tenen noticia que el Campanar esta concluit, a estos Srs. y a mi ens a
paregut ser molt just es fassa una festa de Gracies, a Nre. Sr. Sacramentat al
endema del dia de Nra. Sra. De la Salud y aixi Vm. votaran si es fara dita
festa en dit dia, ab quina solemnitat y si es pagara de la administracio del
campanar, o si la pagara la Vila.
Et incontinentis oida y entesa la dita
proposisió fonch resolt y determinat per la major part dels consellers del
present Consell General que es molt just es fassa una festa en aximent de
Gracies a Nre. Sr. deu Sacramentat per haver estat servit la conclusió del
Campanar y que esta tan solament se fassa en la Iglesia sens prosesso ab
Musica, sermo, y uns pochs de fochs, y que el predicador quede a albitre dels
Señors Jurats el buscarlo y que es fassa el dia contengut en dita proposisio, y
que lo que costara dita festa se pague de la administracio de la fabrica del
Campanar...”[11].
Amb quins fons econòmics va ser bastida l’obra
del campanar ens ho diuen alguns documents d’aquesta mateixa època. L’aportació
econòmica va córrer en la seua major part de mans del poble, gestionada pel
Consell General a través de l’administració de la fàbrica del campanar. Els
diners es captaven a través d’impostos indirectes que gravaven alguns
productes, com ara la carn o el blat. Del 19 de març de 1702 és aquest
document:
“...En quart cap fonch propossat per lo dit Juseph Barbera de Sª.
Jurat en Cap dient Srs. Consellers també el haverlos ajuntat a Vm. es per a
donarlos a saber com a estos Srs. y a mi ens a paregut per a que la fabrica del
campanar se hadelante y que es puguen comprar campanes que se imposse en los
vehins de la present Vila que tinguen obligació de donar per cascun cafis de
forment que culliran mig almut de forment aixi del que es cullira en el terme
de la present Vila, Cotes y Pardines, [...].
Fonch ressolt y determinat per tots los
present Consell General nemine discrepantes que tots los vehins y habitadors de
la present vila de Algemesi tinguen obligació de donar mig almut de forment de
cada cafis que culliran aixi en lo terme de Cotes y Pardines per a que la
fabrica del Campanar se hadelante y se acabe quant ans se puga, y per a que es
puguen comprar campanes y que tinguen obligació de donar dit mig almut de blat
per temps y espay de tres anys”[12].
Un any més tard, l’1 d’abril de 1703 apareix aquesta resolució:
“...fonch
propossat per lo dit Jurat en Cap dient Srs. Consellers ya saben Vm. com les
carns estan rebaxades tres diners menys que el any passat, y moltes persones
nos han fet instancia que supuesto que a agut esta rebaxa que los tres diners
se apliquen per a la fabrica del Campanar...”[13].
A l’obra d’En Benet Ballester, Historia de la
Villa de Algemesí, trobem una referència més sobre com es realitzava
l’obtenció de fons econòmics, tant per al campanar com per a la resta del
temple. Així també, apareix una nota de la fossa d’algunes campanes allà pels
anys 1740-47 i el preu que aquestes costaren, no sabem a què campanes es
refereix i que ocorregué amb aquelles que el 1703 la documentació afirmava
estaven ja col·locades. Avui en dia, la campana més antiga que conserva la
parròquia és el tiplet i és de 1767. D’altra banda, les campanes a les que fa
referència Ballester Broseta sabem que foren destruïdes durant les revoltes de
1936.
“...Las sumas que se gastaron para levantar
este templo parece las prestaron al Colegio de Patriarca de Valencia y la casa
de los ascendientes del hoy conde de Soto-Ameno, que las prestaron a censo, que
hoy se conocen entre el pueblo con el nombre de censos del campanar, que la
población ha pagado anual y religiosamente hasta la promulgación de la ley
vigente de desamortización de los bienes de propios, con cuyo objeto se
capitalizaron aquéllos, gravando con ello algunos de dichos bienes, entre los
cuales figuraba el molino de la villa, de la que fue propiedad. En 1740 o 47
parece se hicieron, o al menos se fundieron algunas, si no todas, las campanas
que existen en su torre, que, según manuscrito que hemos visto de aquella
época, costaron 1.183 libras valencianas, 18 sueldos y 3 dineros. Las 629
libras, 8 sueldos, 3 dineros, por 493 onzas y 2 adarmes de plata, a razón de 14
reales y 8 dineros la onza; y las restantes 554 libras, 10 sueldos, por el oro,
cobre, y hechuras del artífice...”.
Per al bastiment del campanar el poble no només
col·laborà amb aportacions econòmiques sinó també amb el seu treball. Així de
gran transcendència, com en totes les altres obres realitzades al llarg de la
història a la nostra parròquia, fou la tasca desenvolupada per l’Obreria de
Sant Jaume per a la seua elevació[14].
Un article firmat per l’historiador Josep Antoni
Domingo al BIM Berca de 1979 transcriu uns documents que reflecteixen
les penúries i perills que al llarg de tres-cents anys ha sofert el nostre
campanar, desafiant el pas del temps i l’embat dels elements. Una d’aquestes
penúries fou el terratrèmol de 1748, el qual danyà sensiblement l’estructura de
la torre. Aquest desastre obligà a l’Ajuntament a demanar ajuda econòmica a
l’Inquisidor Major de València, de qui poca en traurien:
“...En la Villa de
Algemesi, a los tres dias del mes de abril de mil settecientos quarenta y ocho
años, juntos en la Sala Capitular de dicha Villa los señores Luis Muñoz,
alcalde ordinario, Pedro Girbes Corbí, Antonio Albuxech y el dr. Vicente Valero
Assensi, regidores perpetuos de la misma, presente Vicente Morales, procurador
general de ella, fue propuesto por el sr. regidor primero disciendo: señores,
en atención al terremoto sucedido en el mes proximo pasado de marzo, el que
arruinó la superifiscie de la torre y la casa tienda contigua a la Iglesia
mayor que está en la calle de la Montaña [...] por cuanto para el coste de todo
era menester dar parte al Santo Oficio de la Inquisición de la Ciudad de
Valencia por tener este embargados todos los efectos...”.
Dies després, el 13 d’abril, l’Ajuntament
subhastava les obres de reforma i les donava a Carlos Chambó per un preu de
“...doscientas sesenta y cinco libras...”. Tal reforma, segons apareix
al document consistí en:
“...que se ayan de poner mechones de piedra a
todos los baluartes de la balconada, tanto los conmovidos como los no movidos.
...que las piedras que están sobre los
balustres y sirven de antepecho se an de asegurar con dos garfias de ierro cada
una de ellas embetumadas, ...
...que todas las pirámides y bolas se les ha
de poner mechones de piedra y las que estuvieran rompidas y esquuadas se han de
embetumar con las gafas necesarias para la mayor seguridad y fortalesa.
...que se ayan de desaser todos los ocho
arcos del remate y formarles nuevos a la mayor seguridad, recorriendo los
pilares sobre que descansan, derribando lo somovido y no seguro y formandolo de
nuevo, todo lo qual se ha de azer de ierro y ladrillo.
...que aya de reconoser las dos cornisas, la
una que esta ensima de las campanas, y la otra bajo ellas, derribando los
pedasos que estuviesen consentidos rehedificandoles con todo lo demas esencial
para la seguridad y hermosura.
...que tenga la obligación de recorrer el
piso de las campanas, arcos de estas y todo lo demás interior con todas y
cualesquiera juntas y grietas que se encuentren reparandolas a la mayor
seguridad”.
I no va ser només aquest terratrèmol, el mateix
Domingo enumera els de 1783, 1828 i 1872, els quals també causarien danys en
l’estructura de l’edifici. Altres perills que va patir foren les grans
pluges, com ara les de 1805, 1853 o 1864, però memorable fou la d’agost de
1848, on un llamp trencà la campana major de l’església. En Benet Ballester ens
ho conta així al seu llibre.
“...cayó sobre esta población un terrible
pedrisco, seguido de una lluvia torrencial, durante la cual cayó un rayo en la
torre de la yglesia y rompió la campana mayor”.
També ha patit el nostre campanar algunes
intervencions en el temple parroquial que l’han afectat, com ara l’obertura de
les capelles laterals a través d’arcs de mig punt al llarg del segle XIX.
Aquesta remodelació alterà l’estructura i l’estabilitat del campanar,
restant-li solidesa i produint unes escletxes que feien perillar tot el
conjunt. I així va arribar fins els anys setanta i vuitanta del segle XX, és a
dir, en unes condicions força precàries i que no asseguraven la seua integritat
si no s’actuava amb rapidesa. D’aquesta mode ho veien els nostres veïns: “...és
a punt d’enderrocar-se’n...”; “...pot caure ja...”. El perill era
evident. Menys mal que el 1984, amb la
darrera restauració realitzada, els problemes estructurals es van resoldre i
així, avui en dia, podem gaudir d’un campanar amb perfecte estat de salut.
D’altra banda, al llarg d’aquestes tres
centúries, diversos han estat els autors que, als seus llibres de viatges o als
seus diccionaris geogràfics, al parlar al voltant del País Valencià han passat
per Algemesí i ens han aportat referències del nostre poble en el moment en què
van escriure. Alguns d’aquests, fins i tot, es pararen a contemplar el nostre
campanar i les seues impressions les deixaren escrites a diverses publicacions.
Del primer que hi tenim notícia és d’Antonio
Ponz, qui cap el segon terç de segle XVIII passà per Algemesí camí d’Alzira i
es parà a observar “...la fachada que tenia, la qual puede llamarse buena
entre las de toda esta tierra”, tot un elogi a la nostra església malgrat
que no hi diu res del campanar. Sí parla, en canvi, de l’interior de
l’església, la qual ens comenta “...se ha empezado á renovar...”, fet
que va ocórrer a finals del segle XVIII. En aquells temps, cap els voltants de
1735, Algemesí tenia una població d’uns
781 veïns, és a dir, uns 3200 o 3500 habitants, segons el padró
demogràfic publicat per J. Camarena[15].
Tampoc ens diu res del campanar Bernardo
Espinalt, qui al seu llibre Atlante Español dóna algunes dades
geogràfiques i econòmiques del nostre poble. D’Algemesí diu que “...es Villa
Realenga, y habitada de mil quarenta y quatro vecinos en una Iglesia Parroquial
dedicada a San Jayme Apostol con un Cura Parroco y doce Beneficiados. Tiene un
Convento de Dominicos cuyo Titular es San Vicente Ferrer, un Hospital, y cinco
Hermitas”.
Serà Pasqual Madoz, en el seu Diccionario
geográfico-estadístico-histórico... obra publicada entre els anys 1845 i
1850, qui done les primeres notícies del campanar de Sant Jaume d’Algemesí[16]
d’una forma prou extensa, tot i meravellant-se de la seua construcció:
“...pero
lo que mas llama la atencion en ella es la torre, empresa atrevida, que bien
puede tenerse por un prodigio del arte: es de piedra de silleria cuadrilátera
con 10 varas por lado y 60 de alto, y toda esta inmensa mole descansa sobre el
arco de la puerta principal que queda descrita, sin otra base ni punto de
apoyo. Esbelta y elegante en su forma, fabricada con toda la osadia que inspira
el perfecto conocimiento del arte y el genio de la invencion, se presenta ufana
al parecer casi suspendida en el aire, desafiando el curso de los años, el
poder del tiempo, el embate de los elementos, y como desmintiendo la
inestabilidad de las cosas humanas, sobre tan débil cimiento que llena de
admiracion al que la contempla detenidamente, haciendo vacilar á los
conocedores sobre cual de los dos artistas tuvo mas mérito, si el que construyó
un arco tan fuerte con tanta sencillez, ó el que se atrevió á levantar sobre
aquel, tal y tan bien entendida mole de piedra. Sensible es que por el incendio
del archivo, ocurrido hace mas de 70 años, se ignore quienes fueron los
inteligentes artifices autores de ambas obras, si por ventura fueron dos y no
uno solo como el todo de la fachada da lugar a pensar”.
A aquesta romàntica
i heroica descripció veiem com és la disposició de la torre, sustentada sobre
l’arc de descàrrega que hi ha sobre la
portalada, allò que més atrau l’atenció de l’observador. Més interessant és
encara el fet que no puga adscriure l’obra a cap autor degut a què els arxius
parroquials han patit un incendi i, molt curiós, que li done l’autoria del
famós arc de descàrrega a un hipotètic mestre distint a l’autor del campanar, o
és el mateix? “...como el todo de la fachada da lugar a pensar”. A
ambdós, o a l’únic, els atorga mèrits de genials coneixedors de l’art.
Benet Ballester Broseta, el nostre erudit local,
uns anys després, concretament el 1874, al seu llibre Historia de la Villa
de Algemesí, torna a parlar de la torre campanar però seguint quasi
literalment el text de Madoz[17].
Així, les observacions del nostre metge historiador sobre el campanar seran:
“...Sin embargo de tanto mérito artístico, todavía admira más la magnífica
torre de la yglesia, empresa atrevida del arte, que bien puede tenerse por un
prodigio artístico. Es de piedra sillería y ladrillo, de sesenta varas de alta,
diez de ancha de frente y nueve por los lados, y toda esta inmensa mole
descansa sobre el arco de la puerta principal, que queda descrito sin otra base
ni punto de apoyo. Esbelta y elegante en su forma, fabricada con toda la osadía
que inspira el perfecto conocimiento del arte y genio de la invención, se
presenta ufana al parecer casi suspendida en el aire desafiando el curso de los
años, el poder de los tiempos, el embate de los elementos y como desmintiendo
la inestabilidad de las cosas humanas sobre tan débil cimiento, que llena de
admiración al que la contempla detenidamente, haciendo vacilar a los
conocedores, sobre cuál de los dos artistas tuvo más mérito, si el que concibió
un arco tan fuerte con tanta sencillez, o el que se atrevió a levantar tal y
tan entendida mole. Es de lamentar que se ignore el nombre de tan insigne
artífice”.
Com es pot apreciar, tant les expressions d’admiració, com les
mesures del campanar i l disjuntiva al voltant de l’autor de l’obra les pren en
Benet Ballester de la redacció de Madoz. En aquell moment, segons el cens de
1872, Algemesí comptava amb una població d’uns 7603 veïns.
Sarthou Carreres, a la voluminosa obra dirigida
per Carreras Candi, Geografia General del reino de Valencia, ens conta
coses tan interessants com que Algemesí comptava en aquell moment amb 10582
habitants de fet i 10701 de dret, però, el més important és que
“...la torre
de las campanas es gigantesca, de planta cuadrada, de gran elevación, con
elegante remate; todo en piedra de sillería, y con reloj público. A pesar de la
respetable altura de cincuenta metros y peso que representa la obra, descansa
atrevidamente sobre el arco de la puerta de entrada, ignorándose (por causa del
incendio del archivo parroquial) quién fuera el autor de obra tan osada”.
Però més interessant encara que aquesta descripció, la qual torna a remarcar
aspectes com l’atrevida disposició de la torre sobre la portalada
d’accés i el desconeixement del seu autor, són les fonts gràfiques que ens
proporciona aquesta obra. A més de fotografies de l’ermita del Santíssim Crist,
del Calvari, del carrer de la Muntanya i de la façana principal de l’església,
trobem una imatge del campanar, la qual ens permet conèixer el seu estat de conservació
abans dels darrers treballs de restauració.
Posteriorment a aquests mencionarem a Joan
Fuster qui, dins del seu famós El País Valenciano, torna a remarcar del
campanar la seua ubicació: “...Es curiosa la fachada de la iglesia de San
Jaime, con el campanario arriesgadamente construido sobre el arco de la puerta
principal”. Lluís Guarner, encara que es centra més en la festa de la Mare
de Déu i en la producció agrícola d’Algemesí a Valencia. Tierra y alma de un
país, també ofereix unes paraules d’elogi cap el nostre campanar,
incloent-lo això sí dins del més pur barroquisme valencià, caracterització que
ja hem vist caldria matisar, puix els elements que l’articulen, encara que
barrocs, pertanyen a un llenguatge més classicista, seré i reposat.
... Pujant a la
volta del temple el càntic del cor i dels fidels, unit allà dalt amb el darrer
vol del campanar que semblava una pluja de grans gotes d’or i argent fosos que
traspassaven el trespol de l’església ...[18]
I és que el so de les campanes ha anat de sempre
intrínsecament unit a la vida del seu poble. Generalment, les campanes de cada
territori tenen característiques i sonoritats pròpies que les fan diferents a
les d’altres regions o països. A més, podem dir que en cada poble les campanes
sonen d’una manera distintiva i particular. En el cas valencià, els campanars
solen disposar d’un conjunt de quatre campanes de diferents grandàries, en el
nostre cas són cinc. El conjunt de les campanes o carilló de la torre de Sant
Jaume[19]
està composat en el cos principal per cinc campanes principals, les quals estan
batejades, de menor a major, com Sant Onofre, Sant Vicent; Crist de l’Agonia;
Verge de la Salut i Sant Jaume o la “grossa”; a més un tiplet en la mateixa
sala de campanes; en el tercer cos apareixen dos campanes, la de les hores i la
dels quarts; i, per últim, una campaneta, la més antiga, que es troba a la
sagristia.
Aquesta darrera s’anomena Maria, és la senyalera
de l’eixida de missa i segurament estaria situada en l’espadanya que corona la
coberta del temple. És de 1797, i de les més antigues que és conserven de tot
el conjunt. Té un pes aproximat de 15 quilograms. En aquesta campaneta es pot
llegir la inscripció, o siga, l’epigrafia: “ABE MARIA SIN PECADO
CONCEBIDA; (creu), 1797; SE HIZO A EXPENSAS DE FRANSISCO GARCIA PASQUAL
LLORENTE”. Com podem comprovar a l’epigrafia, és a dir,
les inscripcions que hi apareixen, aquestes tenen molt a veure amb la
commemoració d’esdeveniments, devocions, donacions realitzades, etc., i són un
perfecte indicador de la cronologia i la cultura en què foren realitzades.
La
campana més antiga conservada és el tiplet que es troba a la sala de campanes.
És de 1767 i té un pes aproximat de 10 quilograms. La seua truja és de fusta i
es conserva en bon estat. L’epigrafia d’aquesta campaneta revela el següent
text: “+
IOSEPH RIBES DIREXTOR DE LA CAMPANA / QVE SE HISO DE LIMOSNA / AÑO 1767; (relleu de Santa Bàrbera); (creu potenzada)”.
En el cos superior del campanar trobem dos
campanes, el Campanó de les Hores i la campana dels Quarts, aquesta de 1825 i
amb un pes de 72 quilograms. Segons
Ballester Broseta, en un text suprimit al seu llibre i citat per Vicent Josep Escartí, el Campanó de les Hores fou refós en data posterior a 1848, juntament amb la campana major, la “grossa”.
Ballester Broseta, en un text suprimit al seu llibre i citat per Vicent Josep Escartí, el Campanó de les Hores fou refós en data posterior a 1848, juntament amb la campana major, la “grossa”.
De les campanes que apareixen al cos principal
trobem que la més menuda és l’anomenada Sant Onofre, amb un pes aproximat de 72
quilograms. La seua truja, a l’igual que en les altres campanes principals,
presentava una ornamentació de ferro forjat amb una creu interior, substituïda
a finals de l’any 2000 per unes de fusta més tradicionals. Fou fosa, com la
resta de les seues germanes, excepte Crist de l’Agonia, l’any 1940 en la
foneria dels germans Roses de Silla. Açò es déu a que les antigues campanes foren
llançades i destruïdes l’any 1936. Totes cinc utilitzen com a mecanisme per
tocar un motor continu de dues i tres corretges (segons la seua grandària) i un
electromartell trifàsic, sistema manclús. També, a l’igual que les seues
germanes presenta una conservació regular, tal i com ho afirmen els experts. A
més, el martell pica excessivament baix, en el llavi i no en la part més
grossa, fet que afecta el manteniment de la campana i que les posa en perill de
trencament. Tampoc el seu so és del tot correcte, ja que la tercera campana,
Crist de l’Agonia, fosa posteriorment el 1968 degut al trencament de la campana
anterior, no té una nota correcta, aquesta és massa greu, i fa que cree
confusió entre aquesta i la següent, la Maria.
La inscripció que apareix a Sant Onofre és: “SAN ONOFRE; (creu), (marca de fàbrica); ALGEMESI AÑO 1940”.
La següent campana, per grandària, és Sant
Vicent i es troba davall de Sant Onofre. Ambdós estan situades en el costat del
campanar que mira cap al barri de Santa Bàrbera. Sant Vicent té un pes
aproximat de 254 quilograms i la seua epigrafia és la següent: “SAN VICENTE FERRER; (creu), (marca de fàbrica), (relleu de Sant Vicent), (escut
franquista); ALGEMESI AÑO 1940”.
Crist de l’Agonia és una campana refosa l’any
1968 per la foneria Salvador Manclús de València. Pesa 480 quilograms i es
situa mirant cap al carrer València. En ella podem llegir: “STMO CRISTO DE LA
AGONIA; (Crist amb creu), (marca de fàbrica); SALVADOR MANCLÚS
VALENCIA; DONACION DE LOS SRES RIPOLL-HNOS 1940 / REFUNDIDA POR LOS FELIGRESES
/ SIENDO PARROCO RVD DON JUAN BELDA GOMEZ / ALGEMESI 1968”.
Mirant cap al carrer de la Muntanya es troba la
campana batejada com Verge de la Salut. Té un pes aproximat de 632 quilograms i
és de 1940. L’epigrafia és la següent: “SANTISIMA VIRGEN DE LA SALUD / ALGEMESI 1940; (creu), (marca de fàbrica); CTRS ROSES HERMANOS / SILLA VALENCIA / UNA
GRANDE LIBRE / PLUS ULTRA, (anagrama de Maria); DONADA POR LA ILMA.
/ CORPORACION MUNICIPAL DE ESTA VILLA. / SEGUN ACUERDO EN / SESION DEL 22 FEBRE-
/ RO DE 1940. SIENDO / ALCALDE D. JOSE CA - / MARASA TORRENT”.
Per últim, ens queda Sant Jaume, la “grossa”.
Aquesta mira cap a la Plaça Major i té un pes aproximat de 1130 quilograms.
També és de 1940 i vindria a substituir aquella que va partir un llamp un 16
d’agost de 1848. En ella apareix la següent inscripció: “SAN JAIME – VIVA CRISTO REY
/ EN MEMORIA DE LOS / SACERDOTES DE ESTA / PARROQUIA ASESINA- / DOS POR LA
REVOLU- / CION MARXISTA, D JU- / AN Y D RAMON NICLOS. / D JULIO TRULLENQUE / D
PASCUAL FERRER. D / EDUARDO CLERIGUES Y D JUAN ARBONA; (creu), (marca de
fàbrica); CTRS ROSES HERMANOS / SILLA VALENCIA; JHS; SIENDO CURA D FERNANDO
BLASCO CARRERES ALGEMESI AÑO 1940”.
Les campanes són un bé patrimonial que reclama
la més alta valoració. S’ha de treballar per tal de conservar-les, tot i
recuperant tant els seus elements com els valors musicals tradicionals. En
aquest sentit, el cinc de setembre de 1994 es va celebrar un concert de
campanes en homenatge a Joan Baptista Cabanilles. Francesc Llop, tècnic i
president del Gremi de Campaners, va realitzar posteriorment un informe en el
qual indicava certes anomalies presentades en les campanes, relatives al seu
estat de conservació, prou regular, i al seu so. Per tal de millorar aquestes,
proposava una restauració que contemplara la substitució de les truges de
ferro, és a dir els contrapesos de les campanes, per altres de fusta més
tradicionals i que ofereixen millor sonoritat; així com també la instal·lació
de motors d’impulsos, que reproduïren la forma de tocar dels campaners.
En un escrit diferent, el mateix Francesc Llop
es queixava de l’electrificació dels campanars a València per falta de
campaners. Des d’aquell moment les campanes “...roden monòtones sense ànima
ni vibració...”. Per sort, a Algemesí s’han mantingut dos tocs
tradicionals, gràcies a les mans poderoses i sàvies dels campaners, els quals
es tornen a tocar a braç, fa 17 anys per Diego Ramon, i avui en dia per Pepe
Martínez. Aquests dos tocs són el Repic de la Xerevia i el Retorn.
Segons Francesc Llop, aquests són originaris de la Catedral de València i ja
apareixen a una Consueta escrita pel Doctor Theodosio de Herrera entre 1699 i
1705. Així i tot, amb el pas del temps, els tocs d’Algemesí han adquirit uns
trets particulars que els fan únics, una vegada desapareguts a la resta de
pobles, i que els donen un valor patrimonial incalculable.
El Retorn és un dels esdeveniments més
importants que tenen lloc dins les Festes de la Mare de Déu de la Salut,
convertint la nit en una celebració màgica amb el seu potent so. El toc del
Retorn es realitza la nit del 6 de setembre, en acabar el Novenari a la Mare de
Déu. Rememora un fet popular al voltant dels misteris marians i de gran
tradició al nostre poble, ja que es narra la llegenda del miraculós retorn de
la imatge de la Verge de la vila d’Alzira, on fou traslladada tres vegades, al
lloc d’Algemesí.
Comença el toc amb el vol de la campana anomenada Maria o Senyalera, la que es troba
a la Sagristia, i que indica el trasllat de la imatge de la Mare de Déu.
Seguidament, intervenen totes les campanes, una rere altra, de manera aïllada i
pautada, de la més menuda a la més grossa, és a dir, de la més aguda a la més
greu. Després d’un breu silenci, es reinicia aquesta música, celestial, però
seguint l’ordre invers, de la més greu a la més aguda. És “...com un plany i
un adéu forçat plens d’amor i d’angoixa...”, en paraules de Josep Antoni
Domingo. Per últim, reprèn la direcció del concert la Senyalera per a comunicar
el retorn de la imatge a Algemesí i finalitzen totes les campanes tocant
juntes, les de Sant Jaume i les de les altres parròquies del poble en un esclat
de festa i avalot mostrant la profunda devoció que un poble té cap a la seua
Patrona.
L’altre toc que s’ha mantingut afortunadament al
nostre poble és el Repic de la Xerevia. Conten que la Xerevia és allò
darrer que es replegava al mercat per a fer l’olla, la darrera compra que es
feia abans de la Festa. Aquest toc, el de la Xerevia, també procedeix de
la Seu de València, però a Algemesí s’ha mantingut una versió força personal i
característica, adaptat a les condicions del nostre campanar. Abans es tocava
tres vegades al llarg de l’any, la primera vespra de Nadal, la del Corpus i la
de la festa de la Mare de Déu. Avui tan sols es toca la Vespra de la Mare de
Déu de la Salut. Es tracta d’un repic de llarga durada, uns quaranta cinc
minuts, en realitat un Ave Maria florejat, amb una estructura fixa però
que pot admetre variacions. L’inici del repic el realitza, de bell nou, la
Senyalera. La segueixen els repics contrapuntats de cadascuna de les campanes
majors. Uns drams potents, recitatius, solitaris i combinats, que
ressonen per tot el poble indicant als seus veïns que la Festa Major és ben a
prop.
El volteig de campanes, tal i com afirma Francesc
Llop, és un costum introduït per l’Arquebisbe Joan de Ribera des de terres
andaluses cap a finals del segle XVI i que no es va generalitzar fins a finals
del XVIII. Fins a aquell moment, les campanes valencianes oscil·laven segons
l’estil europeu, és a dir, sense voltejar.
Altres tocs són prou més comuns i diaris, els
que criden a missa, els de l’Alba, l’Àngelus i l’Ave Maria, o els de difunts
(distint si es tracta d’home, dona o xiquet). També els que anuncien vespres de
festa, el qual és distint tot i depenent de si en aquesta hi ha processó o no.
Però és d’aquesta manera tan poètica i
emocionant com Martí Domínguez recita els tocs principals de les nostres
campanes:
“... Veus
d’Alba i Missa primera,
repic
de la senyalera,
de
Missa Major, el vol...
Campanes
les de migdia,
Arpeig
de l’Ave Maria,
Toc
d’Ànimes ple de dol...
Per
tes quatre finestres
Els
campaners llancen, destres,
Els
bronzes en vol joliu...
Ai
campaneta de vespres
en
l’aire quiet de l’estiu!
I quan
s’acosta lo jorn
Gran
de la Mare de Déu,
Els
teus bronzes són un forn
De
vols i tiren el lleu
Cantant
la nit del Retorn ...”.
Altres tocs tenien una clara funció civil, fora
ja de la vessant cristiana, com la d’avisar en cas d’una invasió, un incendi o
una inundació, com per exemple aquella
de 1864 que ens recorda En Benet Ballester on “...la campana, tocando
a vuelo, anunciaba la invasión del río...”.
El tocs que s’interpretaven i s’interpreten als
campanars conformen un llenguatge musical codificat i que la gent del poble
fàcilment podia entendre. Era un sistema de comunicació força assentat, i amb
el seu so es celebraven festes, s’anunciaven esdeveniments i es regulava la
jornada.
“... El
nostre viure és ta vida,
i ton
cant, nostre conhort.
Del
temps vas donant la mida
I se
sap, quan ta veu crida,
Si
estem de festa o de mort ...”
Però la funció social del campanar arriba més
enllà del que el seu ús pot suposar. No és només una construcció elevada i
disposada per tal d’allotjar les campanes. També allotja un rellotge, un fet
habitual en la gran majoria de campanars i comprensible, ja que cap lloc millor
que aquest per a col·locar un rellotge públic, el qual sempre estaria a la
vista de tothom. Cal dir que el rellotge, encara que situat en un àmbit
religiós, és un element de marcat caire civil i del seu manteniment s’encarrega
l’Ajuntament. Juntament amb ell i units en la seua funció es troben les
campanes que marquen les hores, situades en el cos superior de la torre, i que
no només es sentien dins del casc urbà, sinó també al llarg del terme, marcant
el ritme del treball així com regulant la vida diària dels seus veïns; malgrat
que avui aqueixa funció haja vingut a menys. La vida del poble s’ha transformat
vertiginosament en poques generacions.
D’altra banda, també és comú apreciar que com a remat
del conjunt es col·loca sempre un penell. Ja ho aconsellaven les “Advertencias...”
de l’arquebisbe Aliaga. Tot i aprofitant la seua elevada situació, permetia
assenyalar quina era la direcció del vent.
“... Tu
entens el nostre llenguatge,
nosaltres
també el teu:
ta
‘veleta’ diu l’oratge
i al
pas del jorn, ton cordatge
cada
hora té una veu ...”
Però una campanar és molt més que tot això. És
també l’emblema de la seua població. Referent vital per a cada poble i un dels
elements més representatius, per no dir el que més, de la ciutat. En el nostre
cas, la imatge del campanar de Sant Jaume va unida intrínsecament a la imatge
d’Algemesí, i així podem observar que no només està present al llarg de
nombrosos esdeveniments socials i culturals, com ara les festes de la Mare de
Déu o de la Setmana de Bous, o també en nombroses manifestacions artístiques,
ja siguen plàstiques o literàries, com per exemple a través dels versos de
Martí Domínguez, a més sempre el trobem il·lustrant nombrosos llibres relatius
al nostre poble, o com a portada de tríptics sobre Algemesí, llibrets de falles
o butlletins informatius. Durant la Setmana de Bous, el campanar de Sant Jaume
és un magnífic escenari que envolta i presideix la nostra peculiar i celebrada
Plaça de Bous. Així també, és la imatge que unida a la de la Plaça de Bous
il·lustra any rere any els seus cartells taurins.
“... El
poble i l’alrededor
guardes
com un bon pastor;
res hi
ha que en tu no s’empare.
Eres
com germà major
Que
fas el paper de pare ...”
La vida del campanar va unida a la vida dels
seus veïns. I així, quan el campanar ha estat en perill, el poble s’ha mogut
per tal de que açò no ocorreguera, tot i demostrant el seu compromís i
sensibilitat cap a aquest objecte tan preuat per al patrimoni local.
I com a tal patrimoni, és missió de tots i
cadascú, vetllar per la supervivència, per a què angoixes com les de dècades
passades no tornen a ocórrer i el perill d’enderroc no torne a planejar pels
seus voltants. A l’igual que la resta del patrimoni que allotja el nostre
poble, el campanar ha de ser l’edifici motiu d’orgull per a tots els veïns del
nostre poble, símbol representatiu d’aquest i imatge, junt amb el ball de la
Muixeranga i la Festa de la Mare de Déu, les composicions del mestre
Cabanilles. “...Anant per lo món, ta imatge va dins de mi, gravà a foc...”.
Mentre, esperem que sota la seua protecció, ja siga a través del seu sonor
silenci o del clamor de les seus campanes, la vida del nostre poble i els seus
veïns seguirà passant durant altres tres-cents anys.
Bibliografia
·
BALLESTER BROSETA,
Benet, Historia de la Villa de Algemesí, Ajuntament d’Algemesí,
Algemesí, 2001, (ed. a cura de Vicent Josep Escartí).
·
BÉRCHEZ, Joaquín,
(coord.), Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana,
Tom I, Conselleria de Cultura, València, 1983, pp. 49-54.
·
BÉRCHEZ, Joaquín, Arquitectura
barroca valenciana, Bancaixa, València, 1993.
·
CARRERAS CANDI,
(dir.), Geografía General del reino de Valencia. Provincia de Valencia. Tomo
V, per Carlos Sarthou Carreres, ed. Alberto Martín, Barcelona, 1920-1927,
pp. 142-147
·
D’ESCALS, Jaume,
“Nuestra ciudad en el recuerdo. Divagacions artísticas en torno a Algemesí”, en
Marjal, nº 3, 1958, pp. 8-9
·
DOMINGO i BORRÀS,
Josep Antoni, “Assaig de toponímia urbana (III)”, en BIM Berca, nº 30,
1986, pp. 26-29.
·
DOMINGO i BORRÀS,
Josep Antoni, “Del Campanar”, en BIM Berca, nº 4, 1979, pp. 10-11
·
DOMINGO i BORRÀS,
Josep Antoni, Bastint la Festa, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 1999.
·
DOMINGO i BORRÀS,
Josep Antoni, Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, Ajuntament
d’Algemesí, Algemesí, 2002.
·
DOMÍNGUEZ, Martí,
“Campanar d’Algemesí”, en BIM Berca, nº 21, 1984, p. 4.
·
DOMÍNGUEZ, Martí, L’Ullal,
ed. Eliseu Climent, Valencia, 1986.
·
ESPINALT, Bernardo,
Atlante Español. Reyno de Valencia. Parte III. Tomo X, impremta
d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1786, (ed. facsímil de la Generalitat
Valenciana, Valencia, 1988), pp. 122-124.
·
FUSTER, Joan, El
País Valenciano, ed. Destino, Barcelona, 1962, p. 368.
·
GARÍN Y ORTIZ DE
TARANCO, Felipe Mª, (coord.), Catálogo monumental de la provincia de
Valencia, Caja de Ahorros de Valencia, Valencia, 1986, p. 41-46.
·
GUARNER, Lluís, Valencia.
Tierra y alma de un país, ed. Espasa-Calpe, Madrid, 1974, 568-570.
·
MADOZ, Pascual, Diccionario
geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Tomo I,
1845-1850, (ed. facsímil d’ed. Alfons el Magnànim, 2ª ed., Valencia, 1987), pp.
53-54
·
PINGARRÓN,
Fernando, Las advertencias para los edificios y fábricas de los templos del
sínodo del arzobispo de Valencia Isidoro Aliaga en 1631, Asociación
Cultural la Seu, Valencia, 1995.
·
PONZ, Antonio, Viage
de España. Tomo IV, Viuda de Ibarra, 3ª ed., Madrid, 1789, p. 263, (ed.
facsímil d’Atlas ed., Madrid, 1972), p. 263.
·
SANCHIS SIVERA,
José, Nomenclator Geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de
Valencia, ed. Miguel Gimeno, Valencia, 1922, (ed. facsímil de
París-Valencia, 1980), p. 60-62
·
SARRIÓ, Eduard, “El
‘cavallet de Sant Jaume’”, en BIM Berca, nº 21, 1984, p. 5.
·
SEGURA DE LAGO,
Joan, Llinatges d’un poble valencià. Algemesí. Estudi històric i demogràfic.
1433-1850, ed. Ajuntament d’Algemesí i Institució Alfons el Magnànim,
Algemesí, 1975.
VIDAL, Francisco J., Los
campanarios de José Mínguez, ed. Generales de la Construcción, Valencia,
2000.
[1] DOMÍNGUEZ, Martí, L’Ullal, ed. Eliseu
Climent, València, 1986, p. 192
[3] En la caixa que allotja la escala de
pujada a la torre encara es pot apreciar l’arrencament dels arcs que formaren
la volta de pedra d’aquesta cinquena capella i que es picaren segurament per a
la construcció del campanar. La forma d’aquesta volta de creueria seria similar
a la de la capella de Sant Josep (primera capella de la dreta), la qual al no
haver estat renovada mostra encara eixa antiga volta. Jaume d’Escals valorava
d’aquesta manera la intervenció feta: “...al llegar el momento de
proceder a su reparación, nos hallamos con la sorpresa y el disgusto de
comprobar que debajo del yeso se ha destruido también la primitiva obra,
picando la piedra, mutilando ojivas y añadiendo pilastras y arcos de medio
punto. Y así, también, podemos comprobar que los arbotantes y arquitrabes, tan
típicos de la arquitectura gótica, han sido recubiertos y se ha edificado sobre
ellos para convertirlos en capillas laterales, mediante un techado; sobre dos
de estos contrafuertes, y tras haber destrozado la puerta gótica (¿?), se ha
levantado la renacentista y el actual campanario, esbelto, airoso y movido como
pocos, pues verdaderamente produce el efecto de un prisma de cristal, lleno de
luces y de movimiento en cada una de sus facetas...”. D’ESCALS, Jaume, “Nuestra ciudad en el
recuerdo. Divagaciones artísticas en torno a Algemesí”, en Marjal, nº 3,
1958, pp. 8-9.
[4] Sobre aquest tipus de material, Francisco J. Vidal, ens diu que “la
fábrica más utilizada en Valencia desde mediados del s. XVII en adelante para
la completa ejecución de los muros fue la de ladrillo. La mayoritaria
ascendencia aragonesa de los principales maestros de obra de la época, expertos
en el empleo de esta técnica constructiva, debió tener relación con su
introducción y proliferación en estas tierras”, VIDAL, Francisco J., Los campanarios de José
Mínguez, ed. Generales de la Construcción, València, 2000, p. 40.
[5] Aquest element articulador tan
classicista, les pilastres aparellades flanquejant els arcs de mig punt,
element que trobem tan difós a les torres campanars al llarg de tota la
geografia valenciana, tenen com a precedent més immediat a la nostra població
la torre del convent de Sant Vicent Ferrer, la qual beu directament de la del
Corpus Christi (1583-1595), encara que en aquesta el que apareixen no són
pilastres sinó matxons als cantons. El primer precedent a València seran les
torres bessones del monestir de Sant Miquel dels Reis (1546-1644), el qual a la
vegada té com a principal referent el monestir d’El Escorial (1563-1584), obra
de Juan de Herrera. Els campanars d’El Escorial, d’un clar estil manierista i
d’influència serliana, tingueren una enorme repercussió sobre els arquitectes
d’èpoques posteriors, i d’elles prové el sistema articulat de pilastres
aparellades en compte de columnes integrades, com era costum anteriorment.
Altre element decoratiu que prendran els campanars valencians de la
fàbrica d’El Escorial serà el coronament
del cos principal mitjançant balustrada, boles i piràmides, que ja veiem
integrades a Sant Miquel dels Reis, elements tots ells difosos a través del
tractat d’arquitectura de Serli.
[6] Segurament, en bastir la nova parròquia,
es projectara enderrocar l’església vella i ampliar la nova en un o dos trams
més dels que avui té, fet que haguera canviat la fisonomia del seu entorn, ja
que la plaça no s’haguera situat on avui la trobem sinó als peus del nou
temple. Però no es va fer, i segurament fora la mancança de fons econòmics la
que fera desestimar l’ampliació i s’optara per adaptar la nova construcció a
l’antiga església, tot i articulant la transició d’ambdues a través de tres
arcs de mig punt que salven o, millor dit, dissimulen, la diferència d’alçària
entre una i l’altra.
[7] Com ens conta Francesc J. Vidal, en un principi
sobre les terrasses dels campanars es col·locava el penell, una peça de fusta,
ferro o pedra que sostenia la bandera, tal i com podem veure a les torres de
Serrans. Posteriorment, s’alçà una construcció que allotjara les campanes
horàries, les quals pertanyien generalment al municipi. Els campanars
classicistes construïts el segle XVII seguint la tradició “a la romana”, com
ara Sant Martí o Sant Miquel dels Reis, es feren amb terrassa plana. A partir
de les advertències d’Aliaga els remats es realitzarien amb un templet quadrat
o centralitzat. Per a més informació, vegeu VIDAL, Francesc J., Los
campanarios de José Miguez, ed. Generales de la Construcción, València,
2000, pp. 24-25.
[8] DOMÍNGUEZ, Martí, 1986, p.
125.
[9] Arxiu Municipal d’Algemesí
(A.M.A.), “Manual de Consells. 1701-1706”, fol. 145.
[10] A.M.A., “Manual de
Consells. 1701-1706”, fols. 145-146.
[11] A.M.A., “Manual de
Consells. 1701-1706”, fols. 153-153v.
[12] A.M.A., “Manual de
Consells. 1701-1706”, fol. 57v.
[13] A.M.A., “Manual de
Consells. 1701-1706”, fol. 121-121v.
[14] “L’obreria tenia el seu propi
organigrama per a l’administració, govern i finances. Tots els anys, el dia del
patró s’aplegaven a la sagristia del temple, sota la presidència del senyor
rector, batlle, justícia i jurats –acompanyats del notari que n’alçava acta-
els obrers per procedir a la renovació dels càrrecs. El procediment es feia per
cooptació, és a dir, els obrers de l’any que finia proposaven dos obrers per a
que els succeïren l’any vinent”. DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, Festa a
la Ribera. Les festes d’Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí, 2002, p.
105.
[15] Per
a contrastar la demografía d’Algemesí en aquells anys, vegeu l’article de
DOMINGO i BORRÀS, Josep Antoni, “Assaig de toponímia urbana (III), en BIM
Berca, nº 30, 1986, pp. 26-29.
[16] El mateix Madoz dóna una xifra de 993
cases per a la població d’Algemesí, xifra que tot i aplicant els coeficients 4
i 4,5 per al càlcul dels habitants trau un nombre indeterminat d‘entre 3972 i
4470 habitants.
[17] Aquest fet ja és apreciat per Escartí qui
cita també a la seua edició de l’obra de Ballester Broseta el fragment de P.
Madoz per a observar les similituds entre ambdós.
[18] DOMÍNGUEZ, Martí, 1986,
p. 115.
[19] Totes les dades de les campanes exposades
a aquest treball han estat tretes de les fitxes realitzades per Francesc Llop i
Bayo, per a la pàgina web del gremi de Campaners de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada