A propòsit d’un centenari. L’edifici de l’Ajuntament d’Algemesí. 1902-2002

OLIVARES TORRES, Enric, "A propòsit d’un centenari.  L’edifici de l’Ajuntament d’Algemesí", en BIM Berca, Aj. Algemesí, núm. ?, 2004. (ampliat)

L’històric immoble que allotja el Consistori Municipal d’Algemesí compleix enguany el seu centenari. No fa molt que aquest vell conjunt ha estat rehabilitat, mantenint tan sols els elements més representatius: la façana principal i el saló de plens; integrats ara dins del modern edifici del nou ajuntament, el qual ocupa gran part del solar on s’alçava l’anterior.

Els restaurats murs del consistori algemesinenc han contemplat la nostra història més recent i, com que l’edat no perdona mai, amb l’inexorable pas del temps s’ha vist en la necessitat de fer front a les dràstiques reformes que li exigia l’actual societat de la informació i les noves tecnologies. Ja el 1989, a causa de les males condicions que presentava l’edifici, la Corporació municipal hagué de traslladar l’ajuntament a les dependències del Casino Liberal, on romangué fins a principis de l’any 2003.

Tornava d'aquesta manera al carrer de la Muntanya, el carrer dels seus orígens, on l’antic consell de la Universitat d’Algemesí va tenir el seu primer casal allà per l’any 1574, i on un relleu commemoratiu de l’escultor Lleonard Borràs avui ho recorda.

Durant la darrera dècada del mateix segle XVI és quan sembla que l’Ajuntament canvia de lloc. En bastir-se l’església nova guanyà en significació la plaça Major -coneguda encara en aquell moment com placeta de la Carnisseria- en detriment de la del Carbó, que fins eixe moment s’havia configurat com a nucli de la població.

Segons el cronista J. A. Domingo, la casa cantonera que donava a la plaça Major pertanyia a Joan Baptista Bisso, traginer de València i resident temporal al poble. Bisso la va vendre als Jurats perquè establiren allí la seua Cort i la del Justícia.

Passen els segles i les cròniques tornen a referir-se a la casa consistorial. És el cas del Diccionario Geográfico-Estadístico de Pasqual Madoz, escrit entre 1845 i 1850, on es diu d’ella: 

“Es poco capaz, atendiendo lo crecido de la población; fue reedificada en 1804, en cuya época se desplomó en el acto de celebrar una quinta; en su piso bajo está la cárcel, húmeda, poco ventilada e insalubre”.

D’altra banda, la visió que ofereix l’erudit local Benet Ballester uns anys després no és molt més favorable. 

“De antigua construcción, los continuos reparos le hacen ocultar su vetustez. Está situada en la plaza mayor, pero tiene su entrada por la plaza del Carbón. Su exterior cuasi no indica ser la casa municipal de una villa tan populosa y de su categoría: más bien parece la casa de un particular acomodado. Su aspecto, que es bastante modesto, tiene sin embargo seis balcones en su único piso superior. [...] Se ignora la época de su fundación, que debe ser bastante antigua”.

Tots dos autors coincidien en les pèssimes condicions que presentava el local al llarg del segle XIX. A més, en l’any 1804 el pis principal de l’edifici s’havia enfonsat afectant sobretot l’arxiu municipal. Sembla que en la posterior rehabilitació de l’edifici l’any 1805 va intervenir Juan Bautista Lacorte, acadèmic de mèrit de sant Carles de València i sant Ferran de Madrid, enginyer comissari de camins i canals i Tinent director d’arquitectura. El mateix Lacorte s’encarregà el 1806 d’un estudi per a prevenir la població de possibles riuades.

En arribar el canvi de segle, aquell edifici amenaçava ruïna i el govern municipal veié la necessitat d’adequar-se als nous temps i bastir un nou edifici consistorial en el solar que ocupava l’anterior.

El 26 de setembre de 1902, l’alcalde d’Algemesí, el lliberal En Salvador Primo Llopis, sotmetia a la consideració de la Corporació Municipal el ruïnós estat en què es trobava en aquell moment la Casa Consistorial de la Ciutat. En la seua intervenció declarava les distintes deficiències que hi presentava: l’entrada era mesquina, l’escala no tenia llum i tant el saló de plens com la secretaria i el Jutjat eren reduïts i insuficients. És per això que reclamava el seu enderroc i la construcció d’un edifici modern, amb una bella façana i que fóra còmode i funcional, expressió de la prosperitat i progrés que pretenia per a la Ciutat.

En el mateix ple, l’Ajuntament acordà encarregar a l’arquitecte municipal Lluís Ferreres (Xàtiva, 1852 – València, 1926), format a l’acadèmia de San Fernando de Madrid, la redacció d’un projecte per a una nova Casa Consistorial en el mateix solar que ocupava l’antiga. Aquest encàrrec se li va fer l’11 d’octubre de 1902.

El que veiem en l’actualitat, encara que sensiblement modificat en el seu conjunt per la recent intervenció, és producte de la mentalitat de l’arquitecte municipal que el va projectar, Lluís Ferreres Soler.

Ferreres proposà una bella façana i un conjunt que fóra reflex de la modernitat i prosperitat que es volia per a Algemesí. Els algemesinencs d’aleshores vivien des de feia unes dècades enrere en un moment d’expansió econòmica i demogràfica, gràcies sobretot a l’impuls donat per la naixent indústria citrícola. És el moment en què es duen a terme els primers intents urbanitzadors a la vila. Entre 1883 i 1887 s’escomet el projecte d’eixampla del casc urbà, dissenyat pel mateix Ferreres. Els principis d’higiene, ordre i comoditat que regeixen al pla d’eixampla seran similars als que propose en el seu projecte per al nou edifici de l’Ajuntament.

Les idees fonamentals que tenia en torn al que havia de ser la futura casa consistorial les expressa Ferreres en la seua memòria del projecte de nou edifici, encarregada pel Consell de la Ciutat i conservada a l’arxiu municipal en l’anomenat Libro de la memoria del proyecto de casa-Ayuntamiento para Algemesí. En el mateix, a més de dita memòria, trobem el pressupost de les obres, els plànols del nou projecte i el plec amb les condicions facultatives que havien de regir l’execució de tal obra. En el document, s’hi fa referència al bastiment de totes i cada una de les obres necessàries per a l’execució del projecte així com als materials que s’havien d’utilitzar. Tant la memòria com el plec de condicions anaven firmats per Lluís Ferreres amb data de l’1 de novembre de 1902.

En dita memòria l’arquitecte Ferreres recorda les moltes millores que s’estaven duent a terme en la població en els darrers anys: 

"En los últimos años se vienen edificando un centenar de casas anuales; la industria va estableciendo algunas fábricas y el Ayuntamiento no cesa de realizar mejoras. A las aceras construidas en muchas calles sucedió la del mercado, á éste las importantes obras de reparación y reforma del Ex-convento de S. Vicente Ferrer, para la instalación del hospital, una escuela de niños, otra de párvulos y una de niñas; últimamente se ha llevado a efecto levantándola de nueva planta un edificio con destino á grupo escolar con amplias y desahogadas salas para las clases...”

Seguidament passa a comentar les males condicions en què es trobava l’immoble que allotjava el Consistori del segle XIX: 

“El actual edificio situado en la Plaza Mayor es una construcción antigua, sumamente vieja y deteriorada que, ni responde a las necesidades que debe satisfacer, ni es susceptible de reforma. De mala disposición y peores fábricas, había de ser sumamente difícil, cuando no imposible, transformarla del modo que requiere su destino ...”

És per això que Ferreres, que compartia opinió amb la Corporació Municipal, recomana el seu enderrocament per a bastir un de nou en el mateix solar, ja que la ubicació resultava idònia i les dificultats per trobar un nou solar eren moltes. 

“La casa del Ayuntamiento, por su objeto y representación, ha de ocupar un sitio céntrico; [...] la carencia de solares, [...] el costo y las dificultades (d’expropiació) [...], son razones poderosas que justifican el acuerdo del Ayuntamiento de utilizar al efecto el solar resultante de la demolición del actual edificio”. I així es va fer l’enderroc del vell edifici. Com confirma un dels articles del Plec de condicions, l’obra començà “primeramente por derribar el edificio actual, dejando por completo limpio y expedito la totalidad del solar”.

El 18 de novembre del 1902, Ferreres lliura el projecte a l’Ajuntament, que l’aprovà de seguida. El dia 24 era exposat al públic, durant un termini de vint dies, i com que no es rebé cap reclamació, es va remetre al Governador Civil de la Província per què donara la seua aprovació.

Mentre duren les obres, l’Ajuntament es trasllada al núm. 36 de la plaça del Mercat, propietat de José Mayor Llinares, la qual es habilitada temporalment com a Casa Consistorial.

El 19 de maig de 1903 l’Ajuntament encarregà als senyors Vicent Morant, Onofre Niclós i Antonio Moreno, la redacció del Plec de Condicions econòmiques que regira la realització de les obres, juntament amb la memòria del projecte i els plànols de Ferreres. El pressupost del treball d’enderroc i construcció de la nova casa ascendia a 44.749,82 pessetes i la duració de les obres fou estimada en set mesos. Atès que dit pressupost sobrepassava el previst, foren eliminats provisionalment els articles relatius als treballs de fusteria i cristalleria, els quals s’inclourien en un pressupost addicional o en l’ordinari de l’any següent.

Llegit el Plec de condicions econòmiques per l’Ajuntament, el 29 de maig es publicà en el Boletín Oficial de la Província l’anunci de subhasta de les obres, subhasta que es realitzà el 18 de juliol i que guanyà el contractista José Ferrandis Ricart. El 13 d’agost era aprovat el pressupost addicional per a la contractació dels treballs de fusteria i cristalleria, i així s’acordà procedir també a la subhasta. L’anunci apareixeria en el Boletín Oficial del 25 d’agost, mentre que la subhasta va tenir lloc el dia 30 de setembre. La guanya Pedro Terol Martínez, qui va transferir la contracta a José Navarro Martínez.

Dos mesos més tard, el projecte original de Ferreres és modificat lleugerament per tal de traslladar l’habitació del conserge del pis inferior al superior amb la intenció d’augmentar la capacitat del Jutjat Municipal, el qual tenia la seua entrada per la placeta del Carbó.

El 3 de juny de 1904 José Ferrandis Ricart cedí la contracta de les obres en favor de José Ferrandis Esteve. A finals d’eixe mes, en vista de què els treballs del nou edifici estaven ja molt avançats -havien acabat l’interior i sols mancava l’arranjament de la façana-, l’Ajuntament resol el trasllat d’algunes oficines i dependències. Així i tot, el contractista demanà dos mesos de pròrroga per finalitzar-los, i en setembre l’Ajuntament li concedí dos més. A partir del 30 de setembre ja es poden celebrar els plenaris al Saló atès que ja està en condicions -durant els tres mesos anteriors es venien celebrant en el despatx de l’Alcaldia-.

Finalment, el 28 d’octubre tant els contractista dels treballs d’obreria, José Ferrandis Esteve, com el dels de fusteria i cristalleria, José Navarro Martínez, manifesten que les obres de la nova Casa Consistorial ja han conclòs, celebrant-se la recepció definitiva de les obres per part de l’Ajuntament el 24 de febrer de 1905.

L’immoble constava de dos pisos, “mayor número resultaría costoso y pugnaría con las costumbres y manera de ser de las poblaciones de esta clase”, recordava l’arquitecte. En el pis de baix hi havia el vestíbul, l’escala principal, un departament per a la policia municipal, una oficina per al Jurat de Reg i les dependències del Jutjat Municipal, independents aquestes de la resta del immoble i amb accés per la placeta del Carbó. Més apartats es trobaven els calabossos i la casa del guarda.

El pis superior, a diferència de l’altre, era el que allotjava les dependències més importants: el Saló de plens, la secretaria, l’arxiu i els despatxos de l’alcalde i del secretari. Lògicament, “la mayor decoración corresponde a la fachada principal donde se halla emplazado el consistorio, dependencia la más importante del edificio”. De l’aspecte de l’immoble, Ferreres ressalta que “el aspecto y carácter general del edificio ha de corresponder a su importancia efectiva y a las funciones que ha de desempeñar, [...] preciso es que acuse su importancia y se aparte algo del edificio particular; y que tanto por la elevación de sus pisos, como por la disposición de los vanos y macizos, se traduzca en formas de buen aspecto”.

D’aquesta manera, en arribar el segle XX, l’ajuntament deixava de ser eixa casa que no es distingia de la resta, com afirmava Benet Ballester al seu llibre, i es convertia en un edifici de bona arquitectura i representatiu de la modernitat arribada a la ciutat.

Per al seu disseny, l’arquitecte Ferreres proposava unes formes eclèctiques, simètriques i equilibrades, tot afegint elements propis del llenguatge més clàssic, com ara la successió de frontons triangulars i corbs sobre les tres finestres que articulen el pis superior; un balcó corregut amb barana de balustres de pedra; o les quatre pilastres decorades amb bocellaments i triglifs que enllacen la porta principal i les finestres de la planta baixa. També cal destacar altres elements decoratius de la façana, com les motluracions als forjats del primer pis, simulant carreus de pedra, o el fris corregut adornat amb metopes i triglifs circulars que acullen la inscripció central: “CASA CONSISTORIAL”. Al remat, una balustrada de pedra amb pinta central amaga la coberta de teula i allotja l’escut de la ciutat.

La part posterior del vell edifici, malgrat mostrar una articulació diferent a la resta, tenia una presència molt menor, tant en el volum com en la decoració. Tot aquell conjunt ha estat eliminat en construir-se les noves dependències de l’actual ajuntament. Una dinàmica façana, no exempta de certa espectacularitat en quant trenca amb els conceptes tradicionals, configura el nou espai urbà de la placeta del Carbó.

Rupturista amb la tradició arquitectònica, el novell edifici de l’ajuntament mira més a les noves tendències que a l’estètica classicista proposada per Lluís Ferreres ara fa un segle. És per això que la seua concepció diferent i un volum arquitectònic dissemblant fan que dialogue amb dificultats amb el cos principal de l’edifici històric, tot i que haja volgut acollir-lo en un intent per combinar novetat i tradició.