El Ball de les Llauradores és una col·lectiu especial
dins el seguici de la processó de la Mare de Déu. La seua indumentària a la
valenciana, l’acompanyament amb música de vent de metall o el fet que siga
l’únic ball en parella, si no tenim en compte la dansa de les Pastoretes, fan
d’ell un dels més estimats. La seua centenària història està plena d’anècdotes
i tenen a veure amb els seus protagonistes, les seues músiques i els seus
balls.
Una d’aquestes curiositats és el nom d’un dels sis
boleros que s’interpreten, l’anomenat Madrid,
també conegut com número 5, la història del qual, per a alguns coneguda, no
deixa de tindre el seu interés.
Aquesta història, recordada al treball El Bolero d’Algemesí. Cent anys del Ball de
les Llauradores, escrit per Adrià Moreno, Eduard Roig i Enric Olivares, comença l’any 1942, amb l’arribada del rector en Juan
Belda i Gómez al capdavant de la parròquia de Sant Jaume i l’aparició d’una
sèrie de censures eclesiàstiques per als balls i, sobretot, per al Bolero. En
aquell temps de moralitat extrema, per a aquell defensor a ultrança “dels bons
costums” i dels comportaments exemplars, que el Ball de les Llauradores
interpretara el Bolero Bots, llavors el cinqué ball de la
sèrie, fou motiu d’enfrontament amb el seu mestre, Vicent Domínguez, atés que en reiterades ocasions el
rector havia expressat el desig que no s’interpretara als carrers i places de
la ciutat. El motiu era molt senzill, durant l’execució del ball el ballador se
situa darrere de la balladora i l’agafa de la cintura, al temps que ella
realitza un parell de bots mentre ell acompanyava l’acció amb les seues mans.
L'esmentada acció, mal vista pel rector, provocà la
prohibició del Bolero Bots. Això no
obstant, la seua temporal desaparició –no tornaria a interpretar-se fins fins a
la dècada dels setanta, i no sense dificultats, una vegada instaurada ja la
democràcia– possibilità el naixement el 1945 d’un nou ball que passaria a
nomenar-se Madrid, ball en essència
molt semblant a Bots però que
eliminava l’acció originadora del conflicte.
El nom de Madrid
li vingué donat arran del viatge que realitzaren a aquesta ciutat els
components del Bolero, juntament amb els del Ball dels Bastonets i la Banda de
música del mestre Redondo. El motiu fou la desfilada de Sección Central de Rurales
del Frente de Juventudes durant les festes del patró sant Isidre, el 15 de
maig de 1945, i en el qual, com a curiositat, únicament acudiren els components
masculins del ball, atés que per aquells temps era molt difícil que els pares
deixaren les seues filles viatjar a soles sense la companyia d’un familiar.
Propiciat
per les relacions que l’alcalde Salvador Castell Frasquet tenia amb el govern
de Madrid –cal recordar que en aquell mateix any va aconseguir per a Algemesí
el títol de Ciutat– es va organitzar l’esmentat viatge a Madrid, el qual durà una setmana, i hi dormiren en uns barracots
instal·lats per a l’ocasió en la Casa de Campo. La Banda de música de la
Delegación Local d’Algemesí va interpretar marxes militars durant la desfilada
de les centúries de Rurals. Ja en el pati de la Secretaria General del
Movimiento, els components del ball de Bastonets interpretaren les seues
danses, tot donant pas seguidament al grup del Bolero. Els “xiquets”, com se’ls
anomenà allí, anaven a ballar on els deien, pels carrers de la ciutat, a la
Casa de València, a la porta del Congrés, etc. De la visita a la Casa de
València queda el record de l’article firmat pel seu president, Jesús Llorca,
qui no tingué més que paraules d’agraïment per als nostres balladors:
La
entrada de los muchachos en el salón fué de un entusiasmo indescriptible y los
aplausos subieron de punto al aparecer la comparsa de “xiquets” con su traje de
labrador de gala y mucho más, si es posible, al penetrar la “banda de indios
elegantes” que habían de ejecutar las danzas mixtas de palos y platillos.
Durant
el viatge d’anada i tornada, la major part de nit, el vagó de tren es convertí
en un improvisat escenari on els músics per animar la festa anaven interpretant
tot el repertori que coneixien. Com a anècdotes
curioses d’aquell viatge, els seus protagonistes recordaven com a la Casa de
València el pis estava molt polit, fet que provocà que alguns balladors
relliscaren i acabaren pel terra. També, durant el camí de tornada cap a
Algemesí, en passar dues o tres estacions, se n’adonaren que el tren estava
fent marxa enrere, i tot perquè l’alcalde havia arribat tard per a agafar-lo i
el va fer tornar per pujar les cistelles amb el berenar per als balladors.
El
ball que sorgí arran de la prohibició de Bots
i en coincidència amb la visita de les Llauradores a Madrid el 1945, muntat pel
mestre Vicent Domínguez, consistia en una primera part idèntica al ball
censurat, que posteriorment es coneixeria també amb el número 6. Aquesta
primera diferència, o passada, començava amb tres passos cap avant, tot deixant
la parella a la dreta. En el moment que s’arribava a la posició ocupada per la
parella es feia una volta cap a la dreta enllaçant en una figura molt vistosa
amb aquella i tornant a la posició inicial; després dos bots de sebastià i es repetia el moviment, ara,
però, cap a l’esquerra. La segona diferència consistia en realitat en una
variant més senzilla que la de Bots, eliminant evidentment el moment en què el
ballador agafava per la cintura la balladora. En aquest cas, ambdós balladors
avançaven cinc passos cap a la dreta i cinc més cap a l’esquerra, tot
finalitzant amb unes voltes en el lloc. El final es realitza mirant cap a la
Mare de Déu, tot i que admet variacions, com finalitzar en obert o mirant cap a
un costat, tal com es fa quan es balla davant l’església, algun plafó o algun
espectador il·lustre.
Fa
alguns anys, i amb la intenció de diferenciar una mica més ambdós balls, el
número 5 i el número 6, el mestre Adrià Moreno inclogué una variant en la
diferència primera, substituint els dos bots de sebastià per un moviment sec en què s’aprofita per puntejar des del
centre de la fila i tornar amb tres passos a la fila contrària, des d’on
s’inicia novament el moviment inicial.
La
música que acompanya aquesta ball, per la seua banda, és l’anomenada número 2,
d’autoria incerta, tot i que algunes veus li l’atribueixen juntament am
l’anomenada número 3 a Vicente Redondo Serrano, director de la Banda de Música
d’Algemesí entre els anys 1943 i 1945.
Com es pot observar les
evolucions en els balls, però també en l’estil que cada mestre ha anat
impregnant, tot adaptant mudances i passos dels mestres anteriors i incloent
elements i detalls propis d’altres boleros en la seua execució, de la mateixa
manera que s’ha fet en la música o la indumentària, han estat consustancials al
propi ball i a les pròpies tradicions, perfeccionant-les i acomodant-les als
nous temps, però sense perdre mai el seu sentit popular i la seua essència.
Aquest ha estat, si més no, el gran secret de la nostra Festa, la combinació
equilibrada entre manteniment i adaptació dels costums pretèrits que hem
heretat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada