L’art d’ensenyar. Leonardo Borràs, un mestre de mestres

En totes les cultures existeix una relació especial al voltant de l’ensenyament que se sol tornar eterna i recíproca: la del mestre i l’aprenent. Afirmar que s’ha estudiat davall la tutela de certs mestres és mostra de prestigi i també de confiança mútua, car a través de dita relació s’enriqueixen les habilitats i virtuts d’ambdós oficis. El món de l’art no n’és cap excepció. De fet, el propi acte d’ensenyar, així com també el d’aprendre, és un art en si mateix. Pura creativitat. Una pràctica que requereix de molta dedicació, capacitat d’observació i una gran dosi de paciència. Qualitats moltes vegades adquirides durant l’etapa d’aprenentatge, moment en què es va configurant la personalitat del futur mestre gràcies a la bona direcció d’un altre mestre. No debades, els bons docents començaren sent aprenents d’altres grans docents.

Un cas així és el que ara ens ocupa. Leonardo Borràs, juntament amb el reconegut treball al camp de l’escultura, ha desenvolupat al llarg de la seua vida una intensa activitat en el món de l’ensenyament. De la primera, es poden distingir dos vessants clarament diferenciats. Per una banda, treballs a escala menuda en fang, guix i bronze on predomina la figura humana amb una concepció clàssica basada en una estricta formació acadèmica. Són sobretot obres on destaquen els retrats, de profunda captació psicològica, i l’etern femení, de gran qualitat i caràcter íntim. Per altra banda, i fonamentalment en la darrera etapa de la seua trajectòria, cal mencionar el seu acostament cap a l’escultura pública de caràcter monumental des de noves i atrevides vies d’expressió, com ha demostrat al Monument al Llaurador o a L’illa del Xúquer.

A la segona, desenvolupada en paral·lel a la primera, i potser de manera absorbent alhora que gratificant, ha contribuït una innata vocació docent, així com unes innegables aptituds pedagògiques per a l’ensenyament del dibuix artístic, la pintura i el modelatge, amb la consegüent aplicació pràctica.

Comptat i debatut, aquests dos eixos fonamentals de la seua vida són els que articulen l’exposició que ací es presenta. Per una banda, una exhibició d’un conjunt de treballs sense filtres, on hi trobem el Leonardo Borràs més íntim; aquell que ens mostra part del procés creatiu d’algunes de les seues escultures més reconegudes, amb dibuixos i esbossos previs a l’obra definitiva, i d’altra banda, una sèrie de retrats propis i d’altres artistes algemesinencs que han estat alumnes seus i, a la vegada, amics, on s’estableix un interessant diàleg entre aquestes importants figures del panorama artístic algemesinenc de la segona meitat del segle XX i principi del XXI, el qual ens trasllada a l’interessant camp de l’intercanvi d’obres d’art entre artistes com a mostra d’afecte, respecte i agraïment entre docents i aprenents convertits a la vegada en futurs mestres.

Leonardo Borràs, nascut a Algemesí en 1923, ha dedicat bona part del seu temps a les classes, ja com a aprenent, primerament, ja com a mestre, posteriorment. La seua formació com a estudiant la inicia al seu poble. Durant el curs 1935-1936 assisteix a les classes de dibuix que el catedràtic d’institut Josep Puchades impartia a la institució acadèmica d’El Caudal del Pobre, fundació benèfica, laica i de caràcter republicà instituïda pel lliurepensador Alberto Tortajada a principi de segle XX. Compaginava aquestes classes amb les de l’institut, a Alzira, on va tenir de mestre de dibuix a l’escultor Pérez Contel. Després de la guerra, mentre finalitza els estudis de batxillerat a una acadèmia de València, on s’ha instal·lat, inicia la seua formació a l’Escola de Belles Arts a l’Acadèmia de Sant Carles, llavors ubicada a l’antic convent del Carme, primer com a oient, i després cursant els cinc anys de carrera, on va rebre classes, entre d’altres, de l’escultor José Capuz, de qui obtindria bones indicacions i engrescadores lloances.

Des de ben prompte, Borràs va posar de manifest la seua vocació docent, iniciant aquesta activitat al poble a partir de 1949. Durant uns pocs anys féu classes de dibuix al Caudal del Pobre i, posteriorment, en els anys cinquanta, i al llarg d’un parell de cursos al col·legi Maristes. Seguidament a l’acadèmia Lluís Vives regentada per Amadeo Llàcer i, finalment, a principi de la dècada dels seixanta a l’institut San Vicent Ferrer com a professor auxiliar.

En aquest fructífer període algemesinenc la tasca docent de Leonardo Borràs despertaria vocacions artístiques a diverses generacions d’alumnes, entre les quals cal destacar les de Josep Esteve Adam i Josep Pellicer Pla. Precisament, el primer rebria, amb deu anys, classes de dibuix, pintura i modelat de la mà de Borràs, descobrint de manera divertida i gratificant la tècnica de l’aquarel·la, el treball amb els colors primaris, l’estudi de la figura humana i el modelatge amb fang. Una tasca que ben segurament despertaria i refermaria no sols la seua vocació artística sinó també la de docent, en les quals s’ha distingit amb gran nivell i honestedat.

També fou fonamental en la futura trajectòria artística de Pellicer Pla, orientant-lo i animant-lo a emprendre estudis de Belles Arts. A més de compartir estudi al cantó del carrer Nou del Convent, i donar-li classes en els locals municipals pròxims al Teatre Espanyol on s’ubicava la fundació El Caudal del Pobre, Borràs i Pellicer compartiren jornades de pintura, visites a museus i galeries, així com tertúlies animades i enriquidores que giraven al voltant de l’art. Davall la seua influència, Pellicer descobrirà l’obra del pintor Agustín Albalat, clau en el camí cap a l’abstracció a partir de la pintura de paisatge, així com també la dels renovadors de la pintura valenciana de la meitat del segle XX, Manolo Gil i Manuel Hernández Mompó, dels quals aplicaria eixe sentiment de llibertat plàstica tan característic en les seues obres.

A meitat dels seixanta, la trajectòria professional de Leonardo Borràs donà un gir en deixar les funcions com a professor auxiliar a l’institut San Vicent Ferrer per a preparar oposicions al cos de professors de dibuix d’ensenyament mitjà. En juny de 1968 guanyava les oposicions a agregat passant a ocupar plaça a l’institut de Villena. A finals del mateix any, obtenia el títol de catedràtic de dibuix i es traslladava a l’institut de Peñarroya-Pueblonuevo, Còrdova. El curs 1970-1971 fou destinat a Iecla, Múrcia i, finalment, al curs següent el trobem a l’institut José Maria Parra d’Alzira, plaça que ja no abandonaria fins a la seua jubilació l’any 1987 i des d’on formaria diverses generacions d’alumnes.

Un any abans de la ben merescuda jubilació fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, a instàncies de Felipe Maria Garín Ortiz de Taranco. S’obria llavors una etapa prolífica en la producció escultòrica de Leonardo Borràs, deslliurat ara de les absorbents tasques docents. Amb tot, el seu mestratge continuarà, de manera si es vol informal, dedicant part del seu temps a una nova generació d’artistes algemesinencs, com ara Sílvia Castell, Enric Poblador o María José Esteve, que llavors es trobaven estudiant a la Facultat de Belles Arts i es reunien a l’estudi de la primera. Ubicat llavors al carrer Capella, en ell quedaven per a dibuixar, conversar i compartir experiències, aprenent de les impagables indicacions, coneixement i contrastat bagatge tant de Leonardo Borràs com de Josep Esteve Adam i Josep Pellicer Pla. Una època extraordinària i màgica on també acudiren el pintor i professor algemesinenc Toni Roig, així com altres notables riberencs que han desenvolupat una trajectòria artística destacada, com ara Vicenta Sarrió, d’Albalat, el carcaixentí Paco Morant o Salvador Ribes i Felipe Santamans, de Guadassuar, entre d’altres.

No podem acabar aquest breu recorregut per la trajectòria docent de Leonardo Borràs i la seua projecció pública sense fer menció a altres aspectes de la seua implicació en la vida política i cultural del seu poble. Un d’aquests és la participació com a patró de la institució El Caudal del Pobre, recuperada amb la democràcia amb la constitució d’un patronat que responia als ideals del seu fundador, Alberto Tortajada. En juliol de 1982, Borràs fou nomenat vicepresident de la institució, càrrec que desenvolupà fins el 2002, quan passà a ser-ne el president i que deixaria el 2004, després de vint-i-dos anys. L’altre aspecte destacat fou la seua participació en l’equip de govern dirigit per l’alcalde Joan Girbés durant la legislatura 1983-1987, en què ocupà el càrrec de regidor d’urbanisme.

Fidel al seu poble i a la seua gent, la dedicació de bona part del seu temps a les classes i a la vida cultural i política de la seua terra, ha inspirat i potenciat el seu treball escultòric, fent-lo més honest i sincer, amb una producció arrelada als seus orígens i tradicions. Aquest coneixement i mestratge l’ha transmés als seus alumnes durant diverses generacions, els quals, futurs artistes seduïts pel seu magisteri, no han abandonat mai el respecte i la fascinació cap al seu mestre.

Algemesí, agost 2017

Text inclòs al catàleg de l'exposició "Leonardo Borràs. Fragments, Apunts, Diàlegs" 

Sala d'Exposicions Municipal Casino Lliberal, Algemesí (01/09/17-15/10/17)