Salvador Esteve Toldrà, l’esclat de la llum

Pintor de formació autodidacta nascut a Algemesí l’any 1928, l’aficció pel dibuix li sorgí de ben menut. Una aficció que arriba fins els nostres dies, ja que Esteve Toldrà ha concebut el seu treball creatiu com una mena d’entreteniment, però també com un mode de vida.

Els primers passos de la seua dilatada trajectòria plàstica el situen a l’acadèmia local del seu oncle, Josep Puchades, conegut catedràtic de dibuix que l’inicià en la tècnica de l’aquarel·la. Per qüestions de treball emigrà a França en la dècada dels cinquanta, i anys després es traslladà a Suïssa, a la localitat de Laussana. Ja el 1965 torna al nostre poble per a fixar definitivament la seua residència.

Val a dir que Esteve Toldrà és un artesà de l’aquarel·la i un artista de la llum. La seua experiència en el món de les arts ha anat lligada a aquests dos conceptes: aquarel·la i llum; però a més, com a bon artesà que és, s’ha interessat sensiblement per altres vessants creatives com ara el treball en fusta, en marbre o a l’oli. Les seues aquarel·les, a l’igual que la resta d’activitats realitzades per ell en els distints materials abans nomenats, troben sempre com a base compositiva el dibuix. Per a Esteve Toldrà, i segons ens contava ell mateix, “en l’art els tres fonaments són la composició, el color i l’entonació, però la base és sempre el dibuix”.

Aquest plantejament teòric es reflecteix en unes produccions on destaca com a gran colorista del paisatge. En l’aquarel·la la característica principal és la transparència. Els colors emprats han de resultar nets i clars; fins i tot, la superfície del paper es fa visible a través d’ells. Així doncs, trobem que les peces que sovint executa són un autèntic esclat de llum -el seu caràcter vitalista i afable el fa allunyar-se de la foscor de les ombres-. “No m’interessen els paisatges obscurs, m’agrada que el color esclate”, són les seues paraules.

A través de vibrants pinzellades s’hi poden veure paratges coneguts i propers, dels quals extrau tota la seua lluminositat mediterrània. Esteve Toldrà dota a les formes representades d’una transparència i nitidesa pròpies d’aquell que viu la natura amb intensitat, amb harmonia i en un diàleg sincer cap a aquella. Les seues vistes, d’un naturalisme amable, sorprenen per la calidesa i serenitat que transmeten. Toldrà s’endinsa en el paisatge, l’estudia, el modifica, l’idealitza i l’embelleix.

L’atmosfera relaxada i vaporosa que respiren les seues aquarel·les l’aconsegueix amb una tècnica ràpida que li permet captar la llum d’eixe mateix instant. “El que busque és la llum”, ens deia. I la tècnica per ell elegida ha estat l’aquarel·la, en detriment de l’oli, una decisió que es va deure més a qüestions sensitives i tècniques que a plantejaments conceptuals o poètics. Amb l’aquarel·la les pinzellades aconsegueixen fluïdesa, vivacitat en la policromia i transparència en l’execució; el cromatisme dels seus cartrons denota equilibri, sensualitat, amor cap a la terra... Per a aconseguir-ho no necessita molts colors, la seua paleta és sòbria però rica i plena de tonalitats; les pinzellades, les necessàries. “Allò difícil és fer en poquets traços una bona obra”, afirma amb correcció. També, el dibuix, abans esmentat, es conforma en part dominant i integradora del conjunt. Com deia un crític d’art, ja fa algun temps, Toldrà “estructura el dibuix amb total solidesa, sense aquest no concep pigmentar-lo”.

Però no només pinta paisatges naturals a cel obert, també hi ha en el conjunt de la seua obra un lloc per a escenes de caire costumbrista, interiors modestos on es desenvolupa una vida rural pausada i sense sobresalts, marines de lluentors reflectides en cristal·lines aigües i gracioses barques, marjals on la llum és enaltida, paisatges rurals amb racons on treballar el contrast de llums i ombres, bodegons, etc. El seus paisatges, ja siga enmig de la verdor dels nostres camps o en amagades placetes d’un poble d’interior, saben captar l’atmosfera del moment. De vegades és el paratge ample i de vegades és el detall. En ells podem endevinar fins i tot el moment en el que han estat realitzats, o sentir el clima que respiren: assolellat, bromós o, per què no, humit després d’una tronada. En diverses ocasions apareix la figura anecdòtica de l’home, el qual s’integra de manera callada en la grandiositat de la natura.

Així és el seu estil, figuratiu i realista, representant sempre les tres dimensions. Res li diu l’abstracció. Reconeix les obres dels anglesos Turner,  Chamberlain o David Curtis, també la influència del francès Chardin, sobretot en les escases composicions a l’oli que fa, on reinterpreta els interiors humils i sobris d’aquell.

Un estil, en definitiva, transparent i lluminós que convida a contemplar les seues obres, a reconèixer en elles vistes conegudes de la terra gràcies al seu afany naturalista, amb el qual trasllada l’espectador i l’envolta.