Lleonard Borràs Artal, el diàleg amb la matèria

L’escultor Lleonard Borràs va nàixer a Algemesí l’any 1923. En aquesta biografia que vol abraçar una llarga i prolífica carrera comentarem breument que Lleonard va realitzar els seus estudis primaris a Algemesí i anys després va ingressar a l’institut, on va tenir com a professor de dibuix a Pérez Contel. Més tard va assistir a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, lloc on rebé classes de mans de José Capuz i on es va llicenciar. De la seua tasca com a docent -fou nomenat en 1969 com a catedràtic numerari d’instituts nacionals d’ensenyament mitjà- podem parlar de la seua estada com a professor agregat a Villena, que va ser la seua primera destinació; després es va desplaçar  a Penyarroya, en Còrdova, on va obtenir la plaça de catedràtic i, més tard, es va traslladar a Yecla, per a finalitzar a Alzira, a l’institut José María Parra, lloc on treballaria fins el 1988. Un any desprès, va ser nomenat com a acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.

Com a escultor, la seua producció artística és ben extensa i podríem enumerar com a obres més representatives realitzades al nostre poble les dels monuments a l’organista Joan Baptista Cabanilles (1956); a la mare Maria Ràfols (1980); a l’alcalde Salvador Castell (1982); al compositor Moreno Gans (1984); al periodista Martí Domínguez (1989); a la beata Josepa Naval Girbés (1994) o el monument al Llaurador (1999). «Tinc dos volences -comenta Borràs-, el meu poble i l’escultura. He treballat tota la vida fent escultures per a aquest poble i he procurat fer el millor que he sabut». Ja fora d’Algemesí destacaríem altres obres com ara els retrats de Gregori Maians (Gandia, 1976); Blasco Ibáñez (València, 1979) i Joan Fuster (Sueca, 1989) o el monument a la Constitució (Alzira, 1979).

On més ha destacat Borràs ha estat en l’escultura monumental. «A mi m’agrada allò gran. En l’escultura íntima també gaudisc però m’agrada més la monumental. Aquesta complau molt més i el procés inicial és més interessant: pensar-la, composar-la, provar-la, fer maquetes...». Per aquest motiu, una obra que no podem deixar d’assenyalar és el monument a Cabanilles, un conjunt on, després de nombrosos estudis i dibuixos preparatoris, el nostre escultor va aconseguir un monument de formes majestuoses i sòbries, amb una gran puresa de línies i on la planta ja ens dona idea de la seua gran originalitat: un triangle isòsceles amb els angles retallats i amb les seues cares en forma còncava.

Destaca també com a retratista, tret on ha demostrat una força innata per a captar no sols les faccions del retratat sinó també per a endinsar-se en la seua psicologia. Alguns crítics d’art l’han considerat un escultor clàssic i molt personal, qui ha seguit una direcció pròpia movent-se pel camí de l’escultura clàssica, però que també ha sabut molt bé com aconseguir obres de línies avantguardistes i creatives, com és el cas del monument al Llaurador, una obra realitzada en ferro recobert de planxa d’acer que se n’ix de la seua línia habitual de treball, ja que no representa una figura humana sinó una eina de treball. «Quan em vaig proposar fer el monument al Llaurador vaig pensar en quan era un xiquet i ajudava en els treballs del camp a mon pare. Me’n recordava del forcat. El forcat ha estat una eina fonamental i, a més, és bonica, és a dir, agrada per les seues formes. I d’ací em vingué la idea per al monument. Vaig començar a pensar en el forcat, vaig treballar sobre ell, pensant en diverses formes de composar-lo i jugant amb dues eines contraposades fins arribar al disseny definitiu. D’aquesta obra destacaria el fet que crea unes línies molt dinàmiques i uns potents jocs de llum i ombres. En això està el seu potencial».

La matèria, a l’igual que la llum, és un element que aprecia molt. Ha treballat una gran diversitat de materials com ara el fang, la pedra, el bronze, la fusta, el guix, el marbre, etc, i és, precisament, el fang aquell que considera més interessant. «El fang és de segur allò que primer trobaria l’home primitiu. Aquell va descobrir en el fang que era manipulable però que si l’arrimava al foc es coïa i prenia consistència. De Miquel Àngel coneixem les seues escultures en pedra, però quantes figures que modelaria en fang s’han perdut. Segur que seria amb el fang on ell gaudiria. I encara que es diga que tenia la Idea en la pedra, segur que abans la treballaria en el fang. El fang és el material que l’escultor treballa i al qual li dona sentit. Sempre, allò fonamental, serà el dibuix i el fang».

Obres com el monument a Cabanilles, a Moreno Gans o al Llaurador, han contribuït a dotar el poble d’Algemesí d’un conjunt patrimonial d’alt valor artístic i cultural. Com a escultures públiques que són, formen part del paisatge urbà i contribueixen a donar-li la seua imatge característica. Aquest patrimoni, pel fet d’estar a l’aire lliure, és susceptible de sofrir actes irrespectuosos de vandalisme, per tant és feina de tots col·laborar en la seua protecció. Un exemple prou clar d’aquesta situació és la imatge en formigó de Doménech Gamieta, que originalment s’havia pensat per a ser fossa en bronze, la qual any rere any, malgrat l’ofrena que se li fa el dia de Sant Sebastià, encara roman amb el nas trencat. L’actitud dels responsables en matèria de patrimoni deuria ser més sensible cap a aquestes preocupacions. Així, l’opinió de Lleonard Borràs en aquest aspecte és ben crítica. Borràs reclama, a l’igual que tots nosaltres, una major promoció de campanyes que inciten a la conservació i el respecte pel patrimoni local així com una urgent actuació. «La gent que té interès per protegir el patrimoni deu moure’s. Que apareguen desperfectes als monuments és incultura, però pitjor és que aquests es queden i ningú es preocupe per netejar-los i conservar-los».