Josep Esteve Adam, la poètica del treball

Esteve Adam és un treballador de la pintura, un pintor amb una tasca constant i reflexiva, i amb la qual ha sabut transformar un paisatge viscut per ell en una obra carregada d’expressivitat i força sintètica. És aquesta gran capacitat d’observació la que li dóna la mestria de veure noves realitats i plasmar-les al llenç. De la mateixa manera, trobem en Josep una persona preocupada per reflexionar i analitzar sobre la realitat diària que ens rodeja.

Nascut a Algemesí el 14 de febrer de 1946, Josep Esteve Adam es va formar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, finalitzant el 1974. De la seua formació acadèmica podem destacar la Beca de Paisatge “El Paular”. El 1976 obté mitjançant oposició la plaça de professor de secundària, tot i alternant l’activitat pictòrica amb la docència a l’Institut Sant Vicent Ferrer d’Algemesí, on és Catedràtic de Dibuix des de 1980. A més, al llarg de la seua carrera artística ha guanyat nombrosos premis, com el primer premi a Lucena (Còrdova) el 1982, encara que el més important i el que li ha donat una més que merescuda projecció nacional ha estat el IX Premi de Pintura BMW (1994). Des d’eixa data, ha protagonitzat una sèrie d’exposicions ininterrompudes, la darrera un conjunt d’exposicions itinerants patrocinades per Caja Duero a ciutats com Plasència, Càceres, Salamanca, Àvila, Burgos, etc.

-Com molts altres artistes, compagines el teu treball a l’Institut amb la pràctica de la pintura. Creus que aquestes dues activitats es complementen bé? T’ajuda a ser més creatiu en el teu treball diari?

Josep Esteve.- Una cosa es complementa perfectament amb l’altra. Hi ha alumnes que són molt creatius, molt intel·ligents, i amb els que aprens tots els dies. En el sistema educatiu anterior a la reforma treballava més a gust. Però, en l’actualitat, per les característiques que té la LOGSE, hi ha dies que acabe de treballar a l’Institut i sóc incapaç de pintar després a l’estudi. És frustrant. Així i tot, tenim el cas d’alumnes que agafen amb interès el món de les arts, gent preparada i amb il·lusió però que es troben amb el fet d’estudiar el batxillerat d’art fora del poble ja que aquesta opció no és troba a cap dels dos instituts de la nostra població.

-Què representà per a la teua carrera artística l’obtenció d’un premi tan important com el BMW de 1994?

JE.- Bé, quan jo vaig acabar la llicenciatura hi havia dos camins: fer exposicions i presentar-me a concursos. Les exposicions m’anaven mal, i fins l’any vuitanta era un pintor reconegut pels meus mestres i companys d’ofici, però a l’hora de vendre quadres no treia ni per a pagar el catàleg. Menys mal que a partir del 1982, comence amb el remolí dels concursos de pintura, on podia demostrar la meua vàlua com a pintor. A partir d’aleshores, quan ja sonava el meu nom als concursos, vaig tornar a exposar en València i va ser un èxit.

En guanyar el BMW vaig tocar sostre. Avui ja tinc un circuit d’exposicions a les galeries i, per tant, els concursos els he deixat apart. La sort que tenim és que a l’estat espanyol hi ha una moguda extraordinària amb els concursos. Les institucions públiques estan treballant molt bé en aquest aspecte, he de reconèixer-ho.

Josep Esteve és un especialista en la pintura paisatgística, dins la qual ha sabut endinsar-se per a extraure d’ella allò més essencial i primigeni. La seua pintura s’allunya de tot element descriptiu en nom de la puresa formal i l’expressió per a cercar, a partir dels colors, els plànols i les textures, un sentiment panteista que convida l’espectador cap a la reflexió sobre la natura. La seua és una pintura que s’acosta a l’abstracció, i és així perquè Esteve entén el món en clau abstracta. Com ell mateix ens contava, la pintura és sempre una abstracció. Amb la pintura construïm una nova realitat. El paisatge de les seues obres es redueix a línies i colors, eliminant allò que siga destorbador, tot i treballant només els elements purament pictòrics, amb els quals ens dóna a conèixer tota la bellesa i intel·ligència de la seua pintura. Esteve és un pintor de grans recursos tècnics, un pintor que sap deixar-se portar pel quadre i amb el qual dialoga per poder entendre on es troba l’equilibri dins l’obra.

-Perquè la pintura de paisatge?

JE.- La meua elecció del paisatge es fa perquè jo sóc un home que ve del camp, com la majoria de la gent del nostre poble. Molts tenim terres i ens agrada el camp. A més, tenim un paratge molt proper i quasi únic, com és la Marjal, lloc per on m’agrada passejar i prendre apunts.

Treballe el paisatge intentant donar-li el meu esperit. He descobert que treballant així sorgeixen coses que mai poden sortir si les plantegem d’una manera racional. M’agrada provocar l’obra, tracte de trobar moltes respostes dins l’obra. Com deia Picasso “jo no cerque, sinó trobe”. Per a mi, la pintura és treball, amb un horari fixat, en el que després de la reflexió s’ha de passar a l’acció (d’ací que la meua pintura s’haja relacionat de vegades amb l’action painting).

D’altra banda, veiem en Esteve una persona preocupada pel seu entorn més immediat. La seua reflexió cap a la realitat que l’envolta és, per suposat, crítica, la d’un home amb unes profundes inquietuds, el qual des del seu lloc com a pintor i com a docent ens convida a què ens plantegem quina és la realitat artística actual a nivell local.

JE.- En la meua opinió, veig alguns aspectes negatius, com ara que certes exposicions municipals es desenvolupen en unes condicions d’espai tan reduïdes; també, un altre aspecte a considerar és el no haver aconseguit el batxillerat artístic per al nostre Institut.

M’agradaria que les noves generacions prengueren consciència que viuen a un poble gran, amb vora vint-i-cinc mil habitants, que té nombrosos llicenciats en Belles Arts i que, per tant, es mereix una imatge més elevada a nivell artístic. Reivindique una major activitat des de tots els àmbits i que les qüestions en matèria estètica es prenguen seriosament.