Els dibuixos d’En Joaquim Pérez

Conversar amb Joaquim Pérez Gutiérrez resulta una activitat, de tot punt, enriquidora. Amb noranta dos anys a punt de complir, ara en gener, encara conserva la seua lluïda eloqüència i una memòria envejable. La seua humanitat, erudició i experiència l’han fet una persona reconeguda i estimada per tots.

Tanmateix, a més dels molts dibuixos que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida sense quasi adonar-nos-en, ja siga en les targetes de felicitació de Nadal de la parròquia, les de la Muixeranga o de missa de Guitarretes, o també il·lustrant, juntament amb el mestre Lleonard Borràs, el llibre de Josep Antoni Domingo, Festa a la Ribera, o L’ullal, de Martí Domíguez, entre d’altres, podem destacar de la seua persona, ben coneguda a Algemesí gràcies a la seua activitat com a farmacèutic, la gran afecció que sempre ha tingut a la literatura. No debades, En Joaquim és autor de Fulles seques, una interessant crònica publicada el setembre de 1995 on recullia una bona sèrie de contalles i anècdotes que ens transporten a un temps ja llunyà, a un Algemesí quasi perdut en la memòria.

Aquestes anècdotes, a l’igual que la seua formació, s’inicien en les aules del col·legi dels Pares Escolapis. D’aquella llunyana experiència l’autor de Fulles seques recorda, amb ironia, un ensenyament que destacava per “l’acompanyament de colps i palmetades que ens infligien els Padres, com a càstig per la ignorància dels llibres en què vivíem”. Eren, en definitiva, altres temps.

D’altra banda, tot i seguint la natural prosa que destil·len els fulls d’aquesta preada obra, ens relatava En Joaquim, amb l’estil proper i cordial que el caracteritza, fragments de la seua vida on se’ns fa present el nostre poble:

-De totes les coses que hi havia en el món, en l’única que no havia pensat mai era en la farmàcia. Jo era més aficionat, i ho sóc, a les lletres. A més, tenia la influència del meu cunyat Martí Domínguez, que és qui m’obrí moltes finestres que jo tenia tancades. Quan arribà el moment d’entrar a la Universitat jo volia ser advocat -com tots-, però mon pare va dir:  –No! , boticari-. –Xé!, boticari?!-. Era una cosa que no m’havia passat mai pel cap. Llavors, en aquell temps teníem molt de respecte als pares, i per debilitat em vaig matricular.

Vaig estudiar a Granada, un o dos anys, perquè havien tancat la Universitat de Madrid, i en tornar vaig acabar la carrera. En arribar a Algemesí jo no volia establir-me, ja hi havia tres farmàcies. Hi havia un apotecari, don Vicent Segura, casat amb una cosina germana de mon pare. Don Juan Lago em va dir que em quedara la seua farmàcia. I després de tres anys de guerra -temps en què s’ajuntaren les tres farmàcies-, calcularem que valia unes 8.000 pessetes aquella farmàcia i em la vaig quedar. Llavors estava situada enfront del Molí de Sos. Vaig fer oposicions a titular i comencí a treballar, després vaig comprar aquesta cas i ací vaig muntar la farmàcia.

Mestre en el difícil art de viure, la vida ha estat per a ell, segons ens confessa, un continu ensenyament. En el plànol creatiu, la seua humilitat i el caràcter senzill han fet que En Joaquim s’haja considerat modestament com un aficionat en el camp del dibuix. És per això que, després de tants anys, encara arriba a sorprendre’s de l’activitat creadora de l’home, considerada per ell com quelcom màgic.

-Amb el dibuix artístic mai vaig poder. Copiar no podia, perquè no tenia una base teòrica, ja que les arts plàstiques necessiten fonamentalment d’una tècnica. A eixa tècnica cadascú li imprimeix després el seu talent, les seues actituds, però primer està la tècnica. Tant és així, que hi ha dues formes d’aprendre aquesta, una simplement adquirint-la d’un altre que ja la domina, és a dir, un mestre. Però hi ha una altra, que és l’autodidacta, i eixa s’adquireix d’una manera, mirant. Jo mai he passat davant d’una representació plàstica que no haja mirat.

El seu dibuix és, en essència, com el seu caràcter: senzill. Però quina força desprèn! En Joaquim inventa més que copia. En consonància amb aquest tarannà, destacarem la decidida ingenuïtat dels seus dibuixos, alegres i desinhibits, realitzats amb una marcada intenció anticonvencional que prové d’una factura espontània i decidida.

-Jo tenia una habilitat de xicotet, això amb catorze o quinze anys. Tenia molts amics que em deien: -fes un dibuixet-. I els feia caricatures. Perquè no hi ha res tan ple de suggeriment com el ser humà. No hi ha cap animal comparable a l’home, per la seua varietat i la gran quantitat de possibilitats de ser representat. Per això, allò que fa el dibuixant no és copiar una realitat -que això ja ho fa estupendament la fotografia- sinó interpretar-la.

Així doncs, la seua realitat plàstica comprèn un espai i un temps definits. Els temes i els personatges que recrea estan trets, lògicament, de l’àmbit local més immediat. Són composicions simpàtiques i amistoses, representades amb un estil popular que s’inspira moltes vegades en un evocador temps passat. Però tampoc no podem deslligar-los de la seua vessant literària. Els mateixos personatges i situacions són narrats a Fulles seques amb similar naturalitat i senzillesa, tot dibuixant-los amb només tres o quatre trets bàsics per a convertir-los en arquetipus o caricatures, com recorda Vicent Josep Escartí en la introducció al llibre d’En Joaquim.

-Quan he intentat fer un individu, l’he caricaturitzat, perquè la caricaturització respon a una intervenció del dibuixant.

En Joaquim Pérez és un enamorat del seu poble, de les seues costums i tradicions que tan bé ha sabut reflectir a les seues Fulles seques. D’entre els centenars de dibuixos que ha fet al llarg de la seua vida hi trobem sobretot temes propers, diguem-ne domèstics, com ara estris de totes les formes i grandàries, menjars, tipus populars, personatges anònims, altres coneguts, entorns urbans amb especial encant, etc. Destaca, però, entre tots, la festa de la Mare de Déu, la seua música, els balls, la seua gent, la manera de fer la festa, en definitiva, original i sorgida del mateix poble. I com a símbol de tot això la imatge de la Mare de Déu, a la que tanta devoció i amor li té En Joaquim.

Per descomptat, ha dibuixat la festa i els seus balls en nombroses ocasions. Tantes com un altre dels elements més representatius de la nostra ciutat, el campanar. Com a bon colombaire que ha sigut, cada vegada que tenia oportunitat de pujar al terrat a veure el seus coloms, aprofitava l’oportunitat de que li brindava el seu punt de vista excepcional per a dibuixar el majestuós campanar, tan trempat que, segons relata al seu llibre de records i memòries locals, “semblava un colossal dit que assenyalava a aquella gent que mirara al cel”.