“Eixir
a pintar la natura és fàcil. Allò difícil és extraure de la natura
Nascut a Algemesí l’any 1935, la seua formació inicial està
relacionada amb les acadèmies locals de dibuix que, com la fundació Albert
Tortajada, també coneguda com el Caudal del pobre, impartia classes
gratuïtes de dibuix i pintura als veïns del poble. En aquesta acadèmia Josep
Pellicer rebé classes de mans de Josep Puchades. La seua formació acadèmica vindrà
anys després, concretament el 1973, quan Josep Pellicer ingressa en l’Escola de
Belles Arts de Sant Carles de València per a continuar la seua formació
pictòrica.
Però molt abans, durant els anys seixanta, Pellicer ja dona
a conèixer la seua pintura, tot i participant també en nombroses exposicions.
Per exemple, l’any 1968 guanyà el Premi Ciutat d’Algemesí -un any abans havia
aconseguit una menció i en 1966 un segon premi-. Aquest premi, que res té a
veure amb els que es van celebrar al nostre poble al llarg dels vuitanta,
estava organitzat pels Antics Alumnes Maristes, en col·laboració amb
l’Ajuntament i la Caixa d’Estalvis.
Durant aquesta important dècada dels anys seixanta que és,
diríem, la seua etapa inicial, Pellicer va practicar una pintura d’arrel
impressionista basada en el natural, estil que mantindrà fins el vuitanta. Com
foren eixos inicis?
JP.- En eixa època jo eixia tots els dies a pintar al
camp. En aquell moment la meua pintura es relacionava amb l’Impressionisme
valencià: Sorolla, Pinazo, etc, pintura que m’ha agradat tota la vida.
El seu treball s’ha centrat al llarg de la seua carrera
artística dins d’un gènere pictòric determinat i característic que ha dotat
d’una poderosa personalitat. Ens referim a la pintura de paisatge, que s’ha fonamentat
en les arquitectures rurals, sobretot a partir dels anys vuitanta, i on ha
sabut captar l’essència dels pobles creant composicions plenes de sentiment.
JP.- La meua intenció en aquesta època era donar a
conèixer la meua pintura i que aquesta s’identificara, per això vaig elegir la
temàtica dels pobles rurals.
Podem considerar la dècada dels vuitanta com una nova etapa
d’investigació en la seua carrera. Així, Pellicer deixa de banda la pintura de
caràcter impressionista per cercar a l’estudi una investigació que el portarà
cap a solucions innovadores i on la geometria serà l’element predominant i,
alhora, suggeridor del paisatge.
JP.- La pintura basada en paisatges arquitectònics va
ser una inquietud meua dels anys vuitanta. Abans eixia sempre al camp, ja que
dins de l’estudi no podia desenvolupar la meua pintura i em vaig tindre que
obligar durant aquests anys a treballar a l’estudi, cercant noves formes
pictòriques i geomètriques... La temàtica que practicava en eixos
moments era la dels pobles rurals. Per a mi, allò rural tenia la sensació de
quietud i de tranquil·litat.
Agramunt Lacruz diu d’ell que “s’inspira en els paisatges
de la seua terra per a construir unes superfícies geomètriques, arquitectures
ordenades d’on pareix sorgir una espècie de mística sublimadora.”
El procés creatiu d’aquests anys és sensiblement diferent a
la seua etapa impressionista. A partir d’apunts trets del natural, Pellicer
intenta crear noves fórmules en l’estudi, dotant el paisatge d’una visió molt
particular, que reconstrueix a través de la geometria, el collage o el
rascat. Aquest camí artístic iniciat amb la geometrització del paisatge i que
va dur la seua pintura fins quasi l’abstracció va veure com, durant la segona
meitat de la dècada dels noranta, es va decantar cap a una pintura més
figurativa on les línies i les llums són captades de manera sensiblement
diferent. Ara, el paisatge arquitectònic adquiria trets molt més realistes,
encara que no per això va a perdre riquesa de matisos. La raó d’aquesta nova dinàmica
en la seua pintura l’hem de trobar en la influència que exercí el seu contacte
amb el món de les galeries d’art durant aquests anys.
JP.- Entre el 1995 i 2000 he treballat molt la
figuració. És per les exposicions perquè me’n vaig anar cap a la figuració.
En la seua dilatada carrera han estat multitud els pobles
que ha visitat i ha captat en els seus quadres, com ara Sumacàrcer, Estubeny,
Seient, Dos Aigües o Jorquera, i tots ells tenien un denominador comú: la força
d’un paisatge capaç d’atraure la mirada crítica del pintor.
JP.- Cada persona pensa en el seu paisatge, el té en el
seu interior. Per a mi, els pobles més agradables que he pintat, entre
d’altres, han estat Albarracín, Bocairent i Planes.
Cadascun dels seus paisatges són un esclat de colors
suggerents i exaltats, a través dels quals expressa estats d’ànim, potser
malenconia, potser admiració o, perquè no, espiritualitat. Tot això acompanyat
d’un poderós dibuix que perfila i on la geometria li dona caràcter a la
composició.
JP.- El color és una cosa que té hom al seu interior. El
dibuix l’he anat dominant a partir de l’estudi de la geometria.
En cada obra seua, Josep Pellicer ens ofereix una natura
carregada de misteri i noves sensacions. Cada paisatge que pinta, cada poble
que representa a través dels seus pinzells es converteix en una nova
experiència per a l’espectador.
JP.- En la pintura jo cerque l’anàlisi del tema.
M’agrada allò que diu que abans de pintar un tema hi ha que veure’l pintat. Per
això, la intenció que tinga el pintor dins del fet artístic és molt important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada