Maria del Carme Machí Ferrís, el sentiment fet ceràmica

Parlant amb Mª del Carme Machí Ferrís ens trobem amb una persona de grans recursos dins del camp de l’art. Al llarg de la seua extensa i prolífica carrera ha experimentat nombrosos registres artístics, com ara, pintura, escultura, joieria, ceràmica, restauració, etc., però amb el que més s’ha identificat ha estat sempre la tècnica del socarrat, un art que va aprendre de mans del seu mestre Jaume D’Escals, restaurador oficial de l’Ajuntament de València i professor a l’Institut Laboral d’Algemesí durant els anys seixanta, i que Carme ha sabut mantenir i potenciar activament.

Com van ser eixos inicis ens ho conta així: “Quan estava estudiant batxillerat ja treballava en companyia de Jaume d’Escals al seu taller a la Llotja a València. Després va traslladar el taller prop del Museu Benlliure i allí em passava més hores que en la Facultat”. Més tard, en una exposició realitzada a Roma va saber que el seu camí artístic anava lligat al del socarrat: “En Roma vaig fer una exposició d’obra pictòrica, però el que més els va agradar allí foren els socarrats. Ací va ser on jo em vaig plantejar la meua dedicació a aquests, ja que, encara que m’agradava pintar, tallar fusta, etc., allò on pensava que més podria destacar era el socarrat”.

Natural d’Algemesí, Carme va ingressar en l’escola de Belles Arts de València el 1963 i va ampliar estudis durant els anys setanta a països com Itàlia, França i Holanda. El 1992 va obtindre el doctorat en Belles Arts. Els seus viatges per Europa, a més de permetre-li entrar en contacte amb un ambient cultural molt avançat i de conèixer idees i tècniques revolucionàries, li va permetre, també, difondre en aquells llocs la ceràmica tradicional valenciana i, especialment, el socarrat.

Segons ens conta Carme, el socarrat és una tècnica ceràmica d’origen medieval, sorgida en torn als segles XII i XV a València, la qual s’utilitzava per a la decoració de certes estances de les cases nobiliàries a la ciutat de València. Aquestes peces ornamentals anaven col·locades al sostre, alternant amb les bigues transversals de fusta que suportaven els pisos superiors.

La decoració del socarrat medieval es feia a partir de figures vegetals, geomètriques i zoomòrfiques. Un dels mèrits de Carme Machí ha estat la inclusió de la figura humana com a element protagonista en aquests: “En les arts plàstiques sempre busque la figura humana i intente que aquesta continga un missatge o conte una història. Per exemple, en la recent exposició d’Alzira em vaig documentar sobre la vida del rei Jaume I, fet que em va donar una bona base per poder expressar millor el meu treball”. A més, trobem com aquestes figures sempre apareixen rodejades de filigranes, símbols i formes geomètriques que cobreixen tota la superfície ceràmica i que doten a la composició d’una vertadera decoració amb gust per l’horror vacui.

Un altre element important el configura el dibuix, d’expressió intensa en l’obra de Carme Machí, una potent línia gòtica molt perfilada i que confereix a l’obra eixe caràcter medieval. D’altra banda, els colors més comunament utilitzats són el negre, el roig i l’ocre (aquest introduït per Jaume D’Escals), sempre dotats de gran lluentor i vivacitat que només s’aconsegueixen a partir de la correcta aplicació de la tècnica ceràmica.

El procés del socarrat seguit per Carme Machí és únic: “Tot el secret està en la temperatura de cocció, que és baixa i no la coneix ningú. Aquest és un dels secrets que em va transmetre Jaume D’Escals ... En Paterna i Manises fan socarrats però que realment no ho són, ja que la cocció la realitzen a altes temperatures i els colors que aconsegueixen són inferiors”.

En quant al seu treball en el camp de la pintura, podem dir que és una tasca a la qual li dóna un sentit més privat i íntim, ja que, com ella mateixa diu: “la pintura la faig per evadir-me i treballar la creativitat”. D’altra banda, distingim en Carme Machí una gran  facilitat per a canviar de registre, obviant en ella tota delimitació dins  d’un estil pictòric concret o adscripció a una determinada corrent estilística. No obstant això, en totes les seues obres podem trobar una sèrie de trets característics de la seua pintura que la fan tan personal, com ara, l’aparició de la figura humana com a tema central del quadre, la potenciació del dibuix front al color, la força de les mans i els peus, i els rostres de caracteritzacions ovalades, senzilles i carregades de sentiment.

A més de la pintura i, com hem dit abans, el disseny en joieria, el treball en escultura i la ceràmica, tasques que realitza al seu taller d’Algemesí en col·laboració amb Luis Caballero, Machí també es dedica a la restauració, centrant-se en peces escultòriques i retaules. Segons ens conta, el procés seguit per ells en la restauració d’una peça determinada comença per la documentació de l’obra mateixa i per conèixer els seus components. Després, amb el bisturí, li van retirant aquelles capes de repintats que s’han succeït al llarg dels anys i que cobreixen les més antigues. Allò que es pretén és arribar a la pintura original de la peça o, per defecte, a aquella que presente un millor estat de conservació. La restauració és un procés complicat i laboriós que demana d’uns coneixements i una experiència contrastada. “La documentació sempre és important, però també les tècniques i les noves tecnologies, tant en materials com en ferramentes; així com també és important estar en contacte amb altres experts en restauració, a través dels congressos, per conèixer els últims avanços en la matèria”.